dissabte, 24 de març de 2012

Amistats


Els detractors de les xarxes socials adueixen freqüentment que les relacions que s’hi estableixen manquen dels avantatges que presenten les relacions físiques i presencials. Tenen raó si no miren res més. Pense, però, que obliden que gran quantitat de les “amistats”  -ho pose entre cometes, perquè, possiblement, no tinguen tots els contactes aquesta categoría– no s’hi hagueren pogut constituir en el cas de no haver existit aquestes eines. És per això, el meu reconeixement vers la tasca social que hi están exercint.

A través d’elles entrem en contacte amb persones que no están al nostre cercle i, per això, difícilment podriem arribar al seu coneixement. Generalment, les relacions queden establertes per diferents menes d’afinitats, sent les principals  -que després formaran el nucli més afí i que no hi són exclusives-  les de tipus ideològic.

Aquestes xarxes ens serveixen en safata l’oportunitat de conéixer un nombrós grup de gent que d’altra manera no hi hagués estat posible. És veritat que no podrem tenir un contacte personal i físic amb  la majoria d’elles. Tanmateix, existeix la probabilitat de què s’hi faça possible quan la proximitat física així ho permeta. De fet –i per experiencia personal- puc afirmar que aixi ha estat. En efecte: tinc el plaer de comptar amb molt bones amistats fetes a través d’aquest mitjà i que d’altra manera no hagués pogut ser, entre altres coses, perquè el nostre coneixement mutu era inexistent.

Entre tota la nòmina de contactes, hi ha d’uns que formen el nucli de les nostres relacions i són ells amb qui  intercanviem la majoria dels nostres comunicats i entre els quals apareix una mena d’empatia que no s’hi dóna  amb els altres. Amb alguns arribes a contactar físicament, i, quan s´hi produeix, l’alegria és enorme. Amb altres, però, donades les circumstàcies d’allunyament d’ubicació, no tens eixa sort. Tot i això, quan reps d'ells algún comentari o altre tipus de comunicat virtual, també experimentes una sensació ben plaent.

I perquè he escrit sobre aquest tema? Doncs perquè acabe de tenir una situació d’aquestes en les que has estat gaudint de la presència real d’unes amistats que fa no res eren purament virtuals i amb les quals únicament tenies contacte escrit a través de la xarxa. 

dissabte, 10 de març de 2012

Andròmines


Andròmines són aquells mobles, estris inútils o qualsevol objecte que ja no serveix. És un mot que no coneixia fins que fa anys el vaig veure utilitzat a l'ajuntament d'Oliva en els seus comunicats a la població oferint-se a facilitar la seua retirada i posterior dipòsit als punts nets de la població.

D'andròmines, tots en tenim a les cases, i si en aquestes tens la sort de comptar amb espais suficients, l'acumulació que n'hi fas pot ratllar la síndrome de Diògenes.

Doncs bé. Resulta que  jo anava una mica preocupat per si aquest era el meu cas i, després d'alguns anys de guardar i guardar -per si quelcom em feia falta en algun moment determinat- els objectes inservibles anaven superant l'espai disponible i l'hora de capficar-se en la tasca d'anar desfent-se de coses, havia arribat. He de dir que encara sóc d'aquells que no han entrat de ple en la cultura d'usar i tirar i em costa molt de fer-ho

La decisió de seleccionar què tirava o què continuava guardant no era fàcil de prendre, per la qual cosa vaig optar per tancar els ulls i, com la Justícia que s'hi col.loca una bena per no vore a qui jutja -encara que, de vegades, sembla ser transparent i pretén fer-nos creure que no ho és- em vaig llançar a la comesa. No sé, no sé aqueixa bena com serà. Mirant el que passa al nostre voltant, ens entren duptes. Molt de Wurtels, de Frugals, d'Enarses, Andarins  i no sé com quedarem. Això si, els pobres que no juguen a la gallineta cega perquè se la hi trobaran de cara.

Així és com ho vaig fer. Sense mirar què hi havia dins d'algunes caixes, vaig anar fent viatges al contenidor. Pensava que si no sabia que hi havia dins i durant aquestos anys no n'havia fet ús, això volia dir que no passava res si ho tirava tot. Va ser com una mena de justificació. No va ser tirar per tirar, sinó que va estar un abocamentt d'objectes responsable, de coses que no eren imprescindibles, ni tan sols utilitzables, perquè d'altra manera les hagués fet servir en alguna que altra ocasió.

Pense en la mania que tenen alguns governants d'anar abatent o enderrocant el que ha fet el seu predecessor i no em sembla gens bé. Hem de conservar allò que és útil, ho haja fet qui ho haja fet. Alguns  -des de sempre. Ja ho feien els antics egipcis també- gaudeixen d'anar desfent i destruint perquè si, perquè o han fet els altres. I, clar, com no ho paguen ells, no tenen cap inconvenient en posar-se mans a l'obra.

Quelcom d'això vol fer el nostre preclar i il.luminat manaire. No li agraden els arbres del passeig marítim. Quina pena, ara que estan començant a donar frondosa ombra en els dies calorosos de l'estiu! L'home vol arrencar-los tots i col.locar palmeres al seu lloc. A començar de bell nou, i amb aquesta mena d'arbres, que d'ombra, poca; de plagues que combatre, unes quantes; de dificultats de creixement -vist el que ha passat amb les que hi ha- bastants.  I tot això, perquè és amb diners públics i no de les seues butxaques. El que poc costa, poc s'hi valora. Sembla que els governants volen atorgar la categoria d'andròmines a tot el que no ha estat fet per ells. Són incorregibles!

dilluns, 5 de març de 2012

Tertúlies


Sempre és un plaer aprofitar dissabte per la nit i reunir-se amb els amics al voltant d'una taula i realitzar un d'eixos àgapes que t'alegren la setmana. Si li afegim la conversa interessant al voltant de temes d'actualitat de tot tipus, ens resulta un cocktel la mar de plaent.
En aquestes tertúlies cadascú exposa el seu parer sense que la majoria de voltes hi haja grans diferències, doncs ja hom sap que, normalment, els amics ho són, entre altres coses, per la convergència d'interessos, de criteris, d'aficions i de tot allò que fa que estar junts supose un acte delitós. Unes voltes coincidim, d'altres, dissentim. Sempre, però, transcorre la vetlada de la manera més agradable.
Un dels temes més simpàtics és aquell en què surten a la conversa alguns mots de la nostra llengua que estan en franca recessió degut al poc ús que se n’hi fa. Són paraules quasi desaparegudes de la parla popular o que són d'ús endèmic d'aquestes terres de les comarques centrals.
Algunes d'elles ja han estat tractades en aquest mateix blog. Són mots plens de simpatia -si és que els mots en poden tindre- Uendo i iseta en són dos. També la paraula pitxer ix a col.lació quasi sempre que s’hi vol beure cervesa. Quasi ningú no l'usa. En el seu lloc és utilitzat el mot gerra, per la qual cosa, molts dels cambrers solen quedar-se una mica pensatius
Un altre vocable en vies d'extinció és aquell que gastem per nomenar el recipient que conté l'oli que hom fem servir a la taula: el setrill. És poc comú que algú es referisca a ell pel seu nom al moment d'amanir l'ensalada .
Hi ha també una paraula caiguda en total desús pel seu caire religiós, vull dir que fa referència a un objecte relatiu a la litúrgia. Aquest quasi inexistent ús té disculpa perquè l'assistència a les cerimònies religioses no són afició predominant actualment i fa que tota la nomenclatura d’aqueixos cerimonials siga ignorada per la major part de la gent. Els  més joves dubte que l'hagen sentida anomenar alguna vegada. Es tracta de  l'aspersori d'aigua beneïda, consistent en un mànec de fusta o de metall en l'extrem del qual hi ha un plomall de pèls o una boleta amb forats que hom suca en l'aigua beneïda i el nom del qual és  salpasset o  salpasser. Ha estat conegut popularment com sarpasset, per allò de les malformacions lingüístiques degut a la no visualització dels mots en textos escrits
Així doncs, sense pretensions de cap mena, dediquem involuntàriament un temps a rescatar de l'oblit alguna que altra paraula escasament usada i, d’aquesta manera, els hi dediquem un petit homenatge en forma de  recordatori i, alhora, les rescatem del pou del desús on han caigut.