dimecres, 29 de febrer de 2012

Sobreposar-se


No havia estat el dia massa bo per a tu, tot i que l'oratge ens havia obsequiat amb un cel de blavor immensa i un sol radiant i reanimador dels freds de dies passats. Les notícies que vas rebre de bon matí foren com dos cops a les galtes que te les deixaren gèlides i endolorides. De sobte, fou com si una aterradora foscor t'engolira i deixares de veure la llum diàfana que el dia ens oferia. 
Semblava que quan més esforços posara u de la seua part, quan més ganes i amb més il·lusió fera les coses, pitjor eren els resultats. No et podies permetre que les circumstàncies tan adverses se t'apoderaren i et feren esfondrar. Tenies una estranya sensació de fracàs absolut que t'impedia veure molt més enllà del moment present. Una espurna d'esperança, però, et va fer vore que no era la  fi del món i decidires sobreposar-te. 
Eixe mateix sol que s'aixecava amb tota la seua brillantor et va fer vore que el dia anterior queia esmortit més enllà de les muntanyes, perdent tota la seua vivor i semblant que desapareixia per sempre i ara, tanmateix, ressorgia amb força donant un nou impuls a la vida quotidiana. Vas pensar que havies de fer el mateix: sobreposar-te a aquest dur colp i tornar a encarar la vida amb tota la càrrega positiva de la que ets capaç. Això, tractant-se de tu, havia de ser cosa fàcil, perquè el teu caràcter indòmit i lluitador t'havia de traure d'eixe forat en el que estaves a punt de caure. 
En la vida, fins i tot lluitant, podem perdre, però si no lluitem, estem perduts. Et posares aquest principi entre cella i cella i et va donar forces per continuar endavant en espera de millors oportunitats. La vida és un desafio que hem d'afrontar, una pena que hem de superar, un deure que hem d'acomplir, una meta que hem d'alcançar i, per què no? un joc amb el que podem divertir-nos.

dilluns, 27 de febrer de 2012

Las Vegas de la Safor



Que el PP siga amant de la cultura, supose que es deu donar com a cosa feta.  Però, què voleu que us diga? Jo tinc els meus dubtes. Almenys  quan la promoció cultural ha de vindre de mans de certes personalitats que estan en la ment de tothom i que, pel que fa a  la ciutat de Gandia, no cal mencionar cap nom, doncs ell soletes s’encarrega d’eixir a la palestra.

Darrerament estan produint-se certes actuacions municipals que ens indiquen a les clares que promocionar àmbits  culturals a la capital de la Safor no és activitat prioritària entre les que tinga com a objectiu el nou govern municipal. Aquest edil, pertanyent també a la nòmina de peronatges pintorescs que té escampat per tota la geografía el partit governant, s’ha empenyat en fer de Gandia una espècie de Las Vegas, que això si que dona fama i diners.
La meua amiga i companya Mariví Ramos  va publicar dissabte passat al diari Levante un article d’opinió en què posa de manifest les actuacions d’aquest pròcer cultural que ens toca patir -això si, per obra i gràcia dels vots- en la capital de la Safor.
A continuación reproduisc el mencionat article.

"La Politécnica plantea ubicar en Torrent el Espai Innova que Gandía ha anulado "
Desde hace muchos años Gandía ha sido sinónimo de cultura, de respeto a la tradición, de tolerancia y de capacidad para asumir ordenada y eficazmente las diferentes formas de pensar sentir y convivir de las personas que en ella vivimos. Por ello el rasgo característico que nos asignan a quienes somos de aquí va ligado a nuestro orgullo, a ese sentimos algo especiales o cuanto menos distintos.
La cultura ha sido un emblema en el que nos hemos reconocido. La legislatura pasada la celebración del V Centenario de San Francisco de Borja, pese a errores de bulto como cabalgatas costosas y cruceros innecesarios, fue ejemplo de gran nivel en el marco de las raíces culturales y religiosas deGandía.
De aquí que miremos perplejos lo que sucede ahora en el marco de la cultura. Porque, hasta ahora, jamás Gandía había abdicado del progreso. Nunca pudimos imaginar que Torrent se llevase un edificio como el Innova porque nosotros renunciamos a él.
 El Espai Innova, es un edificio destinado a albergar una serie de laboratorios de investigación y espacios destinados a empresas e instituciones que tenían por misión el desarrollo del I+D+i (investigación, desarrollo e innovación). Se trata de un edificio compartido entre la Universidad Politécnica y el Ayuntamiento que así estrecharían sus lazos, aún más si cabe. Representa pues, tanto la voluntad de futuro a través de la investigación para la innovación como la voluntad de excelencia que siempre estuvo presente en Gandía íntimamente ligada a sus Centros Universitarios.
 La renuncia al Innova se justificó alegando su excesivo coste. Hecho sorprendente cuando apenas días antes, el Ayuntamiento había adquirido locales de un hotel, también para un centro de ocio y comercio. La prioridad del Gobierno actual de la ciudad ha quedado evidenciada.
Quizás a la nueva Gandía le interese mas el ocio que la cultura. Tal vez les importe menos la cohesión de la ciudad con la Universidad que los espectáculos, actuaciones y eventos festivos. Todo lo parece indicar a la vista de las decisiones que se han tomado.
Baste con ver como la Universidad de los Mayores vaga sin rumbo y se traslada a un edificio de oficinas municipales compartido con ellas porque el edificio actual (en buenas condiciones y de propiedad municipal, es decir sin costes mayores que los de mantenimiento normales) va a demolerse ... para realizar un centro de cines y ocio. Las prioridades vuelven a estar claras ...

Yo lo siento, porque la riqueza de un pueblo no es la del el ocio y la diversión, que son efímeras, sino la del cerebro.

Para abordar el futuro de nuestros hijos y de nosotros mismos, mas que nunca es necesario cambiar el orden de las cosas en base a un mundo de valores como la justicia, equidad, nobleza y la ayuda de unos a los otros.

En La República de Platón y en La política de Aristóteles se dice que la salvación de los Estados, de los pueblos y de las naciones se da a través de la decencia y de la cultura. También la de Gandia 

dissabte, 25 de febrer de 2012

Quelcom s'hi mou


Qui anava a dir que un any després de la famosa primavera àrab ens tocaria a nosaltres mostrar al món la nostra. Evidentment que la situació d'ambdues riberes mediterrànies no és la mateixa, però motius per a un descontent generalitzat els hi ha, i no en són pocs.
Després d'anys de menfotisme davant l'actitud balafiadora de diners públics, de prepotències parlamentàries, d'escàndols sense fi, de despreci als qui no pensen com ells, de basar el seu fracàs en la gestió pública en el més descarat victimisme, i de tantes i tantes actuacions nefastes, sembla que alguna cosa està començant a bullir en aquesta societat adormida i dolenta. Afortunadament, la joventut, comença a adonar-se'n i ha iniciat de manera decidida la seua protesta. També el sector públic, veient com van deteriorant-se les prestacions, ha posat la seua activitat en funcionament per tal de fer palesa la seua disconformitat amb totes les politiques de retalls aplicades i que  perjudiquen greument a ells i als serveis que corresponen a la societat.
Aquest País Valencià (Comunitat Valenciana per a ells, Levante per als de l'altiplà, o Playa de Madrid per als de més al centre), està situat, a ulls del món, en l'epicentre de la corrupció política espanyola. Darrerament, estem desdejunant-nos quasi a diari en cassos i cassos sense fi, escampats pels tres territoris provincials, i que esguiten els seus dirigents polítics de més alt nivell.
Ara, un indici d'esperança ens fa ser una mica optimistes en el sentit de què eixa llavor que s'hi està sembrant aquestos dies cresca i esdevinga un gran arbre que done els seus fruits de canvi. Seria fantàstic que aquesta reubicació al mapa mundial com a poble que està fart de tanta corrupció anara consolidant-se i representara un canvi substancial. Queda molt de camí per recórrer, moltes dificultats  que véncer i moltíssima gent que capgirar, però la maquinària sembla que ha estat engegada. Tant de bo siga així.

dimecres, 22 de febrer de 2012

Indignació




Pensàvem -ingenus de nosaltres- que estes coses pertanyien al passat, quan el franquisme s'estingia i la transició a la democràcia començava a donar les primeres passes. Però, no. Han tornat a recordar-nos que en este país, o com vullgueu dir-li, les coses sembla que continuen com han estat sempre. La tradició secular ens diu que unes classes socials i estaments públics dominen el corralet patri i s'atorguen competències que les creuen  intrínsiques a ells, ara, però, disfressades de majories absolutes. Unes majories que si que tenen, encara que més que donades a ells, són llevades a altres que no han sabut conservar-les.
Bé. No és la meua intenció escriure, sinó mostrar aquest recull de videos recaptats per la xarxa i ensamblats en una pelicul.leta que he muntat perquè servisca de testimoni de la brutalitat més dura d'unes forces de seguretat que deurien d'estar al nostre servei i no al de la classe política dominant.
Servisca també per manifestar la meua indignació per aquesta actuació tan desmesurada.

dissabte, 4 de febrer de 2012

Recórrer a Lope


De vegades, això d'escriure resulta força complicat. No trobes tema de què parlar. No tens massa gana de pensar o penses i no t'ix res. Et dius que el que intentes fer no val per a res. En fi, moltes excuses per deixar-ho córrer. I com no som com Lope en allò de "Un soneto me manda hacer Violante, que en mi vida me he visto en tal aprieto" on, com el que no fa res, va i t'arrea un sonet de colló de mico, doncs resulta complicat.
Bé. Sense pensar-ho ja he escrit un paràgraf. Un paràgraf, si, però sense cap missatge que pague la pena. No aporta res positiu per als possibles lectors. En canvi, per mi, tot i que com a transmissor d'alguna idea, és nul, si que representa, com a mínim, un exercici mental en el que les neurones es mantenen actives i no les deixes dormir, que bastant temps tindran a la nit quan et gites i dormes, si és que això ocorre i no et desvetles, que sol passar. Ara, que les pobres també funcionen i et penses que estan quetetes, però, no, bona faena que fan a mode de somnis.
Si traslladarem açò al sonet de Lope, ja aniríem per la tercera estrofa en la que diu que entra al primer tercet després d'haver compost dos quartets abans. Quin portent de personatge que escriu com si estigués jugant i amb una facilitat esbalaïdora et munta el que li dóna la gana i ens quedem bocabadats i sense paraules de veure'l dir molt amb tan poc esforç. Per això és el rei de les lletres.
M'havia proposat, com ell, escriure, quelcom; no un sonet, per descomptat, que no sóc poeta ni les rimes se'm donen fàcilment. Tan sols he volgut escriure -ja ho he dit abans- com a exercici neuronal. Seria un excés de pretensió voler fer coses tan belles i sublimes amb eixa naturalitat. El sonet de Lope m'ha servit de motiu a l'hora d'escriure unes línies en les que no dic res, però que m'han posat en acció el cervell, que no és poca cosa.