diumenge, 23 de desembre de 2012

En un país uniformador


Això era una vegada en un país uniformat, en una de les seues zones perifèriques, un xiquet que va vindre al món i que ben aviat -com tots- va començar a aprendre paraules amb les que anomenava allò més pròxim i que li servien per iniciar-se amb les primeres frases. Així, deia: pare, mare, ulls, nas, mans, peus, taula, menjar... amb tota normalitat. El xiquet es va fer una mica més gran i va haver d'entrar a l'escola, lloc necessari per al seu futur com a persona, però l'escola estava dirigida per les autoritats del país uniformador i, per tant, era uniformadora, i tenia per missió impedir que cap diferència alterara la uniformitat pàtria.

Amb cara d'estranyesa, el xiquet va veure com, de sobte, tot allò que coneixia tenia altres noms. Calia aprendre'ls per poder referir-se a totes les coses que ja havia aprés abans. Ara hauria d'usar mots diferents per dir les mateixes coses: padre, madre, ojos, nariz, pies, mesa, comida... amb la qual cosa va pensar que allò que havia estat aprenent era com un argot per anar per casa, com la roba informal que hi usava, però que quan arribava diumenge s'havia de vestir més formalment. A l'escola així li ho feien saber i també li insistien en el fet de tenir la gran sort d'haver nascut a aquest país on  temps enrere no s'amagava mai el sol de tan gran com era, i que constituia la reserva espiritual del món occidental, i que tot plegat, era una unitat de destí en eixe món mundial. Per això havia d'usar eixe altre llenguatge que agermanava a no sé quants milions de persones arreu del món i que era també la llengua que uniformava tothom

El xiquet va aprendre aquestes coses per inèrcia, sense parar-se a pensar-hi, doncs encara era massa menut. Ho acceptava i prou. El mateix li passava quan entrava a l'església, uniformadora també de consciències i creences i que anava agarradeta de la mà amb les polítiques d'eixe país, reserva espiritual  d'occident i del món, que per això havien guanyat a les forces del mal uns quants anys abans. D'aquesta manera aprenia coses i misteris de la religió, entre altres, com que Déu eren tres persones en una sola: un home amb melenes blanques i bastant major, un altre de més jove, amb cabells llargs, però rossos, amb una creu a la mà, i un colom amb les ales desplegades, que igual haguera pogut ser un ànec, per què no?. Açò de la Trinitat els agradava als uniformadors per allò de la triada d'Una, Grande y Libre. També, en algunes ocasions, el "Padre Eterno", que així era anomenat l'home major, estava representat per un ull gegant que pareixia anava observant i anotant totes les accions dolentes dels humans. Aprenia, també, moltes més coses, totes misteris sense cap explicació, i quan resaven, sempre ho feien en la llengua que deien era important, perquè semblava ser l'únic llenguatge amb el que s'hi podia entendre amb Déu i amb sa mare, que en la llengua uniformada es deia "Virgen", sense saber ni gens ni mica què significava eixa paraula. 

Però, tornem a l'argot que parlava el xiquet. El fet d'abandonar la seua llengua i adoptar la uniformada si que era important i tenia futur. Ell mateix podia observar com els grans que sabien llegir i escriure sempre ho feien usant l'altra, la del país uniformador, mai la pròpia. Per tant, tots ells parlaven una llengua que no sabien escriure i escrivien en una llengua que no sabien parlar. Per això mateix, va arribar a pensar que la seua, la que havia aprés a casa, al carrer, de boca de pares, familiars i amics, la mateixa que havien usat els pares dels pares, i els pares dels pares dels pares, i així successivament fins a remuntar-se als origens d'aquest territori diferent que formava part del país que volien uniformat, no tenia llibres ni res que poguera ser llegit, és a dir, que era una llengua per anar al camp, dir paraules malsonants, i poca cosa més. Tot açò, clar, no ho pensava, perquè ja hem dit que era massa menut; tan sols ho assumia de forma natural.

El temps passava i passava en eixa espècie de nirvana mental respecte a la llengua dels seus, fins que transcorreguts alguns anys va descobrir, per pura casualitat, un llibre que era escrit en la seua llengua. Era una gramàtica que, com totes les gramàtiques, dictava les normes per usar la llengua correctament. Devia de ser un llibre escapat a la foguera a la que tan aficionats eren els uniformadors d'idees i creences, i que s'havien passat anys i panys cremant llibres i persones. Ara, no ho feien així; tanmateix usaven altres mètodes més sibil.lins, però que també resultaven

Això li va produir un gran impacte emotiu respecte a la  identitat del seu poble, posant en qüestió la tan repetida uniformitat i pensant si era quelcom diferent i calia, doncs, reclamar el que els pertocava. Aquesta troballa va estar com obrir els ulls a un sentiment pel que lluitar, com una reivindicació d'allò que els era propi, com un saber-se diferent a la uniformitat pretesa. Calia tenir ben present que allò transmès pel seus pares i pels pares dels seus pares i pels pares dels pares dels seus pares, fins remuntar-se als orígens, devia ser conservat,  millorat i usat amb dignitat i valentia davant la pressió que s´hi feia des del poder central per fer-ho desaparèixer.

Ara, passats molts anys, i sent les coses d'un altra manera, i tot i estar la seua llengua a l'escola i als organismes oficials, s'adona amb tristesa que molta gent ha anat caient en les xarxes uniformmades i han anat abandonant l'herència cultural transmesa de pares a fills representada per la llengua del poble. Veu, també, com força gent té a menys usar-la i se n'avergonyeix i se'n passa a l'altra, que -pensen- és com anar amb jaqueta i corbata per la vida, o com tindre pedigree, com els gossets. Observa com el territori d'ús va minvant i reduint-se, i com, de manera inexorable, va contaminat-se el lèxic fins a ser quasi irrecognoscible. I el més trist de tot, com les autoritats locals la menyspreen, l'arraconen i la fan servir de forma dolenta en temps i en forma.

Això no obstant, encara hi pot veure que existeix gent que pensa com ell, que l'estimen, que la usen i que la defensen per damunt de tot i de tots els que la maltracten i  la persegueixen, des de dins i des de fora, que això és en realitat llur intenció perquè el país reste uniformat. Sembla que nous aires uniformadors bufen des de Ponent i amenacen tornar a un passat de consignes, trist i descolorit que creiem -ingenus de nosaltres- ja superat.

Qualsevol paregut amb la realitat, no és pura coincidència, és real.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada