dimecres, 19 de desembre de 2012

Estranyes coincidències


De vegades, se t'hi presenten unes situacions rares, estranyes, com sorgides de no sé on, però que guarden alguna relació amb el que t'ocupa el pensament en eixos moments, o ho ha fet una estona abans.

Ho dic perquè anava jo passejant i fotografiant escenes i raconets per la zona de la Llotja, a València, quan vaig aprofitar uns bancs de pedra que hi ha a la plaça de la Mercé per seure'm i visionar les fotos que havia estat fent fins al moment.

Com deia, minuts abans havia estat recorrent eixos carrers -més bé, carrerons- i placetes força encantadores amb acollidores cafeteries que són un agradable reclam per recrear-te tastant algun aromàtic café o refrescant-te amb alguna espumosa cervesa. Allí prop, l'elegant gòtic de la Llotja sempre hi és per a mi un focus d'atracció del que no me'n puc defugir. Pel seus voltants s'alcen també unes esglésies que són les que em van dur a uns pensaments més enllà de llur arquitectura.

En efecte, anava pensant amb el poder de l'Església, més bé en el de la jerarquia eclesiàstica, tan pomposa ella al llarg dels segles. I, clar, la religió en el rerefons n'era objecte obligat. La meua conclusió radicava en que si les religions estaven en consonància amb Déu -donat per assentada la seua existència, que açò seria un altre tema- o, més bé al contrari, serien quelcom que ell rebutjaria, doncs totes elles, segures de ser les úniques vertaderes, imposen certes normes que, sovint, resulten autèntics esperpents que res tenen a veure amb la relació que hi puga haver entre els humans i Déu. I una cosa molt important: el Ser Suprem deu estar-ne tip perquè amb el seu nom han comés i cometen autèntics actes vandàlics i salvatges contra tot aquell que  se n'isca  de les normes que hi imposen.

Acabat de pensar en tot això, i  capficat ara amb les meues fotografies, i descansant en eixe banc de pedra,  una dona es va seure al meu costat, i educadament em digué amb un castellaà del sud, encara que no arribava a ser andalús: ¿Le puedo hacer una pregunta? ".  "Por supuesto", li vaig contestar en castellà també (El nostre amic Wert i tota la colla uniformadora centralista deurien de saber que el castellà no ens fa nosa, que la nosa ens la fan ells).  "¿Creee usted en Dios, en Jesucristo, que vino al mundo para librarnos del mal y salvarnos?" així, sense circumloquis, disparant directament a porteria.

Perplexe em vaig quedar amb aquesta pregunta. Mai ningú no m'havia plantejat una qüestió així de manera tan directa, com una escopetada de la que no te'n pots escapar. En altres circumstàncies i amb algun altre tipus d'interlocutor igual m'hagués abellit seguir-li el corrent i entaular un diàleg sobre aquest tema, que vullgues o no, ha estat sempre present en els humans des del moment en què van ser capaços de raonar. No va ser aquest el cas, doncs vaig pensar que aquesta persona estava convençuda  d'estar en possessió de la veritat més absoluta i aportaria un tipus de raonaments -si és que s'hi poden dir així- replets d'irracionalitat sentimental, amb la qual cosa, seria incapaç de filtrar amb la raó qualsevol creença religiosa. En cavi, jo hagués preferit xafar aquestos territoris amb esperit crític i racional. D'haver entrat de ple en aquestes qüestions, hauria estat un diàleg de sords sense cap punt de coincidència. No obstant això, i per desentendre'm una mica del tema, li vaig contestar: "Mire, señora, a  estas alturas de la vida, ya no creo en nada ni en nadie; sólamente creo en mi, y a veces, ni eso."

La dona em va mirar una mica amb cara de sorpresa per la meua resposta i continuà sermonejant-me i recalcant-me l'obligació que tenim de penedir-nos, amb frases com les  que Déu ens jutjarà quan la nostra ànima es presente al seu davant, que Jesucrist ha mort per nosaltres i que si ..., en fi, discursos d'aquest tipus àmpliament coneguts.

Reprenent els pensaments tinguts una estona abans, li vaig comentar, sense ànims de convéncer-la, que les religions no són bones, que volen dominar la gent i que si creiem en Déu, no necessitem intermediaris per a relacionar-nos amb ell. 

Com a conseqüència, la dona va tornar a insistir en la seua idea d'avindre'm amb ella i continuà endavant amb les seues reflexions. Em va saber greu deixar-la i no fer-li cas, però ja no hi podia més i li vaig dir que si ella hagués nascut al Marroc o a l'India, ni pensaria el mateix ni estaria dient-me eixes afirmacions, perquè si som d'una o d'altra religió, no és, generalment, per convenciment, sinó més bé, per naixement. Li ho dic amb la idea de fer-li veure que les nostres veritats no són la Veritat. 

Així que es degué quedar sense arguments o ja no va tindre més ganes de parlar-ne, perquè, tot seguit, es va alçar, es va acomiadar, i se'n va a anar.

Em vaig quedar tot sol amb la meua càmera fotogràfica i pensant en  quines situacions més estranyes ens trobem de vegades per la vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada