dilluns, 20 d’agost de 2012

Èsser això o allò.


Si ho penses bé, no hi ha cap conversió, cap dia que hages dit: hui vull ser del València, del Barça o del que siga. Tampoc que hages decidit ser de dretes o d'esquerres, nacionalista espanyol o del teu país, al que pertanys des de sempre. Aquestos sentiments i idees irrompen en nosaltres sense haver-nos convertit després d'un llarg període contrastant pros i contres de ser una cosa o ser-ne un altra.
Si ser d'un club o d'un altre fóra una decisió presa després de seguir-ne llurs trajectòries, el més segur és que tothom seria d'algun dels dos grans, així les alegries vindrien bastant a sovint i no caldria estar esperant vint o trenta anys per tindre'n alguna, si és que hi ve. Però, no. Hom és d'un o d'altre club per sentir-se part de quelcom, per la força de les coses. Des que tens ús de raó, sempre has viscut la passió de pertànyer a un grup, tribu o el que se li vullga dir, que t'ha abocat a eixos colors sense més, per tindre'ls ben prop, dins de casa, com aquell que diu. Anar-se'n fora, és com buscar la satisfacció dels èxits per ells mateixos, encara que siguen d'uns altres. Jo diria, si és que val la comparança, com ser mercenari dels èxits, una mica, també, com pertànyer a l'exercit per diners. Allò de “Todo por la Patria” seria mentida, perquè no s'hi tindria eixe sentiment patri, sinó, més bé, tindre la vida resolta econòmicament, és a dir: "Todo por la Pasta". Ser, doncs d'un club que guanya molts títols, el que realment importaria, serien eixos titols, no els colors
En quant a ser de dretes o d'esquerres -terminologia en franc retrocés- o tindre sentiment d'un determinat nacionalisme, tampoc seria fruit d'una llarga meditació. Ja no parle de dedicar-se a la política o d'estar afiliat a alguna organització, que ben palés queda, sobre tot en aquestos temps, on s'hi veu cada cop més la falsetat de molts, l'engany del que som víctimes per part d'alguns de fer-nos creure que són açò o allò quant els fets demostren tot el contrari, que  s'afilien a tal o qual partit per vore si li cau algun càrrec, alguna assessoria o alguna "mamandúrria" (parauleta de moda). La nostra mentalitat, adobada per un o altre tipus de formació, per l'ambient en el que vivim o en el que hem viscut, ens farà derivar cap a aquella ideologia que responga a la concepció que tenim de la societat i cap al punt on desitjaríem que hi anara perquè tot fos millor.
Ens enamorem de les persones, de les idees o de les coses, perquè si, sense -crec jo- meditació prèvia, per pur impuls que ens naix des de dins i que respon a la nostra idiosincràsia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada