dilluns, 9 de juliol de 2012

Un raconet a la plaça


Eren molts anys passant, però poques voltes parant. Sota el campanar, de paret de rajola, amb un rellotge   -que sona a totes les hores i quarts, de manera esguerrada, sense que ningú haja fet mai res per donar-li un so digne, semblant al de les tres campanes, que estan al seu damunt-, i coronat per una agulla gótica, de color gris i un elegant penell; enfront de la paret, que tantes vegades ens havia servit de frontó per a les partides de pilota, i on hi havia una creu commemorativa dels  “caiguts” per una causa que se'ns volia fer creure que era en defensa d'una “Pàtria” que volia seguir sobre “el azul del mar, el caminar del sol”, havíem muntat la taula i les cadires aprofitant el corrent d'aire que sempre és puntual en les hores més càlides del tòrrid estiu d'aquestes terres d’interior.

La tertúlia era amena. Alguns dels tertulians eren desconeguts per a mi fa tan sols uns mesos o pocs anys. Gent jove, descoberta a través de les xarxes socials, i que semblava que ens coneguérem de tota la vida. En aquest cas ens unia el paisanatge i, sobre tot, el feeling mutu que feia que l'estada en aquest raconet fóra delitosa, tot i ser les primeres hores d'una vesprada de l'incipient estiu; hores, que en altres circumstàncies, haguera estat millor aprofitar-les per sestar a la frescor de l'interior de les velles cases d'amples murs.

Aquesta plaça -més bé, placeta- centre neuràlgic de la manifestació religiosa -o ves a saber de quina classe- que s'hi produeix la vesprada-nit del 18 d'agost de cada any, s'ha convertit des de fa alguns anys en lloc de tertúlies de paisans i de visitants al voltant d'una taula del bar existent allí mateix. Generalment són estades tranquil.les, però de tant en tant, algun que altre moment  fan d'ella escenari de divertits saraus intranscendents que seveixen d'esbarjo i desfogament dels parroquian que hi acudeixen.

Des de la llunyania enyore aqueixos moments tan delitosos allí passats entre la meua gent, la de sempre, i els altres, els “descoberts” recentment. Són moments relaxants i feliços gaudint de les nostres converses distendides al voltant d’un cafenet, d’unes cerveses o d’algun que altre esmorzar;  tertúlies que estan al marge de les nostres edats i d’altres condicionants. I és que, quan anem alcançant etapes,  pensem que la vida ja ens ho ha donat tot, però res més incert: corrents d’aire fresc ens renoven i ens espenten cap a noves il.lusions. Espere poder fruir d'aquest raconet moltes vegades més. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada