dimarts, 31 de juliol de 2012

El conte de D.Arturo (el de Torroland Beach)


Confesse que en assumptes de política sóc un tant ingenu. Em crec -o vull creure'm- el que em diuen i no em passa pel cap pensar que m'estan enganyant. Pense que això mateix li passarà a molta gent. I és que quan anem de passerells per la vida ens poden ocórrer aquestes coses.
Tampoc és que m'ho crega tot, no aneu a pensar malament. Hi ha certes coses que són posades en quarantena o, simplement, rebutjades només conéixer-les. Tal ha estat l'anunci del meu preclar i il.luminat alcalde, D.Arturo Torró, contractista de molts actes de pandereta en la Torroland Beach, ciutat d'oci i entreteniment, que ell vol posar al mapa de les ciutats del ram.
El “bo” de D.Arturo, que traspua euros i més euros a través de la seua pell, diu que renuncia al seu sou com alcalde. Llegit així, sense més coneixements, u, que com he dit abans, peca una mica de passerell, a primer prompte s'ho creu. Sols a primer prompte, eh! que ben aviat baixe a la realitat i pense que aquest tio vol vendre'ns gat per llebre i el que se'n lleva ell ho posa per altres llocs. Que difícil és que aquesta classe de personatges tinga tanta filantropia i treballe per a amor a l'art o, en aquest cas, de manera desinteressada per la ciutadania.
Ja sabem com se les gasta la classe política, almenys alguna classe política, i el que diga aquest individu no té cap credibilitat, més, després d'haver enganyat la ciutadania  en campanya electoral i fer ara tot el contrari del que havia promés -en realitat, ell i tota la nòmina pepera àvida de poder en tots els àmbits, tot i la que se'ls venia damunt-.
He de fer palesa la meua animadversió a les promeses que venen de part d'alguns sectors polítics. Tot mentides i enganys. Però mira per on, sempre troben ingenus que se les creuen i arribem on hem arribat: a donar-los carta blanca perquè hi facen el que vullguen. Ara, ens toca la penitència, els hagem votat o no.



dilluns, 16 de juliol de 2012

Pluja i platja


En aquestes latituds pluja i platja no formen un bon binomi. Una i altra es repel.leixen, es dir, que quan algú va a passar un dies o una temporada a alguna platja –les plages d'ací, les mediterrànies- no entra en els seus plans que la pluja vaja a estar invitada; tanmateix, de tant en tant, fa acte de presència i pot trencar els programes que els estiuejants puguen tindre, com va ocórrer l’altre dia.
A trenc d'alba el cel presentava una incipient lluita entre el sol que volia eixir i els núvols que tractaven d'impedir-ho. Tot semblava que, com quasi sempre, la partida seria del sol. Però, no, aquesta vegada els núvols van ser més poderosos en esta primera part del matí i van acabar imposant la seua presència sobre un sol que acabaria amagant-se darrere d'ells i deixant-los fer el que saben fer: ploure.
Ben aviat, la platja anava rebent els primers passejants que, desafiant el plugim, acudien com tots els matins a la cita amb la sorra humida per les ones del mar, que esta vegada si que havien estat atrevides i s'havien estés més enllà d'on habitualment ho fan i deixaven una gran planura sobre les daurades arenes facilitant el caminar-hi.
Les siluetes dels passejants es retallaven entre la grisenca color de la mar que insinuava un onatge fora del que hi és habitual, i es reflectien com en un mirall sobre l'arena acabada de mullar.
Els cristalls des d'on contemplava aquestes escenes començaven a omplir-se de gotes d'aigua que corrien cap avall deixant uns   petits regueralls escampats per la seua superficie que distorsionaven les vistes de l'exterior, deformant-les o oferint imatges inverses a la realitat..
La gent desafiava la pluja que s'accelerava per moments, i acudia fidel a la fita diària amb alguna activitat esportiva, o simplement caminava pel passeig, alguns amb colorits paraigües, i altres deixant-la caure al seu damunt. Les bicicletes embrutaven amb els seus esguits les esquenes dels assidus ciclistes, que a aquestes hores hi solen rodar per la via habitual.
Els clients d'una cafeteria propera s'asseien sota uns tendals a recer de la pluja, que cada cop semblava fer-se més intensa. Mentrestant els inquilins d'un apartament  guaitaven per un balcó com la pluja canviava les seues intencions de baixar a la platja i es resignaven, mal que bé,  a vore'n ploure.
Un autobús procedent de terres d'interior obria les seues portes a un nombrós grup de banyistes que, parasols als muscles, neveres a les mans i carrets amb equipatge per a l'ocasió, desafiaven el mal oratge i acudien en fila a ocupar algun lloc en les fresques i humides arenes.
Impassible als moments, un vaixell mercant, ancorat als voltants de la bocana del port, dibuixava el seu perfil obscur, trencant una línia de claredat que algun perdut raig solar, aprofitant l'escletxa que deixaven els núvols, havia dibuixat sobre la superfície del mar.
La pluja, però, en aquests dies de juliol, dura ben poc, i el sol, amb la fortor de l'estiu, a mitjan matí, ja havia trencat els núvols que, ignorants ells, pensaven tenien la partida guanyada. 

divendres, 13 de juliol de 2012

De lectura


Quasi sempre que entre a algun centre comercial solc visitar la secció de llibreria per fer una ullada al que hi ha, de nou i de vell. En una visita d'aquestes, el 2008, em vaig entropessar amb un llibre d'història, escrit per Juan Eslava Galán. Com sempre faig, quan algun exemplar em crida l'atenció, acostume a fullejar-lo. Aquest ho va fer, simplement pel títol tan cridaner que tenia: “Historia de España contada para escépticos”. No em va decebre. Estava escrit d'una manera fora d'ús, allunyada de l'academicisme i plena de comentaris irònics que feien de la seua lectura un exercici agradable i alhora  il.lustratiu.
El mateix autor, en la contraportada, justifica el tractament que li dona als textos de història, dient el següent: 
 “No pretendo escribir la historia que escribiria el pueblo, que el pueblo es ágrafo por naturaleza, sino más bien una Historia de España contada para escépticos que no creen en la história de España (com jo, per exemple). No voy a decir que es veraz, justa y desapasionada, porque ninguna historia lo es, pero por lo menos no miente ni tergiversa a sabiendas, que ya es bastante en los tiempos que corren. Además he procurado hacerla amena y documentada (pero el escético sabe que los documentos también se manipulan en el instante mismo en el que nacen) y si el lector aprende algo de ella me daré por bien pagado.”
Doncs bé, quelcom he aprés: que coincidim en la manera d'entendre la història i en la falsetat que la història oficial ens conta en moltíssims dels seus fets.
Recomane la lectura d'aquest llibre a tots aquells amants del passat i que encara no el coneguen. Pot ser, a algun que altre especialista no li agrade el tipus de tractament que se li dóna; tammateix per als qui tan sols fruïm llegint-ne, pense que és amé i divertit.
Ara, en aquestos dies estiuencs, aprofite els moments de relax en què la calor t'impedeix fer altra cosa que no siga romandre a la fresca de casa o a l'ombra d'algun generós arbre, per reprendre la seua lectura. I que conste, que no m'avorreix llegir-lo de nou.

dilluns, 9 de juliol de 2012

Un raconet a la plaça


Eren molts anys passant, però poques voltes parant. Sota el campanar, de paret de rajola, amb un rellotge   -que sona a totes les hores i quarts, de manera esguerrada, sense que ningú haja fet mai res per donar-li un so digne, semblant al de les tres campanes, que estan al seu damunt-, i coronat per una agulla gótica, de color gris i un elegant penell; enfront de la paret, que tantes vegades ens havia servit de frontó per a les partides de pilota, i on hi havia una creu commemorativa dels  “caiguts” per una causa que se'ns volia fer creure que era en defensa d'una “Pàtria” que volia seguir sobre “el azul del mar, el caminar del sol”, havíem muntat la taula i les cadires aprofitant el corrent d'aire que sempre és puntual en les hores més càlides del tòrrid estiu d'aquestes terres d’interior.

La tertúlia era amena. Alguns dels tertulians eren desconeguts per a mi fa tan sols uns mesos o pocs anys. Gent jove, descoberta a través de les xarxes socials, i que semblava que ens coneguérem de tota la vida. En aquest cas ens unia el paisanatge i, sobre tot, el feeling mutu que feia que l'estada en aquest raconet fóra delitosa, tot i ser les primeres hores d'una vesprada de l'incipient estiu; hores, que en altres circumstàncies, haguera estat millor aprofitar-les per sestar a la frescor de l'interior de les velles cases d'amples murs.

Aquesta plaça -més bé, placeta- centre neuràlgic de la manifestació religiosa -o ves a saber de quina classe- que s'hi produeix la vesprada-nit del 18 d'agost de cada any, s'ha convertit des de fa alguns anys en lloc de tertúlies de paisans i de visitants al voltant d'una taula del bar existent allí mateix. Generalment són estades tranquil.les, però de tant en tant, algun que altre moment  fan d'ella escenari de divertits saraus intranscendents que seveixen d'esbarjo i desfogament dels parroquian que hi acudeixen.

Des de la llunyania enyore aqueixos moments tan delitosos allí passats entre la meua gent, la de sempre, i els altres, els “descoberts” recentment. Són moments relaxants i feliços gaudint de les nostres converses distendides al voltant d’un cafenet, d’unes cerveses o d’algun que altre esmorzar;  tertúlies que estan al marge de les nostres edats i d’altres condicionants. I és que, quan anem alcançant etapes,  pensem que la vida ja ens ho ha donat tot, però res més incert: corrents d’aire fresc ens renoven i ens espenten cap a noves il.lusions. Espere poder fruir d'aquest raconet moltes vegades més. 

dimecres, 4 de juliol de 2012

Pinzellades d'estiu


Un altre estiu  -i ja en van tres- tenim les masses encoratjades i eufòriques tot i la negra crisi que ens envolta i ens fa viure en la més profunda foscor de la incertesa i de l'erràtica presa de decisions encarades a trobar una solució que no arriba ni s'intueix. Aquesta eufòria i encoratjament amb veus histriòniques cantant allò de “yo soy, yo soy español” o de “lo,lo,lo,lo” és l'efecte dels resultats esportius d'una selecció futbolera que és capaç de transportar la gent més enllà dels seus problemes quotidians fent-los viure moments de catarsi col.lectiva.

Ens estem acostumant a unes reaccions que hi ha qui les vol aprofitar i dur-les a la seua causa nacionalista espanyola quan, realment, són simples resultats de futbol que no tenen més incidència que el seguiment d'uns colors, roig en aquest cas. Això si, sembla que són el vincle d’unió dels pobles d’Espanya i del qual, les polítiques que se’n fan al respecte haurien de prendre bona nota.

Una altre assumpte que m'ha cridat l'atenció -aquestes coses solen fer-se al començament dels períodes vacacionals- és el nomenament de la persona que regirà RTVE. No m'agrada gens la pinta que presenta. No en teníem prou amb el No-Do de RTV i ara en tindrem un altre de nacional. Que s'hi pot esperar d'algú que procedeix de Tele Madrid i del diari La Gaceta? No cal parar-se massa a pensar quin serà el tractament que se li donaran als  informatius. Tinc els meus dubtes.

Em preocupa també la manera de dir les coses de la máxima autoritat local -Gandia, en concret- i del concepte que aquest negociant clavat en política té de nosaltres. No m'agrada que ens prenguen per babaus com fa aquest senyor. Que per què ho dic? Doncs perquè a una pujada de tota mena d'impostos i gravàmens locals després d'haver jurat i perjurat que no anava a fer-ho, ens ix amb la justificació de què ell parla per a gent intel.ligent.

 I què passa amb la política cultural que es s’hi du a terme? Canvi radical. No entre a jutjar si era bona o dolenta la que hi havia a l'anterior corporació municipal. El que no pot afirmar aquest individu és justificar-se dient que el que feia l'anterior govern era, més que cultura, cultureta per a quatre il.luminats. Per això, ara si que l'aspecte cultural local és tot un èxit: Pantojes, Iglesias, corregudes de bous, boxa, romans amb circs de Calígules. Què faran aquestos romans a la platja de Gandia? A per oli i vi, no hi venen, que d’oliveres i vinyes ja no en queden a la Safor. Taronges és lúnic que queda, i per poc temps.

En tot cas, els qui anem pel passeig marítim tenim la curiositat en suspens veient en què acaben eixos muntatges de fusta que hi ha a la vora. De moment, l’expectació està garantida i l’entreteniment, també - a falta de coses millors-.