divendres, 13 d’abril de 2012

Benicadell des de llevant


Les muntanyes, per a mi, són alguna cosa més que un fenomen orogràfic format, o en període de formació, al llarg de milions d'anys. No són eixes elevacions del terreny que separen països, comarques o localitats. No són, tampoc, eixes talaies que han servit en altres temps de vigilància i control d'invasions enemigues. I, per supost, tampoc són aqueixos llocs on acudeix la gent per gaudir de la natura i elevar-se per damunt de la resta de ciutadans contemplant des d'allà dalt com d'insignificants són les ciutats i els seus habitants. Caldria atorgar a les muntanyes eixe component sentimental que fan d'elles un referent en la vida de molts de nosaltres. Almenys, pel que a mi respecta, si que ho són. Pense que molta més gent també en té alguna que li puga causar el mateix efecte que a mi.
La meua muntanya per exel.lència és el Benicadell, la Penyacadiella del Cid. Muntanya referent com a poques dins del País Valencià. Ell fa la seua aparició a l'horitzó des de moltíssims punts de la nostra geografia. No és una simple elevació situada entre serralades annexes que no saps on acaba una i comença l'altra. El Benicadell és únic. No té ningú al seu costat. S'enlaira al cel solitari i no necessita companyia.
Quan naixem, tots tenim unes primeres imatges que quedaran gravades a foc en la nostra ment i allí romandran per sempre. Una d'elles la tinc jo en aquesta impressionant muntanya que arranca a les portes mateix de la casa on vaig vindre al món. Sempre, la seua silueta, ha estat present i res no ha sigut capaç d'esborrar-la.
Al Benicadell el podríem comparar amb eixes “maedeus” que, essent una mateixa persona, tenen multitud de noms i de vestimentes i les fan diferents a cada poble. Així mateix, aquesta muntanya, essent també una, presenta diferents cares o aspectes segons la situació. Totes elles són belles, però sempre n'hi ha una que ens sembla millor que les altres. Per a mi eixa cara seria la que podem contemplar des de l'espai comprés entre l'est i el nor-est. Tota ella pertany al terme municipal de Beniarrés i presenta l'aspecte d'un roquerar que vol tocar el cel amb una cresteria afilada com un ganivet tallant les freqüents nuvolades que el gregal transporta procedents del golf de València i que depositen la seua humitat en aquells indrets atorgant-li un microclima capaç de fer créixer espècies vegetals pròpies d'altres latituds o de conrear arròs a més de sis-cents metres sobre el nivell del mar, com es feia en altres temps quan l'ingeni de la gent que ací habitava, amb penúries econòmiques, se les havia de compondre per traure-li a la terra el màxim rendiment possible. Encara hi queden eixes bancalades escalonades totes plantades d'oliveres que hem anat heretant dels nostres avantpassats i que, malauradament, el temps va enderrocant sense que ningú hi pose remei.
Si les muntanyes foren una religió, el Benicadell seria el meu Déu. Si le muntanyes foren les nostres amants,  Benicadell seria la meua i despertaria en mi sentiments de gelosia si les localitats del seu voltant el tingueren com a tal.









2 comentaris:

  1. Carles, fantàstica al.legoria del Benicadell. Es nota que t'ha eixit del cor.

    ResponElimina
  2. Gràcies, Justo. Realment, aquest escrit va estar pensat i fet, sobre la marxa, veient les fotos que acabava de fer, més alguna altra que vaig rescatar per a l'ocasió.

    ResponElimina