dilluns, 23 d’abril de 2012

Per indrets olivers


Quan tens bons records dels llocs on has estat i quan aqueixa estada ha sigut llarga i intensa, resulta plaent tornar de tant en tant i refrescar les vivències.  Això és el que he fet amb les platges del sud d’Oliva, tantes vegades trepitjades amb l’alumnat de l’Hort de Palau, el d’abans, aquell que formava part de l’intricat traçat de carrers i carrerons del centre de la població amb les seues capavallades i capamuntades que servien d'escenari de puntuals desfilades de pastorets, d'angelets, de fallerets i altres indumentàries per a l'ocasió i que causaven el deliri de les iaies eixint al carrer per veure els netets disfressats de tot això.

Eixos indrets costaners que encara conserven bastants espais verges eren, habitualment, recorreguts per la xicalla escolar en pla didàctic per a l'aprenentatge del medi natural en estat pur, dins del que cap. Visitàvem les marjals, els muntanyars, les platges, els rius i rierols que amb tanta abundància proliferen per aquells espais humits. Ho féiem amb eixe mitjà tan ecològic com és la bicicleta.

Hui, m'ha abellit tornar-hi, doncs feia unes quantes temporades que no hi anava. He trobat algunes millores per la zona de la desembocadura del riu Molinell. Han procurat salvaguardar la flora dels muntanyars acotant-la amb tanques de fusta. No és molt, però més val això que no res. Esperem que no se li ocórrega a ningú aprofitar-se del caramel que ofereix aquest espai natural i pense en fer alguna “torronada” -ja sabeu, de l'alcalde Torró, de la veïna Gandia, que vol clavar-li mà als espais similars de què disposa a la platja de l'Ahuir- i puguem gaudir per molts anys del poc que ens queda.












divendres, 13 d’abril de 2012

Benicadell des de llevant


Les muntanyes, per a mi, són alguna cosa més que un fenomen orogràfic format, o en període de formació, al llarg de milions d'anys. No són eixes elevacions del terreny que separen països, comarques o localitats. No són, tampoc, eixes talaies que han servit en altres temps de vigilància i control d'invasions enemigues. I, per supost, tampoc són aqueixos llocs on acudeix la gent per gaudir de la natura i elevar-se per damunt de la resta de ciutadans contemplant des d'allà dalt com d'insignificants són les ciutats i els seus habitants. Caldria atorgar a les muntanyes eixe component sentimental que fan d'elles un referent en la vida de molts de nosaltres. Almenys, pel que a mi respecta, si que ho són. Pense que molta més gent també en té alguna que li puga causar el mateix efecte que a mi.
La meua muntanya per exel.lència és el Benicadell, la Penyacadiella del Cid. Muntanya referent com a poques dins del País Valencià. Ell fa la seua aparició a l'horitzó des de moltíssims punts de la nostra geografia. No és una simple elevació situada entre serralades annexes que no saps on acaba una i comença l'altra. El Benicadell és únic. No té ningú al seu costat. S'enlaira al cel solitari i no necessita companyia.
Quan naixem, tots tenim unes primeres imatges que quedaran gravades a foc en la nostra ment i allí romandran per sempre. Una d'elles la tinc jo en aquesta impressionant muntanya que arranca a les portes mateix de la casa on vaig vindre al món. Sempre, la seua silueta, ha estat present i res no ha sigut capaç d'esborrar-la.
Al Benicadell el podríem comparar amb eixes “maedeus” que, essent una mateixa persona, tenen multitud de noms i de vestimentes i les fan diferents a cada poble. Així mateix, aquesta muntanya, essent també una, presenta diferents cares o aspectes segons la situació. Totes elles són belles, però sempre n'hi ha una que ens sembla millor que les altres. Per a mi eixa cara seria la que podem contemplar des de l'espai comprés entre l'est i el nor-est. Tota ella pertany al terme municipal de Beniarrés i presenta l'aspecte d'un roquerar que vol tocar el cel amb una cresteria afilada com un ganivet tallant les freqüents nuvolades que el gregal transporta procedents del golf de València i que depositen la seua humitat en aquells indrets atorgant-li un microclima capaç de fer créixer espècies vegetals pròpies d'altres latituds o de conrear arròs a més de sis-cents metres sobre el nivell del mar, com es feia en altres temps quan l'ingeni de la gent que ací habitava, amb penúries econòmiques, se les havia de compondre per traure-li a la terra el màxim rendiment possible. Encara hi queden eixes bancalades escalonades totes plantades d'oliveres que hem anat heretant dels nostres avantpassats i que, malauradament, el temps va enderrocant sense que ningú hi pose remei.
Si les muntanyes foren una religió, el Benicadell seria el meu Déu. Si le muntanyes foren les nostres amants,  Benicadell seria la meua i despertaria en mi sentiments de gelosia si les localitats del seu voltant el tingueren com a tal.









divendres, 6 d’abril de 2012

Usos del llenguatge


Benvolguts/es lectors/es del meu blog. Com tots/es sabeu, avuí està de moda que els/les polítics/es en les seues intervencions dirigides als seus/seues seguidors/es ... 

Seguir amb aquesta dinàmica podria portar a qualsevol persona que em llegisca a alguna mena de transtorn  mental transitori o definitiu o, simplement , a no saber exactament on es troba. Encara que, el més segur seria que la persona que ho llegira abandonara i, sense dubtar-ho,  m'enviara a aquell lloc que solem fer-ho la gent de per ací.

Tot açò –pensar que el llenguatge contribueix a la discriminació sexista- em fa a mi pensar que anem confonent les peres amb les bellotes. Si per dir assistents  (en lloc d'assistents i assistentes) a tots el que acudeixen a algun esdeveniment és fomentar el sexisme, anem una mica perduts. El vertader sexisme es practica a la vida real quan hom considera la dona com un ser diferent, carregat d'unes tasques que creiem consubstancials al seu gènere i que, òbviament, han de dur a terme. També, quan no posem el crit al cel al vore que en  certes activitats que realitzen, obtenen uns beneficis inferiors als que obtindríem nosaltres.

El llenguatge, en si mateix, no és sexista, com tampoc no és polític, ni ideològic, ni religiós. Som les persones, quan l'usem, els qui li donem eixa característica. Segurament, per ser producte d'una societat que ha estat discriminant les dones al llarg de la història, el resultat ha estat deixar-les fora de les categories semàntiques i, ara, no sabem on hi col.locar-es per falta de lèxic.

Quan utilitzem el masculí en general no estem discriminant les dones, entre altres coses perquè també són persones i pense que ningú hi tindrà eixa intenció. Les feministes farien bé en no veure fantasmes on sols hi ha una manera de parlar que ha esdevingut normal i que de cap manera pot contribuir a la discriminació de la dona. Apanyats aniriem si veierem en aquest ús del llenguatge la causa de la discriminació

Les dones no són una “anomalia” del gènere humà, com pogueren pensar en l'antiguitat. Afortunadament, eixe concepte ha desaparegut, encara que en la pràctica hi ha certs comportaments que hi incideixen, com hem mencionat abans. Caldrà anar lluitant de manera continuada, valenta i persistent perquè això desaparega de la societat.

Opine, doncs, que usar el llenguatge d'una manera tan farragosa i carregada de doblets no fa altra cosa que produir fàstic en els lectors o en els escoltants (obvie escriure els/les ors/ores, ants/antes). Vull considerar el llenguatge com  un instrument de comunicació neutre i asèptic, deixant la consecució dels objectius de la igualtat de gènere per altres activitats de la vida real.

Es veritat que, en certes ocasions, el llenguatge si que discrimina conceptualment alguns mots, donant-los un aspecte positiu o negatiu, segons es tracte del masculí o del femení, però això és producte de com ha anat formant-se la llengua i nodrint-se dels siginficats que la societat ha atorgat a les diferents categories de persones o  coses. Aquests conceptes no han estat formats de la nit al matí. Han anat consolidant-se al llarg del temps i de les mentalitats. Per això, no hem de forçar les llengües per adaptar-les, sinó que elles mateixes aniran fent-ho de manera paulatina i sense adonar-nos-en. Com escrivia Santos Julià en l'espai La Columna, del diari El País, Dolores Ibárruri era Secretari General de PCE, i Dolores de Cospedal, Secretària General del PP. A ningú no li estranyava allò  aleshores ni tampoc no ningú observa res anormal en açò ara. El concepte de secretari o secretària es el mateix, però s'ha adaptat ell a soles al gènere de la portadora, sense forçar el canvi.

Veiem, doncs, que la llengua és capaç d'evolucionar i anar adaptant-se als nous usos sense caure en les ridiculeses que de tant en tant ens veiem obsequiats per part d'alguns pròcers polítics i d'altra classe faunística similar. La gramàtica no és la vida, com diu Amelia Valcárcel. No hi ha vida humana sense gramàtica i quan la vida canvia, la gramàtica, o s'alimenta de la nova vida o mor d'inanició.