dilluns, 5 de març de 2012

Tertúlies


Sempre és un plaer aprofitar dissabte per la nit i reunir-se amb els amics al voltant d'una taula i realitzar un d'eixos àgapes que t'alegren la setmana. Si li afegim la conversa interessant al voltant de temes d'actualitat de tot tipus, ens resulta un cocktel la mar de plaent.
En aquestes tertúlies cadascú exposa el seu parer sense que la majoria de voltes hi haja grans diferències, doncs ja hom sap que, normalment, els amics ho són, entre altres coses, per la convergència d'interessos, de criteris, d'aficions i de tot allò que fa que estar junts supose un acte delitós. Unes voltes coincidim, d'altres, dissentim. Sempre, però, transcorre la vetlada de la manera més agradable.
Un dels temes més simpàtics és aquell en què surten a la conversa alguns mots de la nostra llengua que estan en franca recessió degut al poc ús que se n’hi fa. Són paraules quasi desaparegudes de la parla popular o que són d'ús endèmic d'aquestes terres de les comarques centrals.
Algunes d'elles ja han estat tractades en aquest mateix blog. Són mots plens de simpatia -si és que els mots en poden tindre- Uendo i iseta en són dos. També la paraula pitxer ix a col.lació quasi sempre que s’hi vol beure cervesa. Quasi ningú no l'usa. En el seu lloc és utilitzat el mot gerra, per la qual cosa, molts dels cambrers solen quedar-se una mica pensatius
Un altre vocable en vies d'extinció és aquell que gastem per nomenar el recipient que conté l'oli que hom fem servir a la taula: el setrill. És poc comú que algú es referisca a ell pel seu nom al moment d'amanir l'ensalada .
Hi ha també una paraula caiguda en total desús pel seu caire religiós, vull dir que fa referència a un objecte relatiu a la litúrgia. Aquest quasi inexistent ús té disculpa perquè l'assistència a les cerimònies religioses no són afició predominant actualment i fa que tota la nomenclatura d’aqueixos cerimonials siga ignorada per la major part de la gent. Els  més joves dubte que l'hagen sentida anomenar alguna vegada. Es tracta de  l'aspersori d'aigua beneïda, consistent en un mànec de fusta o de metall en l'extrem del qual hi ha un plomall de pèls o una boleta amb forats que hom suca en l'aigua beneïda i el nom del qual és  salpasset o  salpasser. Ha estat conegut popularment com sarpasset, per allò de les malformacions lingüístiques degut a la no visualització dels mots en textos escrits
Així doncs, sense pretensions de cap mena, dediquem involuntàriament un temps a rescatar de l'oblit alguna que altra paraula escasament usada i, d’aquesta manera, els hi dediquem un petit homenatge en forma de  recordatori i, alhora, les rescatem del pou del desús on han caigut.

1 comentari:

  1. M'agrada molt la nostra llengua i em fa contenta descobrir paraules que no coneixia. Ara donaré una ullada al diccionari català-valencià-balear per fer renèixer en els meus sentits mots que, de ben segur, els meus avantpassats havien usat. El setrill, ací al principat, sí que encara l'anomenem pel seu nom.
    Salut i memòria!! i gràcies per compartir belles velles paraules!

    ResponElimina