dissabte, 4 de febrer de 2012

Recórrer a Lope


De vegades, això d'escriure resulta força complicat. No trobes tema de què parlar. No tens massa gana de pensar o penses i no t'ix res. Et dius que el que intentes fer no val per a res. En fi, moltes excuses per deixar-ho córrer. I com no som com Lope en allò de "Un soneto me manda hacer Violante, que en mi vida me he visto en tal aprieto" on, com el que no fa res, va i t'arrea un sonet de colló de mico, doncs resulta complicat.
Bé. Sense pensar-ho ja he escrit un paràgraf. Un paràgraf, si, però sense cap missatge que pague la pena. No aporta res positiu per als possibles lectors. En canvi, per mi, tot i que com a transmissor d'alguna idea, és nul, si que representa, com a mínim, un exercici mental en el que les neurones es mantenen actives i no les deixes dormir, que bastant temps tindran a la nit quan et gites i dormes, si és que això ocorre i no et desvetles, que sol passar. Ara, que les pobres també funcionen i et penses que estan quetetes, però, no, bona faena que fan a mode de somnis.
Si traslladarem açò al sonet de Lope, ja aniríem per la tercera estrofa en la que diu que entra al primer tercet després d'haver compost dos quartets abans. Quin portent de personatge que escriu com si estigués jugant i amb una facilitat esbalaïdora et munta el que li dóna la gana i ens quedem bocabadats i sense paraules de veure'l dir molt amb tan poc esforç. Per això és el rei de les lletres.
M'havia proposat, com ell, escriure, quelcom; no un sonet, per descomptat, que no sóc poeta ni les rimes se'm donen fàcilment. Tan sols he volgut escriure -ja ho he dit abans- com a exercici neuronal. Seria un excés de pretensió voler fer coses tan belles i sublimes amb eixa naturalitat. El sonet de Lope m'ha servit de motiu a l'hora d'escriure unes línies en les que no dic res, però que m'han posat en acció el cervell, que no és poca cosa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada