Tres anys després

Fa quasi tres anys publicava a aquest mateix blog les meues impressions sobre les activitats de la Universitat de València destinades a la població major de 55 anys a la ciutat de Gandia. Ara, torne sobre la mateixa idea, però amb l'experiència de tres anys després, no sols ratificant-me en allò exposat, sinó augmentant encara més els avantatges socioculturals que aquesta activitat reporta.

La finalitat principal per a la que ha estat pensada queda amplament justificada, doncs les persones que hem alcançat aquestes edats tenim un lloc on poder mantindre'ns actius sense caure en els clàssics centres especialitzats i en muntar les típiques partides de dòmino, xamelo o truc, que també són bones, però no és el mateix.

Ací, alhora que adquirim nous coneixements, incidim en  els que ja tenim i actualitzem els desfasats, anem desenvolupant noves relacions socials que d'altra manera serien, crec jo, impensables.

En efecte, aquestos tres anys han estat capaços de crear vincles d'amistat entre les diferents persones que hi assistim, tot i les diferents mentalitats, ideologies i edats.  Res feia pensar al principi que un reduït grupet anara expandint-se fins arribar a abastir tot el grup. Solament per aquestes relacions socials ha pagat la pena assistir als cursos.

Cada dia de classe, a l'hora del recés, els establiments de les rodalies es veuen animats per la cridadissa de l'alumnat que en aquest aspecte no presenta massa diferències amb els grups de joves estudiants al voltant dels centres docents. 

Que l'activitat, al marge de l'aspecte acadèmic és notòria, ho diuen eixos muntatges lúdics en forma d'excursions, viatges i gastronòmics. Eixos nombrosos àgapes al llarg de tot l'any hi són bona mostra. I no sols els àgapes en si, sinó que també les festes que els segueixen, manifesten  la cohesió social que s'hi forma. Qui anava a dir-nos que quaranta o cinquanta anys després anàvem a fer rèpliques d'aquells famosos guateques que, picú davall del bras, buscant alguna casa on instal.lar-se i al ritme del “sorbito de champán” i d'altres cançons del moment, realitzàvem de manera quasi clandestina.

Res fa pensar, però, que aquestes tasques tinguen llarg recorregut, doncs corren temps foscos i de negres presagis. La crisi econòmica va engolint-se totes aquelles activitats que no són estrictament necessàries i aquesta n'és una, no ens enganyem. Com deien els clàssics: “primun manducare, deinde philosophare”.

I un altra negra nuvolada -en aquest cas, municipal- se cern sobre l'espai físic on hom desenvolupa l'activitat. Sembla que l'oci prima sobre la cultura i cal deixar pas a altres actuacions, diem-ne, més “populars”. Encara que algú puga objectar que unes i altres siguen conceptuades com a oci -totes dues, en efecte, ho són- hem de convindre que no són la mateixa cosa.

Esperem que tots aquests pessimistes auguris no arriben a complir-se i hom hi puga albirar a l'horitzó un clar futur per a la Universitat dels Majors.