diumenge, 23 de desembre de 2012

En un país uniformador


Això era una vegada en un país uniformat, en una de les seues zones perifèriques, un xiquet que va vindre al món i que ben aviat -com tots- va començar a aprendre paraules amb les que anomenava allò més pròxim i que li servien per iniciar-se amb les primeres frases. Així, deia: pare, mare, ulls, nas, mans, peus, taula, menjar... amb tota normalitat. El xiquet es va fer una mica més gran i va haver d'entrar a l'escola, lloc necessari per al seu futur com a persona, però l'escola estava dirigida per les autoritats del país uniformador i, per tant, era uniformadora, i tenia per missió impedir que cap diferència alterara la uniformitat pàtria.

Amb cara d'estranyesa, el xiquet va veure com, de sobte, tot allò que coneixia tenia altres noms. Calia aprendre'ls per poder referir-se a totes les coses que ja havia aprés abans. Ara hauria d'usar mots diferents per dir les mateixes coses: padre, madre, ojos, nariz, pies, mesa, comida... amb la qual cosa va pensar que allò que havia estat aprenent era com un argot per anar per casa, com la roba informal que hi usava, però que quan arribava diumenge s'havia de vestir més formalment. A l'escola així li ho feien saber i també li insistien en el fet de tenir la gran sort d'haver nascut a aquest país on  temps enrere no s'amagava mai el sol de tan gran com era, i que constituia la reserva espiritual del món occidental, i que tot plegat, era una unitat de destí en eixe món mundial. Per això havia d'usar eixe altre llenguatge que agermanava a no sé quants milions de persones arreu del món i que era també la llengua que uniformava tothom

El xiquet va aprendre aquestes coses per inèrcia, sense parar-se a pensar-hi, doncs encara era massa menut. Ho acceptava i prou. El mateix li passava quan entrava a l'església, uniformadora també de consciències i creences i que anava agarradeta de la mà amb les polítiques d'eixe país, reserva espiritual  d'occident i del món, que per això havien guanyat a les forces del mal uns quants anys abans. D'aquesta manera aprenia coses i misteris de la religió, entre altres, com que Déu eren tres persones en una sola: un home amb melenes blanques i bastant major, un altre de més jove, amb cabells llargs, però rossos, amb una creu a la mà, i un colom amb les ales desplegades, que igual haguera pogut ser un ànec, per què no?. Açò de la Trinitat els agradava als uniformadors per allò de la triada d'Una, Grande y Libre. També, en algunes ocasions, el "Padre Eterno", que així era anomenat l'home major, estava representat per un ull gegant que pareixia anava observant i anotant totes les accions dolentes dels humans. Aprenia, també, moltes més coses, totes misteris sense cap explicació, i quan resaven, sempre ho feien en la llengua que deien era important, perquè semblava ser l'únic llenguatge amb el que s'hi podia entendre amb Déu i amb sa mare, que en la llengua uniformada es deia "Virgen", sense saber ni gens ni mica què significava eixa paraula. 

Però, tornem a l'argot que parlava el xiquet. El fet d'abandonar la seua llengua i adoptar la uniformada si que era important i tenia futur. Ell mateix podia observar com els grans que sabien llegir i escriure sempre ho feien usant l'altra, la del país uniformador, mai la pròpia. Per tant, tots ells parlaven una llengua que no sabien escriure i escrivien en una llengua que no sabien parlar. Per això mateix, va arribar a pensar que la seua, la que havia aprés a casa, al carrer, de boca de pares, familiars i amics, la mateixa que havien usat els pares dels pares, i els pares dels pares dels pares, i així successivament fins a remuntar-se als origens d'aquest territori diferent que formava part del país que volien uniformat, no tenia llibres ni res que poguera ser llegit, és a dir, que era una llengua per anar al camp, dir paraules malsonants, i poca cosa més. Tot açò, clar, no ho pensava, perquè ja hem dit que era massa menut; tan sols ho assumia de forma natural.

El temps passava i passava en eixa espècie de nirvana mental respecte a la llengua dels seus, fins que transcorreguts alguns anys va descobrir, per pura casualitat, un llibre que era escrit en la seua llengua. Era una gramàtica que, com totes les gramàtiques, dictava les normes per usar la llengua correctament. Devia de ser un llibre escapat a la foguera a la que tan aficionats eren els uniformadors d'idees i creences, i que s'havien passat anys i panys cremant llibres i persones. Ara, no ho feien així; tanmateix usaven altres mètodes més sibil.lins, però que també resultaven

Això li va produir un gran impacte emotiu respecte a la  identitat del seu poble, posant en qüestió la tan repetida uniformitat i pensant si era quelcom diferent i calia, doncs, reclamar el que els pertocava. Aquesta troballa va estar com obrir els ulls a un sentiment pel que lluitar, com una reivindicació d'allò que els era propi, com un saber-se diferent a la uniformitat pretesa. Calia tenir ben present que allò transmès pel seus pares i pels pares dels seus pares i pels pares dels pares dels seus pares, fins remuntar-se als orígens, devia ser conservat,  millorat i usat amb dignitat i valentia davant la pressió que s´hi feia des del poder central per fer-ho desaparèixer.

Ara, passats molts anys, i sent les coses d'un altra manera, i tot i estar la seua llengua a l'escola i als organismes oficials, s'adona amb tristesa que molta gent ha anat caient en les xarxes uniformmades i han anat abandonant l'herència cultural transmesa de pares a fills representada per la llengua del poble. Veu, també, com força gent té a menys usar-la i se n'avergonyeix i se'n passa a l'altra, que -pensen- és com anar amb jaqueta i corbata per la vida, o com tindre pedigree, com els gossets. Observa com el territori d'ús va minvant i reduint-se, i com, de manera inexorable, va contaminat-se el lèxic fins a ser quasi irrecognoscible. I el més trist de tot, com les autoritats locals la menyspreen, l'arraconen i la fan servir de forma dolenta en temps i en forma.

Això no obstant, encara hi pot veure que existeix gent que pensa com ell, que l'estimen, que la usen i que la defensen per damunt de tot i de tots els que la maltracten i  la persegueixen, des de dins i des de fora, que això és en realitat llur intenció perquè el país reste uniformat. Sembla que nous aires uniformadors bufen des de Ponent i amenacen tornar a un passat de consignes, trist i descolorit que creiem -ingenus de nosaltres- ja superat.

Qualsevol paregut amb la realitat, no és pura coincidència, és real.


dimecres, 19 de desembre de 2012

Estranyes coincidències


De vegades, se t'hi presenten unes situacions rares, estranyes, com sorgides de no sé on, però que guarden alguna relació amb el que t'ocupa el pensament en eixos moments, o ho ha fet una estona abans.

Ho dic perquè anava jo passejant i fotografiant escenes i raconets per la zona de la Llotja, a València, quan vaig aprofitar uns bancs de pedra que hi ha a la plaça de la Mercé per seure'm i visionar les fotos que havia estat fent fins al moment.

Com deia, minuts abans havia estat recorrent eixos carrers -més bé, carrerons- i placetes força encantadores amb acollidores cafeteries que són un agradable reclam per recrear-te tastant algun aromàtic café o refrescant-te amb alguna espumosa cervesa. Allí prop, l'elegant gòtic de la Llotja sempre hi és per a mi un focus d'atracció del que no me'n puc defugir. Pel seus voltants s'alcen també unes esglésies que són les que em van dur a uns pensaments més enllà de llur arquitectura.

En efecte, anava pensant amb el poder de l'Església, més bé en el de la jerarquia eclesiàstica, tan pomposa ella al llarg dels segles. I, clar, la religió en el rerefons n'era objecte obligat. La meua conclusió radicava en que si les religions estaven en consonància amb Déu -donat per assentada la seua existència, que açò seria un altre tema- o, més bé al contrari, serien quelcom que ell rebutjaria, doncs totes elles, segures de ser les úniques vertaderes, imposen certes normes que, sovint, resulten autèntics esperpents que res tenen a veure amb la relació que hi puga haver entre els humans i Déu. I una cosa molt important: el Ser Suprem deu estar-ne tip perquè amb el seu nom han comés i cometen autèntics actes vandàlics i salvatges contra tot aquell que  se n'isca  de les normes que hi imposen.

Acabat de pensar en tot això, i  capficat ara amb les meues fotografies, i descansant en eixe banc de pedra,  una dona es va seure al meu costat, i educadament em digué amb un castellaà del sud, encara que no arribava a ser andalús: ¿Le puedo hacer una pregunta? ".  "Por supuesto", li vaig contestar en castellà també (El nostre amic Wert i tota la colla uniformadora centralista deurien de saber que el castellà no ens fa nosa, que la nosa ens la fan ells).  "¿Creee usted en Dios, en Jesucristo, que vino al mundo para librarnos del mal y salvarnos?" així, sense circumloquis, disparant directament a porteria.

Perplexe em vaig quedar amb aquesta pregunta. Mai ningú no m'havia plantejat una qüestió així de manera tan directa, com una escopetada de la que no te'n pots escapar. En altres circumstàncies i amb algun altre tipus d'interlocutor igual m'hagués abellit seguir-li el corrent i entaular un diàleg sobre aquest tema, que vullgues o no, ha estat sempre present en els humans des del moment en què van ser capaços de raonar. No va ser aquest el cas, doncs vaig pensar que aquesta persona estava convençuda  d'estar en possessió de la veritat més absoluta i aportaria un tipus de raonaments -si és que s'hi poden dir així- replets d'irracionalitat sentimental, amb la qual cosa, seria incapaç de filtrar amb la raó qualsevol creença religiosa. En cavi, jo hagués preferit xafar aquestos territoris amb esperit crític i racional. D'haver entrat de ple en aquestes qüestions, hauria estat un diàleg de sords sense cap punt de coincidència. No obstant això, i per desentendre'm una mica del tema, li vaig contestar: "Mire, señora, a  estas alturas de la vida, ya no creo en nada ni en nadie; sólamente creo en mi, y a veces, ni eso."

La dona em va mirar una mica amb cara de sorpresa per la meua resposta i continuà sermonejant-me i recalcant-me l'obligació que tenim de penedir-nos, amb frases com les  que Déu ens jutjarà quan la nostra ànima es presente al seu davant, que Jesucrist ha mort per nosaltres i que si ..., en fi, discursos d'aquest tipus àmpliament coneguts.

Reprenent els pensaments tinguts una estona abans, li vaig comentar, sense ànims de convéncer-la, que les religions no són bones, que volen dominar la gent i que si creiem en Déu, no necessitem intermediaris per a relacionar-nos amb ell. 

Com a conseqüència, la dona va tornar a insistir en la seua idea d'avindre'm amb ella i continuà endavant amb les seues reflexions. Em va saber greu deixar-la i no fer-li cas, però ja no hi podia més i li vaig dir que si ella hagués nascut al Marroc o a l'India, ni pensaria el mateix ni estaria dient-me eixes afirmacions, perquè si som d'una o d'altra religió, no és, generalment, per convenciment, sinó més bé, per naixement. Li ho dic amb la idea de fer-li veure que les nostres veritats no són la Veritat. 

Així que es degué quedar sense arguments o ja no va tindre més ganes de parlar-ne, perquè, tot seguit, es va alçar, es va acomiadar, i se'n va a anar.

Em vaig quedar tot sol amb la meua càmera fotogràfica i pensant en  quines situacions més estranyes ens trobem de vegades per la vida.

dijous, 13 de desembre de 2012

Que vinga la llum


Estem en els dies de més escassedat de llum solar. A mitjan desembre, un petit raig d'esperança tanca les vesprades: comença a allargar una mica -tan sols una mica, quasi una imperceptible guspira- la llum del dia (a València, el 13, el sol es pon a les 17:38 i el 14, a les 17:39) Per Santa Llúcia (13 de desembre) un pas de puça. Encara que no coincidisca amb el dia que comença a allargar per la vesprada, aquest deu de ser el motiu perquè siga la patrona de cecs i malalts de la vista, podent incloure-hi els polítics que no són capaços de veure la realitat del país i actuen com si això no anara amb ells. 

En aquests dies, les ciutats estan en plena efervescència preparant les properes festes de la Llum a mode d'arbres, panels lumínics, estreles, pares noels i reis mags que ornamenten carrers, balconades i aparadors. Tot un esclat lumínic en dies tan enfosquits. Estreles amb llargues cues i sense elles pengen per tot arreu volent representar l'estrela de Betlem,  que en el món cristià, anuncia el naixement de Jesús, que no és més que la continuació de les celebracions que ja des de bell antuvi s'hi celebraven.

Els betlems que hi pul.luen fan les delícies de grans i menuts. La seua representació plàstica és tota una exhibició d'artesania popular. No hi falta de res. La imaginació popular no té límits en aquestes representacions rurals: poblets amb les seues casetes cobertes de neu -encara que a Betlem, diuen, neva quan neva, però ací, als betlems, ho fa tots els anys-,  pouets amb el  poalet i la cordeta per extraure'n l'aigua -perquè, què faríem si no anara el poal darrere la corda?-, rius cabalosos amb la corresponent vegetació riberenca per on solquen uns simpàtics aneguets seguint l'estela de  la mamà ànega i aliens al que passa una mica més enllà. Tot açò seria el que s'ha fet sempre per donar-li una miqueta de vida i que la part principal -el pesebre- no quedara tan escarida. Però resulta que cal afegir-ne més, de figuretes, per tal que hi haja més animació, més espectacle, més distracció. A tal efecte, no han de faltar bugaderes que van cap el riu amb les corresponets bugades, fusteries, ferreries,  alfareries, llauradors i... aquella que està convertint-se en clàssica  (ja ho és de sempre al Principat): el caganer, si senyor, eixe que espera la plantada del betlem per alleujar-se d'alguna urgència. De vegades se'l reserva per a algun personatge públic.

Així podríem anar mencionant figuretes i més figuretes: gallines, porquets, ovelles, cabres i tota mena d'animals domèstics escampats per bancals i ribassos, arbres i matolls, fins arribar al  portal i tot allò que l'envolta. No sé si aquesta part central -el portal- serà la més atractiva o, si més no, les mirades aniran dirigides cap a eixes figuretes escampades pel betlem. 

El que tenim al portal és eixe nen, tot ros, amb posició orant, en un bressol que li ha fet son pare, no sabem quan, però que el portaria des de Natzaret d'on procedien. Els bolquers, també els haurien dut en l'equipatge. La burreta deuria d'haver anat ben carregada amb tant de pertret i amb la mare al damunt, perquè en l'estat en què es trobava, no era qüestió d'anar a peu. La tradició ens diu també, i així ho reflecteixen aquests muntatges, que hi havia una mula i un bou. Ara, però, Sa Santedat ens diu que no hi havia res de tot això i ens deixa perplexos sense saber que fer-ne, si guardar-los al calaix o baixar-los al riu i que vagen pasturant fenàs. Sembla una mica penós haver de degradar-los i traure'ls de la cova o del portal on han estat sempre. No és just. Em negue a traure'ls d'ahí ho diga Sa Santedat o el Sumsumcorda.


I per a completar la representació plàstica tenim l'altra: la musical. Tot un repertori de melodies tradicionals amb lletres al.lusives al naixement i a escenes del portal, barrejades amb elements folklòrics i costumistes, i que, tot plegat, són un autèntic exponent etnogràfic d'allò mé complet.

Tanmateix, pense que per a la xicalla que contempla el Betlem, els personatges més importants en són els Reis Mags. Almenys per a mi ho eren, i, sobre tot, era emocionant eixe avançament de posició que els hi féiem cada dia que passava fins arribar al portal, que coincidia amb el 5 de gener, dia tan esperat per allò dels regals, però que no sempre podia ser,  perquè eren uns temps de penúries i no com ara que a tot s'hi té accés, això si, mentre la situació econòmica no ens aboque altra vegada a èpoques en blanc i negre com aquelles. A propòsit dels Reis, Sa Santedat també ens ha obsequiat enguany amb novetats: ja no venen d'Orient, més bé hi van. M'explique: pensàvem que aquestos personatges venien de països llunyans, però, no, Sa Santedat ens diu que procedien de Tartessos, eixe mític i riquíssim territori situat al sud de la península Ibèrica.  Sa Santedat sabrà, que per això és infalible, i no se'n parle més.

Siga el que siga, celebració cristiana o pagana, la llum  acaba d'iniciar el seu periple. Es veritat que l'hivern encara no ha començat i queden tres mesos per a la primavera. No obstant això,  hem vist en aquestos dies motius per celebrar el seu naixement, el de la Llum i el de Jesús. Cadascú que commemore el que vullga, sense manies.


dimarts, 4 de desembre de 2012

Un pont de dos pilars


Desembre és arribat, i amb ell, un pont construït l'any 78, afegint un pilar a la ja existent festa del dia huit. El resultat: el pont de la Puríssima o de la Inmaculada, o el de la Constitució, segons hom preferisca. Hi ha qui l'anomena el pont de Desembre, que tampoc està malament.

Bé, doncs com veiem, resulta un pont  a les portes de les festes nadalenques i que deuria de ser-ne l'arranc i no fer com  el comerç, que  cada any ens les avança més. No m'estranyaria que qualsevol dia ens feren cantar nadales l'endemà d'haver acabat l'estiuet de Sant Miquel. De tota manera, ahí està, per a gaudi de la classe treballadora (dels qui encara siguen afortunats en tindre  algun treball)

Aquest pont ens presenta dos pilars ben definits: un civil i l'altre religiós, és a dir, el dia de la Constitució i el dia de la Puríssima o de la Inmaculada -tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando, com deien al regne de Castella-. Per a les agències de viatge, cap problema. 

Però a mi m'agradaria escarbar en aquests dos pilars per vore com de consistents són, vull dir, si realment el material amb què estan construïts és sòlid o s'hi poden provocar fissures o escletxes que acaben derruint-lo. De fet, sóc una mica escèptic i hi tinc els meus seriosos dubtes  sobre la veritat del que volen commemorar, i així, em provoquen un desig de reflexió sobre el contingut d'ambdós. 

El primer pilar, el del dia 6, està dedicat a la Constitució, la Carta Magna, diuen, amb la que està basada la nostra convivència com a país. I vistes les coses, 34 anys després de la seua promulgació, no pareix que satisfaga tothom, doncs alguns dels seus postulats són producte d'aquells anys en què els sables militars, guardians d'una pàtria que era considerada una “unidad de destino en lo universal”- així, en castellà, no podia ser d'altra forma- amenaçaven el coll de qui insinuara quelcom diferent. Se'ns va imposar una monarquia borbònica, de tan nefast record, perquè així ho va voler "el gran batracio de los pantanos", que ho va deixar tot lligat i ben lligat fins els nostres dies, que si el Nostre Senyor i la Maedéu no ho remeien -i tal com està el pati, no crec que siga el cas-, anem a tindre unitat de destí en l'universal per a temps

Ara, estem donant-nos compte -alguns, clar, perquè altres jo ho veiem- que esta democràcia ha estat construïda en falç, com l'estat al que pertany. Un estat  -no em resigne a dir-li nació, perquè per a mi no ho és- que no vol contemplar la pluralitat nacional que el conforma, i una democràcia que impedeix que ningú no puga definir-se sobre el que vullga ser. Tenim una Constitució que alguns -precisament els qui més s'oposaven a la seua aprovació- volen donar-li categoria de llibre sagrat, com la Bíblia, que no se'n pot tocar ni una coma perquè és revelació divina. I aixi, clar les modificacions de fons no s'hi poden dur a terme i quedem com Camot.

En quant al segon pilar, què he de pensar sobre la Puríssima o Immaculada Concepció? El que pogués dir podria ferir les sensibilitats d'alguns i hauria d'anar amb molta cura. Les fibres religioses, ja sabem, desperten passions irracionals i amb les quals no convé anar jugant si no volem entrar en inútils i acalorades discussions. Allà cadascú amb el que en pense. El que si que tinc clar en aquest dia, és la felicitació a les Conxes, Conxetes, Immes, Immetes, Pures, Purins i demés variants onomàstiques que celebren el seu dia, no sé si per molt de temps més, o què. Queda ben palés que el dia de l'aniversari va deixant fora d'ús la celebració del "dia de su santo", com deien abans en les emissors de ràdio quan dedicaven un disc a aquells  que  el  celebraven.

Bé, Ja tenim el pont construït. Ara,  a traure-li profit de la millor manera possible fent algun viatge, eixint al camp o quedant-se a casa, que potser, degut a l'època de l'any en què estem, li pega per ploure i no podem fer altra cosar. Tant de bo no siga el cas, com l'AEMT pronostica.


dimarts, 27 de novembre de 2012

Cap a la Sarga


Per una inacabada via  de ferrocarril, direcció a les pintures rupestres de La Sarga, que són Patrimoni de la Humanitat, podem realitzar una agradable, fàcil i saludable caminada que tothom pot fer com una activitat lúdica, esportiva i cultural, gaudint d’impactants indrets a través d’emocionants incursions per foscos i llargs túnels que salven una difícil orografia que ens porta de la intricada ciutat d’Alcoi a la part més oriental de la Foia de Castalla, on podem admirar unes de les més importants manifestacions de l’art rupestre llevantí.

El nostre recorregut va començar a la part alta de la ciutat, on comença el Parc Natural de la Font Roja. Cal incorporar-se a l’antiga via d’eixe inconclús ferrocarril que devia unir aquestes terres amb les de la comarca de l’Alacantí, a la població d’Agost, en la via fèrria que va a Madrid.

Només iniciar la marxa ens trobem amb el primer túnel, no massa llarg, però que, una vegada superat, ens tornem a endinsar en el següent, no sense abans gaudir de la primera balconada al barranc de la Batalla i a la comarca del Comtat, amb el Benicadell al fons i la població de Beniarrés amb la seua ermita al més amunt (la terreta, com estira).

En uns 150 metres, el següent túnel ens engoleix, i a través de 900 metres, sols amb un petit forat que il·lumina un curt espai  de l’interior, ens aboca a un altre espai obert d’una setantena de metres. Aquesta vegada ens situa al bell mig de l’antiga N-340 i la A-7. Cal parar uns moments i contemplar les figures de moros i cristians que ornamenten les entrades dels túnels de la autovia i, com no, l’estructura del pont sobre la nacional.

De seguida, l’últim túnel. Aquest de 1.000 m d’intensa obscuritat, sense la més mínima escletxa per on s’hi puga filtrar-se un xic de llum exterior, que ens guiarà a la foia entre pinedes i camps de conreu.

Al fi, La Sarga -llogaret contra natura pertanyent al municipi de Xixona-. Als afores del caseriu, i ja en terme municipal d’Alcoi, ascendim per un fàcil camí als abrics rocosos on podem contemplar les meravelloses manifestacions d’art rupestre prehistòric. Tota la zona d’accés està protegida per una tanca metàl·lica que dificulta l’entrada de desaprensius. Afortunadament la nostra visita va coincidir en dia d’obertura oficial amb guies proporcionats per l’ajuntament d’Alcoi que explicaven tot el contingut i característiques d’aquest santuari -més que habitatge- prehistòric. Ens va cridar l’atenció les representacions d’arbres, figura molt escassa en aquest tipus de manifestacions rupestres.

Com hom pot comprovar, una manera de gaudir de la natura barrejant esplai i cultura.
















dijous, 22 de novembre de 2012

Historieta virtual



Un record antic a mode de foto en blanc i negre, aparentment innocu, va ser el motiu perquè les seues vides es creuaren de manera casual. Es que la vida està feta de petites coses que provoquen situacions inesperades, unes voltes positives i d’altres no tant, però que tot plegat, provoca un canvi en el rumb de les existències humanes adoptant direccions inesperades i conduint-nos a destinacions, fins eixos moments, molt allunyades del propi sentir

Què va passar en aquells moments de trobada virtual? És difícil d'explicar les reaccions emotives provocades per un intercanvi de simples comentaris sobre eixa imatge. Res feia pensar que això seria motiu suficient per començar una amistat profunda, com de molts anys adquirida i que, tanmteix, tan sols tenia escassos minuts d'existència. Va ser com eixes llavors transportades pel vent i dipositades en un terreny amb exel.lents condicions per esdevindre  un gran, robust i frondós arbre.


Des d'aquell dia tot va començar a ser diferent. Res ja  era com abans. Existia una necessitat mútua de coneixement, de vivències compartides, de saber un de l'altre, sense que tot açò interferia en les pròpies vides particulars, en les que seguien immersos. Una gran sensació de felicitat els envaïa quan s'hi produïa alguna comunicació. I és que els nous temps, amb les noves tecnologies, provoquen en la psicologia humana unes reaccions fins ara desconegudes i que els experts hauran d'anar estudiant i actualitzant.


Ara, ja són interdependents, feliçment interdependents. Noves fonts d'empatia els hi aporten cabals emotius provocant-los moments de gaudi i fent-los conscients de què sempre hi ha algú esperant a l'altra part, àvid de saber del dia a dia. Ja es coneixen un a l'altre, saben què els agrada i què no. Comparteixen moments d'alegria i de tristesa, i sempre hi troben les paraules escaients per a cada situació. 

Si ens parem a pensar veurem que tot en la vida es producte de casualitats, de circumstàncies aleatòries que fan que siguem el que som i que no siguem altres coses. Si qualsevol de les circumstàncies que hi han intervingut hagués variat, res seria igual,  ni nosaltres,  ni els demés, seriem o no seríem al món, viuríem en aquest cercle o en un d'altre,  tindríem unes idees o unes altres ben diferents.

Així doncs, aquest petit record en forma de foto en blanc i negre, aparentment sense implicacions, va fer que les seues vides es creuaren i s'enganxaren una a l'altra esdevenint quasi una unitat emocional, fruint mútuament en aquest món virtual. Des d’aleshores, aquesta foto roman al seu àlbum sentimental com una icona propiciadora d'una amistat plena i satisfactòria, això si,  sempre  virtual.


dijous, 15 de novembre de 2012

Movember


Buscant esdeveniments que se celebren durant el mes de novembre, me n'he trobat un del que no hi havia sentir parlar fins l'altre dia. Es tracta del moviment anomenat Movember, curiosa contracció anglesa dels mots Moustache (bigoti) i November. L'activitat de la que pren el nom consisteix en el fet que els homes se'l deixen créixer durant aquest mes. La finalitat no n' és altra que conscienciar sobre els problemes de salut propis del gènere masculí, com poden ser els càncers de pròstata i de testicles, i la depressió. 

Bé, doncs també tenim el nostre dia (19 de novembre), tot i que més d'una pensarà –amb motius- que no feia falta que ens en dedicaren un perquè ja en tenim 364 (365, si és bixest) front a l'únic dia que tenen elles. 

Tot plegat, el que més em crida l'atenció és això de deixar-se bigoti. No m'imagine tots els meus amics lluint de tal ornament davall del nas. Encara que, ben mirat, això seria un bon motiu de festa. Ai! el bigoti, signe de virilitat en eixos països on el masclisme és més exacerbat, com tots sabem. Com si això fos essencial. Això, i altres coses, que igual o més encara.

Aquest món masclista viu cregut en la seua superioritat i, això és, també, un dels objectius d'aquest dia de l'home: pensar que ambdòs gèneres som iguals, amb els mateixos drets i amb els mateixos deures. 

Així doncs, tenim un dia, encara que en siga un, per pensar en nosaltres i, sobre tot en elles, no com a inferiors -que de cap de les maneres ho són, ans bé, moltes vegades, diria el contrari-  sinó com a persones iguals, amb els mateixos drets i les mateixes obligacions. 

Mira per on, gairebé he convertit el dia de l'home en dia de la dona. De tota manera, s'ho mereixen.


dimarts, 13 de novembre de 2012

Pluja


M’encanten els dies de pluja. Veure com cau l’aigua, escoltar el soroll de les gotes sobre les persianes, la suau carícia del vent fresc sobre la cara. Sensacions totes molt esclarissades en aquestes terres mediterrànies on allò més habitual és veure els cels nets i blaus, els camins i sendes coberts per la pols d’un estiu recent acabat, de calors sufocants, i on les pluges han passat de llarg preferint quedar-se en terres atlàntiques on tenen extenses praderies que regar.

Ací, en aquestes latituds, aquest fenònen s’agraeix, doncs tot hi està ressec: camps, barrancs, torrents i, fins i tot, les fonts llangueixen, si no són mortes ja, a hores d’ara.

Tardor seductora, regeneradora d’aqüífers i prenyadora d’embassaments. Aquesta és l’estació de l’any on s’assenten les bases per a l’inici d’una nova vida en la natura.

dimecres, 31 d’octubre de 2012

Novembre


Com aquell que diu, l’any està arribant al seu final. Fa un no res estàvem celebrant el seu cap. Entre nosaltres, els que parlem català en qualsevol de les seues variants, acostumem a dir algunes coses diferent a com ho expressen els castellans. Així, en aquest cas, no diem fi d’any, sino cap d’any, com cap de setmana i no fi de setmana. Són aspectes diferents d’interpretar la vida, segons en la llengua en què cadascú viu. Això ens dona visions diferents de la realitat, encara que els espanyolistes, els centralistes, els uniformadors, els separadors o com vullgueu dir-los, s’encaboten en dir que tots som iguals perquè formem part d’un mateix estat, que ells volen que siga la “nación española”.  Pense que no és així, i la llengua de cadascú fa que certs aspectes de la vida es vegen de manera diferent.

Tanmateix, no és d’aço del que vull escriure. La meua intenció es fer-ho sobre novembre, aquest més de tan poques simpaties. En efecte, novembre és eixe mes en què tot, o quasi tot, sembla ser tristor. Ja el seu començament és d’allò més descoratjador: ens tallen una hora per la vesprada i ben aviat la llum desapareix i  la nit ocupa el lloc que no fa massa era dia radiant encara. I si açò fora poc, comença el dia primer amb visites als cementeris, que vullgues o no, et recorden la brevetat de la vida, que, com diu el poeta, és com els rius que van a la mar, encara que hi ha rius que el seu cabal no hi arriba mai perquè els extrauen tota l’aigua per regar camps de conreus. Almenys en això han servit per quelcom abans de morir a la mar. Ara que, els que si que ho fan, acaben la seua existència aportant cabal ecològic, que tal i com està l’actitud en aquesta matèria, no és poca cosa, tot i que, força vegades siga merda en lloc d’aigua el que hi arriba.

Perquè tot no siga negatiu, podem gaudir de la meravellosa col.leció de colors que la natura ens hi ofereix. Les fulles pareixen fàbriques químiques en miniatura que funcionen amb llum. La fulla canvia de color, i passa de produir fècula a produir altres substàncies, com sucres. Aquestes substàncies són emmagatzemades en els botons i en les branques i fan possible que les fulles canvien de color oferint-nos eixos grocs, taronja i rojos per al nostre delit visual. L'olfacte també gaudeix amb eixa meravellosa flaire automnal procedent de les substàncies volàtils resinoses que omplin l'aire dels boscos. La fulla es torna marró i se seca. La planta llavors s'ocupa que la tija de la fulla es puga trencar per la formació d'una capeta de suro i que les fulles caiguen al sòl formant atapeïdes, càlides i agradables catifes de fullaraca que  es descomponen en nous aliments gràcies a l'acció de fongs i bacteris. Una mostra brillant de reciclatge!

Com tot en la vida, novembre també té aspectes possitius. Haurem de fixar-nos en aquestos i extraure’n  tot allò que hi puguem per gaudir-ne al màxim i que tot no siga foscor, tristesa i malenconia pensant en la llum primaveral i en els càlids dies estiuencs, i més en aquestos darrers mesos tan calorosos com els que ens ha obsequiat l'estiu.






dimecres, 10 d’octubre de 2012

Que decidisca el poble




Algarabia, quimeras...són alguns dels qualificatius –i cada dia te’n desdejunes amb algún de nou-  que des de Madrid han estat llançats contra el moviment independentista català. Quan dic des de Madrid, incloc també tots aquells d'ideologia centralista que pul.lulen arreu de l'estat espanyol. Es refugien sota la closca de la Constitució -encara que sovint se la passen pel forro en altres temes- i disparen pura artilleria contra qualsevol que intente desfer la, per a ells,“unidad patria”.
Veient com aquesta macro manifestació -desenvolupada tranquil.lament i amb caràcter festiu- és posada a parir pel centralisme, pense en eixos moments en què ETA, amb accions terroristes, reivindicava la independència d'Euskalerria, deien que per les armes, res; amb democràcia i bones maneres, tot. Tanmateix, ara que van de bones maneres, se'ls demonitza i se'ls nega el pa i la sal. Sempre hi haurà alguna manera de negar el desig independentista, que, per cert, augmenta cada cop que governa el PP a Madrid o que algun dels seus components obri la boca, com ara el tal Wert, amb la idea d'espanyolitzar els catalans 
Sóc de l'opinió que els pobles han de ser ells mateix els qui decidisquen el seu futur. Tot, això si, democràticament. Nigú té dret a impedir la lliure manifestació.
No ho entenen així des de Madrid i la raó al.legada per tal d'impedir-ho no és altra -de moment- que la Constitució. Aquesta carta magna, redactada en un temps especial i sota la por al soroll de sables, seria hora d'anar actualitzant-la. Res tenen a veure aquelles circumstàncies amb les presents. Ni els ciutadanst ni el marc polític són els mateixos.
La indepèndencia d’alguna que altra nacionalitat peninsular, si més no, és un tema que cou en les esferes centralistes, doncs per a ells, qualsevol territori dins de l’estat és com un “cortijo” que no té més drets que els  que li atorga el senyoret de torn, negant-los les decisions pròpies. No tenen en compte que Espanya, eixe nom que tant els agrada i que exclou totes les altres nacionalitats, reduint-les a simples territoris autònoms, està formada precisament per aquests territoris, els quals, en molts casos, tenen forta personalitat nacional i històrica. Els  seus ciutadans són posseïdors de sentiments de pertinença a nacionalitats propies. Això tan simple, ni s’entén ni es comprén des del centralisme.
Per poder saber que en hi pensa la ciutadania, caldria fer un referéndum, que per cert, també el neguen, adduint la seua inconstitucionalitatl. Quina constitució és aquesta que nega allò més important en democràcia?
Arribats a tal grau d’intransigència, hauran d’anar pensant en una solución, perquè el problema hi és, i gros. No hom pot acallar aquesta demanda a base de anomenar la Constitució. Caldrà que miren una mica la història i vore que aquesta Espanya que tenim està mal construïda des del principi i cal reinventar-ne un altra que satisfaga tots. Fòrmules, hi deuen d’haver-ne, altra cosa és que siguen capaços de trobar-les i que estiguen disposats a aplicar-les, que vistes les actituds tan negatives  per tot arreu, força complicat sembla.




dimarts, 2 d’octubre de 2012

Once upon a time


Érase una vez
un lobito bueno
al que maltrataban
todos los corderos.
Y había también
un príncipe malo,
una bruja hermosa
y un pirata honrado.
Todas esas cosas
había una vez
cuando yo soñaba
un mundo al revés


Que la dreta és la “dreta”-amb la càrrega ideològica que conté aquest mot- ja ho sabíem, encara que alguns sembla que cauen ara de la figuera veient la quantitat i la qualitat de les reformes laborals, socials, econòmiques i de tota mena que están duent endavant i que tenen la intenció de posar en pràctica. No valen les lamentacions de tots aquells que l'han posada al més alt del rànquing electoral. Açò és la democràcia que fa que puguen accedir al poder ideologies i persones de la més dubtosa ascendència i, com no, llops, xacals i tota la parentela faunística  disfressada de mansos corderets, d’angelicals criatures i de persones de bé, amb la ferma promesa de resoldre’ns els problemes causats per altres.

A poc a poc van estrenyent el cargol de les seues idees totalitàries i fascistoides, que ells tant critiquen als demés, fent creure -als incautes, clar- que estan en possessió de l'autèntica democràcia i que permeten la llibertat de pensament, d'informació i d'acció  (sempre que no vages tocant-los les castanyetes).

Entre altres actuacions, volen modular el dret de manifestació amb l'excusa de la racionalització dels espais públics i impedir la retransmissió de protestes per tal d’evitar les  temptacions d'unir-nos a elles. Qualifiquen d'algaravies qualsevol manifestació contra el govern o contra el sistema, oblidant, però, que ells, abans, havien fet el mateix en contra d’allò que altres havien elegit. Amb l'excusa dels drets individuals porten el sistema educatiu a aigües no massa clares. Fan reformes laborals per beneficiar descaradament el capital del que ells formen part o tenen importantíssims lligams. Ens donen una informació sesgada o distorsionada dels esdeveniments o ens priven d'ella, segons els cassos, etc, etc.

Que diferents són ara, quan ocupen el poder, a quan formaven part de l'oposició. Com enganyaven, com mentien, com feien demagògia... i, el més trist de tot: la ciutadania els creia, els donava la seua confiança i dipositava en ells tota la seua esperança. Vull pensar que la majoria dels vots per ells aconseguits hagen estat, més bé, fruit de la desesperació del que s'agarra a un ferro cremant per salvar-se i no que hagen estat convençuts pel seu discurs tan prometedor amb el que s'hi presentaven. Això últim seria la trista realitat de veure com un poble hagués caigut en el borreguisme més patètic que impediria que les persones pensaren per elles mateixes.

Dit tot açò, no ens en queda altra que acceptar les coses com són i pensar que això és la democràcia, encara que de vegades no n'estiguem d'acord amb els resultats.


dilluns, 17 de setembre de 2012

Turballos: un granet d'arena pacifista



En la Solana del Benicadell, i en la seua part més occidental, es troba un d’eixos paratges -no fa massa temps quasi deshabitat i en ruïnes- que inviten a visitar-lo pels encants físics i humans que ens ofereix
Realment es tracta d’una petita localitat amb un únic carrer dividit en dos trams i separats per una placeta presidida per una no menys petita església, en el cancell da la qual, un cartell ens indica que hem d’entrar-hi descalços. La raó no és altra que l'evitar molestar, amb el soroll del calçat, els allí presents en situació de reflexió, meditació i recolliment. I és que ací són realitzades trobades ecumèniques entre diferents religions de diferents nacionalitats, totes unides per la necessitat de trobar punts d’encontre espiritual. Res a veure amb les clàssiques esglésies repletes de falces religiositats i i buides de sentiments.
Allí, tot és minimalista. Crida l’atenció, per les seus reduïdes dimensions, el cementeri, sense cap làpida funeraria ni cap tomba visible. Tan sols quatre xiprers i una olivera omplin el recinte i donen protecció a les restes que hi puga haver.
Un mural reivindica el carácter pacifista de l’indret, un altre ret homenatge a les victimes ignorades, i un tercer, a la façana de l'església, mostra el Càntic de les Criatures de Sant Francesc d’Assís, excel-lent text ecologista.
El dia que el vaig visitar detingudament –ja el coneixia d’abans- unes quadribarrades presidien algunes de les façanes de les cases i també la torre de l’església. És que el sentiment nacionalista hi està molt present. Diferents estendarts i banderoles ornaventaven el carrer donant-nos a entendre que estaven en festes locals .
Una àmplia panorámica del Comtat i de les seues muntanyes pot ser observada des d’ací: El Montcabrer i l’Alberri –quin parentiu més notori entre la toponímia ibérica i l’euskara!- Aitana, Serrella, la Safor, Benicadell, entre d’altres, són els cims que superen el mil metres i que envolten aquesta comarca.
Turballos és,en definitiva, lloc de pau, tranquil.litat, pacifisme i estima per la terra i el País.















dilluns, 20 d’agost de 2012

Èsser això o allò.


Si ho penses bé, no hi ha cap conversió, cap dia que hages dit: hui vull ser del València, del Barça o del que siga. Tampoc que hages decidit ser de dretes o d'esquerres, nacionalista espanyol o del teu país, al que pertanys des de sempre. Aquestos sentiments i idees irrompen en nosaltres sense haver-nos convertit després d'un llarg període contrastant pros i contres de ser una cosa o ser-ne un altra.
Si ser d'un club o d'un altre fóra una decisió presa després de seguir-ne llurs trajectòries, el més segur és que tothom seria d'algun dels dos grans, així les alegries vindrien bastant a sovint i no caldria estar esperant vint o trenta anys per tindre'n alguna, si és que hi ve. Però, no. Hom és d'un o d'altre club per sentir-se part de quelcom, per la força de les coses. Des que tens ús de raó, sempre has viscut la passió de pertànyer a un grup, tribu o el que se li vullga dir, que t'ha abocat a eixos colors sense més, per tindre'ls ben prop, dins de casa, com aquell que diu. Anar-se'n fora, és com buscar la satisfacció dels èxits per ells mateixos, encara que siguen d'uns altres. Jo diria, si és que val la comparança, com ser mercenari dels èxits, una mica, també, com pertànyer a l'exercit per diners. Allò de “Todo por la Patria” seria mentida, perquè no s'hi tindria eixe sentiment patri, sinó, més bé, tindre la vida resolta econòmicament, és a dir: "Todo por la Pasta". Ser, doncs d'un club que guanya molts títols, el que realment importaria, serien eixos titols, no els colors
En quant a ser de dretes o d'esquerres -terminologia en franc retrocés- o tindre sentiment d'un determinat nacionalisme, tampoc seria fruit d'una llarga meditació. Ja no parle de dedicar-se a la política o d'estar afiliat a alguna organització, que ben palés queda, sobre tot en aquestos temps, on s'hi veu cada cop més la falsetat de molts, l'engany del que som víctimes per part d'alguns de fer-nos creure que són açò o allò quant els fets demostren tot el contrari, que  s'afilien a tal o qual partit per vore si li cau algun càrrec, alguna assessoria o alguna "mamandúrria" (parauleta de moda). La nostra mentalitat, adobada per un o altre tipus de formació, per l'ambient en el que vivim o en el que hem viscut, ens farà derivar cap a aquella ideologia que responga a la concepció que tenim de la societat i cap al punt on desitjaríem que hi anara perquè tot fos millor.
Ens enamorem de les persones, de les idees o de les coses, perquè si, sense -crec jo- meditació prèvia, per pur impuls que ens naix des de dins i que respon a la nostra idiosincràsia.

dimecres, 8 d’agost de 2012

Previsions meteorològiques



Enclavats en plena canícula, quasi fosos per l'extrema calor, ens venen al pensament aquells  indrets tan diferents i que tant ens han arribat dins l'ànima per les seues circumstàncies climatològiques, orogràfiques i demogràfiques. Res que s'hi parega al que ens toca viure el dia a dia. Per tot això, han quedat gravats en la nostra ànima, i mentalment hi tornem quan el que ens toca viure no ens agrada ni gens ni mica, com ocorre, ara, a les platges mediterrànies d'aquest País Valencià, tan desconegut per aquest nom com famós com a Levante.

Quan realment la humitat ambient acompanya les altes temperatures i els visitants de l'altiplà de ponent són un formiguer de passejants o de cossos estesos al sol, penses en aquelles muntanyes encara amb neu primaveral i cobertes per una suau boira. Llavors la seua enyorança ocupa el pensament i voldries estar-hi i recórrer aquells paratges que coneixies en dies templats de la primavera austral.

Allà, a les ribes del Beagle, als peus de la glacera Martial, recorrent el llac Fagnano i els parcs naturals; allà, on direcció sud quasi com no et queda altra  alternativa que alcançar l'Antàrtida, és on voldria passar aquests dies que ens anuncien de calor sufocant.
http://enelmeulloc.blogspot.com.es/2010/09/al-sud-del-sud.html

dimarts, 31 de juliol de 2012

El conte de D.Arturo (el de Torroland Beach)


Confesse que en assumptes de política sóc un tant ingenu. Em crec -o vull creure'm- el que em diuen i no em passa pel cap pensar que m'estan enganyant. Pense que això mateix li passarà a molta gent. I és que quan anem de passerells per la vida ens poden ocórrer aquestes coses.
Tampoc és que m'ho crega tot, no aneu a pensar malament. Hi ha certes coses que són posades en quarantena o, simplement, rebutjades només conéixer-les. Tal ha estat l'anunci del meu preclar i il.luminat alcalde, D.Arturo Torró, contractista de molts actes de pandereta en la Torroland Beach, ciutat d'oci i entreteniment, que ell vol posar al mapa de les ciutats del ram.
El “bo” de D.Arturo, que traspua euros i més euros a través de la seua pell, diu que renuncia al seu sou com alcalde. Llegit així, sense més coneixements, u, que com he dit abans, peca una mica de passerell, a primer prompte s'ho creu. Sols a primer prompte, eh! que ben aviat baixe a la realitat i pense que aquest tio vol vendre'ns gat per llebre i el que se'n lleva ell ho posa per altres llocs. Que difícil és que aquesta classe de personatges tinga tanta filantropia i treballe per a amor a l'art o, en aquest cas, de manera desinteressada per la ciutadania.
Ja sabem com se les gasta la classe política, almenys alguna classe política, i el que diga aquest individu no té cap credibilitat, més, després d'haver enganyat la ciutadania  en campanya electoral i fer ara tot el contrari del que havia promés -en realitat, ell i tota la nòmina pepera àvida de poder en tots els àmbits, tot i la que se'ls venia damunt-.
He de fer palesa la meua animadversió a les promeses que venen de part d'alguns sectors polítics. Tot mentides i enganys. Però mira per on, sempre troben ingenus que se les creuen i arribem on hem arribat: a donar-los carta blanca perquè hi facen el que vullguen. Ara, ens toca la penitència, els hagem votat o no.



dilluns, 16 de juliol de 2012

Pluja i platja


En aquestes latituds pluja i platja no formen un bon binomi. Una i altra es repel.leixen, es dir, que quan algú va a passar un dies o una temporada a alguna platja –les plages d'ací, les mediterrànies- no entra en els seus plans que la pluja vaja a estar invitada; tanmateix, de tant en tant, fa acte de presència i pot trencar els programes que els estiuejants puguen tindre, com va ocórrer l’altre dia.
A trenc d'alba el cel presentava una incipient lluita entre el sol que volia eixir i els núvols que tractaven d'impedir-ho. Tot semblava que, com quasi sempre, la partida seria del sol. Però, no, aquesta vegada els núvols van ser més poderosos en esta primera part del matí i van acabar imposant la seua presència sobre un sol que acabaria amagant-se darrere d'ells i deixant-los fer el que saben fer: ploure.
Ben aviat, la platja anava rebent els primers passejants que, desafiant el plugim, acudien com tots els matins a la cita amb la sorra humida per les ones del mar, que esta vegada si que havien estat atrevides i s'havien estés més enllà d'on habitualment ho fan i deixaven una gran planura sobre les daurades arenes facilitant el caminar-hi.
Les siluetes dels passejants es retallaven entre la grisenca color de la mar que insinuava un onatge fora del que hi és habitual, i es reflectien com en un mirall sobre l'arena acabada de mullar.
Els cristalls des d'on contemplava aquestes escenes començaven a omplir-se de gotes d'aigua que corrien cap avall deixant uns   petits regueralls escampats per la seua superficie que distorsionaven les vistes de l'exterior, deformant-les o oferint imatges inverses a la realitat..
La gent desafiava la pluja que s'accelerava per moments, i acudia fidel a la fita diària amb alguna activitat esportiva, o simplement caminava pel passeig, alguns amb colorits paraigües, i altres deixant-la caure al seu damunt. Les bicicletes embrutaven amb els seus esguits les esquenes dels assidus ciclistes, que a aquestes hores hi solen rodar per la via habitual.
Els clients d'una cafeteria propera s'asseien sota uns tendals a recer de la pluja, que cada cop semblava fer-se més intensa. Mentrestant els inquilins d'un apartament  guaitaven per un balcó com la pluja canviava les seues intencions de baixar a la platja i es resignaven, mal que bé,  a vore'n ploure.
Un autobús procedent de terres d'interior obria les seues portes a un nombrós grup de banyistes que, parasols als muscles, neveres a les mans i carrets amb equipatge per a l'ocasió, desafiaven el mal oratge i acudien en fila a ocupar algun lloc en les fresques i humides arenes.
Impassible als moments, un vaixell mercant, ancorat als voltants de la bocana del port, dibuixava el seu perfil obscur, trencant una línia de claredat que algun perdut raig solar, aprofitant l'escletxa que deixaven els núvols, havia dibuixat sobre la superfície del mar.
La pluja, però, en aquests dies de juliol, dura ben poc, i el sol, amb la fortor de l'estiu, a mitjan matí, ja havia trencat els núvols que, ignorants ells, pensaven tenien la partida guanyada. 

divendres, 13 de juliol de 2012

De lectura


Quasi sempre que entre a algun centre comercial solc visitar la secció de llibreria per fer una ullada al que hi ha, de nou i de vell. En una visita d'aquestes, el 2008, em vaig entropessar amb un llibre d'història, escrit per Juan Eslava Galán. Com sempre faig, quan algun exemplar em crida l'atenció, acostume a fullejar-lo. Aquest ho va fer, simplement pel títol tan cridaner que tenia: “Historia de España contada para escépticos”. No em va decebre. Estava escrit d'una manera fora d'ús, allunyada de l'academicisme i plena de comentaris irònics que feien de la seua lectura un exercici agradable i alhora  il.lustratiu.
El mateix autor, en la contraportada, justifica el tractament que li dona als textos de història, dient el següent: 
 “No pretendo escribir la historia que escribiria el pueblo, que el pueblo es ágrafo por naturaleza, sino más bien una Historia de España contada para escépticos que no creen en la história de España (com jo, per exemple). No voy a decir que es veraz, justa y desapasionada, porque ninguna historia lo es, pero por lo menos no miente ni tergiversa a sabiendas, que ya es bastante en los tiempos que corren. Además he procurado hacerla amena y documentada (pero el escético sabe que los documentos también se manipulan en el instante mismo en el que nacen) y si el lector aprende algo de ella me daré por bien pagado.”
Doncs bé, quelcom he aprés: que coincidim en la manera d'entendre la història i en la falsetat que la història oficial ens conta en moltíssims dels seus fets.
Recomane la lectura d'aquest llibre a tots aquells amants del passat i que encara no el coneguen. Pot ser, a algun que altre especialista no li agrade el tipus de tractament que se li dóna; tammateix per als qui tan sols fruïm llegint-ne, pense que és amé i divertit.
Ara, en aquestos dies estiuencs, aprofite els moments de relax en què la calor t'impedeix fer altra cosa que no siga romandre a la fresca de casa o a l'ombra d'algun generós arbre, per reprendre la seua lectura. I que conste, que no m'avorreix llegir-lo de nou.

dilluns, 9 de juliol de 2012

Un raconet a la plaça


Eren molts anys passant, però poques voltes parant. Sota el campanar, de paret de rajola, amb un rellotge   -que sona a totes les hores i quarts, de manera esguerrada, sense que ningú haja fet mai res per donar-li un so digne, semblant al de les tres campanes, que estan al seu damunt-, i coronat per una agulla gótica, de color gris i un elegant penell; enfront de la paret, que tantes vegades ens havia servit de frontó per a les partides de pilota, i on hi havia una creu commemorativa dels  “caiguts” per una causa que se'ns volia fer creure que era en defensa d'una “Pàtria” que volia seguir sobre “el azul del mar, el caminar del sol”, havíem muntat la taula i les cadires aprofitant el corrent d'aire que sempre és puntual en les hores més càlides del tòrrid estiu d'aquestes terres d’interior.

La tertúlia era amena. Alguns dels tertulians eren desconeguts per a mi fa tan sols uns mesos o pocs anys. Gent jove, descoberta a través de les xarxes socials, i que semblava que ens coneguérem de tota la vida. En aquest cas ens unia el paisanatge i, sobre tot, el feeling mutu que feia que l'estada en aquest raconet fóra delitosa, tot i ser les primeres hores d'una vesprada de l'incipient estiu; hores, que en altres circumstàncies, haguera estat millor aprofitar-les per sestar a la frescor de l'interior de les velles cases d'amples murs.

Aquesta plaça -més bé, placeta- centre neuràlgic de la manifestació religiosa -o ves a saber de quina classe- que s'hi produeix la vesprada-nit del 18 d'agost de cada any, s'ha convertit des de fa alguns anys en lloc de tertúlies de paisans i de visitants al voltant d'una taula del bar existent allí mateix. Generalment són estades tranquil.les, però de tant en tant, algun que altre moment  fan d'ella escenari de divertits saraus intranscendents que seveixen d'esbarjo i desfogament dels parroquian que hi acudeixen.

Des de la llunyania enyore aqueixos moments tan delitosos allí passats entre la meua gent, la de sempre, i els altres, els “descoberts” recentment. Són moments relaxants i feliços gaudint de les nostres converses distendides al voltant d’un cafenet, d’unes cerveses o d’algun que altre esmorzar;  tertúlies que estan al marge de les nostres edats i d’altres condicionants. I és que, quan anem alcançant etapes,  pensem que la vida ja ens ho ha donat tot, però res més incert: corrents d’aire fresc ens renoven i ens espenten cap a noves il.lusions. Espere poder fruir d'aquest raconet moltes vegades més. 

dimecres, 4 de juliol de 2012

Pinzellades d'estiu


Un altre estiu  -i ja en van tres- tenim les masses encoratjades i eufòriques tot i la negra crisi que ens envolta i ens fa viure en la més profunda foscor de la incertesa i de l'erràtica presa de decisions encarades a trobar una solució que no arriba ni s'intueix. Aquesta eufòria i encoratjament amb veus histriòniques cantant allò de “yo soy, yo soy español” o de “lo,lo,lo,lo” és l'efecte dels resultats esportius d'una selecció futbolera que és capaç de transportar la gent més enllà dels seus problemes quotidians fent-los viure moments de catarsi col.lectiva.

Ens estem acostumant a unes reaccions que hi ha qui les vol aprofitar i dur-les a la seua causa nacionalista espanyola quan, realment, són simples resultats de futbol que no tenen més incidència que el seguiment d'uns colors, roig en aquest cas. Això si, sembla que són el vincle d’unió dels pobles d’Espanya i del qual, les polítiques que se’n fan al respecte haurien de prendre bona nota.

Una altre assumpte que m'ha cridat l'atenció -aquestes coses solen fer-se al començament dels períodes vacacionals- és el nomenament de la persona que regirà RTVE. No m'agrada gens la pinta que presenta. No en teníem prou amb el No-Do de RTV i ara en tindrem un altre de nacional. Que s'hi pot esperar d'algú que procedeix de Tele Madrid i del diari La Gaceta? No cal parar-se massa a pensar quin serà el tractament que se li donaran als  informatius. Tinc els meus dubtes.

Em preocupa també la manera de dir les coses de la máxima autoritat local -Gandia, en concret- i del concepte que aquest negociant clavat en política té de nosaltres. No m'agrada que ens prenguen per babaus com fa aquest senyor. Que per què ho dic? Doncs perquè a una pujada de tota mena d'impostos i gravàmens locals després d'haver jurat i perjurat que no anava a fer-ho, ens ix amb la justificació de què ell parla per a gent intel.ligent.

 I què passa amb la política cultural que es s’hi du a terme? Canvi radical. No entre a jutjar si era bona o dolenta la que hi havia a l'anterior corporació municipal. El que no pot afirmar aquest individu és justificar-se dient que el que feia l'anterior govern era, més que cultura, cultureta per a quatre il.luminats. Per això, ara si que l'aspecte cultural local és tot un èxit: Pantojes, Iglesias, corregudes de bous, boxa, romans amb circs de Calígules. Què faran aquestos romans a la platja de Gandia? A per oli i vi, no hi venen, que d’oliveres i vinyes ja no en queden a la Safor. Taronges és lúnic que queda, i per poc temps.

En tot cas, els qui anem pel passeig marítim tenim la curiositat en suspens veient en què acaben eixos muntatges de fusta que hi ha a la vora. De moment, l’expectació està garantida i l’entreteniment, també - a falta de coses millors-. 

dilluns, 25 de juny de 2012

De bell nou


Ha passat ja una mesada ben llarga des que no acudisc a la meua cita amb el bloc. En realitat, si hagués d'adduir alguna excusa, no sabria ben bé amb quina fer-ho, perquè no n'hi ha cap. Simplement, no he tingut ganes d'escriure ni tampoc motiu que m'hi haga mogut. Ara, però, instal.lat de bell nou a la residència d'estiu i faltat de connexió a internet, no me'n queda d'altra que ocupar les hores buides en alguna activitat davant la pantalleta a l'espera que s'hi produïsca algun miracle tecnològic i puga agarrar-me a la salvació d'alguna ona perduda per l'espai la qual em faça surar per aquest oceà virtual del que ja no puc prescindir.
Instal.lat al meu balconet -que des de fa algun temps li tinc un afecte molt especial- i contemplant al meu davant la relaxant calma blava de la mediterrània mar, no puc resistir-me a teclejar alguns paràgrafs que em posen en contacte de manera activa amb el món blogaire, aportant les meues bogeries que no serveixen més que com a exercici d'activitat mental pròpia, alhora que, també, s’hi puga escapar alguna que altra manifestació de descontent cap a algun que altre dirigent polític, del qual, les seues actuacions siguen de difícil comprensió.
Aquesta desconnexió d'internet, no sé si temporal o definitiva, durant l'època estival vora mar, em mantindrà una mica allunyat de tot aquest univers interactiu, sobre tot, de les amistats fetes al FB, algunes de les quals resulten quasi necessàries per la quantitat de delit i vitalitat que m'aporten. Aprofitarem les constants visites al domicili habitual per anar fent ullades a la xarxa i aportant-hi tot allò que puga ser vàlid per no romandre al marge d'ella.
Què ens ha passat que hem pegat un salt cap enrere?  Doncs, simplement, que tenim polítics amb somnis estranys que  volen fer de les ciutats que regeixen unes petites -o grans, ves a saber- Miamis i Las Vegas. Aquesta gent fa molt poc favor a l'autèntica classe política que deu d'estar al servei de la ciutadania i no al servei dels assumptes particulars. Són gent procedent del món empresarial i dels negocis que hi veuen un trampolí per posar en pràctica totes aquelles idees peregrines que beneficien eixe món del que procedeixen i al qual no han renunciat, tenint com a objectiu afavorir-lo en tots els seus aspectes. Per això, no dubten en desfer tot allò portat a terme amb anterioritat, estiga o no ben fet, i que pensen que no aporta res als seus interessos crematístics.
Que el verd no és necessari? Doncs es lleva. Que els xiringuitos són quadrats? Doncs es canvien per uns altres rodons. Que el tràfic va cap al sud? Cal orientar-lo cap al nord, amb les obres col.laterals que això implica. I mentres tant, la platja, potes amunt, rep la visita dels estiuejants, amb obres per ací i per allà, amb el servei de wifi públic anul.lat, que bé que ho notaran els visitants acostumats com hi estaven a disposar d'aquest servei imprescindible en els temps que corren.
Com deia al principi, no tenia cap motiu en concret per escriure res, tanmateix, quelcom ha sorgit al llarg d'aquesta estona davant el teclat. Eixe “quelcom” devia d'estar a l'espera de l'ocasió per eixir a l'aire, i ací està, en forma de text alliberador de descontents latents que tots tenim al nostre interior.