dijous, 29 de desembre de 2011

Buscant la Cova de l'Or


De què la vida està plena de petiteses que ens donen grans satisfaccions tothom n'està assabentat. Doncs, una d'eixes petiteses m'ha fet feliç i m'ha omplit de goig. En si, no és res de l'altre món, però per a mi, hi ha representat moltíssim.
Feia anys que tenia en ment visitar la cova de l'Or a Beniarrés, el meu poble. De fet, ja ho havia intentat en alguna que altra ocasió, però sense guia, a les palpentes, com aquell que diu, la cosa havia estat un fracàs. La cova en qüestió es troba ben arrecerada en un raconet de difícil accés i sense camí que hi conduïsca.
Però, ara, l'ajuntament de Beniarrés se n'ha fet càrrec i han començat a habilitar una petita senda, que tot i trobar-se encara bastant embastada i sense senyalització, m'ha facilitat moltíssim la tasca de trobar-la, encara que en algun punt l'haja perduda i he hagut de refer les passes per tornar-hi. Si que seria d'agrair alguna que altra senyalització puntual en aquells llocs on escaiga.
La primera part del recorregut és ben fàcil. Un camí asfaltat condueix fins el tram més complicat des d'on, travessant espais plens de vegetació salvatge i d'empinades costes, arribes fins la mateixa cova, tapiada i amb una petita reixa metal.lica per impedir l'entrada de la gent desaprensiva que, des del seu descobriment, ha anat espoliant-la i realitzant diferents actes de vandalisme.
Arribat a aquesta part dificultosa del recorregut, hi ha hagut un moment de pèrdua de la senda que m'ha fet dubtar en si continuar o no perquè anava endinsant-me cada cop més en un terreny força abrupte i recobert de vegetació que m'impedia el pas. Afortunadament, tornant sobre les meus passes, l'he retrobada de nou i ja ha estat fàcil accedir-hi. Una reixa abandonada al costat del recorregut m'ha fet pensar que la gruta ja estava ben a prop. Així ha estat. Allí estava l'entrada, encarada al sud, solejada durant tot el dia i ben protegida dels freds provinents del nord.
L'emoció ha estat gran. Tota la comarca del Comtat a la vista. L'impressionant Benicadell al costat i una mica més enllà, el Montcabrer. El barranc de l'Encantada entre Beniarrés i Planes.L'embassament desprenent boires matutines. La sempre referent ermita marinera. La mateixa vista que els habitants del Neolític, més de 5.000 anys abans, ja contemplaven, és clar, sense l'embassament i l'ermita. Allí guardaven els seus cereals conreats a les vores del riu Serpis, allà baix, a la vall de Perputxnet. Allí tenien els seu recipients, artísticament fabricats i de gran bellesa plàstica.
He acabat el matí content i satisfet. Al cap i a la fi, era un desig de molts anys enrere. He baixat al poble i l'amic Fede, al bar que regenta, el Caribbean,  ha estat el primer en conéixer el meu desig complit.





 


dilluns, 19 de desembre de 2011

Dies de Nadal


El dies nadalencs semblen ser un temps en què als adults  ens envaeix eixe esperit infantil que mai no hem perdut i que aprofita aquestes dates per aflorar i esdevindre una mica l'infant que portem dins. Els records s'amunteguen  i ens aclaparen, ens transporten al passat i voldríem que mai hagués transcorregut el temps que ens ha convertit en adults.
Les nostres ments se submergeixen  en les aigües dels records i tot un munt d'éssers estimats i d'esdeveniments màgics ocupen el lloc on estaven situats a l'arribada d'aquestes festes.  Flaires aromàtiques d'espígol, nadales recorrent els carrers, rostres somrients i feliços eren el preàmbul que en eixa nit de misteris en forma de súbites aparicions de monedes i ametles ens feien creure que personatges misteriosos i ocults eren els autors de tals actes emotius que provocaven, alhora, temor, inquietud i alegria.
El dia de Nadal -per aquestes terres mediterrànies, habitualment, freds i solejats- ens oferia l'atracció de recaptar les estrenes de mans dels familiars més pròxims. Ara ens venen a la ment tots aquells que ja no hi són, però que reviuen en aquestos dies amb força fent-se presents al nostre record.
Aquestes imatges tenen eixa empremta barrejada de melancolia, tristesa, alegria, simpatia i goig que, tot plegat, caracteritzen els dies de nadal. Si a tot açò afegim l'escenari del petit i familiar lloc on ha transcorregut la nostra infantesa, encara pot presentar tots aquests trets d'una manera més accentuada.


dissabte, 3 de desembre de 2011

Comportaments humans


Mirant les notícies i llegint la premsa t'adones dels comportaments tan uniformats que tenim les persones en quant a adoptar conductes de masses al voltant d'alguns fets, siguen del caire que siguen. Els hi ha de tipus religiós; també de caràcter esportiu; uns altres adorant ídols mediàtics o emocionant-se davant fets de merxandatge de tecnologia informàtica o de rebaixes comercials. Malgrat ser tan diferents aparentment, tenen el denominador comú d'arrossegar les masses cap a un objectiu que trascendeix la més pura racionalitat tot caient en eixos estats compulsius que difícilment podem justificar després d'una anàlisi freda dels fets.

Aquesta reflexió se m'ocorre després d'haver vist eixes cues i vetlades a les portes d'un establiment comercial d'alta tecnologia informática que acaba d'obrir les seues portes a la ciutat de València. Gent, no sols de la ciutat, sinó també d'origes variats, és la que ha acudit massivament a vore, tocar i admirar eixos objectes de desig que , tot i la crisi imperant, cap d'ells està disposat a no adquirir algun dels seus atifells d'última generació.

Quina diferència de comportament hi podem trobar amb la descoberta de la Mare de Déu dels Desemparats a València, amb la romeria del Rocio, amb la processó de Loudes, amb l'arribada d'un cantant de moda a una ciutat, etc, etc? Tret de la finalitat amb què s'hi fa, jo no en veig cap altra, El comportament hi és el mateix. La racionalitat que s'hi usa és la mateixa: nul.la. En eixes circumstàncies les persones es mouen per impulsos sentimentals. Podiem aplicar aquella frase de Pascal que diu que el cor té raons que la raó no entén i amb la qual, poc més o menys, volia demostrar la seua teoria dualista de cos-ànima.