dijous, 24 de novembre de 2011

Va, pensiero !


Entre les tasques més difícils del món hi ha, si més no, la de pensar. Això és almenys el que diu Ralp Waldo Emerson.

Observant la realitat en què estem immersos, resulta que observes i veus que si que té molta raó Ralp Waldo. Pensar, el que es diu pensar, molt pocs són el qui ho gastem i no cal “pensar” massa per asseverar-ho.

En la vida quotidiana trobem infinitat d'exemples per a corroborar-ho. Aquella expressió de “ho anuncien en la tele” et fa vore que, efectivament, el pensar déu de ser una activitat bastant difícil de dur a terme. Ja sabem que les tècniques de marketing fan que tots creguem en els beneficis de qualsevol producte sense parar-nos a pensar en el que ens diuen i simplement ens deixem portar per aquells que han pensat per nosaltres. Hui mateix –i ha estat el motiu de què pensarà en aquest tema- un espot publicitari anunciava els miracles d'una crema facial. Doncs bé, fins ara res d'estrany. Una senyoreta feia palés els efectes beneficiosos per al cutis del producte en qüestió. Tammateix, açò m'ha fet pensar en què ens diuen el que volen, i nosaltres, sense més, ho acceptem així com així.

En eixe anunci publicitari eixia una xica d'una vintena d'anys. Posem que en tinguera trenta, tant s'hi val. Si almenys n'haguera tingut seixanta, doncs encara hagués estat normal. Ja sabem, però, que per anunciar algun producte cal que siguen xicotes ben joves i ben guapes, encara que el potencial de compradores pot ser estiga més en edats madures que no pas en quasi adolescents.

I què tenia l'espot d'estrany o que em cridara l'atenció? Doncs que la xica anunciant, que ja hem dit tindria una vintena llarga d'anys, assegurava que la seua dermis li feia aparentar uns vint anys menys dels que tenia en la realitat, és dir que si en tenia vint-i-huit, posem per cas, la seua aparença n'era de huit. Crema miraculosa com poques!

Aquest detallet tan simple ens fa vore com els creadors de publicitat saben que el pensament el tenim en atur, que no el fem funcionar i, conseqüentment, ens poden dir tot el que vullguen sense que ningú caiga en la mentida que ens estan contant.

Acabem d'eixir d'un període de temps en el que ens han estat prometent realitats futures si guanyaven les eleccions. Unes afirmacions que ni ells se les podien creure. Tammateix, si que sembla que eren adients, perquè com el pensament no sol usar-se, doncs farien el seu efecte traduït en forma de vots.

Aquesta facultat que tenim al nostre abast és de les menys utilitzades. Ens resulta més còmode obrir el cervell i que l'òmpliguen del que siga, no importa. Faltaria més, que amb les tasques quotidianes que ens toca fer encara haguérem de fer treballar el pensament.

dilluns, 21 de novembre de 2011

L'endemà passat

El dia de la Victòria ja ha arribat. Conforme als sondejos, el triomf del PP s'ha fet palés al llarg i ample de la geografia peninsular. Les més negres nuvolades han fet acte de presència en forma de símil i en la realitat. En efecte, la gran majoria dels votants ha portat aquesta formació política a dominar tot l'àmbit nacional i l'oratge, conscient d'això, ha volgut participar en l'esdeveniment col.laborant amb la seua manera de dir les coses: nit de trons i rellamps.

Aquestes coses són com tot. Hi ha qui se n'alegra –la gran majoria votant- i d'altres, en canvi, ho vegem tot negre i amb preocupació. Negre perquè ens sembla un pas enrere i preocupats perquè no sabem on anirem a parar amb aquesta mena d'ideologia. Ells s'autoanomenen salvadors de la pàtria i de les butxaques del poble. Del poble, no sé si ho seran, però de les pròpies d'ells, ben segur que si.

En principi no tindrem més remei que atorgar-los eixe mínim de confiança al que per cortesia democràtica tenen dret, però mirant les actuacions que duen a terme allà on governen, ens fan desconfiar una mica. D'idees crec que van igualment escassos. La seua oposició ha estat enfocada a l'acaçament i enderrocament del govern sortit dels altres comicis. Com Tiro Fijo, estaven obsessionats en fixar el seu objectiu en arribar a la Moncloa. De salvament de l'economia nacional, res de res. Negació total a l'hora d'arrimar el muscle. Ara, tanmateix, sembla que volen demanar participació a la resta de forces polítiques.

Aquesta dreta nacional, espanyolista i nostàlgica del passat em fa por. Tenen tics de l'anterior règim, doncs abunden entre ells famílies instal.lades al poder en el període del Movimiento Nacional i en l' època i geogrfia caciquil. També estan lligats de peus i mans a la dreta més extrema i cavernària que no té escrúpols en reivindicar aquells anys tan negres de la història d'Espanya. N'han rebut molta ajuda i ara serà l'hora de tornar-los-la en forma de concessions politiques.

Anem a vore com gestionen tota la crisi econòmica. No crec que hi puguen fer massa coses encaminades a sol.luciuonar-la. No depén d'ells, cosa que ja sabem i que ells també saben, però que li ho han negat a l'anterior govern en la seua obcecació per fer-los fora. Ho han fet sempre que no han estat governant, el voler acabar amb governs eixits de la voluntat popular. Els tics totalitaris no se'ls poden traure de damunt i axí ho demostren sempre que poden.

Un qüestió problemàtica que van a tindre i que tan li han tirat en cara al govern de Zapatero, el del problema basc, vorem si són capaços d'armonitzar les acusacions que li hi feien instats per eixa dreta caciquil, cavernària i intransigent i les obligacions de diàleg que tot govern té a l'hora de solucionar els problemes de convivència entre els diferent pobles que componen aquest estat.

La part d'aquesta dreta instal.lada al País Valèncià, a banda de participar en eixa ideologia, té l'agreujant de ser una dreta submisa, servil, sense personalitat pròpia i incapaç d'exigir els drets que com a poble tenim. Més bé pensen i, de fet, porten a la pràctica, l'estar oferint glòries a eixa nació que ells diuen Espanya, però que ni siquiera saben ben bé què és.

Les meues reflexions en aquesta nit electoral han anat per ací. Encara hi ha hagut d'altres que no val la pena seguir narrant i que deixem, doncs, sense exposar. Supose que molts estareu d'acord en tot el que he dit. Hi haurà d'altres que no em comprendran i que estaran força satisfets amb el que ha ocorregut. Al cap i a la fi, açò és democràcia, el que cadascú opine i pense d'una manera, i si la majoria ha dirigit el seu vot a aquesta opció política, doncs l'aguantarem, però no dubtarem gens ni mica, en manifestar el nostre desacord en la manera de gestionar els problemes de l'estat, del país o de la nació, que en qüestió de noms tampoc tenim sintonia.

dijous, 10 de novembre de 2011

En campanya electoral


Realment les campanyes electorals, conforme estan muntades, per a què serveixen? No ho sé. No sóc expert en la matèria per atrevir-me a afirmar o a negar la seua utilitat. Puc parlar per mi mateix i dir si em serveixen a mi. Crec que cadascú sabrà si en trau alguna conclusió. El que si que està clar, i això ho podem afirmar tots, és que les despeses de la mateixa es disparen en gran manera i en aquests temps de crisi, resulten insultants.
Els dos grans partits, sobre tot, s'enduen la palma. Ells són els gran beneficiats tot i ser àmpliament coneguts. Els partits minoritaris, en canvi, han de posar la imaginació en marxa per tal d'aprofitar qualsevol recurs que troben al seu abast. Crec que haurien de ser ells els beneficiats en les falques publicitàries gratuïtes als mitjans de comunicació. Els grans ja sabem molt bé que són, que pretenen i com actuen. Els minoritaris, per contra, passen quasi desapercebuts per al gran públicc en general i haurien de ser promocionats per tal de què els seus missatges arribaren al domini públic.
Sembla que la intenció dels poders polítics radiquen en fer desaparéixer qualsevol ideologia que no forme part d'aquest dualisme empobridor que patim des de la instauració de la democràcia. Ells s'ho cuinen i ells s'ho mengen. Als altres, com a màxim, alguna molleta els hi pot caure, però ben poca cosa més. Quan veus les esperances democràtiques que teníem els qui hem viscut la transició i la realitat actual, no pots més que pensar en aquelles paraules de “atado i bien atado”. Abans, era un únic partit i, ara, en són dos, però que semblen constituir les dues cares de la mateixa moneda.
En la realitat política observes tal quantitat de deficiències democràtiques i també d'injustícies clamoroses en l'actual llei electoral, que no pots pensar en altra cosa que no siga en un complot a dues bandes perquè la veu del poble no s'hi manifeste com cal i, així, entre ells dos, s'hi puguen repartir totes les prebendes hagudes i per haver-hi.
D'aquesta manera han aconseguit fer callar les veus discrepants de tots aquells que no pertanguen a les dues formacions majoritàries i conseqüentment puguen arribar a repartir-se el poder per fer el que realment els hi done la gana, sobre tot a l'hora d'afrontar reformes constitucionals i d'organització territorial i administrativa i seguir sent ells el que acaparen tot el poder necessari per fer i desfer al seu capritx.
Arribats al període electoral, no cal donar-los tanta facilitat propagandística. Els minoritaris són els que la necessiten perquè el seu missatge arribe a tots els racons i els electors tinguen més opcions on poder confiar el seu vot. Així doncs, hom podria acabar amb allò de "no vote cap dels dos perquè no confie en ells". També podria ser que molts votants dels partits majoritaris ho són pel fet que no en coneixen d'altres i s'hi veuen forçats a triar entre ambdós.

dilluns, 7 de novembre de 2011

La felicitat

Acabe de llegir que una de les promeses electorals és la de donar-nos la felicitat. Més que donar-nos-la, seria la de tornar-nos-la. És a dir, que abans erem feliços i ara no ho som. Éstic meravellat, doncs, de veure amb quina facilitat els polítics se'n van de la llengua i comencen a dir parides verbals. El més trist de tot és que sembla que hi ha gent tan ingènua que acaba creient-s'ho tot. Han d'estar la mar de contents solament pensant que a partir del dia 20N començaran a entrar en un estat de felicitat total.

Hem estat vivint quasi huit anys amb una desgràcia darrere l'altra. Aquests anys han acabat amb l'estat de felicitat en què ens trobàvem. Tan era així, que veies pels carrers gossos lligats amb llonganisses i capitans cristians que ho pagaven tot. Erem una societat feliç.

Però això està a punt de tornar. Ben aviat la felicitat farà acte de presència en les nostres vides i de bell nou ens retrobarem amb aqueix món faltat de penúries. I riurem, i cantarem, i ens oblidarem de la tristor que envaeix les nostres vides. Anem afinant guitarres i aclarint veus perquè haurem d'eixir eufòrics al carrer cantant allò de:

La felicidad, ah, ah, ah, ah,

me la dio Rajoy, oh, oh, oh, oh,

hoy hacen cantar, ah, ah, ah, ah,

a mi corazón, oh, oh, oh, oh.


dimecres, 2 de novembre de 2011

Culturitzant l'àmbit rural

Si un museu és un lloc on es guarden i s'exposen tota mena d'objectes pertanyents als diferents mons de l'art , la ciència o la tecnologia, el que hi ha muntat a Beniarrés sobre el clima, més que museu, que també, jo preferiria dir-li centre d'interpretació del clima.

Efectivament, a banda de tindre la finalitat d'exposar aparells de mesurament, és un lloc on bàsicament hom fa una explicació del clima de tota la zona muntanyenca del País Valencià situada al nord de la província d'Alacant, així com també una explicació general dels conceptes bàsics de climatologia i meteorologia. Un aspecte interessant és també tot el recull de dites i refranys que sobre l'oratge hom fa a l'entorn de referència.

Mitjantçant programes informàtics tenim accés a la realitat actual de l'oratge en tot el territori valencià. També es mostra la reproducció de la formació d'una tempesta incloent-hi llamps i trons.

Un altra activitat a la que hi podem accedir es als audiovisuals que, d'una manera clara i didàctica, ens expliquen les característiques climatològiques de la zona i les causes de les mateixes. Una activitat humana derivada d'aquest clima i de l'aspecte muntanyenc és el tret paisagístic tan característic dels abancalaments en marges de pedra en totes les comarques i subcomarques que estan dins de l'àrea d'estudi.

Si tenim en compte que aquest territori és muntanyenc amb altures que sobrepassen amb escreix el millar de metres, tot just molt a prop de la mar i amb valls orientades de sud-oest a nord-est, deduirem que els vents de gregal tenen via oberta cap aquestes terres precipitant en elles tota la humitat que porten procedents de la Mediterrània. D'aquesta manera, l'índex de pluviositat és més alt que a la resta del país, alcançant freqüentment els 1.000 l. anuals i, fins i tot, algun que altre any, els 2.000 l.

De tot açò tenim abundant informació en aquest museu, que com he dit abans, seria més bé un centre d'interpretació del clima característic de la zona.

Com a complement del clima i en sala anexa, tenim el centre d'interpretació de la Cova de l'Or, un dels referents del neolític i, tal vegada, el més important en vestigis en forma d'objectes usats quan els humans esdevenen agricultors i ramaders.

Caldrà tindre cura de què aquests punts culturals no caiguen en l'oblit o no tinguen el suficient ressò per poder usar-los com a eina d'estudi o divulgació científica a nivells elementals.




Foto d'Ontimet.es

Foto d'ontimet.es


Foto d'Ontimet.es