dijous, 20 d’octubre de 2011

Tallers de costura i escriptura

De vegades, volem escriure alguna cosa, volem opinar sobre algun tema, volem expressar algun pensament nostre i deixar-lo plasmat al paper o a la pantalla de l'ordinador perquè siga llegit per altres. No sempre resulta fàcil que surta quelcom que pague la pena. Però, sovint, tampoc és que vullguem dir coses interessants per als altres, sinó més bé, donar eixida als nostres pensaments i que no resten adormits o atrofiats dins del nostre cervell sense que els pegue l'aire. Unes voltes serà saludable esplaiar-se i fer fora el que pensem perquè podrà, fins i tot, fer-nos malbé si no ho fem aixi. Altres, però, no tenen més motiu que el simple fet d'escriure, es a dir, divertir-se una mica amb aquesta activitat, com el que juga al truc o trau a passejar el gos.Tanmateix, no és una tasca senzilla, almenys per a mi, donar cos a les idees que volem expressar i que siguen enteses pels lectors. Correm el risc de què siguen malinterpretades, o no enteses bé, o que ferisquen sensibilitats.
Arribats a aquest punt, al de saber quina idea volem transmetre, ens queda una altra activitat no menys important que la primera: usar el llenguatge correcte perquè puguem ser entesos. Per això, caldrà tenir un mínim de coneixements de la llengua i fer-ne un ús escaient, no siga que ens isca un totum revolutum de difícil comprensió, com, malauradament, estem veient en escrits que abunden per la xarxa de gent que ni tan sols aprovaria la primera avaluació del primer de Primària.
L'altre dia, escoltava Ignacio Carrión, escriptor i periodista, comparar els tallers d'escriptura amb els tallers de costura en el sentit de què les peces de roba han de ser tallades, cosides, acoblades i planxades perquè, tot plegat, esdevinguen uns vestits com cal. Així mateix, al taller d'escriptura hom aprén a fer quasi el mateix amb les paraules, frases i paràgrafs. Hem d'aprendre a usar punts, comes i tota mena de signes de puntuació, no siga que en lloc d'una mànega ens isca un camal o un coll.
Em va agradar aquesta comparació, que segons ell, se li va ocórrer quan casualment es va entropessar amb una antiga companya d'estudis i al preguntar-se mútuament a què s'hi dedicaven, la tal senyora, amb el soroll de l'entorn, va confondre taller de costura amb taller d'escriptura, que és una de les tasques que desenvolupava ell.
I com totes les activitats en la vida, n'hi ha que ixen brodades pels seus practicants. Existeixen vestits elegants, obra de grans mestres del disseny, i vestits únicament útils per a realitzar activitats en què correm el risc d'embrutar-nos. Així també, hi ha escrits que són un plaer llegir-los, obres de grans mestres de les lletres, i escrits com els que fem nosaltres, simplement per eixir del pas.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

La Hispanitat

L'expressió de “Hispanidad” s'utilitza per denominar persones, països i comunitats que comparteixen l'idioma espanyol o castellà. Fins ací, tot normal, correcte, acceptat per tots –almenys per aquells que tenen a Espanya com a la seua “nació”- i ningú no oposa resistència a tal concepte.

Però, què passa si volem donar-li un nom a totes aquelles persones, països i comunitats que comparteixen l'idioma català? Ah, ja hem tocat la fibra nacionalista espanyola! Ara, açò ja no val. No podem posar-li cap nom. Res de catalanitat, res de països catalans. Res de res. Tot el brofegàmen bunkeritzat espanyolnacionalista eixirà dient que eixa idea té connotacions diabòliques que volen destruir la sacrosanta idea de la nació espanyola unida per Déu i concebuda com a “unidad de destino en lo universal

Val, ja tenim eixa idea ben assumida i celebrem el 12 d'octubre com el dia dedicat a recordar-nos-ho. Dia festiu. Dia de desfilades i exhibicions militaristes. Els “espanyols” ben contents i desvanits de pertànyer a eixa nació cap de tot allò que signifique “hispanidad

Què ocorre, però, amb els qui volen formar part d'algun altre grup que no tinga el castellà com a llengua pròpia? Doncs, que s'han de mossegar la llengua si no volen ser tractats com a proscrits, ingrats, deslleials i escòria nacional.

Jo, com el meu amic que se n‘ha anat a patejar els voltants del Penyagolosa i oblidar-se així de tanta hispanitat, me n'he anat també a patejar pels voltants del Benicadell per vore si en mig de les pinedes, amb el piular dels ocellets i les vistes panoràmiques, el meu cap quedava lliure de tant “hispanejar” i ens centràvem més en la realiat del nostre país que no pot tindre cap dia d'aquestos, ni tan sols anomenar allò de Països Catalans que és una denominació que a mi em sembla molt bona per agrupar totes aquelles persones, països i comunitats que comparteixen l'idioma català.

Doncs bé. Una passejada senderista de 10 kms i el posterior dinar a Castelló de les Gerres m'ha servit per evadir-me de pensar en quin dia era hui. Això si: la celebració de la Maedeu del Pilar, m'ha servit com a recordatori de totes aquelles amistats que porten eixe nom i des d'aci felicitar-les en el dia de la seua onomàstica.

dilluns, 10 d’octubre de 2011

Sempre igual.

M'he trobat en una situació que no és nova i que malauradament em resulta d'allò més ignominiosa. Aquest fet, per desgràcia, sovinteja molt i ens el trobem a cada passa que peguem. Em referisc a l'ús que fem de la llengua, a la poca estima li tenim, a l'esperit de servilisme badoc que tenim els habitants d'aquest país quan algú se'ns dirigeix en llengua forastera.

Resulta que anava jo a fer una revisió a la meua bici i quan entre al taller, un client estava explicant-li al xicon encarregat el motiu de la seua visita i tot el que volia per a la seua bicicleta. Observava com de dificultós li era expressar-se en llengua castellana i ja estava patint jo de veure tant de servilisme idiomàtic. Coneixia que aquest xic, to i ser de les generacions gandianes que ja han crescut parlant castellà, entenia i sabia parlar la nostra llengua. Jo sempre li hi parle i ell em contesta sense problemes.

Doncs bé, coneixent tot açò, no aguantava aquesta situació tant habitual per aquestes terres i vaig intervindre tot sabent que em clavava on no m'importava, però rebentava si no ho feia.

-Perdone, però el veig patir parlant en castellà- li vaig dir. –Ell l'entén perfectament si ho fa en valencià- Li vaig aclarir.

L'home em va mirar una mica estranyat i, alhora, alleugerit d'allò que ell creia era la seua obligació –de parlar-li en valencià, clar-.

-Es que com m'ha parlat en castellà, doncs jo pensava que no m'entendria- Em va contestar.

Aleshores li vaig fer la clàssica petita reflexió que adduïm en aquestos cassos, com un exercici propagandístic per a l'ús de la llengua.

-Mire, sempre hem de tindre present que la nostra llengua és la que hem d'usar en tots els llocs. Ací, tothom ens entén, encara que no la parle i vosté està patint expressant-se en castellà. Aquest xic havia d'haver tingut la delicadesa de parlar-li en valencià tot veient els esforços que vosté està fent per parlar en castellà.

A l'home li va canviar la cara. Ara s'hi veia més distés i amb més loquacitat parlant en la seua llengua, la que havia d'haver utilitzat des d'un principi.

dimecres, 5 d’octubre de 2011

Què celebrem?

La Valenciclopèdia, fent gal.la de la seua jocositat, defineix aquesta data de la següent manera: Xe, el 9 d’octubre, com el seu nom indica, és el dia que fa nou del mes d’octubre, i el que fa dos-cents huitanta –dos d’un any normal (dos-cents huitanta-tres si l’any és bisiesto): en Valéncia se celebra San’Donís, qu’és el patró dels enfigats, & la famosa mocãorã.

Caldria afegir alguna cosa més que li donara serietat a aquesta data? Conforme està tot muntat i de la manera que les autoritats en fan ús, ben poca significació li trobe, doncs el que s'hi celebra és poc mes o menys que una burla a aquest país que ja no sabem ni com s'anomena: País Valencià, Regne de València, Comunitat Valenciana, Levante Feliz o Playa de Madrid. Vaja vosté a saber. Cadascú que trie de la paradeta segons afinitats, usos i costums, ideologies o interessos mediàtics.

El que sí que queda clar és el paripé que els nostres pròcers representen fent-nos creure que sofreixen un atac desaforat de nacionalisme portant una bandera que no volen que s'incline davant res ni ningú, però que ells, habitualment van a genollons, inclinats i a culades davant la veu de comandament que els ve des de la capital del reino i s'afanyen a renegar del seu país de la seua bandera –la que eixe dia porten tan dreçada- i de tot allò que ensume quelcom diferent a la idea d'una Espanya que ni ells mateix saben què és.

I si no en teníem prou, de manifestacions d'aquest tipus en el cap i casal, ara, les noves autoritats de la meua ciutat de residència volen fer el mateix. Ai, qui vos veu tots els dies i ara voleu fer creure no sé què! De tota manera, aquestes manifestacions seran d'un nacionalisme desllavassat. Què dic nacionalisme? De regionalisme caspós i saineter.

Bé, preparem-nos a celebrar aquest dia manifestant almenys la nostra disconformitat amb tot allò que de manera oficial s'hi representa. A mi no m’agrada. Per això ho manifeste. Aquells que n’estiguen satisfets, que vagen a la seua, que canten el que vullguen i que victoregen el que els plaga.