dissabte, 17 de setembre de 2011

Indignar-se, verb pronominal

Això d'indignar-se està molt de moda. Cada dia ens assabentem de conductes i comportaments dels nostres dirigents que són d'autèntica vergonya, si més no de prendre'ns per imbècils i acabar pensant que realment ho som. Tos els dies, com un continu degoteig, arriben als nostres ulls i oïdes notícies d'autèntic esperpent i de burla, mofa i escarni als pobres contribuents que som els pagans d'aquestes malifetes en forma d'abús de l'erari públic. Unes vegades serà de manera legal, altres de forma fraudulenta, però tot plegat, actuant immoralment. Ja sabem que la moral i la legalitat no sempre van agarradetes de la mà.

Quan som petits diem que de majors volem ser tal o qual cosa, exercir tal o qual professió. Doncs bé, un mai arriba tard a desitjar aquestes coses i ara, encara que de petit ja no tenim res, dic que quan siga major vull ser director de l'aeroport de Castelló. Tu saps, quina manera de guanyar diners sense fer res? –almenys és el que deduïm, mentre no ens expliquen el contrari-. Cap avió, gens ni mica de personal, portes tancades per poder esmorzar a mitjan matí sense rebre visites impertinents que puguen trencar l'àpat. I tot, tot, pel mòdic salari de: 84.000 € anuals !!!!
Una altra cosa, que per molt que me l'expliquen, dubte que puga entendre-la. Com pot fer un cotxe una despesa de 54.000 € anuals, és a dir, vora 150 € diaris en combustible? Repetisc: no ho entenc. Amb aqueixos diners els mortals que anem de simples per la vida tenim per a quasi tres dipòsits i amb el meu cotxe puc rodar uns 3000 kms. Si pense una mica, encara que siga un simple, són 3.000 kms al dia els que s'hi feia el molt honorable expresident Camps per gastar eixa quantitat. I si comparem, podem dir que superava la despesa d'un camió de 40 tones, o la d'un carro de combat americà, que gasta unes tres vegades menys. Ben mirat, haurem de pensar que aquest cotxe, a banda de serveis oficials, en feia d'altres no catalogats així. Se'n poden deduir molts i de variada nomenclatura. O, fins i tot, podem pensar que hi hauria visites fantasma als sortidors.
Quanta coseta per indignar-nos!!! Escoles tancades, places suprimides, hospitals deficitaris, ambulàncies que no arriben a tots els llocs, etc, etc, i, per contra, cotxes oficials (sols a la Generalitat nostra) tirant dos milions d'euros en combustible.

dijous, 15 de setembre de 2011

Abraçades virtuals


Va circul.lant pel Facebook un text bastant simpàtic mitjançant el qual alguna gent va demanant una abraçada a les seues amistats en aquesta xarxa social. Res que objectar. Més bé diria, molt que elogiar. Sempre que es tracte d’anar fomentant la convivència, l’estima i l’amistat, pensarem que són iniciatives molt positives i que cal posar-les en pràctica. Tothom qui forme part d’aquesta xarxa l’haurà vista, però qui no en pertanga, pot llegir-la a continuació. El seu original sembla estar redactat amb la modalitat argentina del castellà. Ací el transcric a la nostra llengua. L’idioma és totalment indiferent, perquè el que realment importa és el seu significat i els sentiment sols coneixen el seu llenguatge.

NECESSITE UNA ABRAÇADA!!! Per abraçar-me, si et plau, fes clic a M'agrada, després copia-ho i comparteix-ho al teu mur. Probablement ja sé qui m'abraçarà. Recorda que una vegada que poses M'agrada, has de copiar-ho i enganxar-ho al teu mur, perquè pugues abraçar-me. Serà interessant veure quants amics t'abraçaran. Les abraçades són genials, són medicinals, no sigues tímid@”

Com hi podem comprovar, no es tracta d'un text sense massa sentit. Per a mi si que en té, doncs es tracta d'enviar i rebre un tipus d'afecte virtual que pot ser no tinga la càrrega emocional de les abraçades reals, però si que pot tenir significat afectiu, vullguem o no.

En vista de què hi són moltes de les meus amistats feisbukqeres les que ho han sol.licitat, se'm va ocórrer anit repartir abraçades virtuals des del meu perfil a totes les amistats que ho havien enganxat al seu mur. D'aquesta manera responia d'una forma general encetant un petit diàleg amb alguna amistat i a algunes altres els hi va agradar.

Ara, des dací, torne a enviar les meues virtuals abraçades a totes aquelles amistats que no s'assabentaren de les meues intencions i demane a aquells que ho lligen (ho publique al Feis també) que facen clik al M'agrada com a senyal de què han rebut la meua més sincera abraçada.

dimecres, 14 de setembre de 2011

Després de la tempesta estiuenca


Qui diria que açò, tan sols fa uns dies, era com una cassola bullint. Tot ple de gent -massa i tot- que feien de l'indret quasi zona inhòspita. Tanmateix, les aigües han tornat al seu llit. Ara és una platja més humanitzada. Res que s'hi parega al que hem estat veient aquestos dos darrers mesos. Camines sense trepitjar ningú ni sensse que ningú et trepitge. Les arenes se t'ofereixen netes i diàfanes. Les piscines es presten a què et canses de traspassar-les d'una vora a l'altra sense que cap braç o cama aliena se't creu al teu pas.
Setembre, aparentment un mes trist, pot esdevindre un més carregat d'alegries pretadorenques. No tot ha de ser primavera, estació eufòrica per excel.lència. A la tardor, també s'hi poden trobar moments de satisfacció, no com les primaverals, però si d'una altra classe.
Ben aviat els àrbres caducifolis desprendran la seua vestimenta foliar i cobriran el terra de catifes de matisos grogencs i ocres indicant-nos que un cicle ha acabat i ara pertoca descansar i carregar-se d'energia que esclatarà tot just a l'acabar l´hivern.

diumenge, 4 de setembre de 2011

De sentències i sentiments


Sempre,en aquest país anomenat Espanya –això de país seria un concepte molt discutible- s'ha mirat molt al melic propi sense pensar que més enllà del propi melic existeix un altre món, si no millor, almenys, igual que el que s'hi miren.
Ara resulta que l'ensenyament del català, valencià, balear, o com li vullguen dir, és un perill contra la supervivència de la llengua castellana.Hom pot dir més destrellat amb tan poques paraules? Quin atac més bast, més poc consistent, amb més mala llet i amb més gana d'acabar amb 1000 anys d'història d'una llengua que ha nascut i crescut lluny del melic centralista d'aquest estat assassí de tota cultura que no siga la d'ells, la nascuda al seu territori, que no és el nostre, però que així volen que siga.
Des de la posició d'un estat centralista no es vol reconéixer l'existència d'altres llengües i cultures. Els hi fem nosa per al concepte que ells tenen de la idea d'Espanya. Amb eixa actitud mai aconseguiran la pau i la convivència dels diferents territoris que formem aquesta península. És més, engrandiran la fractura històrica que es va produir quan van voler unificar un territori a base d'exclusions, de conquestes armades i d'esclafaments socials.
Ara, amb la sentència de TSJC, volen tirar al femer una experiècia positiva que des de fa 30 anys ve portant-se a terme i que no és altra que dignificar la llengua que parla el poble donant-li la categoria de llengua culta i no quedar-se solament en eixa llengua usada només a nivell domèstic o per reproduir exclamacions que ixen del fons de l'ànima perquè així ho hem mamat des dels primers moments de la nostra existència.
Què poc hem canviat encara des que Joan Maragall escriguera el poema Oda a Espanya:

Escucha, España, la voz de un hijo
que te habla en lengua no castellana;
hablo en la lengua que me ha legado
la tierra áspera;
en esta lengua pocos te hablaron;
en la otra, demasiado
.
....
I això que ell encara ho feia amb un cert amor a aquest “país” pensanten què el respecte i la consideració envers les altres llengües i cultures fórapossible.
Què pretenen amb aquesta sentència? Acabar amb la nostra llengua? Fermés profunda la divisió entre els diferents conceptes d'Espanya? Si volen això,el problema està servit: molta gent ens considerarem espanyols perquè així ho diràel DNI, però el sentiment de ser-ho estarà molt allunyat de la realitat.