dilluns, 29 d’agost de 2011

Cabòries meues

Anit, entre espera i espera, anava jo mirant pels diferents televisors instal.lats a les terrasses dels bars i cafeteries de la primera línia de platja. Estaven retransmetent el partit entre el Real Saragossa i el Real Madriz. Anaven guanyant els de l'altiplà per dos a zero amb probabilitats d'augmentar la renta de gols al seu favor, com així va ser: 0-6, resultat final. No m'abellia ni gens ni mica estar veient tanta superioritat a favor d'eixe equip que darrerament té comportaments molt, però que molt semblants, a l'actual dreta espanyola. Els meus comentaris –contraris al Madriz- els anava fent en veu alta, en mig dels espectadors -majoritàriament madridistes per les actituds que manifestaven- i, per supost, en valencià. Alguna mirada em dirigien quan entenien alguna cosa (sempre n'entenen) i menys mal que no entraven “al trapo”, perquè no sé com haguérem acabat. Reconec que anava jugant amb foc, però no em podia aguantar i necessitava expressar-ho.

En primer lloc veiem que adopten la teoria de la conspiració. Com el Barça és superior, addueixen actituds conspiratòries i complots judeo-massònics en contra d'ells. Davant tanta derrota en els enfrontaments amb l'enemic etern, trauen les més pures essències d'aquells que no saben perdre i arremeten contra tot i contra tots.

Són incapaços de reconéixer el joc brut que realitzen, sobre tot eixe PePe (coincidència amb les sigles del partit de la dreta espanyola?) S'agarren a les declaracions sempre incendiàries del seu personatge més importants, el tal Mou -piròman expert- També escoltem declaracions, moltes vegades soliviantadores, d'algun portaveu de l'oposició que no fan més que incrementar la divisió i la crispació social. No veuen la viga pròpia de les històriques ajudes arbitrals però si que veuen la palleta del possibles errors a favor de l'equip contrari. La premsa centralista exalta gols de xurra que fan els seus davanters o els resultats d'escàndol davant equips inferiors.

Si a tot açò li afegim que entre tots dos –R.Madriz i PP- es forma un conjunt d'admiradors mutus, ja és la repera.

Bé, com posa a les façanes de les casernes, “Todo por la Patria”
Després d'haver escrit açò he buscat per la xarxa algun escrit que corroborara la meua opinió i, mira per on, bingo!!!

divendres, 19 d’agost de 2011

Reflexió

Tots els anys, a l'acabar les festes del meu poble i, sobre tot, els actes finals de l'últim dia, em faig la mateixa reflexió i no per repetida trobe una resposta unívoca. Aparentment tothom pot pensar que aquestos actes finals de festa són una manifestació religiosa dirigida a la patrona del poble -jo no n'estic segur-, però analitzant els fets, tant el que ací passa com el que ocorre a altres localitats, i en la meua opinió, serien una altra cosa disfressada de religió. No vaig a entrar, però, en si és d'aquesta o de l'altra manera el sentiment que s'hi expressa. Cadascú que pense el que vullga i que senta el que més li isca del cor que al món dels sentiments no se li poden posar barreres. Això si, la imatge de Cova Santa, és un símbol que serveix de motiu per reunir-nos a tots.
El beniarresins que vivim fora venim principalment aquesta nit -si no tots, almenys molts- a manifestar que, per damunt de tot, no hem deixat de pertànyer a aquest poble que, encara que no hi vivim, seguim portant-lo dins tal vegada més que els que si que hi viuen, perquè la llunyania et fa sentir les arrels més profundes, et fa recordar que els teus origes estan ací i que, com estàs al marge de la convivència del dia a dia, no entres en les desaveniències que aquesta produeix, tenint, per tant, una visió del poble i de la seua gent més imparcial i no tant contaminada pels enfrontaments inevitables que es produeixen en totes les col.lectivitats.
Quan vas passejant pels carrers seguint la marxa de la processó, vas retroban-te amb l'espai dels teus majors, amb el teu passat, amb els records de la teua infantesa quan te'ls recorries tots i coneixies qui vivia en cada casa, com eren els seus habitants. I ara hi tornes a passar i veus que moltes coses han canviat. Altra gent hi viu. Els que coneixies d'abans s'han fet també majors. Altres ja no hi són. Però, tot i això, estàs amb els teus, encara que ja no coneixes quasi ningú i quasi ningú tampoc no et coneix.
I la processó continua amb cada vegada més gent que no vol perdre-se-la. Molts forasters que ens visiten no entenen massa bé perquè tanta participació ni perquè es comptabilitzen els participants. Nosaltres si que ho entenem, encara que no ens comprenguen. En cada cantó, gent nova s'hi afegeix. És com un riu al que van a parar els afluents i el fan cada vegada més cabalós. Ningú no vol deixar escapar l'oportunitat d’expressar els seus sentiments de pertinença, de manifestar que els seus origes també estan ací.
Carrers Sant Vicent, Santa Teresa, Sant Josep, Dolors, Trinquet i, quan enfila el carrer Cova Santa, aquest riu de gent es mostra amb tot el seu esplendor com una gran allau d'aigua en un riu crescut. Tots volem ser, alhora, participants i espectadors, i de fet així ho fem. Tots volem acompanyar eixa imatge i alhora veure-la. Per a uns serà símbol religiós i per a altres una altra classe de símbol, com he dit abans. A tots, però, ens mou un únic pensament i sentiment: ser beniarresins.

diumenge, 7 d’agost de 2011

Descalciño por la arena




Que estem en temps de crisi, ningú no ho pot negar, però que hi haja gent que no tinga per a unes miserables xancletes, em costa creure-ho. Doncs sembla ser que si, que hi ha gent que va descalça i es posa el primer que troba, tan si s'ho troba com si es trobat, que per al cas és el mateix. Ho dic per les meues xancletes, companyes inseparables en els temps d'estiueig vora mar. Elles, tan sofrides aguantant-me un estiu darrere l'altre per accedir a l'arena, però que no les deixava passar més enllà dels primers metres de platja.

Al primer umbracle que hi havia, les deixava descansar i de passada descansava jo també de no dur-les penjant. Mai passava res. Mai ningú hi posava l'ull ni, menys encara, la mà. Però mira tu per on, que en aquests temps de crisi comencem a no fiar-se ningú de ningú. Jo, fins ara m'he fiat. Tanmateix, hauré d'anar en compte àdhuc en les coses més nímies com puguen ser unes xancletes, que no és pel que valen, sinó perquè has de tornar descalç, fet que no m'importa en si mateix, sinó pel que hi pugues xafar -ja sabem tot el que cau a la via pública procedent de tot ser vivent que hi transita-

Quan tornava i em dirigia cap on les havia deixat, ja vaig observar que en aqueix lloc alguna coseta faltava. En eixe moment no vaig poder evitar cantar mentalment aquella cançó tan “maxacona” que tenim clavada des de la nit dels temps i que no és altra que “Mi carro me lo rabaron anoche cuando dormia” que traduïda al moment del que parlem vol dir


Mis chanclas me las robaron
la tarde que paseaba,
descalzo entre las aguas
i arena mediterráneas.


De les coses sense importància hem d'extraure el que tinguen de divertit. Ja veus, unes xancles d'escàs valor hauran servit perquè algú acabe el dia amb la satisfacció del deure complit. Que les disfrute, que li vagen bé i, sobre tot, que les estime tant com jo les he estimades.

dimecres, 3 d’agost de 2011

Empatia virtual

Les xarxes socials, tot i la mala fama que per a alguns tenen -pense que per desconeixement- tenen entre els aspectes positius, alguns trets que cal remarcar. Almenys jo ho he pogut experimentar i en puc donar fe. Em referisc a les manifestacions empàtiques derivades de la intercomunicació entre les diferents persones que participen en aqueixa activitat intercomunicativa que s’hi estableix.
L’empatia (del vocable grec εμπαθεια, format εν, 'en el interior de', y πάθoς, 'sofriment,) anomenada també intel.ligència interpersonal, és una destresa bàsica de comunicació que permet un enteniment sòlid entre dues persones. D’aquesta manera podem comprendre el missatge d’un altre i hi establir un diàleg. Aquesta habilitat genera sentiments de comprensió, simpatia i ternura i ens fa partíceps de la realitat que afecta a una altra persona.
Hom pot despertar algun sentiment empàtic mitjançant les xarxes socials? Jo diria que si. Perfectament i, a més a més, sense conéixer físicament la persona.

Estic experimentant-ho en el cercle de les meues amistats. Com s'explica, sinó, que tinga contactes que siguen molt diferents a mi ideològicament i que els entenga perfectament i els comprenga en la seua manera de pensar?
En altres circumstàncies seria motiu d'acalorades discussions que no ens conduirien a enlloc. En canvi, notes aqueix sentiment que et fa partícip de la manera de pensar de l'altre i que t'impedeix entrar-hi en conflicte. No és que penses el mateix. Més bé et poses al seu lloc i et fa entendre el perquè pensa i actua d'aqueixa manera, que està, moltes vegades, a les antípodes de la teua.

Supose que això serà degut al desenvolupament d'eixe sentiment