dilluns, 18 de juliol de 2011

De països íntims

Sempre que llegim llibres, n'extraem algun detall, algun paràgraf, alguna idea, que ens ha sorprés més, que ens ha agradat més o, simplement, que més ens ha divertit.

Acabe de llegir País Íntim de Maria Barbal, premi Prudenci Bertrana de 2005, i del missatge que ens vol transmetre, he destacat per a mi, aquell paràgraf que diu:

"No eres tu només la del país íntim, doncs, com havia estat creguda temps abans. Ara penso que cada persona tenim a dins un espai únic i variat, amb terres secretes com té un país. I quan ens enamorem d'algú, tan solos hem albirat la punta d'una muntanya o l'horitzó d'un llac que espurneja sota llum primaveral dins la terra dels altres. De vegades comencem pel subsol perquè ens sembla autèntic i fort, pedra picada que aguantarà els nostres peus, però no en tenim prou i volem continuar. Sovint ens llancem de cap al país de l'altre perquè intuïm que allí tot és nou i meravellós; hi estarem bé, s'hauran acabat els dubtes i les angúnies que hem arrossegat fins aquell mateix dia. Ara bé, si hi entrem, una hora o altra i hem de descobrir l'hivern, o una cova, on caldrà resistir o pot ser s'haurà d'explorar abans de tornar a sortir a la llum. Saber-ho no em serveix per anar endavant a escorcollar els països que m'importen. Dintre seu sempre hi haurà una frontera, que, si vols tu, al cap d'un temps cau i pot ser pots avançar més endins o, mentrestant, t'ha passat el deler de fer-ho i ja només penses a escampar boira".

Cadascú tenim un món interior, secret per als demés. Si ens unim a algun altre, podem endinsar-nos pensant que anem a trobar el que desitgem. També crec que l'altre obrirà les portes fins on crega escaient. Segons el grau d'intimisme mutu, cadascun d'aqueixos països serà obert en major o menor grau.

M'ha agradat el símil utilitzat per l'autora per anomenar eixe espai íntim i secret que tothom tenim i que ha posat en boca de Rita, la protagonista de l'obra, aqueixa xiqueta que espera fer-se gran per entendre el món de sa mare.

Tot un recull de fites històriques de postguerra sense que la Història en siga protagonista directa

divendres, 15 de juliol de 2011

Pagar i plorar

Hui, bullien tots els diaris digitals amb la notícia urgent d'ultima hora: El president Camps, s'asseurà a la banqueta dels acusats per tot allò que ja coneixem de sobra.

Els diferents noticiaris de ràdio i televisió feien el mateix en els seus butlletins de notícies. Normal: era una noticia esperada amplament per tothom. Res que objectar. Ens hem assabentat de manera adient.

Què ha passat, però, a la que diuen és la nostra, la televisió que tots paguem i que s'encabota en desinformar, en mentir, en amagar o distorsionar notícies? He tingut la santa paciència i el més cruel dels masoquismes de tragar-me l'informatiu del migdia tot sencer.

Han començat, com sempre, destacant ,a mode d'índex general, les notícies més rellevants i, res de res, aquesta noticia no apareixia. El presentador anava desgranant tots i cadascun dels esdeveniments del dia sense fer cap menció a allò que la resta d'informatius destacava.

Ja estava jo cabrejant-me de tan ignorants com eren que encara no se n'havien assabentat de tot allò que els altres tan puntualment informaven. Tanmateix, quasi a la meitat de l'informatiu, donaven una noticia d'uns deu segons dient que uns trages eren acusats de no sé què. Uns trages!!! Però, qui és el destinatari d'aquestos trages? Algun maniquí d'aparador? La perxa d'algun armari? No ho van dir. Ells, erre que erre, trages amunt, tratges avall, sense mencionar el beneficiari.

En això que jo estava pensant que algun atac d'amnèsia hauria tingut aquest Canal 9 de mis amores quan, hui, solament hui -tal vegada algun altre dia també- havien oblidat qui era el nostre Molt Honorable. No el mencionaven per a res. Quina casualitat més estranya: tots els dies Francisco Camps amunt, Francisco Camps avall i, hui, res, no teníem president. El vent se l'havia emportat i no en teníem. Amnèsia total i absoluta.

Acabat tot l'informatiu he pensat en la manera tan burda tenen de riure's de nosaltres dient-nos tontos, imbècils i no sé quantes coses més. Açò si que és pagar i plorar.

dissabte, 9 de juliol de 2011

Monotonia

Tots el dies el mateix, des de l'eixida del sol més enllà de la línia de l'horitzó fins la seua posta per darrere de les muntanyes que voregen aquestes terres litorals, les seqüències van repetint-se una i altra vegada, un i altre dia, un i altre any: gentades àvides de sol i platja acudeixen en pelegrinatge devot a tenyir-se la pell de bru i posar-se a to amb el fashion que ens esclavitza i a tots ens té ensopits sens criteri per distingir el que està bé o ens és perjudicial. Allò que realment importa és lluir el cos amb aqueix color característic de qui ha gaudit d'unes vacances vora mar. I quan açò no ocorre, que lluïm un colorit no massa uniforme, volem dissimular-ho perquè no siga que hom pense que això ho hem aconseguit desfent terrossos a algun bancal

Totes les nits el mateix, des de la posta del sol fins la mitjanit, la gent passeja, la gent seu sobre els escassos bancs embrutant massa sovint el terra amb les corfes de pipes que servirien per alimentar tota una granja de lloros. I quan veus com infrautilitzen la paperera que tenen a un metre, i veus com ornamenten el terra amb aqueixa espècie de catifa pipera i veus com uns altres vessen els líquids o abandonen les deixales, t'entren ganes de repartir graneres pertot arreu.

Totes les matinades el mateix, fins l'eixida del sol. Bandades de joves fora de si caminen descalços, descamisats, amb veus embogides per l'eufòria etílica o d'altres substancies, posant rumb al llit que els acollirà fins el proper capvespre quan començaran altra vegada la ruta rítmica del pum-pum, nyaca-nyaca, i amb el got a la mà, vagaran errants d'un lloc a un altre sense trellat ni forrellat.

I així és l'estiu en aquestes platges de “qualitat” on la gent carrega l'esperit per tornar a la quotidianitat . Què anem a fer-li! Cadascú es distrau com li agrada o com pot.

diumenge, 3 de juliol de 2011

D'un temps, d'una fireta


Era un dia pesat, calorós, costava arrossegar el cos i també l'ànima. Tanmateix, a la gent del poble no li feia nosa d'anar d'ací cap allà cercant allò que més li interessava. Gairebé ningú hi havia de fora. Qui gosava apropar-se en un dia tan calorós i fer una passejada? Tampoc als firers els abellia muntar les seues paradetes en unes dates tan poc escaients per a aquesta mena d'esdeveniment. Solament estan per damunt del que marque la meteorologia aquelles fires històriques i amb solera que s'hi poden comptar amb els dits de la mà, posem per cas, Cocentaina i Xàtiva, que encara que el Mestral t'arrabasse de soca-rel o el Ponent et creme les entranyes, la gent hi acudirà fidel a aquestes fites històriques plenes d'activitats comercials i culturals. Les altres, les més recents, les que encara no tenen la suficient tradició com per atraure visitants i participants, hauran de ser realistes i procurar fer cas al que impose la meteorogia i buscar dates en què les condicions atmosfèriques siguen òptimes per a gaudir d'una agradable estada.

Tot i haver sentit parlar de la Fireta, d'haver vist per activa i per passiva els seus cartells anunciadors, mai no m'havia apropat. No trobava els suficients motius com per a prescindir de les meues activitats i fer-hi una visita. Aquesta volta, però, diferents raons em van moure a acostar-me i comprovar per mi mateix com es desenvolupava aquest esdeveniment.

Havia escoltat i llegit comentaris sobre la conveniència o no de celebrar-la en aquests dies de finals de juny o primers de juliol, tot adaptant-la a la festivitat de Sant Pere. Abans era la fireta de tardor. Com mai no hi havia estat, no podia donar la meua opinió. Ara, en canvi, si que puc opinar, i tan sols opinar d’un dia, defugint l'afirmació de què estiga bé o malament el seu canvi de dates. Els qui ho hagen decidit, ells sabran el perquè. Jo tan sols em limite a expressar com a mi m'ha anat i, a aquest respecte, no puc ser massa positiu. M'hagués agradat veure moviment de gent cap amunt i cap avall, parant-se a cadascuna de les paradetes que hi havien. No ha estat així. La quasi inexistència d'elles feia del recinte firal un lamentable lloc digne de llàstima.

No sé de qui serà la culpa de tot aquest afer, però si que haurien de posar-se d'acord govern i oposició municipals per reanimar un esdeveniment que crec recordar, ho va fer amb més força que la que no pas té ara. No sembla que vaja a ser així, perquè en aquest país nostre, si podem fer el contrari del que l'oponent diu -encara que estiga encertat- millor que millor.

I com cadascú conta de la fira segons li va, a mi, personalment m'ha anat molt bé, encara que per motius ben diferents als del programa oficial.