dimarts, 28 de juny de 2011

I això, per a què?

I això, per a què serveix? Doncs, per a molt o per a res. Segons qui o què. Segons l'ús o el desús. Pot ser que trobes molt o no trobes res. Açò és com tot, és a dir, que la relativitat hi està present. Algú pot pensar que estem jugant a fer “gallegades”. No. Res d'això. Estic parlant de les xarxes socials. Aqueixa moda que s'ha instaurat als darrers anys i que està alcançant quotes insospitades d'usuaris, de tal forma, que aquells que no pertanyen a cap d'elles, sembla que no existeixen.

No vaig a dir res que no haja experimentat, és a dir, que el que escriga ací no va a ser pura teoria, sinó resultat de la praxis diària amb aquesta experiència.

Realment quan algú comença –almenys és el meu cas- ho fa per simple curiositat i a vore què passa. Vas veient que la gent diu coses –la majoria de les voltes ximpleries- que cap importància tenen. Altres vegades, pengen fotos molt variades o publiquen enllaços. En fi: que són activitats amb objectius ben diferents.

Tot açò pot semblar que no tinga cap utilitat. En tinga o no, una cosa si que és certa: fomenten les relacions humanes entre desconeguts fins eixe moment i retroben gent coneguda, que pot ser comencen una nova relació, o no.Tot dependrà de les diferents circumstàncies que hi concórreguen.

Una de les coses que no m'agraden és la quantitat d'amistats -no en el sentit estricte del mot- que s'hi poden fer. Aquestes “amistats”, en la immensa majoria de les ocasions, no són amistats. Tan sols són noms que estan ahí, com ornamentació del perfil de cadascú. Si solament mantinguérem aquelles que participen en les nostres actuacions, veuríem que seria possible aplicar-hi la lletra de la cançó Cinc pometes té el pomer”. Però, també és ben cert, que n'hi ha algunes que solament per elles ha pagat la pena el participar-hi. Puc donar fe, que en la meua experiència, he trobat alguna que altra joia. Si no és per aquesta activitat, possiblement, ni elles haurien tingut coneixement meu ni jo tampoc d'elles. Ara, però, em queda l'etapa d'arribar a conéixer físicament algunes de les que encara, tan sols, són amistats virtuals. M'encantaria poder fer-ho, perquè el grau de participació mútua ha estat bastant elevat.

divendres, 24 de juny de 2011

De la màgia a la festa


Vint-i-tres de juny, nit de Sant Joan. Fogueres, fogueretes i fogueriues. Fum, soroll, gent amb ganes de vetlar i uns pocs, molt pocs, vivint amb plenitud la màgia i el misteri d'aquesta nit tan plena de significat des de temps immemorials.


El sol, després d'haver-hi alcançat el seu zenit, comença el retrocés que ens portarà a les llargues nits tardorenques i, sent-ne conscients, els nostres avantpassats, i temorosos de què el sol no retornara i alcançara el seu esplendor, practicaven una sèrie de cerimònies amb el foc com a protagonista i com símbol solar.


La humanitat sempre ha cregut en èssers superiors o en forces de la natura que regien les seues vides. És per això que proliferen els ritus, cerimonials, creences i misteris al voltant dels fenòmens naturals i dels cicles de la natura.


Actualment, les societats occidentals, una vegada alcançada la racionalitat de quasi tots els fenòmens, ja no practiquen aquests cerimonials amb la creença de què seran portadors de beneficis psíquics o físics. Són societats massa tecnificades i la màgia i el misteri quasi com tenen adeptes.


Això, no obstant, han seguit la tradició, però adaptant-la a les diferents circumstàncies socials, religioses o de formació intel.lectual, i integrant-la a les jornades festives que són necessàries per a un integral desenvolupament humà.


Cada cop més, aquesta nit ha passat de ser una mena de reducte per als pocs que s'apropaven a la vora de la mar a demanar a algun ens arcà la concessió d'algun favor o l'acompliment d'algun desig, a la massificació més absoluta, tot omplint les platges de fogueres i muntant espectacles que res tenen a veure amb el significat més primigeni.


Si l'antic cristianisme va transformar tots aquests ritus en quelcom religiós, ara ho hem transformat en festiu i lúdic. No sols aquestes ritus d'orige pagà, sinó també els mateixos ritus i cerimonials religiosos.


divendres, 17 de juny de 2011

Mari Catúfols


Ara que s'acosta la temporada estiuenca, m'agrada repassar el bagul dels recors dels llibres llegits en temps passats, i m' he trobat amb el famós Mari Catúfols, d'Isa Tròlec. Un llibret de narrativa, premi Ciutat d'Alacant de l'any 1977, i prologat per Joan Fuster.
Transcriuré la part final que pot ser com un resum del llibre on hi queda palesa una certa tristesa latent i un aire inquietant, alhora que una mena de lirisme camuflat i dramàtic com diu Fuster al pròleg.
La lectura d'aquest llibre resulta molt fàcil, tot seguint les pautes amb què escriuria una xiqueta d' una incipient pubertat.
I jo,
Mari Cadufos,
una bona xica
de més
de trenta anys,
vaig esperar des dels dotze
.........................................................
seguia vivint com les merles,
solitària
malfiada
no podia disposar de la meua vida
com els cirerers de pastor
no podia dir a ningú
que patia
i jo patia a la vora del camí
plena d'esbarzers
i argelagues
i patia quan em tallaven les branques
i les cireretes
i com els cicles de l'any
sabia que vindria
la calor
el fred
la pluja
i el vent
i que desapareixerien
i vindrien els temps
de la florida
els temps
de la collita
i els gels
i com la lluna
sabia que uns dies al mes tots
em mirarien
i en acabant moriria.
i els dies de foscor
ningú
no em recordaria
i com als déus
caldria que algú em fera
resucitar
o bé morir
Perquè jo,
tota sola, no gosava tirar-me
pels penya-segats que
Evarist
m'havia fet conéixer.
I jo,
tota sola,
no gosava caure dins del
verd malaquita.
I
no gosava
tallar-me les venes
perquè jo sabia
que la sang
era de color
vermell
com el bancalet
de mon pare
I jo l'estimava tant!

dilluns, 13 de juny de 2011

Canvi municipal


Ja hem començat amb el nou alcalde. El fins ara present, ja hi és passat. Estem a l'aguait de veure que és el que canvia. Si el canvi va a millor, si no es percep o si, pel contrari, va a pitjor. De moment, ens costarà assimilar que noves persones amb noves idees i projectes i amb nova ideologia, són els que estan al capdavant del govern de la ciutat.

Moltes incògnites queden per resoldre que sols el temps serà capaç de donar-nos el resultat. Activitats de tipus lúdic i cultural poden ser afectades en forma i contingut. Comportaments socials, fins ara permesos, poden ser regulats d'una altra manera. El desenvolupament urbanístic municipal pot ser canviat seguint altres pautes d'interessos, etc, etc.

Hui, ha estat el primer dia hàbil per al nou ajuntament. He anat pel carrer i, tot i ser molt prompte per notar els possibles efectes dels nous canvis, el que si que m'ha cridat molt l'atenció, perquè mai no ho havia vist, ha estat l'activitat frenètica de la policia local posant multes als vehicles mal estacionats a la zona de l'hospital. Casualitat?. No és que em semble malament, ans al contrari, està bé que, si no és per les bones, siga per les males, el que els usuaris vagen prenent consciència de què els vehicles no es poden deixar on ens vinga en gana. D'açò hom dona molt a Gandia. A les altres ciutats, també ha de ser habitual, però jo parle del que veig.

Hi ha un altra problemàtica ciutadana que necessita ser regulada, i ben aviat. L'ús de les bicicletes per les vies públiques. A mi, com a usuari d'aquest mitjà, no m'agrada vore bicis per damunt de les voreres, bicis passant pel teu costat quasi tocant-te, bicis circul.lant pels carrers en sentit contrari a la circul.lació. En resum: invasió incontrol.lada de bicicletes. Les noves autoritats n'hauran de regular l'ús per tal de no col.lidir amb vianants i vehicles a motor. I tot, pel bé general.

Què passarà a la platja, que cada any va en augment el lloguer d'apartaments a grups incontrol.lats de joves que venen a divertir-se -amb tot el dret del món- però que no saben limitar el propi dret amb el dret dels demés?Són qüestions del dia a dia que estan en boca de tothom. Notarem el canvi en aquestes i altres problemàtiques? Les realment importants, les que afecten l'economia del poble, no crec que vagen a canviar massa, perquè, entre altres coses, ni Orengo tenia la vareta ni a Torró se li ha aparegut la Mare de Déu de Loudes.

dissabte, 11 de juny de 2011

La llei dels terços

(Imatge de esquerrasocialistacastellon.blogspot.com)

Diuen que l'estiu s'hi presenta calorós. Interessant notícia, no us sembla? El que és rar seria que fos fred. Com diu aquell refrany castellà: "Cada cosa a su tiempo y los nabos en Adviento" La podria traduir per: "Cada cosa al seu temps i els naps a l'Advent", però no em sona bé, perquè sempre l'he sentida en castellà. Podria ser d'altra manera? (el que l'haja sentida en castellà) Ho dubte, perquè açò de la lletra sempre ho hem fet en castellà, como Dios manda.
Ara que açò de l'adaptació lingüística semblava que anava encarrilant-se -no hi és encara encarrilada- va, i un homenet d'ahí dalt, de les terres de Castelló, que crec que són valencianoparlants, perquè així ho va voler la història, diu que això de què els xiquets (les xiquetes, també, eh!, no penseu que les excloc) estiguen a l'escola llegint i escrivint en valencià, no li sembla bé. Per a usar la llengua nativa, ja en tenen prou al carrer. A l'escola, amb un terç, van més que sobrats.
Jo crec que amb un terç no poden arribar a aprendre a dir "Cada cosa al seu temps i els naps a l'Advent" Necessiten més temps, doncs més enllà del terç, ja no tenen més oportunitats de desenvolupar-se amb la llengua pròpia. Creixeran les pobres criatures raquítiques i es quedaran bastant nanes en la pròpia llengua. Però, a aquest homenet de les terres castellonenques no li importa. A ell li interessa que siguen gegants en castellà i que aprenguen "Cada cosa a su tiempo y los nabos en Adviento" i moltes més. En valencià, ja les aprendran quan siguen grans. I què voleu més, si pot ser sàpiguen dir també "One thing at a time and turnips in Advent" o, tal vegada també: "Youyi jiàn shìqíng de shíjian hé zài lín luóbo" (Peldón, glafias chinas no salir en tlaductol. Podel il a Multiplecio i allí escribil)
Fon de Mora, Font de Mora, és teua la idea o te l'han suggerida des de més amunt?

divendres, 3 de juny de 2011

Carta de Déu al PP gandià

Benvolguts dirigents del PP gandià:

Acabe d'assabentar-me per la premsa que voleu vindre a l'església a donar-me les gràcies d'alguna cosa que jo no he fet. Pense que li les haureu de donar a algun altre que, per omissió o comissió, no ha fet el que pertocava. A mi el que és meu i al Cèsar el que és d'ell. Sobre tot, açò que quede ben clar: no vull que em feu la pilota afalagant-me en coses tan terrenals, d'eixes que dieu de "gente bien de toda la vida".

Deveu saber, i si no us ho dic ara, que el meu món pertany a la categoria dels assumptes que tenen l'estima del proïsme i la convivència pacífica entre tots vosaltres i entre vosaltres i les criatures vives o inertes que serveixen de casa per a tothom, per la qual cosa, jo no influisc en assumptes tan banals com guanyar unes eleccions o guanyar un campionat de Lliga o Copa, que també venen a agraïrme-ho tots els anys, a mi directament, a ma mare o a alguna persona que li heu donat la categoria de sant.

Bé. Al que anàvem. Vosaltres veniu a donar-me gràcies per haver guanyat, però heu de tenir en compte, que entre els que han perdut, també tinc molts fidels que s'hi poden sentir ofesos amb mi perquè no els he ajudat a guanyar. Com podreu comprendre, jo no puc fer això. He de ser el Déu de tots. Així és que, aneu si voleu, però jo no vaig a escoltar-vos perquè, ja vos he dit, que el mèrit no és meu.

També us he de dir que estic molt disgustat perquè els vostres dirigents de València i de Madrid, amb connivència dels que s'atribueixen ser ministres meus, tinguen eixa poca consideració amb la gent necessitada, de muntar grans ostentacions per rebre a eixa persona que també diu ser el meu màxim representant sense que jo li ho haja dit, entre altres coses, perquè jo no vull representants que aprofiten la bona fe de les persones i les enganyen. Cadascú ha de dirigir-se a mi des del seu fons de l'ànima i complint amb les seues obligacions de respecte a totes les criatures humanes i les incloses en això que denomineu medi ambient.

Tot i que sé que aquesta carta no aneu a llegir-la -i si la llegiu, no li fareu ni puto cas (perdó)- vull dir-vos que us estalvieu la molèstia d'anar a la col.legiata -perquè supose que allí anireu- i no molestar l'abat mitrat ,o no mitrat, perquè us fassa el paperot. Ara, que ben mirat, l'abat està ahí perquè no té coses millors que fer, perquè si les tingués, us enviaria a tots allà on brama la tonyina, però a ell també li agrada tot açò.

Tinc moltes més coses que dir-vos, però amb aquestes ja en teniu bastant. Això si: us recomane amb encariment de tenir present que jo sóc Déu de blaus i de rojos, de verds i de la resta de colorets, per tant, qualsevol acte d'agraïment per haver-hi guanyat seria com una ofensa que em farieu, perquè , en eixe cas, estarieu tractant-me com un Déu parcial, com un vulgar Déu integrista.

Per acabar, "lo cortés no quita lo valiente", com diuen els meus amics castellans i així ens ho han ensenyat, governeu bé i sigueu respectuosos amb les ideologies que no us han votat i tingueu èxit en la vostra tasca de govern.