dilluns, 30 de maig de 2011

La Penya


Per als que hem nascut als seus peus, no és una sols una muntanya, és la Penya, nom propi amb el que tothom la coneix.
Hi he tornat i ja en tenia ganes. Feia dos anys que no abastava el seu cim i il.lusió no me'n faltava. Així que, a la proposta que em van fer uns companys i companyes de programar una eixida, els vaig proposar de pujar al Benicadell. Ho acceptaren amb entusiasme, i allà anàrem. Cap d'ells hi havia estat, i els va agradar moltíssim l'experiència.
Tot i la calor anunciada, no va ser obstacle perquè iniciàrem l'ascens. Ens va sorprendre l'agradable frescor amb què ens va rebre aquesta ombria de la muntanya. Ens va acompanyar durant tot el trajecte i estada al més amunt.
Els meus companys anaven sorprenent-se de les meravelloses vistes cada cop que guanyàvem altura. No en va, aquesta muralla rocosa és vigia principal de les terres de la Vall d'Albaida, la Ribera, la Safor i l'Horta alcançant el seu camp visual fins le muntanyes de Castelló.
Però els meus acompanyants encara estaven per comprovar la sorpresa que els esperava una vegada arribaren al llom de la muntanya. Perquè aquesta muntanya té llom, no com altres a les que hi accedeixes i sols hi pots contemplar unes terres més o menys planes, però a gran altura.
Grandiosa la vista que s'estenia als nostres peus: la comarca del Comtat i part de l'Alcoià, des de la cua de l'embassament de Beniarrés fins Alcoi, tot tancat per la serra de Mariola, el Menejador, el Rentonar i les serres d'Aitana i Serrella. L'albufera de Gaianes, espai lacustre recuperat fa tan sols uns pocs anys, era objecte de curiositat per part de tothom, doncs encara és un indret bastant desconegut.
La senda ascendent no havia tocat sostre. Un fort pendent restava per accedir a la part més alta, on hi era l'apreciada ombra d'un sicòmor. Tot just al seu costat, el famós pouet del Benicadell amb el seu enreixat pujat a les esquenes i col.locat després haver-hi fet la neteja del seu fons per part del personal de protecció i manteniment de la Conselleria de Territori i Medi Ambient.
Des d'allí, una balconada ens oferia les vistes de la resta del Comtat –la Vall de Perputxent- amb les poblacions de Beniarrés i L'Orxa. Més al fons, el Montgó i les muntanyes de la Marina Alta.
I, finalment, per damunt dels rocams, alcançàrem el cim, cim carregat de vertigen d'altura.
Tot un plaer tornar-hi i acomiadar-se fins aviat.






dissabte, 28 de maig de 2011

Cançons d'una vida

L'altre dia, escoltava per la ràdio una cançó que molts la inclourien dins del catàleg de cançons horteres. Acertarien, aparentment, en la qualificació, però, com en tot, la relativitat s'hi fa present.
En una anàlisi comparativa entre els gustos de temps passats i els actuals, si que seria una cançó amb una lletra que no diu res a les nostres mentalitats postmodernes –o almenys, això ens pensem que tenim- i, per tant podria provocar una certa hilaritat tot prestant-hi atenció.

Bé. Al marge del que diu –lletra cursi, sentimentaloide com poques- i de la música que l'acompanya -la típica cobla espanyola- és una cançó que em va fer aflorar tot el passat que, vullguem o no, forma part de la nostra vida. Unes vegades el recordem amb nostàlgia, altres, amb simpatia, i altres ens provoca rebuig.

D'aquestres tres maneres de recordar-lo, em quede amb la de simpatia. Simpatia, perquè la trobe agradable i no em provoca cap sentiment que m'irrite, més bé, em relaxa i desperta els millors records de la infantesa que és quan estava de moda. Quina quantitat de peticions tenia en aquells “discos dedicados” radiofònics!: “De fulano a mengano en el dia de su Primera Comunión”. De zutano a merengano, para que pase un feliz dia” i així, un inacabable repertori de dedicatòries que acabaven en els primers compassos de la música que introduïa Juanito Valderrama en la cançó.
Aprofite per dedicar-la ara que estem en temps d'això.


dimarts, 24 de maig de 2011

Una mica el cap refredat

Una mica amb el cap més fred i passat el primer cabreig de veure una pell de brau quasi tota pintada de blau, amb una massa enfervorida cantant –o bramant, no sé- coses com aquelles de “Yo soy español, español, español”, o “presidente, presidente, presidente”, així, per la cara bonica, analitze el que ha passat i comprove que és enganyós el resultat, es a dir, que no és un triomf absolut atenent les xifres, sinó més bé, una conseqüència de l'aplicació de la tant injusta i nefasta llei d'Hont.

No vull negar l'evidència. Ahí estàí. Però, l'èxit d'uns en aquestes eleccions és, més bé, el fracàs dels altres. Sóc més que tu, no perquè haja crescut, sinó perquè tu has minvat. I, clar, mirant-ho així, el resultat és molt bo, com dic, però hi és enganyós.

Personalment, m'alegra que en aquest país nostre emergisca quasi de l'anonimat la força política que li done sentit al que som. Una força que radique ací i que no obeïsca manaments alienants vinguts del centre. Fins ara, entre “tuya y mía”, els dos grans partits han estat jugant a alguna cosa diferent al que necessitem i així ens ha anat des que aquesta autonomia va iniciar el seu recorregut ja fa un bon grapat d'anys.

No em clave, ara , amb aquells, perquè, entre altres coses, no tenen el govern. Si que ho de fer, per obligació, amb els que hi estan governant-nos –o això diuen que estan fent- encara que, crec que més que governar, estan dient parides culpant els altres de tot el que no fan.

Cite algunes expressions del nostre Molt Honorable que donen fe de tot açò. El llistat seria inabastable, però amb aquestes darreres pronunciades en plena campanya electoral, són més que suficients i bastant il.lustratives. (En castellà, que és la llengua dels moments importants)

- “Zapatero nos lo ha quitado todo y no ha podido con nosotros.”

- “Miradnos, hemos estado estos años contra un gobierno maligno y nos hemos mantenido en pie.

- ”Hemos resistido, aguantado los embates de un gobierno que no ha estado a la altura de la Comunidad Valenciana. Hemos esperado siete años a este gran momento y sólo falta marcar el número de la Moncloa y que al otro lado responda un español de verdad, que sepa que apostar por esta tierra es apostar por una gran nación.”

Algú pot pensar que són frases de miting. Tanmateix, ha estat el discurs oficial de sempre. No n'hi ha hagut d'altre.

En l'última paragrafada, hi ha dues expressions que em criden l'atenció: “un español de verdad”, referint-se a Rajoy i “apostar por esta tierra es apostar por una gran nación”

Mitjançant la primera, el que s'hi diu espanyol, tan sols ho és el militant del PP i, per tant, la resta no sé d'on som, encara que a mi, això de dir que no sóc espanyol, si ho he de ser seguint el seu patró, no m'importa, quasi m'afalaga.

En l'altra, tinc els meus dubtes i pense que no la interprete bé, perquè referir-se a aquesta terra com una gran nació, això de nació, seria massa per a ell.

Resumint el que ha estat el període de Camps, jo el qualificaria com una imitació de les lamentacions del profeta Geremies. O el que és el mateix: de forment, ni un gra.

dilluns, 23 de maig de 2011

El dia després

Ja ha passat tot. L‘ona gegant que esperàvem ha arrasat amb qualsevol indici d'esperança de què no fos així. Però, bo, és la democràcia, i tot siga en el seu honor, encara que sempre podem extraure'n algunes conclusions, almenys per a consum intern, que no procedeix explicar-les per allò de no ferir susceptibilitats.

Què ha passat perquè això succeïra? En la ment de tothom està. No cal tornar-hi a repetir el que és conegut força per tots. Ara, tanmateix, a esperar una nova cita que ens torne a insuflar ànims i esperances de què aquest país isca d'una punyetera vegada a la superfície i mostre la seua vertadera cara, i no que vaja arrossegant-se ple de complexos i menyspreant la poca personalitat que li queda.

Una de les conseqüències més lamentables de tot aquest afer ha estat l'aflorament de la vessant més ultra conservadora d'una part de la societat que veu amb aquest triomf el ressorgir d'una idea ancorada en la part més profunda d'aquest invertebrat territori, que no sé com anomenar-lo de tan complex com em resulta.

Hi veus també com aquesta gent va traient pit i reivindicant unes polítiques corruptes i arborant la bandera de la ratificació popular com a justificant de les mateixes. Quant ha de millorar la democràcia perquè puguem distingir la qualitat del vot!

Continuarem amb la fe en un ideal, difícil, si, d'abastar, però que ens manté vius i esperançats.

dijous, 19 de maig de 2011

Spanish revolution

Spanish revolution. Ja tenia ganes de veure, escoltar o llegir titulars com aquest.
I és que no és per a menys: per uns dies, alguns han canviat la botella per la protesta. Estan fent bona aquella pancarta que resa "Menos botellón y más revolución". No podiem continuar així, adormits, ensopits com els rèptils en ple hivern, sense reaccionar davant tant d'atropell i tant d'abús per part de la classe política, empresarial i financera d'arreu del món. A la joventut li pertocava posar en marxa tot aquest tsunami reivindicatiu reclamant un canvi en les estructures sociopolítiques i econòmiques en les que estem immersos.
A nivell mundial, tenim la tirania dels mercats financers regits per gent sens escrúpols que sols pensen en l'enriquiment personal sense importar-los el més mínim la resta de la gent. A nivell nacional, un cúmul de vividors dedicats a governar-nos passant-se per l'entrecuix els problemes dels ciutadans i actuant de manera profitosa per tal de tenir les butxaques ben plenes de diners provinents d'operacions fosques, però recobertes amb un mantell de legalitats que, de tant en tant el trenquen i aguaiten en forma d'actes de corrupció.
I què dir del règim que suposadament s'autodefineix com a democràtic? Quanta mentida i engany en aquesta llei electoral que ens dona duros a sis pessetes fent-nos creure el negoci de la democràcia. Ens ofereix unes llistes de persones emparades sota unes sigles de grups i partits polítics que nosaltres si o si hem de votar, sense opció a triar-ne d'altres. I, clar, d'eixa manera, ens col.loquen en el quilo de polítics que tenim a la llista, uns individus corruptes, implicats en afers més que tèrbols, espavilats i capciosos que, a la més mínima, no dubtaran en abandonar el grup del que formen part i anar-se'n a un altre d'on hi puguen traure més benefici personal.
I mentres aqueixes castes intocables van millorant-se llurs condicions econòmiques, personals i de benestar social, la resta dels mortals, anem veient com les nostres van reduint-se i encollint-se com un suèter de cotó
Aquestes i altres actuacions"legals", fan que el sofrit poble reaccione, fart de tot i de tots, plantant-se a la via pública i dient: prou, ja està bé!
Veurem, ara , en què acaba tota aquesta moguda. Em tem, que com hat passat altres vegades i en altres temps, l'establihsment acabe engolint-se tot aquest moviment i el faça seu, adaptant-se'l a la seua mida. La història n'està plena.

dissabte, 14 de maig de 2011

Les Marjaletes de Beniarrés


Darrerament, està sortint al coneixement públic una partida del terme municipal de Bneiarrés anomenada Les Marjaletes. Com el seu nom indica, podria tractar-se d'un lloc pla i amb molta aigua , segons coneixem a les planures litorals de les nostres costes. Però, no, es tracta de tot el contrari: un terreny escabrós, de fort desnivell i a una altura vora els 1000 metres, al mateix Benicadell.

Per què aquest nom? Doncs tot té la seua explicació. Aquest indret, als mateixos límits provincials, comarcals i municipals, a les faldes nord-orientals del cim del Benicadell, està tot just encarat a les influències plujoses dels vents de gregal, que com ja coneixem per ací, són els encarregats de portar-nos els episodis de pluja i els vents humits de caràcter marítim. Això i la seua situació ombrívola fan que la humitat del terreny siga alta i dure quasi tot l'any de manera notòria. És per això que, en altres temps, hom pogueren trobar espècies de bosc mediterrani, com el freixe, el marfull, el teix, l'auró. Malauradament, els incendis han acabat amb quasi tota la vegetació arbòria del paratge i ara, esperem que alguna repoblació forestal siga un dels objectius a dur a terme.
Conten que, antigament, s'hi conreava arròs i que, per tant, hauria de ser el lloc de més altura on creixeria aquest cereal per aquestes terres.
Acabe de realitzar una visita per primera vegada -no hi havia estat mai, tot i conéixer de la seua existència- A Beniarrés, aquesta part del terme, és bastant ignorada pels seus habitants degut al seu difícil accés. Ara, però, s'ha dut a terme una actuació consistent en el muntatge d'un mirador i una simbòlica repoblació forestal.
He de dir que he gaudit molt contemplant les vistes tan espectaculars de la cresteria del Benicadell i del barranc que baixa cap a Beniarrés, podent veure's tan sols la part alta del poble i tenint com a fons l'embassament. Vistes, també, cap a la Safor, la Barcella i la zona de Terrateig.
En resum: una passejada molt fàcil de realitzar des de la casa de les Planisses de Beniatjar. Esperem que hom faça alguna actuació en la senda que puja des de Beniarrés amb la finalitat de tenir una ruta senderista atractiva.
Us deixe un resum en aquest petit video, que tot i tenir una baixa qualitat per com ha estat gravat, pot donar una idea del paratge

dissabte, 7 de maig de 2011

Utopia

El concepte utopia designa la projecció humana d'un món idealitzat que s'hi presenta com a alternatiu al món realment existent, exercint d'aquesta manera una crítica sobre aquest.

En el llenguatge corrent, una utopia designa un ideal irrealitzable i, en aquest sentit, se l'entén com a sinònim de somni, il.lusió o quimera.

I ara que estem en període electoral, interioritze aquesta definició i en trac la conseqüència de què quelcom d'això és la nostra decisió de votar una i altra vegada ofertes polítiques que pretenen materialitzar la diferència entre allò que és i allò que hauria de ser.

Allò que és, ho tenim a la vista. No cal fer-ho palés altra vegada, perquè de tan evident, ja ha passat a formar part de la denominació d'orige d'aquest país. No ens agrada gens estar immersos en aquest status que sembla ser s'ha enquistat i res ni ningú ho puga revertir.

Tothom –no tothom, però quasi- hi viu feliç en aquesta espècie de babau arcàdia farcida de tòpics autocomplaents i acusadors, on líders enxisadors a base de fer veritats de mentides repetides, on gents fàcils de captivar i admiradores de conductes reprovables tingudes com a exitoses, són la substància natural on ens pertoca viure i de la qual cosa n’estem tip.

D'aquesta realitat és de la que volem defugir i busquem alternatives que puguen posar en pràctica tot allò que desitgem i que tenim com a ideal per a la terra on vivim, de la que som i la que no volem que desaparega com a conseqüència de polítiques que la tinguen en el més complet abandó.

No és fàcil trobar-ne alguna que acomplisca totes les exigències, encara que n'hi han que s'apropen. Aquestes, però, són representants d’una minoria de ciutadans que res no podem fer per aconseguir un país que pose de manifest una personalitat i una idiosincràsia diferenciades de la resta de territoris de l'estat. Els grans partits d'àmbit nacional volen tindre'ns ensopits en una uniformitat despersoniltzada i, precisament açò, no ens agrada.

Tot i ser molts els que desitgem que aquest somni siga realitat, encara en som pocs. Continuarem, però, somniant i esperant veure realitzada aquesta utopia. Mantindrem vives les esperances que ens han acompanyat tota la vida i tindrem ben presents aquestes paraules de l'Estellés: Assumiràs la veu d'un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble, I patiràs, i esperaràs,i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera. I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents, i tu sols estaràs despert, i tu estaràs despert per tots.