divendres, 29 d’abril de 2011

I la botifarra a la cendra

En aquesta temporada pasquera que estic fora del domicili habitual -ací, pels pobles de Perputxent- anava jo molt content els primers dies pensant que podria gaudir d'internet a domicili durant quatre dies, més un altre de franc. Movistar m’havia regalat una connexió mòvil com a compensació a unes anomalies produïdes a l'inici d'haver contractat els seus serveis. Però, res més lluny de la realitat: aqueixa connexió, al segon dia, ja havia dit prou. Així que, una mica de desencís. Els grans monstres de les comunicacions ens prenen el pel com volen. Tot i això, no passa res. Ho podem compensar d’alguna o d’altra manera. Sempre tenim a l'abast la connexió a la xarxa rural que ens trau les castanyes del foc i podem anar, portàtil davall del braç, a les portes de l'ajuntament o al seu interior, si és dins de l'horari. Un gran servei públic per als pobles petits que sembla estan abandonats de la mà de déu i, sobre tot, de les mans dels polítics. També, com no, podem servir-nos als bars de la població.

Tot aquest “tuacte” -m'agrada aquesta expressió per significar algun afer- posa en evidència que ja som dependents d'internet i que si no la tenim ara i ací, és com si quelcom ens faltara. Però això, pot ser siga addicció. A alguna cosa hem d’estar enganxats. Tothom ho està per algun o altre motiu. Hi ha algú que quede lliure de no tindre cap cosa amb la que pense continuament? Sempre n’hi haurà algun que altre, però no quedarà lliure del tot. Si no és per això, serà per allò. Tant si ho és com si no ho és -l'acció d'estar connectat a internet- benvinguda siga. Personalment n'estic satisfet. No vull ni pensar que no hi hagués pogut fer-ho. No sé com podria viure allunyat d'ella. Ara que, ulls que no veuen, cor que no sent i podríem pensar que si no en coneixes els avantatges, no la notes a faltar.

Veig quan allunyats del món actual estan tots aquells que en són al marge. És com si no existiren. Els hi busques i no els trobes enlloc. I et preguntes que haurà sigut d'ells, on viuran, a què es dedicaran. Podries passar-te el dia cantant la cançó del Perales sense trobar-hi cap resposta..

Tot plegat, t'adones de la quantitat de gent amb la que t'hi has trobat, amb la que has intercanviat opinions, amb la que has convingut o has discrepat. Antics coneguts, gent nova, gent jove, gent de regions allunyades o paisans, gent de tota mena. I quant tot açò no hi és possible perquè ens falla la connexió, és quan penses que et falta alguna cosa.

He patit, doncs, una petita frustració, però l'he poguda solucionar amb l'altra alternativa. Això si, limitat per raons òbvies.

dilluns, 25 d’abril de 2011

Efemèride entre mona i pluja


25 d’abril, segon dia de Pasqua i jornada plujosa altra vegada. Enguany, està clar que la “mona” és domèstica o menjada entre quatre parets. I mentre esperem l’hora de donar-ne compte, llegim blogs i diaris i ens adonem que hui, fa 304 anys, el mal vingut d’Almansa encara no ha estat curat, més bé diria jo que està agreujat.
Així doncs, entre mones i pluges passarà aquest dia sense pena ni glòria. La gran massa popular desconeix aquesta data i res no li importa què és el que va passar. Està capficada en com donar compte d’aquest producte gastronòmic tan popular i tot el que no estiga relacionat amb aquesta tradició, serà poc significatiu per als seus interessos més immediats.
Plou per aquestes terres entre el Xùquer i la Carrasqueta, rovellet d’ou del valencianisme. Però, encara que açò siga cert, el rovellet està diluïnt-se de manera ràpida. A les altres terres, de més al nord i de més al sud, ja fa temps que el valencianisme està molt diluït.
Aquesta terra, abans Regne, després -per a molts o pocs, que no és fácil esbrinar- País, ara Comunitat i en un futur no massa llunyà, Levante, està caient en la més vulgar despersonalització fins arribar al punt de no ser res, de no tenir cap ascendent sobre la resta de l’estat on vegeta i on els seus dirigents, submissos als seus amos de més enllà, són incapaços de vetlar per els interessos pròpis.
El poble, incapaç de reconéixer’s com a poble diferenciat, cau en la vergonya de demanar disculpes quan alguna mena de diferenciació s’hi fa palesa. Així, va arrastrant-se, genuflexe, amb complexos d’inferioritat i amb pobresa d’esperit, per aquest rogle ibèric.
Tot i això, sembla que n’està orgullos. Obri les seues platges a la invasió "mesetària", on hi arriben trens d’alta velocitat carregats de gent que pensa que acudeix a les colònies d’on són els amos. Aquestos trens sempre van de Madrid cap a València, a Gandia o a Castellò, mai a l’inrevés.
I ací, al que resta del rovellet d’ou, continua el mal oratge i el mal vent vingut d’Almansa.

dijous, 21 d’abril de 2011

Totemisme

Estem en uns dies d’eclosió “religiosa” -entre cometes i en cursiva- Jo preferiria anomenar-la eclosió totèmica, atenent les reaccions primàries de la gent.

Segons les definicions acceptades de tòtem, aquest seria un objecte, un ésser sobrenatural, pres com emblema de la tribu, de la societat en què hom habita o de l’individu.

Als tòtems se’ls atribueixen qualitats sobrenaturals i espirituals, per la qual cosa, són objecte de veneració i adoració entre la gent que els té com a tals.

En la civilització actual, pensem que el totenisme és una cosa del passat o de pobles primitius. Res més allunayat de la realitat. El totenisme està arrelat entre els humans, fins i tot, en aquesta època moderna i postmoderna. No hem d’anar massa lluny per comprovar-ho.

Repassant la vida quotidiana, veiem actes totèmics de tot tipus: processons, ofrenes florals, enceses de ciris davant imatges religioses, estampetes de sants, etc, etc... I, com no, ofrenes de trofeus esportius a les respectives patrones locals i, fins i tot, actes de quasi veneració a imatges paganes, com acabe de veure el que han fet a la deesa Cibeles a Madrid. Recorde, també, com hi havia gent que resava a la Dama d’Elx quan la portaren a aquesta localitat per rètre-li homenatge.

Però, els dies d’or d’aquests ceremonials són, percisament, ara, durant la Setmana Santa. Actes de tot tipus: pseudoreligiosos, folklòrics, violents, carregats d’esoterisme i de màgia, llàgrimes per no poder eixir a les processons, saetes esgarrades,... En resum: irracionalitat desmesurada. Pense que el sentiment religiós no hauria d’anar per aquests camins. És més, no deuria d’estar encotillat per cap organització religiosa, sinó ser lliure com el vent.

dilluns, 11 d’abril de 2011

Catifa negra

Acabem de patir una altra agressió mediambiental que a tots ens afecta i de la que encara resten calentes les cendres. Fa només uns mesos, part de la Mariola i Benicadell sofriren un dels pitjors incendis. Ara ens ha tocat una mica més al costat: la Vall del Vernissa, un espai força visitat en les meues eixides en bicicleta per gaudir de la natura.

Dissabte passat, amb els primers llums del dia, ja s'esbrinava al cel que alguna cosa estava passant no massa lluny de Gandia. Un sol enterbolit per columnes de fum que venien de ponent ens feia presagiar que la muntanya deuria estar cremant-se. Tot un seguit d'hidroavions enfilaven direcció cap a la Vall d'Albaida.

La nostra destinació era, precisament, un poble d'aquesta comarca: Agullent. Ens venia de passada conéixer el punt exacte del sinistre. Així, veiérem com les flames anaven devorant els termes municipals de Ròtova, Almiserà i Benicolet, i com, al pas d'elles, una tètrica negror anava escampant la seva catifa de mort i desolació.

No vull ni pensar com hauran quedat els voltants del Borró, aqueix estret on el riu Vernissa, procedent de la Vall d'Albaida, s'obri camí cap a la Safor, entre la verdor dels tarongerars i les pinedes, per davall del castell de Ròtova i banyant els peus de la Penya Roja, entre d'altres noms que jalonen aquest paradisíac espai natural.

Ara, seria molt fàcil culpar els polítics per no posar els mitjans escaients i fer front d'una manera ràpida a aquests desastres mediambientals. No vull exculpar-los, que tampoc. Més aïna pose la meua atenció en tota aqueixa maldat humana de la que són capaços alguns representants de la nostra espècie i que, ajudats per la feblesa de les lleis o emparant-se en la dificultat que tenim en descobrir-los, posen en pràctica els seus més baixos instints i, en un tres i no res, desfan tot el que la natura ha tardat en donar-hi vida.

Cada incendi que sofrim és com un cop baix que rebem en forma de destrucció de la Natura a la que tant estimem, de la que tant gaudim i la que tant ens dóna. Desitgem que el llarg estiu que ja està tocant a les portes, no ens proporcione més catàstrofes d'aquesta mena. Confiem també en què els representants dels nostres governs tinguen prioritzades a les seues agendes mesures ràpides i contundents contra tota aquesta classe de desastres naturals, ja siguen provocats per desgavellats mentals, ja ho siguen per la mateixa natura.

dissabte, 2 d’abril de 2011

Un poble d'interior: Espadilla


En la comarca castellonenca de l'Alt Millars, en la ruta que va des d'Onda a Montanejos, hi ha un rosari de petits pobles els quals estan patint de manera extrema el fenomen de la despoblació i, com a conseqüència, l'envelliment dels seus habitants. Tenen el transcendental repte de sobreviure a les circumstàncies per tal de no esdevindre pobles abandonats.
Entre tot aquest seguit de poblets que hi trobem, n'hi ha un que no el coneixia, però que ha pagat la pena acostar-se fins a ell i conéixer de prop l'extraordinària bellesa del paisatge que l'envolta.La prepotent geologia, l'encís dels rius, el paisatge que el conformen, la bondat tonificant de la localitat, la temprança del camp agrícola, les seues fonts... són al·licients que converteixen Espadilla en un lloc ideal de repòs i d'atracció estiuenca. Així resa un dels fullets de promoció turística de la localitat. I no exagera. És real.
Doncs, bé, a aquest poble li hem fet una visita -organitzada com a activitat de camp pel Centre Internacional de Gandia, pertanyent a la Universitat de València- i com a complement de la mateixa, l'alcalde ens ha oferit una xerrada exposant-nos la situació general del municipi amb els reptes de present i futur d'aquestes zones rurals.
Com a eixida viable, ens manifesta que la principal activitat seria la projecció del poble com a destinació de turisme rural, ja que altra solució seria impensable. L'agricultura, ja sabem, és un sector en crisi, no sols en àrees de muntanya, també en altres d'agricultura desenvolupada.
La població infantil hi ha anant minvant fins arribar a la pràctica extinció d'aquest sector de la població. Sols queda un xiquet en tot el poble. Fa alguns anys, a l'anar decreixent el nombre de població escolar, l'administració educativa anà retallant professorat fins arribar al punt de la supressió total del centre escolar, amb l'acceleració de l'emigració de parelles joves en busca de millors circumstàncies de vida.
Un altre problema és l'escassetat de recursos econòmics i humans: tots dos són practicament simbòlics i per tant, han de contar amb l'ajuda dels organismes superiors i amb la bona voluntat d'aquells que hi vulguen i puguen col.laborar. Malgrat tot, Espadilla presenta un bon aspecte urbanístic i conta amb unes infraestructures bàsiques tot fruit de l'interés i l'esforç de les persones que n'estan al front.
Com molts altres, Espadilla, resta un poble sense rialles i jocs d'infants pels carrers de la població. Moltíssims altres pobles d'interior també hi resten. Altres, tot i no estar en aqueixa problemàtica, en van camí i, si la situació no canvia, passaran a engrossir la nòmina de pobles de muntanya en perill d'extinció.
Quedem-nos amb l'aspecte lúdic i de vida asossegada que ens ofereixen aquestes zones rurals com a complement revitalitzador de l'estrés que comporta l'activitat diària i esperem i desitgem que aquest tipus d'activitat servisca de revulsiu socioeconòmic.