diumenge, 27 de febrer de 2011

Dialogar

És còmode parlar amb els que et segueixen el corrent: et reafirmes en les teues idees, et sents part d'un grup, protegit, enfront de la resta de bojos que s'equivoquen. Per primera vegada, vaig aprendre que dialogar amb persones que et porten la contra és molt més interessant. Pot resultar incòmode al principi. Però quan aprens a encaixar, la cosa flueix, i les idees entren.

Aquest paràgraf l'ha penjat una d'eixes "amistats" del Facebook que no coneixes, però que t'han demanat formar part del seu elenc i que acceptes perquè creus que, més enllà de qui siga o deixe de ser, pot enriquir-te amb les seues aportacions.

Doncs, bé: m'agrada el que hi diu -no sé si serà de la seua pròpia collita o l´haurà trobat per ahí- i és força interessant el seu missatge. Altra cosa és que estiguem capacitats per dur-lo a terme. De tota manera, caldrà tindre'l present per quan l'ocasió ho requerisca.

Ja sabem que en les xàrcies socials abunden i són majoria les "amistats" que et son afins ideològicament i hi és molt fàcil trobar ressò a les teus paraules. Però que ocorre quan alguna d'eixes “amistats” no ho és? Generalment observe que no entrem en discussió -jo, el primer- i tendim a unir-nos a aquells amb qui compartim ideologia. Bé és cert que portar una discussió en aquestos llocs és una mica complicat perquè no son espais escaients per poder profunditzar-hi.

Al marge de si és o no és espai habilitat per dialogar, caldria posar en pràctica aquesta suggerència. Pense que deu de ser una experiència enriquidora quan s'hi fa des de mentalitats obertes.

divendres, 25 de febrer de 2011

Res no canviarà

Venen temps de borrasques profundes, no de les meteorològiques, sinó de les polítiques, d'eixa faceta de la política que no hauria de veure mai la llum pública. Tots contra tots. Antics enemics, ara gitant-se junts. La cara més abjecta de la política manifestant tota la seva magnificència sens aportar quasi res de positiu, tan sols fer palesos els defectes del contrari.

Però, tot i això, hem de prescindir del que diguen uns i altres i anar a l'essència de la ideologia que cada partit ens ofereix, pensant sempre en quin és el que satisfà en major mesura els nostres ideals de societat i tancar les oïdes -si podem, clar està- a totes les badomies que hi van dient-se.

Les ofertes que tenim al nostre abast són d'allò més contradictòries i, per tant, la nostra inclinació sempre anirà cap al costat en què hi vegem més afinitats, i aquestes, en la majoria dels cassos, seran excloents.

Així resulta que hi ha ofertes polítiques que, implícitament, porten uns missatges, una ideologia, una manera d'actuar, que mai no podrem fer-les nostres i, en conseqüència estarem predisposats al seu rebuig. Segons la mentalitat de cadascú, seran uns o altres els objectes rebutjables.

Tanmateix, hi ha inclinacions i tendències que són fixes, que no miren si són convenients els vots depositats a favor d'uns o d'altres. Són aquelles persones que fidelitzen el seu vot a un determinat partit fassa el que fassa. Són com els seguidors d'un equip de futbol que guanye o perda, sempre porten l'escut al cor.

Malauradament, en aquest desvertebrat, despersonalitzat i anul.lat país, la majoria de gent s'hi troba com encisada i enlluernada per una opció política que, tal vegada, siga el reflex d'una manera de ser que li és pròpia. És eixe modus vivendi que té la lluentor, la presumtuositat, la fatxenderia com a principals virtuts públiques. Allò que importa és el que es veu, l'aparença.

Així, les polítiques que practica la força majoritària, són aquelles dels grans esdeveniments, aquelles que usen gran quantitat de diners públics sense pensar si el seu rendiment puga ser o no positiu. Res d'això importa. Tan sols miren que la façana estiga ben arreglada, encara que l'interior siga una porquera.

I clar, als possibles votants d'aquesta opció no els preocupa que els dirigents siguen decents, honestos i honrats. No els importa que dediquen els seus esforços, entre altres coses, a respectar, conrear i potenciar el seu país i la seua gent, la seua història i la seua cultura. S'hi deixen enganyar i enlluernar per l'envoltant del producte representat per les bambolines multicolors.

D'aquesta manera, estem creant-nos el tòpic de babaus, que sumat al de menimfots, fan que qualsevol que s'hi presente per eixes sigles, puga presidir la Generalitat. I és que aquest país, és un país de falla, de flamerada, de tro i de res més. Malgrat tot, és el nostre país i ens dol profundament.

diumenge, 20 de febrer de 2011

Allà, on mor el sol


Un dels llocs més ple de llegendes, fantasies, històries, narracions i supersticions, és la part nord-occidental de la península Ibèrica,en concretet els voltants del Cap Finisterrae, Finisterre o Fisterra. Aquests indrets, tan plens de màgia i d'esoterisme, sovint coberts de fantasmagòriques boires i assotats per forts vents, representaven la fi del món per als habitants del continent europeu.

Lloc d'intrèpids mariners, de profundes i ancestrals tradicions i d'arrelades supersticions, li donarien el tètric nom de Costa da Morte.

Durant les llargues nits d'hivern, quan els temporals impedeixen la navegació i la pesca, tots, reunits al voltant del foc, escoltarien llegendes i històries trameses de pares a fills.

Existeix la creença de què el nom li ve donat per la gran quantitat de naufragis provocats per la força del mar contra les roques d'aquestes costes abruptes, arrastrant i projectant contra elles homes i vaixells. El seu fons marí és un gran cementeri de centenars o milers de marins victimes d'aquesta força huracanada.

Hi ha, però, una altra creença que el nom no li ve donat per la mort de mariners, sinó per ser la Fi del Món, lloc per on el sol moria cada dia al sobrepassar aquestes costes.

Altres interpretacions més esotèriques ens parlen de l'ancestral Camí de les Estreles, batejat pel cristianisme com a Camí de Sant Jaume, que acabava precisament ací, a Finisterrae i per on antics caminants celtes arribaven de tot Europa al lloc on el Sol moria cada dia per a renàixer a una nova vida de Llum.

Actualment, tot i el desgrat de la jerarquia religiosa, molts pelegrins d'aquest camí, després de l'abraçada a la imatge del sant, no dubten en prosseguir la marxa fins tocar la punta de Finisterrae i així reproduir el camí, l'orige del qual es remunta a temps ancestrals.



dimecres, 9 de febrer de 2011

Un matí al meu poble


Resulta molt agradable retornar a llocs que et són“teus”, eixos llocs que formen part de la teua existència i que per molt que n'estigues allunyat, sempre hi estan, formant part de la teua memòria, de les teues vivències i experiències. Són eixos indrets amb els que iniciares la teua vida i que t'hi són consubstancials.

No és que els tornares a recórrer després de molts anys, simplement que els visitares amb altres ulls i altres motivacions, com ha estat el cas del que vull fer-me'n ressò, com el d'avuí.

Per costum, he visitat el meu poble amb caràcter personal, en pla de visites familiars, però allò que he fet aquest matí, no ha estat així. He volgut anar-hi amb un amic i recórrer indrets que guarden moltes vivències personals, tot prescindint de visites d'obligat compliment.

Per començar, hem entrat al Bar-Cafeteria Caribbean, regentat per l'amic Frederic, el qual ens ha servit un excel.lent esmorzar en un ambient càlid, sense els clàssics fums de cigarret –quin ambient tan diferent el d'aquestos establiments- hem saludat vells coneguts i d'altres de més nous, com algun feisbuquer, en aquest cas, Viky Gilabert, a la qual torne a enviar les meues salutacions des d'ací.

Acabat l'esmorzar, hem pujat a la partida dels Racons on hem visitat l'olivera gran de la qual ja he parlat en un anterior post. (http://enelmeulloc.blogspot.com/2010/10/lolivera-gran.html) Com el meu amic no la coneixia, s'ha endut una grata sorpresa, perquè oliveres com eixa deu ser difícil de trobar-ne. De tornada, hem parat al Barranc del Port que, encara que no és el millor moment per visitar-lo, sempre resulta un paratge d'allò més encisador.

El temps transcorria i no volíem abandonar Beniarrés sens visitar l'ermita. Allà hem anat aprofitant que les obres de restauració estan fent-se i est

aria oberta. En efecte, així era: la porta estava entretancada i al seu interior el restaurador treballava capficat en el daurat d'una imatge. Ens hem presentat i Bartolomé –també Bertomeu, segons ell- amablement ens ha explicat la seua tasca, de la qual gaudeix realitzant-la i comentant-nos-la.

Bertomeu ha realitzat moltíssimes restauracions d'esglésies i imatges per tot arreu del País Valencià, però, sobre tot ací, a les Comarques Centrals, sobre les quals hem convingut que són el rovellet d'ou del País, quelcom com la reserva nacional del poc que ens queda als valencians de ser un poble amb trets identitaris propis.

També hem coincidit en què aquesta ermita representa un bé d'interés local per al municipi i que mai cap corporació municipal ha estat plenament convençuda de ser així. Ell, que treballa al seu interior des de fa alguns any que dura aquesta restauració, ha vist com gent procedent d'altres latituds nacionals i estrangeres, s'acosten per visitar-la, gaudir de les seues vistes i, fins i tot, acomiadar-se de tornada als seus llocs de procedència.

Sempre he pensat que l'ermita està i ha estat desaprofitada, tant en l'aspecte religiós com en la faceta lúdica i turística. Sens dubte, la seua situació, dominant la comarca del Comtat i la Vall de Perputxent, ofereix immillorables condicions per fer d'ella un centre de possibles recursos turístics i de gaudi lúdic per als veïns en forma deparc d'esbarjo.

M'imagine una zona d'arbres autòctons al seu voltant a mode de cinturó vegetal, estructurat com un parc, donant-li eixe aspecte de verdor del que ara manca i que tan sols està cobert de xiprers a la part davantera.

Crec que el veïns no se n'adonen, però des de la distància veus les coses d'una altra manera. I jo, des de la perspectiva que em dóna la visió des de fora veig un total desaprofitament de la nostra ermita marinera, tota de blanc, talaia del Comtat i referent local.

Arribarà algun dia de glòria per a aquest indret?



dissabte, 5 de febrer de 2011

Eskerrik asko eta ongi etorri


Havien fet la volta al món. Una primera estada fou Irlanda. Pluja, història i tradició en aquella illa, trampolí per a les amèriques
Califòrnia i les muntanyes Rocalloses. Motxilles a l'esquena, escalades, bicicleta i tot un munt d'escenaris sorprenents dels que havien sentit parlar i ara els acabaven de trepitjar. Ciutats, parcs naturals, flora i fauna estranya per a ells. La mítica Califòrnia havia estat objectiu de la seua aventura.
D'illa en illa, de volcà en volcà, per l'immens Pacífic arribaren a Nova Zelanda i Austràlia, on podríem arribar nosaltres si hi ferem un forat tot travessant la Terra. Meravelles de la natura en forma animada i inanimada. Tot sorpreses i descobriments. Exotismes nadius barrejats amb formes occidentals.
Novament al continent. Bangladesh, Singapur i les misèries en forma humana. Katmandú, avantsala de les altes serralades de l'Himalaya allà en terres del Nepal. Vida de misèria i contradiccions. La improvisació i les decisions ràpides han de formar part de l'ànim si no vols vuere't paralitzat.
Avions, bicicletes, trens, furgonetes i tota mena de transport terreste i acuàtic. Enormes motxilles carregades de pertinences i grans alforges equilibrades per no fer caure les bicis. Una manera de visitar el món, lluny dels programats i medits -fins el minut- viatges que ens ofereixen les agències.
Eren Leire i Asier als qui vaig trobar quasi perduts, no perduts, però si dubtosos amb el camí que devien seguir. La casualitat va ver que me'ls hi trobara i em vaig oferir a guiar-los fins on el temps m'ho permetera.
No portaven massa equipatge a llurs bicis, però amb tant de quilòmetre a l'esquena, deuria fer-se pesat. Venien del sud, procedents del nord i allà es dirigien altra vegada. Euskal Herria era el seu país.
Així que ens posàrem en marxa i per camins traçatas entre tarongers i séquies de marjals, els vaig acompanyar fins la platja de Tavernes, des d'on els vaig indicar el camí a seguir fins el Brosquil i Cullera, que era el final d'etapa.
Pel camí, Leire anava narrant-me les seues activitats i jo gaudia escoltant-la i envejant-la una mica. Asier era més callat i no parlava tant. Com a despedida em va escriure les seues dades personals i el nom del blog on narrava totes les seues aventures.
Ara, ha passat quasi any i mig no tenia notícies d'ells. El blog el tenien parat i res de nou hi era. Però, de sopte, una nova publicació ha aparegut als meus ulls i això vol dir que hi són i viatjant de bell nou. Han estat al sur d'Itàlia i publiquen un post acompanyat d'un meravellós video en què ens mostren l'activitat dels volcans d'aqueixes terres. Tota una passada visionant-lo.
Leire, Asier: gràcies i benvinguts
Ací teniu el seu enllaç:


dimecres, 2 de febrer de 2011

De gerres i pitxers



Que les llengües evolucionen, que reben influències d'altres, que algunes -les minoritàries i les que estan en desavantatge front a altres- sofreixen constants atacs de manera conscient o inconscient, és cosa més que demostrada. Per això, podem assegurar que les llengües no castellanes, dins d'Espanya, són les que reben els majors impactes degradants i cal protegir-les per estar en franc desavantatge front a l'oficial. Ja està bé d'escoltar discursos centralistes lamentant-se de la desprotecció del castellà en les zones bilingües –més bé, diglòssiques- de l'estat espanyol.
En aquest post, només vull centrar-me en una paraula, perquè és ella la que m'ha induït a escriure açò. És una paraula inadequada, tal com la fan servir les noves generacions. No és que siga aliena al valencià, sinó que és utilitzada de forma errònia per fer se'n un ús indegut. Em referisc a la paraula gerra.
No cal dir que el seu significat –tota la vida ha estat emprada en aquest sentit- és el d'un recipient de terrissa cuita, vidre o metall, de boca ampla, la secció circular de la qual va augmentant fins que arriba un punt en què comença a estretir-se fins a la base i que servia per guardar, sobre tot, oli. El seu tamany fa que no se'l puga usar per abocar líquid en un got, per això no té anses.
Doncs bé, actualment sol utilitzar-se també per demanar servesa o vi als bars. I ací és on està el seu ús dolent, doncs està fent-se una traducció del castellà que per a aquesta finalitat usa el mot "jarra"o "jarrón" . Si usaren gerro, estaria bé, encara que per aquestes terres no s'utilitza.
Hui en dia es emprada de forma inconscient i amb total naturalitat, però jo, quan la sent, em fa xerricar les oïdes, ja que no m'imagine el pobre cambrer fent esforços sobrehumans, portant tota una gerra del líquid daurat vessant cortines de blanca escuma per l'embocadura (Si arribe a buscar rima, no l'hagués trobada tan fàcilment, ho jure). Jo hagués demat un pitxer de cervesa que és el mot que hem emprat total la vida; l'altre, vullguem o no, forma part d'aqueixa invasió lèxica degradant que per demanar vi o cervesa oblida el pitxer i el substitueix per la gerra. I repetisc: no m'imagine el cambrer o cambrers transportant la gerra ni els clients poant-ne la servesa o el vi, que servit així més bé seria d'aquell que "tiene Assunción, que ni es blanco ni negro, ni tiene color"
A Castelló de Rugat -conegut pels que som d'aquestes comarques, com Castelló de les Gerres- en saben, o sabien, molt de gerres, encara que tem també que allí hagen canviat el nom de pitxer pel de gerra, tot i tenir un monument dedicat a aquest atifell.
Així doncs, cal donar sentit correcte a les paraules del propi lèxic i esforçar-nos en rebutjar traduccions dolentes que no fan més que empobrir el nostre llenguatge ja bastant minvat de per si i no per culpa nostra, sinó per les circumstàcies que tots coneixem.