divendres, 28 de gener de 2011

Arrés,Iso,Ixama


Diuen -almenys a Euskal Herria- que aquesta llengua, a banda de molt antiga, té un orige desconegut i desconnectat totalment de qualsevol altra llengua actual. Certament és així, però no cal calfar-se massa el cap per deduir que està emparentada amb les diferents llengües parlades a la península abans de la romanització, o així ho pense. Gole gora be ezkurtze erreinu són mots que formen part d'unes inscripcions trobades a Sagunt.
No sóc lingüista, ni historiador, ni arqueòleg, ni especialista en cap de les diferents disciplines que tracten d'esbrinar l'orige i l'evolució de la humanitat en qualsevol de les seues facetes, tanmateix si que m'atrauen aquests temes i llig amb fruïció allò que puga caure a les meus mans.
Tornant a l'euskera, sempre he pensat que, per lògica, havia de ser una llengua supervivent a la romanització i a les posteriors invasions de la península Ibèrica. L'orografia del terreny i el caràcter dels habitants del territori comprés entre Cantàbria i la part occidental dels Pirineus, feren possible que no arribaren eixes invasions i posteriors colonitzacions i, per tant, la llengua quedara estàlvia.
Aquestes suposicions i deduccions personals van veient-se abonades per les tesis que vaig descobrint i que no fan més que corroborar el que pense. I, com simplement sóc un profà, l'únic que puc fer és reproduir exemples que he vist en alguns dels textos que he llegit. Em centraré, únicament, en els topònims del meu entorn que no fan altra cosa que emparentar-los amb la toponímia euskalduna. Molts d'ells, que sempre hem associat a l'època musulmana, caldrà revisar-los i actualitzar-los.
A mode d'exemple, podem dir que Beni-Arrés, Ben-Iso, Beni-aya, Ben-Ixama, tenen de musulmà tan sols el prefix Ben o Beni, (encara que el prefixe Ben, en ibèric, té el significat de mont, pujol, tossal) i la segona part de la paraula, Arrés, Iso, Aya, Ixama, són topònims actuals al País Basc i Navarra. Cal assenyalar que els naturals de Benissoda i Beneixama, diuen, seguint la tradició ancestral en la pronunciació, Benissò i Benixama. També, Bèlgida, Algorf i Xàtiva són adaptacions a l'àrab dels mots ibèrics Bègida, Altxor i Aixàtiva, pronunciats igualment d'aquesta manera des de l'època ibèrica.
Cas ben curiós és la interpretació de la paraula Aixàtiva que seguint l'estructura i la toponímia basca, quedaria de la següent manera: Aixa=penya o pedra, Ti=aumentatiu, Ba=Sota. Sota les grans penyes seria el seu significat i el lloc on està situada la ciutat xativina.
Un altre topònim conegut és el Coll de Rates, a Parcent, que ben bé podria ser derivació d'Arrate, paraula relacionada amb muntanyes i roques.
Un tema apasionant aquest, on unes voltes hi haurà quelcom fantasiós i d'altres serà més rigorós, però que als amnants d'aquesta temàtica no ens pot deixar indiferents.
I així podríem seguir posant exemples -la bibliografia és molt extensa- però no és la meua intenció incidir més sobre el tema; tan sols he volgut fer palesa la meua curiositat per la nostra toponímia.

diumenge, 23 de gener de 2011

Meditació en un dia de fred


Ai! Ja els tenim ací. Ja se'ls percep la flaire blavosa que exhalen per llurs porus. Ja tenim a l'abast el tronc on agafar-nos per sortir de l'estat caòtic en què ens trobem. Ben aviat ens veurem lliures d'aquesta llosa que ens ofega, ens esclafa, no ens deixa viure i ens té segrestada la nostra llibertat.
Aquest govern, si, el que tenim, és un sàtrapa que ens té dominats mitjançant un estat policial, en un règim de terror i de privació de llibertats que ens fa desitjar la vinguda dels àngels blaus que amb l'espasa justiciera llançaran el gran dictador, el boig que ens governa, a les obscures profunditats i la seua memòria passarà als tristos anals de la ignomínia.
Instal.lats com hi som en un país de desesperança, el nostre anhel és deslligar-nos-en i trencar amb aqueixa cultura de la mort en la que ens han situat. Una cultura de mort, no sols física, sinó també social, que ens condueix a la vora del precipici on estem abocats si ells no hi venen per salvar-nos.
Venen relluents, nets, despresos de corrupcions i anunciant austeritats per tothom. Sense privilegis iniciaran una etapa d'igualtats on no seran reconeguts ni per llurs mares. Ara serem dotats d'altíssims nivells de llibertats i de benestar social. Però ens aguaita un gran perill: molts amb el cervell semat podrien sentir-se motivats a exercir la violència si aquestos salvadors arriben a governar-nos. Tot i aquest perill, paga la pena que la blavor siga a casa nostra, doncs així, ja ningú no perjudicarà seriosament la llibertat.
Així doncs, ja podrem descansar tranquil.lament. Tot serà un niu de pau. Gaudirem altra vegada d'un excel.lent benestar econòmic i el pensament serà únic i lliure de tergiversadors que sols saben sembrar insídies, mentides i fal.làcies, per tal d'espatllar la pau i la convivència ciutadana. Una nova Reconquesta està a punt d'iniciar el seu camí per retornar aquest país al lloc d'on mai devia d'haver eixit.
La pau siga amb tots nosaltres mentres esperem la vinguda dels salvadors.

dimecres, 19 de gener de 2011

SPQH

No ha estat ni el moment ni el lloc escaients per començar l'ús de les altres llengües espanyoles. Almenys, això és el que jo pense, i no és que n'estiga en contra, ans al contrari.
Que Espanya no és una, això és de caixó i qui no ho veja així, és que algun impediment té davant la vista. Cal fullejar la història d'aquest país per veure com hi ha hagut diferents Espanyes i que alguns s'han entestat en fer-ne una a base de plataformes imperials per aconseguir destinacions divines. Jous i fletxes han estat la imatge representativa d'aqueixa idea.
Fa més de cinc-cents anys que els governants d'aquesta plataforma peninsular -això d'imperial deixem-ho per a nostàlgics- han volgut unificar les gents i els pobles d'Espanya amb uns criteris unívocs, i un d'ells ha estat la llengua, la castellana, clar; però no han tingut en compte que les llengües, a banda de ser instruments per entendre's, són sentiments que caracteritzen les comunitats nacionals. Quan afecta al castellà, si que ho tenen en compte. Malgrat tot, crec que tots estem satisfets de poder tenir també el castellà com a llengua d'ús i no ens fa cap nosa tenir-ne dos, o tres, o quatre, o les que siguen.
Les diferents llengües nacionals han tingut una existència lànguida, sense vitalitat, reduïdes als espais rurals i abandonades per les burgesies i nobleses. No han desaparegut, més bé han revifat quan el poble s'ha adonat que és quelcom consubstancial a la seua idiosincràsia. Per això la Constitució del 78 les reconeix, encara que d'una manera força deficitària.
Hi ha hagut de passar més de tres dècades perquè tinguen el mateix dret a la cambra de representació territorial. I és ara, en un període de crisi econòmica quan s'habilita el seu ús, sabent que això comporta unes despeses que a ningú li semblen correctes. Si tots els senadors són castellans, bilingües, o diglòssics, perquè realitzar aquesta despesa? Parlem castellà i deixem el “pinganillo” que l'únic que fa és nosa (Quin argument més bo per als detractors)
Com hem dit abans, les llengües són instruments que la humanitat ha desenvolupat per poder entendre'ns, i també són trets identificadors dels pobles. Per això, les llengües pròpies, en cadascun del seus territoris haurien d'haver estat totalment implantades, amb els mateixos usos o més que la castellana. Si la nostra llengua fos en casa nostra “la llengua”, crec que no ens hagués importat massa la seua utilització o no al Senat.
Ara, però, el seu ús a la cambra provoca mofes, desprecis, crítiques, i la dreta, la cavernària, la de l'Espanya una, castellana, catòlica, apostòlica i romana, l'Espanya de la "Pandereta Party" arremet contra les altres Espanyes representades -no massa encertadament- en les autonomies del café per a tothom.
Sembla que hi ha hagut alguna intencionalitat malèvola en l'estrena de la cooficialitat en aquestos moments, precisament quan des dels dos grans partits està qüestionant-se l'estat de les autonomies. Així tenen motius més que sobrats per dir que són cares, inútils i destorbadores de la marxa del país.

divendres, 14 de gener de 2011

Des del Montdúver

Aprofitant els dies anticiclònics amb què ens està obsequiant aquest mes de gener, he fet una escapada al cim del Montdúver per gaudir de les vistes que des d'allí podem contemplar.
He eixit de casa amb 18ºC -ideal per fer activitats a l'aire lliure- i quan he arribat als peus de la muntanya, allí on has de posar-te a caminar, el termòmetre marcava els 14º. Millor encara, doncs el pendent és molt fort i, encara que no vullgues, et fa suar de valent.
Ben aviat, alcancem l'altura suficient perquè comencen a aparéixer les muntanyes més altes de les comarques veïnes, com en aquest cas, el Montcabrer i Benicadell.
Continua el camí ben costerut, però ben pavimentat; ara, però, enfila la direcció nord i quan arribem al final del tram, una amplia balconada ens ofereix vistes de la part nord del golf de València.
Ja no deixem aquesta cara ombrienca fins el més alt de la muntanya. Menys mal, perquè has d'esforçar-te per pujar i amb sol hagués estat pitjor.
Al meu darrere venen dos ciclistes traient el lleu per aquestes pendents. M'alcancen quan ja estic fent els últims metres. Tot i que practique ciclisme, no és aquesta ruta del meu agrat. Pense que és preferible realitzar-la a peu.
Una vegada al més alt, un bosc d'antenes de comunicacions et donen la benvinguda. Quina llàstima veure tota aquesta "plantació" de torres metàl.liques. Malgrat tot, no ens queda altra que conformar-nos si volem aprofitar les tecnologies de comunicacions. Pense que, sempre que les agressions no siguen irreversibles, caldrà conviure amb elles a falta d'altres alternatives. Si no ens funcionen els mòvils, els televisors o les ràdios, ens queixem i no pensem que, ara per ara, és inevitable cometre aquestos atemptats ecològics, paisagístics, estètics o com vullguem dir-los.
Després de xerrar una mica amb els ciclistes, em trasllade a la cara meridional del cim des d'on puc contemplar com les muntanyes del Comtat i la Marina s'endinsen en la mar pel cap de Sant Antoni i com reapareixen entre bromes marines, retallant la línia de l'horitzó en forma d'illa: l'illa d'Eivissa. Altres vegades l'he vista més clara, sense impediments bromosos com els de hui, mostrant tota la seua fisonomia.
I mentre contemple aquestes panoràmiques, un parell d'ocells indiferents a la meua presència, revolotegen, juganers i fugissers, enfront meu sens importar-los que els faça alguna que altra foto.
És aquest punt costaner, tot i no tenir massa alçària, una talaia d'observació d'una grandíssima part del País Valencià. Des de les muntanyes de Castelló, presidides pel Penyagolosa, passant per la planura litoral i el Caroig -amb la fumerada de la nuclear de Cofrents- fins el Montcabrer, Aitana, Puig Campana, Bèrnia i el Montgó, és un amplíssim territori el que en podem observar i gaudir.
Tot aquest rabeig de pau i tranquil.litat, és espatlat únicament pel soroll que causa el motor que produeix electricitat per a les antenes. Com he dit abans, hem d'aprendre a conviure amb els inconvenients de la tecnologia.











dimecres, 12 de gener de 2011

En Biar


Havíem programat fer una visita a les poblacions de Biar i Banyeres, poblacions veïnes, però pertanyents a diferents comarques –l'Alt Vinalopó i l'Alcoià-. Haviem sortit des de Gandia amb la idea de visitar Biar en primer lloc, deixant Banyeres, més en concret l'indret del naixement del Vinalopó, per a després.
La ruta la varem fer seguint el traçat que ens indicava el programa de Google Earth, és a dir, seguint el traçat de la nova autovia central que travessa El Comtat, i per Ibi, Onil i Castalla ens deixa a un tir de pedra de Biar. La primera sorpresa va ser que, en un tres i no res, ens veiérem als peus del restaurat i elegant castell de Biar, testimoni d'esdeveniments històrics i que forma part de la ruta dels castell de la Vall del Vinalopó, zona fronterera de les terres de Castella i Aragó. Ben prop d'allí, hi ha la població del Camp de Mirra, on Jaume I i Alfons X acordaren, mitjançant el famós tractat d'Almirra, establir el riu Vinalopó com a frontera de llurs respectius regnes.
Iniciàrem el recorregut pujant fins les portes del castell, les quals no poguérem transpassar per no estar encara obert al públic des de l'acabament de la restauració. Tanmateix, les vistes que de tota aquesta subcomarca podem contemplar són excel.lents. No oblidem que els castells aprofitaven aquestes situacions, al més alt dels turons, per ser construïts.
L'església de l'Assumpció és un altre monument local. Ës d'estil gòtic tardà (segle XV), destacant la plateresca portada i una capella barroca que, tot i ser d'aquest estil, no resulta fastigosa la seua ornamentació.
Va estar molt interessant la visita al museu etnològic on estaven representats tos els sectors antics de la població: domèstic, agrícola, comercial, industrial, educatiu ...
Els temps se'ns esgotava i donàrem ja per perduda la caminada al naixement del Vinalopó (posposada per a un altra ocasió) i acabàrem la visita amb el bicentenari plataner, el pou de neu i l'ermita-santuari de la Marede Déu de Gràcia, punt de partida d'algunes rutes senderistes.
Biar ens sorprengué perquè ho desconeixíem quasi tot de la població i també, per la seua netedat. Carrers sense brutícies de cap gènere, almenys al cascantic. Com a habitants de Gandia, podem certificar la grandíssima diferència existent entre ambdues poblacions. No sé si hi ha gossos a Biar, però pels carrers no se'n veien i, conseqüentment, els baixos d'edificis i voreres presentaven un aspecte net, lliures dels inconvenients causats pels cans. Ja sabem: portalades i cantonades fetes una merda, a banda de les que trobes per les voreres (no volia utilitzar aquestes expressions, però no queda altre remei)
I per acabar la mitja jornada, un dinar restaurador a la Font del Patos, al costat del castell de Barxell, a Alcoi


Vista del castell



Vista cap al sud
Cap al nord, Beneixama



Portada plateresca



Capella barroca


En el museu etnogràfic




Dos segles ens contemplen



Referència històrica



Pou de neu

diumenge, 9 de gener de 2011

Canal 9 i el tabac

Foto de tusalumental.com
Estic una mica preocupat i no sé si demanar cita al psicòleg, al psiquíatre o a ambdós. Resulta que els noticiaris de Canal 9 em produeixen fàstic, repelús, còlera, irritació, ganes de trencar la pantalla, i ... jo, burro, més que burro, encabotat en escoltar el que diuen.
Sens anar més lluny –per això sent ganes de desfogar-me- aquest migdia, al noticiari de les 14h., ha estat parlant i parlant sobre la llei del tabac, i no penseu que ho han fet dient com és de dolent el fumar, no. Han estat fent autèntica apologia del tabaquisme, sens el més mínim pudor i sens ocultar la desvergonya que tenen a l'informar d'eixa manera.
D'acord en què eixa llei, tal vegada, tinga els seus punts negres. Això, però, és com tot: cal veure les dues cares de la moneda i sospesar quina n'és la més convenient.
Crec que als fumadors no els agrada el més mínim –alguns hi ha que si, que veuen en ella un motiu per abandonar el tabac- i que s'hi creuen discriminats fins el punt de veure's com els moderns leprosos dels qui tothom fuig. Tampoc, crec jo, és així.
Diuen que el fi no justifica els mitjans, encara que, de vegades, no resta cap altra solució i han de ser adoptades mesures dràstiques per tal d'arribar a assolir-lo. Hem de recordar l'anterior llei antitabac per veure que era una total porqueria que no valia per a res. El fum el teníem enganxat fins el més profund de l'ànima, dels pulmons i... de la roba, que l' havíem d'estendre cada cop que eixíem d'un establiment públic.
Per altra banda, les conseqüències nefastes per a la salut són de tots conegudes i per ahí és on cal insistir. Hom hauria d'entrar a poc a poc, com un descargolador, fins arribar al punt de l'autoconvenciment què això no és bo per a u mateix, per al qui tenim al costat i per a la butxaca. Els mitjans de comunicació n'haurien de ser autèntics capdavanters en fer-ho palés a cada moment.
Doncs bé –i ahí és on vaig a parar- la “nostra”, com així els agrada definir-se, han vist en el descontent dels col.lectius implicats (fumadors, hostelers) un filó per a pescar vots i s'han llançat com a lleons famolencs a desprestigiar aquesta llei. Ho han fet traient a col.lació tots els perjudicis econòmics que els hi produeix i no han dubtat en entrevistar gent perjudicada per fer-nos creure que el govern actua per fotre'ns de manera contínua i despietadament.
Com són uns irresponsables, estan intentant fer fracassar aqueixa iniciativa que és beneficiosa per a tots i de la qual haurien de fer pedagogia positiva perquè la salut és més important que l'economia d'alguns i les dependències d'altres. De tota manera, amb el temps, les coses tornaran al seu llit i tot serà com abans, però amb aire més saludable.
Pensar que amb els diners públics s'hi fan campanyes contra el benestar general, posa els pels de punta. Ja sé que hi ha altres temes a considerar a aquest respecte, però no hem de negar que si d'un munt de coses dolentes n'eliminen tan sols una, eixim tots guanyant.
Canal 9, per què no insisteixes en manifestar els beneficis que reporta aquesta llei en lloc de furgar en els perjudicis econòmics i de fer paleses les incomoditats que causa als fumadors?
Algú els hauria d'acusar d'apologia del tabaquisme.

divendres, 7 de gener de 2011

Una resposta que fa pensar.

(Imatge del Blog "La Guayana Esequiba")

Un article arribat a les meues mans mitjançant un d'aqueixos correus aplegats i que, de vegades, no els hi fem massa cas, però d'altres, desperten la nostra curiositat. Aquest n'és un. Paga la pena de llegir-lo

Durant un debat en una universitat dels Estats Units, li van preguntar a l'exgovernador del Districte Federal, què pensava sobre la internacionalització de l'Amazònia. Un nord-americà en les Nacions Unides va introduir la seua pregunta, dient que esperava la resposta d'un humanista i no d'un brasiler. Aquesta va ser la resposta del Sr. Cristóvão Buarque:
Realment, com a brasiler, només parlaria en contra de la internacionalització de l'Amazònia. Per més que els nostres governs no cuiden degudament aqueix patrimoni, és nostre.
Com a humanista, sentint el risc de la degradació ambiental que pateix l'Amazònia, puc imaginar la seua internacionalització, com també de tot allò altre que és de màxima importància per a la humanitat.
Si l'Amazònia, des d'una ètica humanista, ha de ser internacionalitzada, internacionalitzem també les reserves de petroli del món sencer.
El petroli és tan important per al benestar de la Humanitat com l'Amazònia per al nostre futur. Malgrat això, els amos de les reserves creuen tindre el dret d'augmentar o disminuir l'extracció de petroli i pujar o no el seu preu.
De la mateixa manera, el capital financer dels països rics hauria de ser internacionalitzat.
Si l'Amazònia és una reserva per a tots els sers humans, no s'hauria de cremar només per la voluntat d'un amo o d'un país. Cremar l'Amazònia és tan greu com la desocupació provocada per les decisions arbitràries dels especuladors globals.
No podem permetre que les reserves financeres servisquen per a cremar països sencers en la voluptuositat de l'especulació.
També, abans que l'Amazònia, m'agradaria veure la internacionalització dels grans museus del món. El Louvre no ha de pertànyer solament a França.
Cada museu del món és el guardià de les peces més belles produïdes pel geni humà. No es pot deixar que aqueix patrimoni cultural, com és el patrimoni natural amazònic, siga manipulat i destruït pel sol plaer d'un propietari o d'un país.
No fa molt de temps, un milionari japonés va decidir soterrar, junt amb ell, un quadre d'un gran mestre. Pel contrari, aqueix quadre hauria d'haver estat internacionalitzat.
Durant aquesta trobada, les Nacions Unides estan realitzant el Fòrum del Mil·lenni, però alguns presidents de països van tindre dificultats per a participar, a causa de situacions desagradables sorgides en la frontera dels EE.UU. Per això, crec que Nova York, com a seu de les Nacions Unides, ha de ser internacionalitzada. Almenys Manhatan hauria de pertànyer a tota la humanitat.
De la mateixa manera que París, Venècia, Roma, Londres, Rio de Janeiro, Brasília... cada ciutat, amb la seua bellesa específica, la seua història del món, hauria de pertànyer al món sencer.
Si EUA vol internacionalitzar l'Amazònia, per a no córrer el risc de deixar-la en mans dels brasilers, internacionalitzem tots els arsenals nuclears. Tan sols cal pensar que ells ja van demostrar que són capaços d'usar aqueixes armes, provocant una destrucció milers de vegades major que les lamentables cremes realitzades en els boscos de Brasil.
En els seus discursos, els actuals candidats a la presidència dels Estats Units han defés la idea d'internacionalitzar les reserves forestals del món a canvi del deute.
Comencem usant aqueix deute per a garantir que cada xiquet del món tinga la possibilitat de menjar i d'anar a l'escola. Internacionalitzem els xiquets, tractant-los a tots ells sens importar el país on van nàixer, com patrimoni que mereix l'atenció del món sencer. Molt més del que es mereix l'Amazònia. Quan els dirigents tracten els xiquets pobres del món com a Patrimoni de la Humanitat, no permetran que treballen quan haurien d'estudiar; tampoc que moren quan haurien de viure.
Com a humanista, accepte defendre la internacionalització del món; però, mentres el món em tracte com a brasiler, lluitaré perquè l'Amazònia siga nostra. Només nostra!

dimecres, 5 de gener de 2011

Després d'una setmana

Qui anava a dir-nos que açò d'internet fos una cosa sense la qual ja no podem entendre la vida i quan ella falta, és com si ens faltara l'aire per respirar.
Acabem de passar una setmana fora de xàrcia i quan hi hem retornat, la sensació d'obertura al món ens ha tornat a posar en òrbita. Ja forma part de la nostra manera de viure i ens resulta difícil d’entendre com abans ens hi ho podíem fer.
Ara, tornem a estar en contacte amb aqueix món que ens hem fabricat a la nostra mida i al qual accedim perquè hi som desvanits de formar-ne part. Tota una forma de relacionar-nos amb gent distant en l'espai i en el temps.
Com deia, una setmana sens accedir-hi et fan reflexionar sobre aquestes coses i d'altres relacionades amb elles, com per exemple, els primers moments en què ens enganxarem a aquest tren o als actuals del món blogaire o de xàrcies socials.
Encara recorde, allà per la dècada dels huitanta, com uns ordinadors quasi de joguet ens despertaven la curiositat i els utilitzàvem per fer-hi petites programacions lògiques amb allò del “if”, “then”, “goto” i altres expressions pròpies, per tal de poder solucionar elementals operacions matemàtiques que semblaven ser resultats màgics. Eren els famosos Atari i SiclairZX Spectrum. Com de prehistòrics semblen ara vistos des de la distancia!
Més tard, ja als noranta, assistirem a les classes de Framework que ens. serviren per a posar-les en pràctica i començar la informatització de la paperassa. Tot era voluntari i com a conseqüència de la curiositat que despertaven les noves tecnologies.
I ara que el temps i les obligacions ens ho permeten, hem donat una passa més enganxant-nos al món del blog, on anem expressant opinions, experiències i vivències alhora que ens. informem d'altres.
També, les xàrcies socials, estan oferint-nos tot un munt d'oportunitats de trobar-nos amb gent amb qui podem relacionar-nos. Gent que no coneixies fins ara, gent que pensa de manera similar a la nostra, exalumnes que quasi havíem oblidat, paisans que ens eren totalment desconeguts, grups de tota mena, etc, etc.
Així doncs, esperem continuar aprofitant-nos de tot aquest món que la tecnologia ens posa a l'abast.