dijous, 29 de desembre de 2011

Buscant la Cova de l'Or


De què la vida està plena de petiteses que ens donen grans satisfaccions tothom n'està assabentat. Doncs, una d'eixes petiteses m'ha fet feliç i m'ha omplit de goig. En si, no és res de l'altre món, però per a mi, hi ha representat moltíssim.
Feia anys que tenia en ment visitar la cova de l'Or a Beniarrés, el meu poble. De fet, ja ho havia intentat en alguna que altra ocasió, però sense guia, a les palpentes, com aquell que diu, la cosa havia estat un fracàs. La cova en qüestió es troba ben arrecerada en un raconet de difícil accés i sense camí que hi conduïsca.
Però, ara, l'ajuntament de Beniarrés se n'ha fet càrrec i han començat a habilitar una petita senda, que tot i trobar-se encara bastant embastada i sense senyalització, m'ha facilitat moltíssim la tasca de trobar-la, encara que en algun punt l'haja perduda i he hagut de refer les passes per tornar-hi. Si que seria d'agrair alguna que altra senyalització puntual en aquells llocs on escaiga.
La primera part del recorregut és ben fàcil. Un camí asfaltat condueix fins el tram més complicat des d'on, travessant espais plens de vegetació salvatge i d'empinades costes, arribes fins la mateixa cova, tapiada i amb una petita reixa metal.lica per impedir l'entrada de la gent desaprensiva que, des del seu descobriment, ha anat espoliant-la i realitzant diferents actes de vandalisme.
Arribat a aquesta part dificultosa del recorregut, hi ha hagut un moment de pèrdua de la senda que m'ha fet dubtar en si continuar o no perquè anava endinsant-me cada cop més en un terreny força abrupte i recobert de vegetació que m'impedia el pas. Afortunadament, tornant sobre les meus passes, l'he retrobada de nou i ja ha estat fàcil accedir-hi. Una reixa abandonada al costat del recorregut m'ha fet pensar que la gruta ja estava ben a prop. Així ha estat. Allí estava l'entrada, encarada al sud, solejada durant tot el dia i ben protegida dels freds provinents del nord.
L'emoció ha estat gran. Tota la comarca del Comtat a la vista. L'impressionant Benicadell al costat i una mica més enllà, el Montcabrer. El barranc de l'Encantada entre Beniarrés i Planes.L'embassament desprenent boires matutines. La sempre referent ermita marinera. La mateixa vista que els habitants del Neolític, més de 5.000 anys abans, ja contemplaven, és clar, sense l'embassament i l'ermita. Allí guardaven els seus cereals conreats a les vores del riu Serpis, allà baix, a la vall de Perputxnet. Allí tenien els seu recipients, artísticament fabricats i de gran bellesa plàstica.
He acabat el matí content i satisfet. Al cap i a la fi, era un desig de molts anys enrere. He baixat al poble i l'amic Fede, al bar que regenta, el Caribbean,  ha estat el primer en conéixer el meu desig complit.





 


3 comentaris:

  1. Entenc perfectament el teu goig. M'has fet ganes d'anar perquè jo encara no la conec. A més, eixes fotos tan xules que has pres són un reclam difícil de rebutjar.

    ResponElimina
  2. Reb la meua enhorabona.
    Jo ho vaig intentar fa uns anys i no ho vaig aconseguir. Mon pare m'havia portat de xicoteta quan uns arqueòlegs estaven treballant, va ser molt emocionant.
    Entenc perfectament el teu entusisme i el que hauràs sentit al haver-la trobat. A mi m'hauria encantat. Potser algun dia.
    Bones i Neolítiques Festes!!

    ResponElimina
  3. Gràcies per compartir el recorregut i l'emoció.

    ResponElimina