dilluns, 10 d’octubre de 2011

Sempre igual.

M'he trobat en una situació que no és nova i que malauradament em resulta d'allò més ignominiosa. Aquest fet, per desgràcia, sovinteja molt i ens el trobem a cada passa que peguem. Em referisc a l'ús que fem de la llengua, a la poca estima li tenim, a l'esperit de servilisme badoc que tenim els habitants d'aquest país quan algú se'ns dirigeix en llengua forastera.

Resulta que anava jo a fer una revisió a la meua bici i quan entre al taller, un client estava explicant-li al xicon encarregat el motiu de la seua visita i tot el que volia per a la seua bicicleta. Observava com de dificultós li era expressar-se en llengua castellana i ja estava patint jo de veure tant de servilisme idiomàtic. Coneixia que aquest xic, to i ser de les generacions gandianes que ja han crescut parlant castellà, entenia i sabia parlar la nostra llengua. Jo sempre li hi parle i ell em contesta sense problemes.

Doncs bé, coneixent tot açò, no aguantava aquesta situació tant habitual per aquestes terres i vaig intervindre tot sabent que em clavava on no m'importava, però rebentava si no ho feia.

-Perdone, però el veig patir parlant en castellà- li vaig dir. –Ell l'entén perfectament si ho fa en valencià- Li vaig aclarir.

L'home em va mirar una mica estranyat i, alhora, alleugerit d'allò que ell creia era la seua obligació –de parlar-li en valencià, clar-.

-Es que com m'ha parlat en castellà, doncs jo pensava que no m'entendria- Em va contestar.

Aleshores li vaig fer la clàssica petita reflexió que adduïm en aquestos cassos, com un exercici propagandístic per a l'ús de la llengua.

-Mire, sempre hem de tindre present que la nostra llengua és la que hem d'usar en tots els llocs. Ací, tothom ens entén, encara que no la parle i vosté està patint expressant-se en castellà. Aquest xic havia d'haver tingut la delicadesa de parlar-li en valencià tot veient els esforços que vosté està fent per parlar en castellà.

A l'home li va canviar la cara. Ara s'hi veia més distés i amb més loquacitat parlant en la seua llengua, la que havia d'haver utilitzat des d'un principi.

2 comentaris:

  1. Es qüestió de reeducar la nostra conducta en aquest camp. Jo vaig començar fa ja força anys a iniciar les converses en la meva llengua i a no canviar encara que el meu interlocutor parlés en castellà ja que sempre em sentia que havia de canviar jo perquè així ho havia assimilitat de petita. Vaig raonar que si tots dos ens enteníem cadascun parlant en una llengua diferent, per què sempre havia de ser jo qui canviés...? i bé, obviament de tant en tant et trobes algú que et diu que ets un maleducat per no contestar-li en castellà però li respons: "què no m'entens? jo no et dic que ho siguis tu per no parlar-me en la llengua natural d'ací, que cadascú parli la que vulgui". Hem de prendre consciència sobre el tema i quan hi estàs entrenat no se't fa difícil i tothom ho acaba trobant natural. Es que han estat molts anys d'acotar el cap i de rebre i de fer-nos creure coses que no eren i això vulgues que no deixa un ròssec psicològic que hem d'anar netejant.
    Salut i força!

    ResponElimina
  2. Violant, això que nosaltres tenim tan clar no sembla que siga fàcil d'entendre per a altres persones. Erre que erre, continuen pensant que hi estem equivocats. Estan convençuts de què tenim l'obligació de cedir sempre, encara que ens puguen entendre.

    ResponElimina