divendres, 18 de març de 2011

Àngels, allà on estigues


Àngels, ja ens has deixat. El teu cos s'ha cansat i no t'ha permés continuar més enllà, però des d'on estigues, el teu esperit continuarà entre nosaltres i la teua estela brillarà en el nostre record. Tin per segur que has deixat una petjada en les nostres vides que res ni ningú no la podrà esborrar.
Durant els molts anys que et vam tenir entre nosaltres, fores el nexe d'unió, la guia, la persona amb qui descarregàrem moltes de les nostres preocupacions, la persona a la que acudirem per solucionar dubtes, solucionar petits conflictes -perquè eren petits-, la que ens recordava continuament que entre el blanc i el negre hi havia tota una gamma de grisos. I ho feies tot, no des d'una posició elevada, sinó com una germana major, a l'altura nostra. La teva edat no era obstacle per a res perquè la mentalitat no te la marcava el DNI.
Una malaltia de cognom recidivant, va fer que la teua jubilació no fos el que t'havies merescut i d'aquesta manera vares anar consumint-te sens poder gaudir plenament de la vida i això ens entristia, sobre tot quan celebràvem algun esdeveniment o algun acte de convivència.
Encara recorde el dia que et vaig conéixer. Acompanyava la meua dona, de la que vas ser mestra d'infantil en L'Orxa -on encara et recorden amb afecte- quan anàrem a Oliva perquè ens informares de quines eren les circumstàncies escolars a la localitat. Després, l'any següent, vaig tenir la sort de començar a treballar al centre que tu dirigies i on ja no ens separariem fins que la teua vida laboral es va esgotar.
Ens vas obrir ta casa i no ens la tancares mai. Quantes voltes celebràvem algun àgape amb altres companys en aquell lluminós pis que tenies allà on comença el nou urbanisme oliver cara a la mar! Després, sempre t'hem tirat de menys. Aquelles expressions de: Àngels no vindrà, no s'hi troba bé. Àngels ha d'anar a la diàlisi... ens produïen una pena immensa.
En el treball, ben aviat començarem a participar de les mateixes idees. Tot i que procedies de l'escola de l'antic règim, t'acoblares d'allò més bé a les noves idees que tot aquell grup de mestres joves aportàvem al centre que, pocs anys després, esdevindria com a Hort de Palau, canviant-li el nom, l'edifici i l'esperit.
L'estima pel teu país va arrelar en tu i ho portares a la pràctica en la teua vida professional i privada. Per això has tingut un comiat de la manera que t'hagués agradat. A l'església, la llengua ha estat la teua, la nostra, des de l'A a la Z. En aqueixa parròquia, sembla que tenen clar que Déu, a banda de l'arameu, l'hebreu, el grec, el llatí i el castellà, també entén el valencià.
I com a acte final, abans que se t'endugueren, dos antics alumnes teus han interpretat de manera sentida per tots els assistents, eixa melodia que no ofereix glòries a ningú, però que sens dir res, ho diu tot. Diu el que som i ens recorda d'on som i per això ens commou cada cop que l'escoltem: La Moixeranga.
Adéu, Àngels. Per sempre viuràs entre nosaltres

3 comentaris:

  1. Un sentit comiat, ple d'admiració i de carinyo.

    ResponElimina
  2. Com sempre has trobat les paraules exactes per definir com era la nostra Angels. Gracies pels qui l'estimavem

    ResponElimina
  3. PILAR, crec que mai podem expressar del tot el sentiment que sentim per les persones que estimem i ens deixen.

    ANÒNIM, les paraules podien haver estat més exactes; però aquests escrits estan fets sobre la marxa i presenten carències lèxiques inevitables. De tota menera, la intenció és el que conta. Gràcies

    ResponElimina