diumenge, 27 de març de 2011

Ciclisme tocadet d'història

Hui, vaig a reportar sobre una eixida amb bicicleta que he fet moltíssimes vegades, però aquest cop ha estat diferent. Ho ha estat per diversos motius: perquè l'he volguda fer sense presses, perquè tenia ganes de parar-me en alguns dels seus indrets i mirar amb altres ulls allò que m'era tan familiar, i perquè fa uns mesos vaig llegir el “Crim de Germania” de Josep Lozano en el que situa els inicis de la segona revolta de les Germanies en un dels espais del recorregut que m'ocupa: La Retoria.

El viatge té el punt de partida a Gandia, seu dels Borja, amos i senyors de quasi totes les terres d'aquesta part de La Safor i de La Marina, que foren, entre d'altres, causants d'aquesta revolta iniciada per les condicions abusives a les què eren sotmesos els nouvinguts repobladors mallorquins que ocupaven el lloc dels expulsats moriscs.
Una vegada passada la localitat d'Oliva, seu dels Centelles, emparentats amb els Borja i, també, com aquells, explotadors dels camperols, arribe al paratge oliver anomenat la Font Salada, que deu aquest nom a les aigües termals que allí brollen i que mantenen una temperatura constant durant tot l'any.
Des d'allí mateix inicie el recorregut que travessa el parc natural de la Marjal Pego-Oliva que en aquests inicis de primavera, la flora i fauna comencenun nou cicle vital. Ho faig tot recorrent paral.lel al riu Bullent -desaigüe natural dels acuífers que procedeixen de les muntanyes de l'interior- ja en terme municipal de Pego. Aquesta marjal estava molt d'actualitat fa alguns anys quan al front del consistori pegolí hi era un d'aquells alcaldes que s'hi feien notar per les actuacions tan personalistes i megalòmanes.
Continue en direcció a Pego i a través del port de Sagra -tenint per damunt el castell d'Ambra i llegint algun que altre topònim morisc- arribe a la Retoria, territori del principal cabdill de la rebel.lió agermanada. Cal destacar que aquests camperols agermanats eren descendents dels mallorquins que repoblaren aquestes terres dos o tres generacions abans. No sols vingueren a aquests indrets de La Marina, també ho feren a les comarques veïnes de la Safor, el Comtat i la Vall d'Albaida, i d'ahí que la revolta s'estengués per totes elles, éssent la batalla final a Setla de Nunyes (Muro de l'Alcoi)
Sagra i El Ràfol d'Almúnia són els pobles pels que passe. Els altres, Benimeli, Sanet i Negrals i Beniarbeig, queden en direcció a Ondara i el Verger. Des d'El Ràfol, em dirigisc cap al nord, travessant la Segària, tot buscant la marjal que he deixat abans i que ara la travesse longitudinalment en direcció a la desembocadura del Molinell, l'altre riu de la marjal.
Abans de baixar el port, em pare a contemplar tota l'extensió d'aquesta impressionant zona humida -encara amb aspecte hivernal- oberta a la mar i tancada per les serres de Mostalla i Segària. I, a la vista, trencant la bellesa muntanyenca, la bestiesa habitual per aquestes comarques: destrosses i més destrosses de muntanya per construir cases i més cases amb eixe afany d'urbanitzar i fer d'aquest país el més pròsper i desenvolupat d'Europa (economia rajolera que ens ha dut a una situació difícil.
Al final d'aquesta ruta i després de travessar la N-332, arribe a la desembocadura del Molinell i des d'aci, rumb a Oliva, camí jalonat de campings que serveixen de residència hivernal als centroeuropeus que han escollit aquesta climatologia fugint de la duresa climàtica dels seus països d'orige.
De nou entrant a Oliva pel camí de les Bruixes. Tot em resulta familiar, com si estigués al meu poble. De fet, si que el considere com a tal. Tants anys en aquesta població, recorrent els seus camins i carrers i convivint amb la seua gent, m'han deixat una petjada ben difícil d'esborrar. Quasi tot el terme municipal visitat en aquelles activitats de camp que ens duien, tant a peu com en bici, a molts dels seus racons: La Carrasca, l'Almuixic, la font del Rubiol, l'Elca, la font de l'Om, les Marjaletes, el Clotal i un llarg etcètera.
No ha estat malament l'experiència. Pensarem en algun altre recorregut que il.lustre aquesta activitat lúdica.




















dissabte, 26 de març de 2011

Atacs de nostàlgia


Mira que em propose no escriure de l'activitat política que duen a terme els nostres representants, però si no ho faig, rebente. Un dels objectius d'aquest blog és precisament això: donar eixida a les recalfades mentals que em produeixen alguns polítics en exercici, sobre tot aquells que actuen de manera prepotent, abusiva i faltada de la més mínima decència.

És el cas, com no podia ser d'altra manera, de l'actitud presa pel PP valencià davant la marxa convocada contra la corrupció. No els agrada que ningú els retraga allò que estan fent, no sols malament -que això tindria una certa comprensió per part de tothom- sinó el que fan contra el més mínim sentit ètic que se suposa ha de tindre un governant.

L'actitud que han pres davant la convocatòria d'aquesta marxa ha estat demanar al jutjat que l'anul.le. Fins i tot, van més enllà de l'anul.lació: demanen també el tancament de webs, blogs i perfils del Facebook que hagen difós, segons ells, una imatge vexatòria del president. Com si ell, el Molt Honorable, no estigués contínuament vexant-nos a tots amb la seua conducta vergonyosa i menyspreadora, mentidera i deshonesta, que ens avergoneix i en ompli de d'amargures.

Aquesta reacció és pròpia d'unes mentalitats totalitàries que ens recorden esdeveniments que estan en plena actualitat. No en va aquests dirigents populars –em fa gràcia això de populars- venen d'on venen: de l'antiga Alianza Popular, que ja saben d'on procedien. Si fins i tot, al seu si, sembla que s'estiga gestant alguna cosa per part d'algun sector més “normal” perquè també aquests estan veient-se arraconats i foragitats.

Amb quina nostàlgia recorden temps passats en què dictaven el que calia fer i dir en cada moment (encara ho fan a Canal 9). I, sobre tot, l'afalac desmesurat al líder.
Pensava que havíem avançat. Però, no.

divendres, 25 de març de 2011

Eufemismes

Açò de llenguatge, com la roda, és la cosa més gran que la humanitat ha posat al seu servei. Amb ell, podem canviar el que ens done la gana. Podem posar pels núvols alguna cosa i, pel contrari, esmicolar-la fins el ridícul.
Continuant una mica amb la temàtica del post anterior, i carregant les tintes en allò que ens hem entestat en deixar-ho com a políticament correcte, vegem que amb el llenguatge podem fer autèntics miracles amb la idea que tenim de moltes coses. Ens valdrem d'eixe mot que no té res a veure amb l'Eufèmia, però que se li sembla molt. Així, mitjançant els eufemismes, hui en dia, transformem idees i conceptes.
Pareix ser que dir al pa, pa i al vi, vi, ja no hi és correcte. Hem de dissimular i caminar de puntetes per no fer massa soroll.
Estem veient com en els últims anys, en els mitjans de comunicació, van apareixen maneres de dir les coses que dissimulen, amaguen o ornamenten uns significats que no agraden.
En l'àmbit de l'economia observem que la borsa no s'enfonsa, sinó que hi ha retirada de valors. No existeixen els acomiadaments massius, més bé hi ha redimensió empresarial. El creixement, sempre és creixement, encara que siga negativament o s'hi quede en zero. Nigú té responsabilitat dels preus, són ells els que tenen un comportament bo o dolent. L'acomiadament no és barat, més bé les plantilles són flexibles.
En les guerres al Pròxim Orient, sembla que són las “Hermanitas de la Caridad” les protagonistes, perquè en lloc de bombardejos massius, atenen objectius. No causen víctimes civils, faltaria més; produeixen danys col.laterals. I si en una visita no en tenen prou, en fan una altra, així s'estalvien els atacs.
En els ambients civils, el canvi de status és meravellós. Ia no hi ha carcellers, ara són funcionaris de presons. Els espies ja no espien; millor, informen. Els casers han passat a ser empleats de finques urbanes i els fematers, ara, s'han reconvertit en especialistes en tractaments de residus urbans. I què dir de les xaboles. Ara, sembla que han millorat i són mòduls horitzontals de tipologia especial.
La higiene i la no discriminació s'han fet paleses en el món de la prostitució. Les prostitutes, algunes, han millorat la seua consideració i han passat a ser massatgistes, desplaçant a aquestes últimes a la categoria de fisioterapeutes. Els fisioterapeutes s'han vist envaïts per elles i han dit: nosaltres som digitopuntors.
El món del dolor resulta massa fort, d'ahí que mots com malaltia, angoixa de la mort i accident mortal, siguen substituïts per patologia, dolor terminal i lesions incompatibles amb la vida.
Com veiem, les paraules són un instrument al nostre abast per difuminar aquells conceptes que considerem massa forts i que poden causar-nos malestar i intranquil.litat d'esperit.


dilluns, 21 de març de 2011

Llenguatge sexista?


Des de sempre -i d'açò tan sols fa un parell de dècades- aqueix llenguatge que vol ésser no sexista i que per a conseguir-ho no dubta en degenerar la llengua, em resulta, si més no, un tant -o millor dit, un molt- farragós, pesat, inútil i superflu. Ja sé que els partidaris d'aqueixes formes no hi estaran d'acord. Qüestió d'opinions i les opinions són lliures. Així que allà ells amb el seu pensament, que el meu no va per ahí.

Ells i jo, això si, estem d'acord en no ser sexistes, en reconéixer la igualtat entre tots -homes i dones- i la igualtat va per altres camins més importants. Però que per a manifestar-ho hàgem de recórrer a usar eixe carregament lèxic, em sembla excessiu. Els textos i discursos s'hi fan pesats, repetitius i, fins i tot, ridículs. Almenys així m'ho pareix. Ja dic, qüestió de gustos i d'opinions.

I tota aquesta moda, mania, o com s'hi vullga dir, ve de la hipòcrita “correcció política” que gasten polítics i comunicadors per por a ser tatxats de discriminadors.

En l'àmbit lingüístic anglosaxó, aquesta transformació del llenguatge ha estat realitzada d'una manera més palesa, doncs els compostos amb el mot “man” hi son habituals. Així tenim, entre d'altres, chairman, mankind, workman, woman, etc.etc.. que, efectivament, porten el man com a prefix o sufix, però amb sentit neutre. Açò, no obstant, per als defensors de la igualtat en el llenguatge no és obstacle per a modificar-les, transformar-les o inventar-ne de noves.

Entre nosaltres, tant en català com en castellà, eixe fenomen discriminador no s'hi dona, però si que hi ha tendència a utilitzar fòrmules que eliminen el neutre, doncs tenen l'aspecte de masculí. Si ho podem fer així, res a objectar. Però altres vegades no tenim més remei que usar fòrmules que, com he dit abans, són pesades, inútils i supèrflues: Benvolgts/des amics/es, estem tots/es ací per expressar als ciutadans/es que entre tots/es nosaltres... Un desgavell si continuara.

També hi ha qui s'inventa fòrmules rares i estranyes, en castellà. Aquell tan radical i inconformista que canvia el genèric “queridos amigos” per “querides amigues”. O d'altres, en anglés, que li tenen aprehensió el terme “History” per allò del “his” i proposen dir també “Herstory” Així, ells i elles, tots i totes contents i contentes. O cal dir: tothom content. Però, atenció, que "tothom" és masclista. Caldria inventar-ne una altra que digués: "totdona" Millor, deixem-ho amb "everibody" i cap persona resultarà ofesa. Ah! i què em dieu de "persona"?: un flagrant feminisme.

Res, que qui no resulta ofés, és perquè no vol.

divendres, 18 de març de 2011

Àngels, allà on estigues


Àngels, ja ens has deixat. El teu cos s'ha cansat i no t'ha permés continuar més enllà, però des d'on estigues, el teu esperit continuarà entre nosaltres i la teua estela brillarà en el nostre record. Tin per segur que has deixat una petjada en les nostres vides que res ni ningú no la podrà esborrar.
Durant els molts anys que et vam tenir entre nosaltres, fores el nexe d'unió, la guia, la persona amb qui descarregàrem moltes de les nostres preocupacions, la persona a la que acudirem per solucionar dubtes, solucionar petits conflictes -perquè eren petits-, la que ens recordava continuament que entre el blanc i el negre hi havia tota una gamma de grisos. I ho feies tot, no des d'una posició elevada, sinó com una germana major, a l'altura nostra. La teva edat no era obstacle per a res perquè la mentalitat no te la marcava el DNI.
Una malaltia de cognom recidivant, va fer que la teua jubilació no fos el que t'havies merescut i d'aquesta manera vares anar consumint-te sens poder gaudir plenament de la vida i això ens entristia, sobre tot quan celebràvem algun esdeveniment o algun acte de convivència.
Encara recorde el dia que et vaig conéixer. Acompanyava la meua dona, de la que vas ser mestra d'infantil en L'Orxa -on encara et recorden amb afecte- quan anàrem a Oliva perquè ens informares de quines eren les circumstàncies escolars a la localitat. Després, l'any següent, vaig tenir la sort de començar a treballar al centre que tu dirigies i on ja no ens separariem fins que la teua vida laboral es va esgotar.
Ens vas obrir ta casa i no ens la tancares mai. Quantes voltes celebràvem algun àgape amb altres companys en aquell lluminós pis que tenies allà on comença el nou urbanisme oliver cara a la mar! Després, sempre t'hem tirat de menys. Aquelles expressions de: Àngels no vindrà, no s'hi troba bé. Àngels ha d'anar a la diàlisi... ens produïen una pena immensa.
En el treball, ben aviat començarem a participar de les mateixes idees. Tot i que procedies de l'escola de l'antic règim, t'acoblares d'allò més bé a les noves idees que tot aquell grup de mestres joves aportàvem al centre que, pocs anys després, esdevindria com a Hort de Palau, canviant-li el nom, l'edifici i l'esperit.
L'estima pel teu país va arrelar en tu i ho portares a la pràctica en la teua vida professional i privada. Per això has tingut un comiat de la manera que t'hagués agradat. A l'església, la llengua ha estat la teua, la nostra, des de l'A a la Z. En aqueixa parròquia, sembla que tenen clar que Déu, a banda de l'arameu, l'hebreu, el grec, el llatí i el castellà, també entén el valencià.
I com a acte final, abans que se t'endugueren, dos antics alumnes teus han interpretat de manera sentida per tots els assistents, eixa melodia que no ofereix glòries a ningú, però que sens dir res, ho diu tot. Diu el que som i ens recorda d'on som i per això ens commou cada cop que l'escoltem: La Moixeranga.
Adéu, Àngels. Per sempre viuràs entre nosaltres

diumenge, 13 de març de 2011

Futbol, futbol


És evident que els estats d'ànim estan determinats per les circumstàncies. Unes vegades, seran circumstàncies vitals, importants; altres, en canvi, seran irrellevants, trivials, però que et deixaran el mateix regust dolç o amarg.
Una d'aquestes últimes seria la que ens produeixen els resultats de futbol dels nostres equips. Açò que sembla una tonteria per als no aficcionats a aquest esport, no ho és per als qui des de les més tendres infanteses han estat seguidors d'un club de futbol. Aquesta implicació sentimental vers un equip imprimeix caràcter en els seus seguidors.
Els èxits o fracassos esportius produeixen uns estats d'eufòria o depresió que els no addictes a aquests menesters no comprenen i àdhuc els resulta difícil d'entendre. Tanmateix, és una realitat constatable.
Darrerament, els seguidors d'aquest imprevisible, caòtic i desgavellat club, el VCF, estem rebent una sèrie de frustracions, desencants i revessos massa grans per a no caure en un estat de pessimisme que ens pot recordar el que tingueren els escriptors de la generació del 98 davant la pèrdua de Cuba i Filipines, salvant les diferències.
Des de ben menut que tinc aquest sentiment pels colors del VCF. Cap altre club, per guanyador que fos, ha pogut desviar-me de la seua influència i portar-me a la seua cleda guanyadora. Fidelitat sentimental, que, tot i ser minsa en èxits, supera els intents de lliurar-se de la seua influència.
Però aquest seguidisme cap a un club produeix, de vegades, que algun altre reba les més agres fòbies i ens alegrem quan fem del seu fracàs, un èxit propi. És a dir: que en gran manera sentim plaer quan vegem per terra l'equip de les nostres fòbies. Aquest seria el cas d'aqueix equip que desperta en nosaltres la més profunda desafecció fins alegrar-nos dels seus fracassos. Cadascú en tindrà algun en concret, però crec que tothom va pel mateix camí.
I, per què aquesta fòbia? Doncs perquè vegem un cert aire de despreci i superioritat que els més dèbils no podem suportar. D'ahí que, alhora, siguem quasi seguidors d'un altre club superior al nostre al que no li vegem aqueix orgull que ens desprecia. Per això ens alegrem força dels èxits d'aquest últim, perquè sabem que els seus èxits són els fracassos de l'altre. 
Quin món aquest, el del futbol, que tantes passions desperta i tants milions mou tot emparant-se i aprofitant-se dels sentiments que tenim cap a uns o altres colors. Però així és la humanitat: tenim creences i conviccions, filies i fòbies, i de tot açò se n'aprofiten uns altres per enriquir-se, manar i dominar. Malgrat ser-ne conscients, seguim amb els nostres sentiments.

dilluns, 7 de març de 2011

Dones, més enllà del seu dia.

En el Dia de la Dona, qualsevol cosa que diga o escriga és poc. Per tant, vos deixe aquest video que he trobat i que servisca perquè la societat masclista, arreu de tot el món, les tinga al lloc que els pertoca, que no és altre que el d'ésser considerades com a persones. A veure si algun dia desapareix el Dia de la Dona. Això voldrà dir que les dones seran persones i no objectes al servei de l'home.

diumenge, 6 de març de 2011

També La Safor

Una manifestació més en contra de la supressió de les emisisons de TV3 al País Valencià és la que realitzàrem a Gandia en la vesprada del dissabte , 5 de març, a la Plaça Major.

Ha estat un punt de trobada de vells coneguts i motiu d'alegria de veure'n de més joves que mantindran la flama del nacionalisme valencià durant les properes dècades, tot i la persecució cultural que estem patint per part del partit governant, el PP, segons ells, de la CV, però, no; més bé de l'Espanya profunda.

Aquest acte reivindicatiu, dançat espontàniament per molts participants al ritme de la música popular, ha suposat una reafirmació dels nostres sentiments d'estima a esta terra tant maltractada per les classes dirigents al llarg de la història.

Hem denunciat la censura a un mitjà de comunicació en la nostra llengua que, damunt, ofereix una qualitat que no trobem en altres mitjans promocionats o protegits per ells. Volen fer-nos creure que per motius de caràcter administratiu s'hi veuen obligats a clausurar aquestes emissions. Quin cinisme!

Tenim ben clar que van a per nosaltres -els hi fem nosa- i no volen permetre que hi puguen haver mitjans de comunicació no controlats per ells. A Gandia TV -sense entrar en més- estan fent-li el mateix; no així a l'altra cadena comarcal que si que és controlada pel candidat local del PP.

Hem escoltat les paraules que denunciaven els fets, i per uns moments, ens hem alliberat de la pudor que desprenen les idees putrefactes d'aquest PP entestat en acabar amb tot allò que no siga conforme a la seua manera d'actuar.

Som conscients de què la seua picadura alienant no ens farà seguidors aborregats i sense criteri dels qui puguen traure submissió i fervent homenatge, fins el punt d’estimar-los i afalagar-los com a salvadors de totes les crisis que ens afecten. No, res de tot això. Quedarem com a sìmbol i testimoni d'un País que van desfent i que nosaltres, malgrat les seus murrieries, lluitarem perquè no siga així.

divendres, 4 de març de 2011

El teatre de la mentida


Ja anem endinsant-nos en les turbulentes aigües de la campanya electoral. Ja comencen -bé, no comencen, continuen, però amb més intensitat- a desbarrar i a dir bogeries.

M'acaba de cridar molt, però que molt, l'atenció l'acusació de Camps cap al govern central dient que li ho han llevat tot. Això si, la dignitat crec que no li l'han furtada. Com van a furtar-li-la si ni en té ni la coneix? Si en tingués, ja faria temps que hauria deixat el càrrec. I no sols no el deixa, sinó que damunt va presumint com un Mubarak o Gadafi de què el poble l'estima i de què és el dirigent més votat de tot l'occident occidental. Ben mirat, li done la raó. Ara, que s'hauria de preguntar si és a ell, per ser ell, a qui voten o el voten perquè encapçala la llista. Ja sabem que ací voten PP encara que el cap de llista siga el Botones Sacarino.

Jo ja no sé si pensar que aquesta societat està malalta quan permet que individus com aquests ens governen amb majories tan notòries. Alguna cosa fallarà quan la corrupció hi és presa com a qualitat positiva en un governant. És un dilema el que tinc: o la gent considera valuosa la corrupció política o és que és tonta i no se n'assabenta.
Una altra perla que ha amollat: Somos imbatibles, somos los mejores! És veu que també li han furtat la humilitat i s'hi mostra altiu i desafiant. No té remei, i damunt sap que açò li dona més vots.
Com pot el PP reivindicar la regeneració política posant Camps com a gran estrela? No ho entenc. Si les previsions de majories s'hi compleixen, Déu ens pille confessats. La societat haurà caigut en les urpes d'aquestos manipuladors, demagogs i tergiversadors.
Ara bé, una mica de por si que deuen de tindre quan no volen que figure el seu rostre en les tanques electorals, no siga que el reconeguen i l'identifiquen com un Wanted de la Gürtel, per si encara hi ha gent que no ha caigut de la figuera i pense que sols és un bon xic, amic de bisbes i cardenals.

dijous, 3 de març de 2011

Els defensors de la llengua

Diuen defensar la llengua, però els ve gran, molt gran. I el més trist és que no tenen vergonya. Ací en teniu un petit exemple del que són.