dissabte, 5 de febrer de 2011

Eskerrik asko eta ongi etorri


Havien fet la volta al món. Una primera estada fou Irlanda. Pluja, història i tradició en aquella illa, trampolí per a les amèriques
Califòrnia i les muntanyes Rocalloses. Motxilles a l'esquena, escalades, bicicleta i tot un munt d'escenaris sorprenents dels que havien sentit parlar i ara els acabaven de trepitjar. Ciutats, parcs naturals, flora i fauna estranya per a ells. La mítica Califòrnia havia estat objectiu de la seua aventura.
D'illa en illa, de volcà en volcà, per l'immens Pacífic arribaren a Nova Zelanda i Austràlia, on podríem arribar nosaltres si hi ferem un forat tot travessant la Terra. Meravelles de la natura en forma animada i inanimada. Tot sorpreses i descobriments. Exotismes nadius barrejats amb formes occidentals.
Novament al continent. Bangladesh, Singapur i les misèries en forma humana. Katmandú, avantsala de les altes serralades de l'Himalaya allà en terres del Nepal. Vida de misèria i contradiccions. La improvisació i les decisions ràpides han de formar part de l'ànim si no vols vuere't paralitzat.
Avions, bicicletes, trens, furgonetes i tota mena de transport terreste i acuàtic. Enormes motxilles carregades de pertinences i grans alforges equilibrades per no fer caure les bicis. Una manera de visitar el món, lluny dels programats i medits -fins el minut- viatges que ens ofereixen les agències.
Eren Leire i Asier als qui vaig trobar quasi perduts, no perduts, però si dubtosos amb el camí que devien seguir. La casualitat va ver que me'ls hi trobara i em vaig oferir a guiar-los fins on el temps m'ho permetera.
No portaven massa equipatge a llurs bicis, però amb tant de quilòmetre a l'esquena, deuria fer-se pesat. Venien del sud, procedents del nord i allà es dirigien altra vegada. Euskal Herria era el seu país.
Així que ens posàrem en marxa i per camins traçatas entre tarongers i séquies de marjals, els vaig acompanyar fins la platja de Tavernes, des d'on els vaig indicar el camí a seguir fins el Brosquil i Cullera, que era el final d'etapa.
Pel camí, Leire anava narrant-me les seues activitats i jo gaudia escoltant-la i envejant-la una mica. Asier era més callat i no parlava tant. Com a despedida em va escriure les seues dades personals i el nom del blog on narrava totes les seues aventures.
Ara, ha passat quasi any i mig no tenia notícies d'ells. El blog el tenien parat i res de nou hi era. Però, de sopte, una nova publicació ha aparegut als meus ulls i això vol dir que hi són i viatjant de bell nou. Han estat al sur d'Itàlia i publiquen un post acompanyat d'un meravellós video en què ens mostren l'activitat dels volcans d'aqueixes terres. Tota una passada visionant-lo.
Leire, Asier: gràcies i benvinguts
Ací teniu el seu enllaç:


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada