diumenge, 20 de febrer de 2011

Allà, on mor el sol


Un dels llocs més ple de llegendes, fantasies, històries, narracions i supersticions, és la part nord-occidental de la península Ibèrica,en concretet els voltants del Cap Finisterrae, Finisterre o Fisterra. Aquests indrets, tan plens de màgia i d'esoterisme, sovint coberts de fantasmagòriques boires i assotats per forts vents, representaven la fi del món per als habitants del continent europeu.

Lloc d'intrèpids mariners, de profundes i ancestrals tradicions i d'arrelades supersticions, li donarien el tètric nom de Costa da Morte.

Durant les llargues nits d'hivern, quan els temporals impedeixen la navegació i la pesca, tots, reunits al voltant del foc, escoltarien llegendes i històries trameses de pares a fills.

Existeix la creença de què el nom li ve donat per la gran quantitat de naufragis provocats per la força del mar contra les roques d'aquestes costes abruptes, arrastrant i projectant contra elles homes i vaixells. El seu fons marí és un gran cementeri de centenars o milers de marins victimes d'aquesta força huracanada.

Hi ha, però, una altra creença que el nom no li ve donat per la mort de mariners, sinó per ser la Fi del Món, lloc per on el sol moria cada dia al sobrepassar aquestes costes.

Altres interpretacions més esotèriques ens parlen de l'ancestral Camí de les Estreles, batejat pel cristianisme com a Camí de Sant Jaume, que acabava precisament ací, a Finisterrae i per on antics caminants celtes arribaven de tot Europa al lloc on el Sol moria cada dia per a renàixer a una nova vida de Llum.

Actualment, tot i el desgrat de la jerarquia religiosa, molts pelegrins d'aquest camí, després de l'abraçada a la imatge del sant, no dubten en prosseguir la marxa fins tocar la punta de Finisterrae i així reproduir el camí, l'orige del qual es remunta a temps ancestrals.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada