dimecres, 19 de gener de 2011

SPQH

No ha estat ni el moment ni el lloc escaients per començar l'ús de les altres llengües espanyoles. Almenys, això és el que jo pense, i no és que n'estiga en contra, ans al contrari.
Que Espanya no és una, això és de caixó i qui no ho veja així, és que algun impediment té davant la vista. Cal fullejar la història d'aquest país per veure com hi ha hagut diferents Espanyes i que alguns s'han entestat en fer-ne una a base de plataformes imperials per aconseguir destinacions divines. Jous i fletxes han estat la imatge representativa d'aqueixa idea.
Fa més de cinc-cents anys que els governants d'aquesta plataforma peninsular -això d'imperial deixem-ho per a nostàlgics- han volgut unificar les gents i els pobles d'Espanya amb uns criteris unívocs, i un d'ells ha estat la llengua, la castellana, clar; però no han tingut en compte que les llengües, a banda de ser instruments per entendre's, són sentiments que caracteritzen les comunitats nacionals. Quan afecta al castellà, si que ho tenen en compte. Malgrat tot, crec que tots estem satisfets de poder tenir també el castellà com a llengua d'ús i no ens fa cap nosa tenir-ne dos, o tres, o quatre, o les que siguen.
Les diferents llengües nacionals han tingut una existència lànguida, sense vitalitat, reduïdes als espais rurals i abandonades per les burgesies i nobleses. No han desaparegut, més bé han revifat quan el poble s'ha adonat que és quelcom consubstancial a la seua idiosincràsia. Per això la Constitució del 78 les reconeix, encara que d'una manera força deficitària.
Hi ha hagut de passar més de tres dècades perquè tinguen el mateix dret a la cambra de representació territorial. I és ara, en un període de crisi econòmica quan s'habilita el seu ús, sabent que això comporta unes despeses que a ningú li semblen correctes. Si tots els senadors són castellans, bilingües, o diglòssics, perquè realitzar aquesta despesa? Parlem castellà i deixem el “pinganillo” que l'únic que fa és nosa (Quin argument més bo per als detractors)
Com hem dit abans, les llengües són instruments que la humanitat ha desenvolupat per poder entendre'ns, i també són trets identificadors dels pobles. Per això, les llengües pròpies, en cadascun del seus territoris haurien d'haver estat totalment implantades, amb els mateixos usos o més que la castellana. Si la nostra llengua fos en casa nostra “la llengua”, crec que no ens hagués importat massa la seua utilització o no al Senat.
Ara, però, el seu ús a la cambra provoca mofes, desprecis, crítiques, i la dreta, la cavernària, la de l'Espanya una, castellana, catòlica, apostòlica i romana, l'Espanya de la "Pandereta Party" arremet contra les altres Espanyes representades -no massa encertadament- en les autonomies del café per a tothom.
Sembla que hi ha hagut alguna intencionalitat malèvola en l'estrena de la cooficialitat en aquestos moments, precisament quan des dels dos grans partits està qüestionant-se l'estat de les autonomies. Així tenen motius més que sobrats per dir que són cares, inútils i destorbadores de la marxa del país.

2 comentaris:

  1. Més car és no utilitzar-les i pèrdre-les.
    Bona exposició, Carfle!

    ResponElimina
  2. Pilar, les llengües no tenen valor econòmic. No podem dir que siga car o barat el seu manteniment perquè formen part de nosaltres mateix i han estat element importantíssim en la nostra manera de configurar-nos com a societat diferent a un altra.

    ResponElimina