divendres, 14 de gener de 2011

Des del Montdúver

Aprofitant els dies anticiclònics amb què ens està obsequiant aquest mes de gener, he fet una escapada al cim del Montdúver per gaudir de les vistes que des d'allí podem contemplar.
He eixit de casa amb 18ºC -ideal per fer activitats a l'aire lliure- i quan he arribat als peus de la muntanya, allí on has de posar-te a caminar, el termòmetre marcava els 14º. Millor encara, doncs el pendent és molt fort i, encara que no vullgues, et fa suar de valent.
Ben aviat, alcancem l'altura suficient perquè comencen a aparéixer les muntanyes més altes de les comarques veïnes, com en aquest cas, el Montcabrer i Benicadell.
Continua el camí ben costerut, però ben pavimentat; ara, però, enfila la direcció nord i quan arribem al final del tram, una amplia balconada ens ofereix vistes de la part nord del golf de València.
Ja no deixem aquesta cara ombrienca fins el més alt de la muntanya. Menys mal, perquè has d'esforçar-te per pujar i amb sol hagués estat pitjor.
Al meu darrere venen dos ciclistes traient el lleu per aquestes pendents. M'alcancen quan ja estic fent els últims metres. Tot i que practique ciclisme, no és aquesta ruta del meu agrat. Pense que és preferible realitzar-la a peu.
Una vegada al més alt, un bosc d'antenes de comunicacions et donen la benvinguda. Quina llàstima veure tota aquesta "plantació" de torres metàl.liques. Malgrat tot, no ens queda altra que conformar-nos si volem aprofitar les tecnologies de comunicacions. Pense que, sempre que les agressions no siguen irreversibles, caldrà conviure amb elles a falta d'altres alternatives. Si no ens funcionen els mòvils, els televisors o les ràdios, ens queixem i no pensem que, ara per ara, és inevitable cometre aquestos atemptats ecològics, paisagístics, estètics o com vullguem dir-los.
Després de xerrar una mica amb els ciclistes, em trasllade a la cara meridional del cim des d'on puc contemplar com les muntanyes del Comtat i la Marina s'endinsen en la mar pel cap de Sant Antoni i com reapareixen entre bromes marines, retallant la línia de l'horitzó en forma d'illa: l'illa d'Eivissa. Altres vegades l'he vista més clara, sense impediments bromosos com els de hui, mostrant tota la seua fisonomia.
I mentre contemple aquestes panoràmiques, un parell d'ocells indiferents a la meua presència, revolotegen, juganers i fugissers, enfront meu sens importar-los que els faça alguna que altra foto.
És aquest punt costaner, tot i no tenir massa alçària, una talaia d'observació d'una grandíssima part del País Valencià. Des de les muntanyes de Castelló, presidides pel Penyagolosa, passant per la planura litoral i el Caroig -amb la fumerada de la nuclear de Cofrents- fins el Montcabrer, Aitana, Puig Campana, Bèrnia i el Montgó, és un amplíssim territori el que en podem observar i gaudir.
Tot aquest rabeig de pau i tranquil.litat, és espatlat únicament pel soroll que causa el motor que produeix electricitat per a les antenes. Com he dit abans, hem d'aprendre a conviure amb els inconvenients de la tecnologia.











2 comentaris:

  1. Unes imatges precioses, malgrat els inconvenients paga molt la pena.

    ResponElimina
  2. Clidice, aquestes muntanyes que tenim -i teniu també vosaltres- vora mar o una mica més endins, si encertes el dia, t'hi pots quedar extasiat

    ResponElimina