dijous, 29 de desembre de 2011

Buscant la Cova de l'Or


De què la vida està plena de petiteses que ens donen grans satisfaccions tothom n'està assabentat. Doncs, una d'eixes petiteses m'ha fet feliç i m'ha omplit de goig. En si, no és res de l'altre món, però per a mi, hi ha representat moltíssim.
Feia anys que tenia en ment visitar la cova de l'Or a Beniarrés, el meu poble. De fet, ja ho havia intentat en alguna que altra ocasió, però sense guia, a les palpentes, com aquell que diu, la cosa havia estat un fracàs. La cova en qüestió es troba ben arrecerada en un raconet de difícil accés i sense camí que hi conduïsca.
Però, ara, l'ajuntament de Beniarrés se n'ha fet càrrec i han començat a habilitar una petita senda, que tot i trobar-se encara bastant embastada i sense senyalització, m'ha facilitat moltíssim la tasca de trobar-la, encara que en algun punt l'haja perduda i he hagut de refer les passes per tornar-hi. Si que seria d'agrair alguna que altra senyalització puntual en aquells llocs on escaiga.
La primera part del recorregut és ben fàcil. Un camí asfaltat condueix fins el tram més complicat des d'on, travessant espais plens de vegetació salvatge i d'empinades costes, arribes fins la mateixa cova, tapiada i amb una petita reixa metal.lica per impedir l'entrada de la gent desaprensiva que, des del seu descobriment, ha anat espoliant-la i realitzant diferents actes de vandalisme.
Arribat a aquesta part dificultosa del recorregut, hi ha hagut un moment de pèrdua de la senda que m'ha fet dubtar en si continuar o no perquè anava endinsant-me cada cop més en un terreny força abrupte i recobert de vegetació que m'impedia el pas. Afortunadament, tornant sobre les meus passes, l'he retrobada de nou i ja ha estat fàcil accedir-hi. Una reixa abandonada al costat del recorregut m'ha fet pensar que la gruta ja estava ben a prop. Així ha estat. Allí estava l'entrada, encarada al sud, solejada durant tot el dia i ben protegida dels freds provinents del nord.
L'emoció ha estat gran. Tota la comarca del Comtat a la vista. L'impressionant Benicadell al costat i una mica més enllà, el Montcabrer. El barranc de l'Encantada entre Beniarrés i Planes.L'embassament desprenent boires matutines. La sempre referent ermita marinera. La mateixa vista que els habitants del Neolític, més de 5.000 anys abans, ja contemplaven, és clar, sense l'embassament i l'ermita. Allí guardaven els seus cereals conreats a les vores del riu Serpis, allà baix, a la vall de Perputxnet. Allí tenien els seu recipients, artísticament fabricats i de gran bellesa plàstica.
He acabat el matí content i satisfet. Al cap i a la fi, era un desig de molts anys enrere. He baixat al poble i l'amic Fede, al bar que regenta, el Caribbean,  ha estat el primer en conéixer el meu desig complit.





 


dilluns, 19 de desembre de 2011

Dies de Nadal


El dies nadalencs semblen ser un temps en què als adults  ens envaeix eixe esperit infantil que mai no hem perdut i que aprofita aquestes dates per aflorar i esdevindre una mica l'infant que portem dins. Els records s'amunteguen  i ens aclaparen, ens transporten al passat i voldríem que mai hagués transcorregut el temps que ens ha convertit en adults.
Les nostres ments se submergeixen  en les aigües dels records i tot un munt d'éssers estimats i d'esdeveniments màgics ocupen el lloc on estaven situats a l'arribada d'aquestes festes.  Flaires aromàtiques d'espígol, nadales recorrent els carrers, rostres somrients i feliços eren el preàmbul que en eixa nit de misteris en forma de súbites aparicions de monedes i ametles ens feien creure que personatges misteriosos i ocults eren els autors de tals actes emotius que provocaven, alhora, temor, inquietud i alegria.
El dia de Nadal -per aquestes terres mediterrànies, habitualment, freds i solejats- ens oferia l'atracció de recaptar les estrenes de mans dels familiars més pròxims. Ara ens venen a la ment tots aquells que ja no hi són, però que reviuen en aquestos dies amb força fent-se presents al nostre record.
Aquestes imatges tenen eixa empremta barrejada de melancolia, tristesa, alegria, simpatia i goig que, tot plegat, caracteritzen els dies de nadal. Si a tot açò afegim l'escenari del petit i familiar lloc on ha transcorregut la nostra infantesa, encara pot presentar tots aquests trets d'una manera més accentuada.


dissabte, 3 de desembre de 2011

Comportaments humans


Mirant les notícies i llegint la premsa t'adones dels comportaments tan uniformats que tenim les persones en quant a adoptar conductes de masses al voltant d'alguns fets, siguen del caire que siguen. Els hi ha de tipus religiós; també de caràcter esportiu; uns altres adorant ídols mediàtics o emocionant-se davant fets de merxandatge de tecnologia informàtica o de rebaixes comercials. Malgrat ser tan diferents aparentment, tenen el denominador comú d'arrossegar les masses cap a un objectiu que trascendeix la més pura racionalitat tot caient en eixos estats compulsius que difícilment podem justificar després d'una anàlisi freda dels fets.

Aquesta reflexió se m'ocorre després d'haver vist eixes cues i vetlades a les portes d'un establiment comercial d'alta tecnologia informática que acaba d'obrir les seues portes a la ciutat de València. Gent, no sols de la ciutat, sinó també d'origes variats, és la que ha acudit massivament a vore, tocar i admirar eixos objectes de desig que , tot i la crisi imperant, cap d'ells està disposat a no adquirir algun dels seus atifells d'última generació.

Quina diferència de comportament hi podem trobar amb la descoberta de la Mare de Déu dels Desemparats a València, amb la romeria del Rocio, amb la processó de Loudes, amb l'arribada d'un cantant de moda a una ciutat, etc, etc? Tret de la finalitat amb què s'hi fa, jo no en veig cap altra, El comportament hi és el mateix. La racionalitat que s'hi usa és la mateixa: nul.la. En eixes circumstàncies les persones es mouen per impulsos sentimentals. Podiem aplicar aquella frase de Pascal que diu que el cor té raons que la raó no entén i amb la qual, poc més o menys, volia demostrar la seua teoria dualista de cos-ànima.

dijous, 24 de novembre de 2011

Va, pensiero !


Entre les tasques més difícils del món hi ha, si més no, la de pensar. Això és almenys el que diu Ralp Waldo Emerson.

Observant la realitat en què estem immersos, resulta que observes i veus que si que té molta raó Ralp Waldo. Pensar, el que es diu pensar, molt pocs són el qui ho gastem i no cal “pensar” massa per asseverar-ho.

En la vida quotidiana trobem infinitat d'exemples per a corroborar-ho. Aquella expressió de “ho anuncien en la tele” et fa vore que, efectivament, el pensar déu de ser una activitat bastant difícil de dur a terme. Ja sabem que les tècniques de marketing fan que tots creguem en els beneficis de qualsevol producte sense parar-nos a pensar en el que ens diuen i simplement ens deixem portar per aquells que han pensat per nosaltres. Hui mateix –i ha estat el motiu de què pensarà en aquest tema- un espot publicitari anunciava els miracles d'una crema facial. Doncs bé, fins ara res d'estrany. Una senyoreta feia palés els efectes beneficiosos per al cutis del producte en qüestió. Tammateix, açò m'ha fet pensar en què ens diuen el que volen, i nosaltres, sense més, ho acceptem així com així.

En eixe anunci publicitari eixia una xica d'una vintena d'anys. Posem que en tinguera trenta, tant s'hi val. Si almenys n'haguera tingut seixanta, doncs encara hagués estat normal. Ja sabem, però, que per anunciar algun producte cal que siguen xicotes ben joves i ben guapes, encara que el potencial de compradores pot ser estiga més en edats madures que no pas en quasi adolescents.

I què tenia l'espot d'estrany o que em cridara l'atenció? Doncs que la xica anunciant, que ja hem dit tindria una vintena llarga d'anys, assegurava que la seua dermis li feia aparentar uns vint anys menys dels que tenia en la realitat, és dir que si en tenia vint-i-huit, posem per cas, la seua aparença n'era de huit. Crema miraculosa com poques!

Aquest detallet tan simple ens fa vore com els creadors de publicitat saben que el pensament el tenim en atur, que no el fem funcionar i, conseqüentment, ens poden dir tot el que vullguen sense que ningú caiga en la mentida que ens estan contant.

Acabem d'eixir d'un període de temps en el que ens han estat prometent realitats futures si guanyaven les eleccions. Unes afirmacions que ni ells se les podien creure. Tammateix, si que sembla que eren adients, perquè com el pensament no sol usar-se, doncs farien el seu efecte traduït en forma de vots.

Aquesta facultat que tenim al nostre abast és de les menys utilitzades. Ens resulta més còmode obrir el cervell i que l'òmpliguen del que siga, no importa. Faltaria més, que amb les tasques quotidianes que ens toca fer encara haguérem de fer treballar el pensament.

dilluns, 21 de novembre de 2011

L'endemà passat

El dia de la Victòria ja ha arribat. Conforme als sondejos, el triomf del PP s'ha fet palés al llarg i ample de la geografia peninsular. Les més negres nuvolades han fet acte de presència en forma de símil i en la realitat. En efecte, la gran majoria dels votants ha portat aquesta formació política a dominar tot l'àmbit nacional i l'oratge, conscient d'això, ha volgut participar en l'esdeveniment col.laborant amb la seua manera de dir les coses: nit de trons i rellamps.

Aquestes coses són com tot. Hi ha qui se n'alegra –la gran majoria votant- i d'altres, en canvi, ho vegem tot negre i amb preocupació. Negre perquè ens sembla un pas enrere i preocupats perquè no sabem on anirem a parar amb aquesta mena d'ideologia. Ells s'autoanomenen salvadors de la pàtria i de les butxaques del poble. Del poble, no sé si ho seran, però de les pròpies d'ells, ben segur que si.

En principi no tindrem més remei que atorgar-los eixe mínim de confiança al que per cortesia democràtica tenen dret, però mirant les actuacions que duen a terme allà on governen, ens fan desconfiar una mica. D'idees crec que van igualment escassos. La seua oposició ha estat enfocada a l'acaçament i enderrocament del govern sortit dels altres comicis. Com Tiro Fijo, estaven obsessionats en fixar el seu objectiu en arribar a la Moncloa. De salvament de l'economia nacional, res de res. Negació total a l'hora d'arrimar el muscle. Ara, tanmateix, sembla que volen demanar participació a la resta de forces polítiques.

Aquesta dreta nacional, espanyolista i nostàlgica del passat em fa por. Tenen tics de l'anterior règim, doncs abunden entre ells famílies instal.lades al poder en el període del Movimiento Nacional i en l' època i geogrfia caciquil. També estan lligats de peus i mans a la dreta més extrema i cavernària que no té escrúpols en reivindicar aquells anys tan negres de la història d'Espanya. N'han rebut molta ajuda i ara serà l'hora de tornar-los-la en forma de concessions politiques.

Anem a vore com gestionen tota la crisi econòmica. No crec que hi puguen fer massa coses encaminades a sol.luciuonar-la. No depén d'ells, cosa que ja sabem i que ells també saben, però que li ho han negat a l'anterior govern en la seua obcecació per fer-los fora. Ho han fet sempre que no han estat governant, el voler acabar amb governs eixits de la voluntat popular. Els tics totalitaris no se'ls poden traure de damunt i axí ho demostren sempre que poden.

Un qüestió problemàtica que van a tindre i que tan li han tirat en cara al govern de Zapatero, el del problema basc, vorem si són capaços d'armonitzar les acusacions que li hi feien instats per eixa dreta caciquil, cavernària i intransigent i les obligacions de diàleg que tot govern té a l'hora de solucionar els problemes de convivència entre els diferent pobles que componen aquest estat.

La part d'aquesta dreta instal.lada al País Valèncià, a banda de participar en eixa ideologia, té l'agreujant de ser una dreta submisa, servil, sense personalitat pròpia i incapaç d'exigir els drets que com a poble tenim. Més bé pensen i, de fet, porten a la pràctica, l'estar oferint glòries a eixa nació que ells diuen Espanya, però que ni siquiera saben ben bé què és.

Les meues reflexions en aquesta nit electoral han anat per ací. Encara hi ha hagut d'altres que no val la pena seguir narrant i que deixem, doncs, sense exposar. Supose que molts estareu d'acord en tot el que he dit. Hi haurà d'altres que no em comprendran i que estaran força satisfets amb el que ha ocorregut. Al cap i a la fi, açò és democràcia, el que cadascú opine i pense d'una manera, i si la majoria ha dirigit el seu vot a aquesta opció política, doncs l'aguantarem, però no dubtarem gens ni mica, en manifestar el nostre desacord en la manera de gestionar els problemes de l'estat, del país o de la nació, que en qüestió de noms tampoc tenim sintonia.

dijous, 10 de novembre de 2011

En campanya electoral


Realment les campanyes electorals, conforme estan muntades, per a què serveixen? No ho sé. No sóc expert en la matèria per atrevir-me a afirmar o a negar la seua utilitat. Puc parlar per mi mateix i dir si em serveixen a mi. Crec que cadascú sabrà si en trau alguna conclusió. El que si que està clar, i això ho podem afirmar tots, és que les despeses de la mateixa es disparen en gran manera i en aquests temps de crisi, resulten insultants.
Els dos grans partits, sobre tot, s'enduen la palma. Ells són els gran beneficiats tot i ser àmpliament coneguts. Els partits minoritaris, en canvi, han de posar la imaginació en marxa per tal d'aprofitar qualsevol recurs que troben al seu abast. Crec que haurien de ser ells els beneficiats en les falques publicitàries gratuïtes als mitjans de comunicació. Els grans ja sabem molt bé que són, que pretenen i com actuen. Els minoritaris, per contra, passen quasi desapercebuts per al gran públicc en general i haurien de ser promocionats per tal de què els seus missatges arribaren al domini públic.
Sembla que la intenció dels poders polítics radiquen en fer desaparéixer qualsevol ideologia que no forme part d'aquest dualisme empobridor que patim des de la instauració de la democràcia. Ells s'ho cuinen i ells s'ho mengen. Als altres, com a màxim, alguna molleta els hi pot caure, però ben poca cosa més. Quan veus les esperances democràtiques que teníem els qui hem viscut la transició i la realitat actual, no pots més que pensar en aquelles paraules de “atado i bien atado”. Abans, era un únic partit i, ara, en són dos, però que semblen constituir les dues cares de la mateixa moneda.
En la realitat política observes tal quantitat de deficiències democràtiques i també d'injustícies clamoroses en l'actual llei electoral, que no pots pensar en altra cosa que no siga en un complot a dues bandes perquè la veu del poble no s'hi manifeste com cal i, així, entre ells dos, s'hi puguen repartir totes les prebendes hagudes i per haver-hi.
D'aquesta manera han aconseguit fer callar les veus discrepants de tots aquells que no pertanguen a les dues formacions majoritàries i conseqüentment puguen arribar a repartir-se el poder per fer el que realment els hi done la gana, sobre tot a l'hora d'afrontar reformes constitucionals i d'organització territorial i administrativa i seguir sent ells el que acaparen tot el poder necessari per fer i desfer al seu capritx.
Arribats al període electoral, no cal donar-los tanta facilitat propagandística. Els minoritaris són els que la necessiten perquè el seu missatge arribe a tots els racons i els electors tinguen més opcions on poder confiar el seu vot. Així doncs, hom podria acabar amb allò de "no vote cap dels dos perquè no confie en ells". També podria ser que molts votants dels partits majoritaris ho són pel fet que no en coneixen d'altres i s'hi veuen forçats a triar entre ambdós.

dilluns, 7 de novembre de 2011

La felicitat

Acabe de llegir que una de les promeses electorals és la de donar-nos la felicitat. Més que donar-nos-la, seria la de tornar-nos-la. És a dir, que abans erem feliços i ara no ho som. Éstic meravellat, doncs, de veure amb quina facilitat els polítics se'n van de la llengua i comencen a dir parides verbals. El més trist de tot és que sembla que hi ha gent tan ingènua que acaba creient-s'ho tot. Han d'estar la mar de contents solament pensant que a partir del dia 20N començaran a entrar en un estat de felicitat total.

Hem estat vivint quasi huit anys amb una desgràcia darrere l'altra. Aquests anys han acabat amb l'estat de felicitat en què ens trobàvem. Tan era així, que veies pels carrers gossos lligats amb llonganisses i capitans cristians que ho pagaven tot. Erem una societat feliç.

Però això està a punt de tornar. Ben aviat la felicitat farà acte de presència en les nostres vides i de bell nou ens retrobarem amb aqueix món faltat de penúries. I riurem, i cantarem, i ens oblidarem de la tristor que envaeix les nostres vides. Anem afinant guitarres i aclarint veus perquè haurem d'eixir eufòrics al carrer cantant allò de:

La felicidad, ah, ah, ah, ah,

me la dio Rajoy, oh, oh, oh, oh,

hoy hacen cantar, ah, ah, ah, ah,

a mi corazón, oh, oh, oh, oh.


dimecres, 2 de novembre de 2011

Culturitzant l'àmbit rural

Si un museu és un lloc on es guarden i s'exposen tota mena d'objectes pertanyents als diferents mons de l'art , la ciència o la tecnologia, el que hi ha muntat a Beniarrés sobre el clima, més que museu, que també, jo preferiria dir-li centre d'interpretació del clima.

Efectivament, a banda de tindre la finalitat d'exposar aparells de mesurament, és un lloc on bàsicament hom fa una explicació del clima de tota la zona muntanyenca del País Valencià situada al nord de la província d'Alacant, així com també una explicació general dels conceptes bàsics de climatologia i meteorologia. Un aspecte interessant és també tot el recull de dites i refranys que sobre l'oratge hom fa a l'entorn de referència.

Mitjantçant programes informàtics tenim accés a la realitat actual de l'oratge en tot el territori valencià. També es mostra la reproducció de la formació d'una tempesta incloent-hi llamps i trons.

Un altra activitat a la que hi podem accedir es als audiovisuals que, d'una manera clara i didàctica, ens expliquen les característiques climatològiques de la zona i les causes de les mateixes. Una activitat humana derivada d'aquest clima i de l'aspecte muntanyenc és el tret paisagístic tan característic dels abancalaments en marges de pedra en totes les comarques i subcomarques que estan dins de l'àrea d'estudi.

Si tenim en compte que aquest territori és muntanyenc amb altures que sobrepassen amb escreix el millar de metres, tot just molt a prop de la mar i amb valls orientades de sud-oest a nord-est, deduirem que els vents de gregal tenen via oberta cap aquestes terres precipitant en elles tota la humitat que porten procedents de la Mediterrània. D'aquesta manera, l'índex de pluviositat és més alt que a la resta del país, alcançant freqüentment els 1.000 l. anuals i, fins i tot, algun que altre any, els 2.000 l.

De tot açò tenim abundant informació en aquest museu, que com he dit abans, seria més bé un centre d'interpretació del clima característic de la zona.

Com a complement del clima i en sala anexa, tenim el centre d'interpretació de la Cova de l'Or, un dels referents del neolític i, tal vegada, el més important en vestigis en forma d'objectes usats quan els humans esdevenen agricultors i ramaders.

Caldrà tindre cura de què aquests punts culturals no caiguen en l'oblit o no tinguen el suficient ressò per poder usar-los com a eina d'estudi o divulgació científica a nivells elementals.




Foto d'Ontimet.es

Foto d'ontimet.es


Foto d'Ontimet.es




dijous, 20 d’octubre de 2011

Tallers de costura i escriptura

De vegades, volem escriure alguna cosa, volem opinar sobre algun tema, volem expressar algun pensament nostre i deixar-lo plasmat al paper o a la pantalla de l'ordinador perquè siga llegit per altres. No sempre resulta fàcil que surta quelcom que pague la pena. Però, sovint, tampoc és que vullguem dir coses interessants per als altres, sinó més bé, donar eixida als nostres pensaments i que no resten adormits o atrofiats dins del nostre cervell sense que els pegue l'aire. Unes voltes serà saludable esplaiar-se i fer fora el que pensem perquè podrà, fins i tot, fer-nos malbé si no ho fem aixi. Altres, però, no tenen més motiu que el simple fet d'escriure, es a dir, divertir-se una mica amb aquesta activitat, com el que juga al truc o trau a passejar el gos.Tanmateix, no és una tasca senzilla, almenys per a mi, donar cos a les idees que volem expressar i que siguen enteses pels lectors. Correm el risc de què siguen malinterpretades, o no enteses bé, o que ferisquen sensibilitats.
Arribats a aquest punt, al de saber quina idea volem transmetre, ens queda una altra activitat no menys important que la primera: usar el llenguatge correcte perquè puguem ser entesos. Per això, caldrà tenir un mínim de coneixements de la llengua i fer-ne un ús escaient, no siga que ens isca un totum revolutum de difícil comprensió, com, malauradament, estem veient en escrits que abunden per la xarxa de gent que ni tan sols aprovaria la primera avaluació del primer de Primària.
L'altre dia, escoltava Ignacio Carrión, escriptor i periodista, comparar els tallers d'escriptura amb els tallers de costura en el sentit de què les peces de roba han de ser tallades, cosides, acoblades i planxades perquè, tot plegat, esdevinguen uns vestits com cal. Així mateix, al taller d'escriptura hom aprén a fer quasi el mateix amb les paraules, frases i paràgrafs. Hem d'aprendre a usar punts, comes i tota mena de signes de puntuació, no siga que en lloc d'una mànega ens isca un camal o un coll.
Em va agradar aquesta comparació, que segons ell, se li va ocórrer quan casualment es va entropessar amb una antiga companya d'estudis i al preguntar-se mútuament a què s'hi dedicaven, la tal senyora, amb el soroll de l'entorn, va confondre taller de costura amb taller d'escriptura, que és una de les tasques que desenvolupava ell.
I com totes les activitats en la vida, n'hi ha que ixen brodades pels seus practicants. Existeixen vestits elegants, obra de grans mestres del disseny, i vestits únicament útils per a realitzar activitats en què correm el risc d'embrutar-nos. Així també, hi ha escrits que són un plaer llegir-los, obres de grans mestres de les lletres, i escrits com els que fem nosaltres, simplement per eixir del pas.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

La Hispanitat

L'expressió de “Hispanidad” s'utilitza per denominar persones, països i comunitats que comparteixen l'idioma espanyol o castellà. Fins ací, tot normal, correcte, acceptat per tots –almenys per aquells que tenen a Espanya com a la seua “nació”- i ningú no oposa resistència a tal concepte.

Però, què passa si volem donar-li un nom a totes aquelles persones, països i comunitats que comparteixen l'idioma català? Ah, ja hem tocat la fibra nacionalista espanyola! Ara, açò ja no val. No podem posar-li cap nom. Res de catalanitat, res de països catalans. Res de res. Tot el brofegàmen bunkeritzat espanyolnacionalista eixirà dient que eixa idea té connotacions diabòliques que volen destruir la sacrosanta idea de la nació espanyola unida per Déu i concebuda com a “unidad de destino en lo universal

Val, ja tenim eixa idea ben assumida i celebrem el 12 d'octubre com el dia dedicat a recordar-nos-ho. Dia festiu. Dia de desfilades i exhibicions militaristes. Els “espanyols” ben contents i desvanits de pertànyer a eixa nació cap de tot allò que signifique “hispanidad

Què ocorre, però, amb els qui volen formar part d'algun altre grup que no tinga el castellà com a llengua pròpia? Doncs, que s'han de mossegar la llengua si no volen ser tractats com a proscrits, ingrats, deslleials i escòria nacional.

Jo, com el meu amic que se n‘ha anat a patejar els voltants del Penyagolosa i oblidar-se així de tanta hispanitat, me n'he anat també a patejar pels voltants del Benicadell per vore si en mig de les pinedes, amb el piular dels ocellets i les vistes panoràmiques, el meu cap quedava lliure de tant “hispanejar” i ens centràvem més en la realiat del nostre país que no pot tindre cap dia d'aquestos, ni tan sols anomenar allò de Països Catalans que és una denominació que a mi em sembla molt bona per agrupar totes aquelles persones, països i comunitats que comparteixen l'idioma català.

Doncs bé. Una passejada senderista de 10 kms i el posterior dinar a Castelló de les Gerres m'ha servit per evadir-me de pensar en quin dia era hui. Això si: la celebració de la Maedeu del Pilar, m'ha servit com a recordatori de totes aquelles amistats que porten eixe nom i des d'aci felicitar-les en el dia de la seua onomàstica.

dilluns, 10 d’octubre de 2011

Sempre igual.

M'he trobat en una situació que no és nova i que malauradament em resulta d'allò més ignominiosa. Aquest fet, per desgràcia, sovinteja molt i ens el trobem a cada passa que peguem. Em referisc a l'ús que fem de la llengua, a la poca estima li tenim, a l'esperit de servilisme badoc que tenim els habitants d'aquest país quan algú se'ns dirigeix en llengua forastera.

Resulta que anava jo a fer una revisió a la meua bici i quan entre al taller, un client estava explicant-li al xicon encarregat el motiu de la seua visita i tot el que volia per a la seua bicicleta. Observava com de dificultós li era expressar-se en llengua castellana i ja estava patint jo de veure tant de servilisme idiomàtic. Coneixia que aquest xic, to i ser de les generacions gandianes que ja han crescut parlant castellà, entenia i sabia parlar la nostra llengua. Jo sempre li hi parle i ell em contesta sense problemes.

Doncs bé, coneixent tot açò, no aguantava aquesta situació tant habitual per aquestes terres i vaig intervindre tot sabent que em clavava on no m'importava, però rebentava si no ho feia.

-Perdone, però el veig patir parlant en castellà- li vaig dir. –Ell l'entén perfectament si ho fa en valencià- Li vaig aclarir.

L'home em va mirar una mica estranyat i, alhora, alleugerit d'allò que ell creia era la seua obligació –de parlar-li en valencià, clar-.

-Es que com m'ha parlat en castellà, doncs jo pensava que no m'entendria- Em va contestar.

Aleshores li vaig fer la clàssica petita reflexió que adduïm en aquestos cassos, com un exercici propagandístic per a l'ús de la llengua.

-Mire, sempre hem de tindre present que la nostra llengua és la que hem d'usar en tots els llocs. Ací, tothom ens entén, encara que no la parle i vosté està patint expressant-se en castellà. Aquest xic havia d'haver tingut la delicadesa de parlar-li en valencià tot veient els esforços que vosté està fent per parlar en castellà.

A l'home li va canviar la cara. Ara s'hi veia més distés i amb més loquacitat parlant en la seua llengua, la que havia d'haver utilitzat des d'un principi.

dimecres, 5 d’octubre de 2011

Què celebrem?

La Valenciclopèdia, fent gal.la de la seua jocositat, defineix aquesta data de la següent manera: Xe, el 9 d’octubre, com el seu nom indica, és el dia que fa nou del mes d’octubre, i el que fa dos-cents huitanta –dos d’un any normal (dos-cents huitanta-tres si l’any és bisiesto): en Valéncia se celebra San’Donís, qu’és el patró dels enfigats, & la famosa mocãorã.

Caldria afegir alguna cosa més que li donara serietat a aquesta data? Conforme està tot muntat i de la manera que les autoritats en fan ús, ben poca significació li trobe, doncs el que s'hi celebra és poc mes o menys que una burla a aquest país que ja no sabem ni com s'anomena: País Valencià, Regne de València, Comunitat Valenciana, Levante Feliz o Playa de Madrid. Vaja vosté a saber. Cadascú que trie de la paradeta segons afinitats, usos i costums, ideologies o interessos mediàtics.

El que sí que queda clar és el paripé que els nostres pròcers representen fent-nos creure que sofreixen un atac desaforat de nacionalisme portant una bandera que no volen que s'incline davant res ni ningú, però que ells, habitualment van a genollons, inclinats i a culades davant la veu de comandament que els ve des de la capital del reino i s'afanyen a renegar del seu país de la seua bandera –la que eixe dia porten tan dreçada- i de tot allò que ensume quelcom diferent a la idea d'una Espanya que ni ells mateix saben què és.

I si no en teníem prou, de manifestacions d'aquest tipus en el cap i casal, ara, les noves autoritats de la meua ciutat de residència volen fer el mateix. Ai, qui vos veu tots els dies i ara voleu fer creure no sé què! De tota manera, aquestes manifestacions seran d'un nacionalisme desllavassat. Què dic nacionalisme? De regionalisme caspós i saineter.

Bé, preparem-nos a celebrar aquest dia manifestant almenys la nostra disconformitat amb tot allò que de manera oficial s'hi representa. A mi no m’agrada. Per això ho manifeste. Aquells que n’estiguen satisfets, que vagen a la seua, que canten el que vullguen i que victoregen el que els plaga.

dissabte, 17 de setembre de 2011

Indignar-se, verb pronominal

Això d'indignar-se està molt de moda. Cada dia ens assabentem de conductes i comportaments dels nostres dirigents que són d'autèntica vergonya, si més no de prendre'ns per imbècils i acabar pensant que realment ho som. Tos els dies, com un continu degoteig, arriben als nostres ulls i oïdes notícies d'autèntic esperpent i de burla, mofa i escarni als pobres contribuents que som els pagans d'aquestes malifetes en forma d'abús de l'erari públic. Unes vegades serà de manera legal, altres de forma fraudulenta, però tot plegat, actuant immoralment. Ja sabem que la moral i la legalitat no sempre van agarradetes de la mà.

Quan som petits diem que de majors volem ser tal o qual cosa, exercir tal o qual professió. Doncs bé, un mai arriba tard a desitjar aquestes coses i ara, encara que de petit ja no tenim res, dic que quan siga major vull ser director de l'aeroport de Castelló. Tu saps, quina manera de guanyar diners sense fer res? –almenys és el que deduïm, mentre no ens expliquen el contrari-. Cap avió, gens ni mica de personal, portes tancades per poder esmorzar a mitjan matí sense rebre visites impertinents que puguen trencar l'àpat. I tot, tot, pel mòdic salari de: 84.000 € anuals !!!!
Una altra cosa, que per molt que me l'expliquen, dubte que puga entendre-la. Com pot fer un cotxe una despesa de 54.000 € anuals, és a dir, vora 150 € diaris en combustible? Repetisc: no ho entenc. Amb aqueixos diners els mortals que anem de simples per la vida tenim per a quasi tres dipòsits i amb el meu cotxe puc rodar uns 3000 kms. Si pense una mica, encara que siga un simple, són 3.000 kms al dia els que s'hi feia el molt honorable expresident Camps per gastar eixa quantitat. I si comparem, podem dir que superava la despesa d'un camió de 40 tones, o la d'un carro de combat americà, que gasta unes tres vegades menys. Ben mirat, haurem de pensar que aquest cotxe, a banda de serveis oficials, en feia d'altres no catalogats així. Se'n poden deduir molts i de variada nomenclatura. O, fins i tot, podem pensar que hi hauria visites fantasma als sortidors.
Quanta coseta per indignar-nos!!! Escoles tancades, places suprimides, hospitals deficitaris, ambulàncies que no arriben a tots els llocs, etc, etc, i, per contra, cotxes oficials (sols a la Generalitat nostra) tirant dos milions d'euros en combustible.

dijous, 15 de setembre de 2011

Abraçades virtuals


Va circul.lant pel Facebook un text bastant simpàtic mitjançant el qual alguna gent va demanant una abraçada a les seues amistats en aquesta xarxa social. Res que objectar. Més bé diria, molt que elogiar. Sempre que es tracte d’anar fomentant la convivència, l’estima i l’amistat, pensarem que són iniciatives molt positives i que cal posar-les en pràctica. Tothom qui forme part d’aquesta xarxa l’haurà vista, però qui no en pertanga, pot llegir-la a continuació. El seu original sembla estar redactat amb la modalitat argentina del castellà. Ací el transcric a la nostra llengua. L’idioma és totalment indiferent, perquè el que realment importa és el seu significat i els sentiment sols coneixen el seu llenguatge.

NECESSITE UNA ABRAÇADA!!! Per abraçar-me, si et plau, fes clic a M'agrada, després copia-ho i comparteix-ho al teu mur. Probablement ja sé qui m'abraçarà. Recorda que una vegada que poses M'agrada, has de copiar-ho i enganxar-ho al teu mur, perquè pugues abraçar-me. Serà interessant veure quants amics t'abraçaran. Les abraçades són genials, són medicinals, no sigues tímid@”

Com hi podem comprovar, no es tracta d'un text sense massa sentit. Per a mi si que en té, doncs es tracta d'enviar i rebre un tipus d'afecte virtual que pot ser no tinga la càrrega emocional de les abraçades reals, però si que pot tenir significat afectiu, vullguem o no.

En vista de què hi són moltes de les meus amistats feisbukqeres les que ho han sol.licitat, se'm va ocórrer anit repartir abraçades virtuals des del meu perfil a totes les amistats que ho havien enganxat al seu mur. D'aquesta manera responia d'una forma general encetant un petit diàleg amb alguna amistat i a algunes altres els hi va agradar.

Ara, des dací, torne a enviar les meues virtuals abraçades a totes aquelles amistats que no s'assabentaren de les meues intencions i demane a aquells que ho lligen (ho publique al Feis també) que facen clik al M'agrada com a senyal de què han rebut la meua més sincera abraçada.

dimecres, 14 de setembre de 2011

Després de la tempesta estiuenca


Qui diria que açò, tan sols fa uns dies, era com una cassola bullint. Tot ple de gent -massa i tot- que feien de l'indret quasi zona inhòspita. Tanmateix, les aigües han tornat al seu llit. Ara és una platja més humanitzada. Res que s'hi parega al que hem estat veient aquestos dos darrers mesos. Camines sense trepitjar ningú ni sensse que ningú et trepitge. Les arenes se t'ofereixen netes i diàfanes. Les piscines es presten a què et canses de traspassar-les d'una vora a l'altra sense que cap braç o cama aliena se't creu al teu pas.
Setembre, aparentment un mes trist, pot esdevindre un més carregat d'alegries pretadorenques. No tot ha de ser primavera, estació eufòrica per excel.lència. A la tardor, també s'hi poden trobar moments de satisfacció, no com les primaverals, però si d'una altra classe.
Ben aviat els àrbres caducifolis desprendran la seua vestimenta foliar i cobriran el terra de catifes de matisos grogencs i ocres indicant-nos que un cicle ha acabat i ara pertoca descansar i carregar-se d'energia que esclatarà tot just a l'acabar l´hivern.

diumenge, 4 de setembre de 2011

De sentències i sentiments


Sempre,en aquest país anomenat Espanya –això de país seria un concepte molt discutible- s'ha mirat molt al melic propi sense pensar que més enllà del propi melic existeix un altre món, si no millor, almenys, igual que el que s'hi miren.
Ara resulta que l'ensenyament del català, valencià, balear, o com li vullguen dir, és un perill contra la supervivència de la llengua castellana.Hom pot dir més destrellat amb tan poques paraules? Quin atac més bast, més poc consistent, amb més mala llet i amb més gana d'acabar amb 1000 anys d'història d'una llengua que ha nascut i crescut lluny del melic centralista d'aquest estat assassí de tota cultura que no siga la d'ells, la nascuda al seu territori, que no és el nostre, però que així volen que siga.
Des de la posició d'un estat centralista no es vol reconéixer l'existència d'altres llengües i cultures. Els hi fem nosa per al concepte que ells tenen de la idea d'Espanya. Amb eixa actitud mai aconseguiran la pau i la convivència dels diferents territoris que formem aquesta península. És més, engrandiran la fractura històrica que es va produir quan van voler unificar un territori a base d'exclusions, de conquestes armades i d'esclafaments socials.
Ara, amb la sentència de TSJC, volen tirar al femer una experiècia positiva que des de fa 30 anys ve portant-se a terme i que no és altra que dignificar la llengua que parla el poble donant-li la categoria de llengua culta i no quedar-se solament en eixa llengua usada només a nivell domèstic o per reproduir exclamacions que ixen del fons de l'ànima perquè així ho hem mamat des dels primers moments de la nostra existència.
Què poc hem canviat encara des que Joan Maragall escriguera el poema Oda a Espanya:

Escucha, España, la voz de un hijo
que te habla en lengua no castellana;
hablo en la lengua que me ha legado
la tierra áspera;
en esta lengua pocos te hablaron;
en la otra, demasiado
.
....
I això que ell encara ho feia amb un cert amor a aquest “país” pensanten què el respecte i la consideració envers les altres llengües i cultures fórapossible.
Què pretenen amb aquesta sentència? Acabar amb la nostra llengua? Fermés profunda la divisió entre els diferents conceptes d'Espanya? Si volen això,el problema està servit: molta gent ens considerarem espanyols perquè així ho diràel DNI, però el sentiment de ser-ho estarà molt allunyat de la realitat.

dilluns, 29 d’agost de 2011

Cabòries meues

Anit, entre espera i espera, anava jo mirant pels diferents televisors instal.lats a les terrasses dels bars i cafeteries de la primera línia de platja. Estaven retransmetent el partit entre el Real Saragossa i el Real Madriz. Anaven guanyant els de l'altiplà per dos a zero amb probabilitats d'augmentar la renta de gols al seu favor, com així va ser: 0-6, resultat final. No m'abellia ni gens ni mica estar veient tanta superioritat a favor d'eixe equip que darrerament té comportaments molt, però que molt semblants, a l'actual dreta espanyola. Els meus comentaris –contraris al Madriz- els anava fent en veu alta, en mig dels espectadors -majoritàriament madridistes per les actituds que manifestaven- i, per supost, en valencià. Alguna mirada em dirigien quan entenien alguna cosa (sempre n'entenen) i menys mal que no entraven “al trapo”, perquè no sé com haguérem acabat. Reconec que anava jugant amb foc, però no em podia aguantar i necessitava expressar-ho.

En primer lloc veiem que adopten la teoria de la conspiració. Com el Barça és superior, addueixen actituds conspiratòries i complots judeo-massònics en contra d'ells. Davant tanta derrota en els enfrontaments amb l'enemic etern, trauen les més pures essències d'aquells que no saben perdre i arremeten contra tot i contra tots.

Són incapaços de reconéixer el joc brut que realitzen, sobre tot eixe PePe (coincidència amb les sigles del partit de la dreta espanyola?) S'agarren a les declaracions sempre incendiàries del seu personatge més importants, el tal Mou -piròman expert- També escoltem declaracions, moltes vegades soliviantadores, d'algun portaveu de l'oposició que no fan més que incrementar la divisió i la crispació social. No veuen la viga pròpia de les històriques ajudes arbitrals però si que veuen la palleta del possibles errors a favor de l'equip contrari. La premsa centralista exalta gols de xurra que fan els seus davanters o els resultats d'escàndol davant equips inferiors.

Si a tot açò li afegim que entre tots dos –R.Madriz i PP- es forma un conjunt d'admiradors mutus, ja és la repera.

Bé, com posa a les façanes de les casernes, “Todo por la Patria”
Després d'haver escrit açò he buscat per la xarxa algun escrit que corroborara la meua opinió i, mira per on, bingo!!!

divendres, 19 d’agost de 2011

Reflexió

Tots els anys, a l'acabar les festes del meu poble i, sobre tot, els actes finals de l'últim dia, em faig la mateixa reflexió i no per repetida trobe una resposta unívoca. Aparentment tothom pot pensar que aquestos actes finals de festa són una manifestació religiosa dirigida a la patrona del poble -jo no n'estic segur-, però analitzant els fets, tant el que ací passa com el que ocorre a altres localitats, i en la meua opinió, serien una altra cosa disfressada de religió. No vaig a entrar, però, en si és d'aquesta o de l'altra manera el sentiment que s'hi expressa. Cadascú que pense el que vullga i que senta el que més li isca del cor que al món dels sentiments no se li poden posar barreres. Això si, la imatge de Cova Santa, és un símbol que serveix de motiu per reunir-nos a tots.
El beniarresins que vivim fora venim principalment aquesta nit -si no tots, almenys molts- a manifestar que, per damunt de tot, no hem deixat de pertànyer a aquest poble que, encara que no hi vivim, seguim portant-lo dins tal vegada més que els que si que hi viuen, perquè la llunyania et fa sentir les arrels més profundes, et fa recordar que els teus origes estan ací i que, com estàs al marge de la convivència del dia a dia, no entres en les desaveniències que aquesta produeix, tenint, per tant, una visió del poble i de la seua gent més imparcial i no tant contaminada pels enfrontaments inevitables que es produeixen en totes les col.lectivitats.
Quan vas passejant pels carrers seguint la marxa de la processó, vas retroban-te amb l'espai dels teus majors, amb el teu passat, amb els records de la teua infantesa quan te'ls recorries tots i coneixies qui vivia en cada casa, com eren els seus habitants. I ara hi tornes a passar i veus que moltes coses han canviat. Altra gent hi viu. Els que coneixies d'abans s'han fet també majors. Altres ja no hi són. Però, tot i això, estàs amb els teus, encara que ja no coneixes quasi ningú i quasi ningú tampoc no et coneix.
I la processó continua amb cada vegada més gent que no vol perdre-se-la. Molts forasters que ens visiten no entenen massa bé perquè tanta participació ni perquè es comptabilitzen els participants. Nosaltres si que ho entenem, encara que no ens comprenguen. En cada cantó, gent nova s'hi afegeix. És com un riu al que van a parar els afluents i el fan cada vegada més cabalós. Ningú no vol deixar escapar l'oportunitat d’expressar els seus sentiments de pertinença, de manifestar que els seus origes també estan ací.
Carrers Sant Vicent, Santa Teresa, Sant Josep, Dolors, Trinquet i, quan enfila el carrer Cova Santa, aquest riu de gent es mostra amb tot el seu esplendor com una gran allau d'aigua en un riu crescut. Tots volem ser, alhora, participants i espectadors, i de fet així ho fem. Tots volem acompanyar eixa imatge i alhora veure-la. Per a uns serà símbol religiós i per a altres una altra classe de símbol, com he dit abans. A tots, però, ens mou un únic pensament i sentiment: ser beniarresins.

diumenge, 7 d’agost de 2011

Descalciño por la arena




Que estem en temps de crisi, ningú no ho pot negar, però que hi haja gent que no tinga per a unes miserables xancletes, em costa creure-ho. Doncs sembla ser que si, que hi ha gent que va descalça i es posa el primer que troba, tan si s'ho troba com si es trobat, que per al cas és el mateix. Ho dic per les meues xancletes, companyes inseparables en els temps d'estiueig vora mar. Elles, tan sofrides aguantant-me un estiu darrere l'altre per accedir a l'arena, però que no les deixava passar més enllà dels primers metres de platja.

Al primer umbracle que hi havia, les deixava descansar i de passada descansava jo també de no dur-les penjant. Mai passava res. Mai ningú hi posava l'ull ni, menys encara, la mà. Però mira tu per on, que en aquests temps de crisi comencem a no fiar-se ningú de ningú. Jo, fins ara m'he fiat. Tanmateix, hauré d'anar en compte àdhuc en les coses més nímies com puguen ser unes xancletes, que no és pel que valen, sinó perquè has de tornar descalç, fet que no m'importa en si mateix, sinó pel que hi pugues xafar -ja sabem tot el que cau a la via pública procedent de tot ser vivent que hi transita-

Quan tornava i em dirigia cap on les havia deixat, ja vaig observar que en aqueix lloc alguna coseta faltava. En eixe moment no vaig poder evitar cantar mentalment aquella cançó tan “maxacona” que tenim clavada des de la nit dels temps i que no és altra que “Mi carro me lo rabaron anoche cuando dormia” que traduïda al moment del que parlem vol dir


Mis chanclas me las robaron
la tarde que paseaba,
descalzo entre las aguas
i arena mediterráneas.


De les coses sense importància hem d'extraure el que tinguen de divertit. Ja veus, unes xancles d'escàs valor hauran servit perquè algú acabe el dia amb la satisfacció del deure complit. Que les disfrute, que li vagen bé i, sobre tot, que les estime tant com jo les he estimades.

dimecres, 3 d’agost de 2011

Empatia virtual

Les xarxes socials, tot i la mala fama que per a alguns tenen -pense que per desconeixement- tenen entre els aspectes positius, alguns trets que cal remarcar. Almenys jo ho he pogut experimentar i en puc donar fe. Em referisc a les manifestacions empàtiques derivades de la intercomunicació entre les diferents persones que participen en aqueixa activitat intercomunicativa que s’hi estableix.
L’empatia (del vocable grec εμπαθεια, format εν, 'en el interior de', y πάθoς, 'sofriment,) anomenada també intel.ligència interpersonal, és una destresa bàsica de comunicació que permet un enteniment sòlid entre dues persones. D’aquesta manera podem comprendre el missatge d’un altre i hi establir un diàleg. Aquesta habilitat genera sentiments de comprensió, simpatia i ternura i ens fa partíceps de la realitat que afecta a una altra persona.
Hom pot despertar algun sentiment empàtic mitjançant les xarxes socials? Jo diria que si. Perfectament i, a més a més, sense conéixer físicament la persona.

Estic experimentant-ho en el cercle de les meues amistats. Com s'explica, sinó, que tinga contactes que siguen molt diferents a mi ideològicament i que els entenga perfectament i els comprenga en la seua manera de pensar?
En altres circumstàncies seria motiu d'acalorades discussions que no ens conduirien a enlloc. En canvi, notes aqueix sentiment que et fa partícip de la manera de pensar de l'altre i que t'impedeix entrar-hi en conflicte. No és que penses el mateix. Més bé et poses al seu lloc i et fa entendre el perquè pensa i actua d'aqueixa manera, que està, moltes vegades, a les antípodes de la teua.

Supose que això serà degut al desenvolupament d'eixe sentiment

dilluns, 18 de juliol de 2011

De països íntims

Sempre que llegim llibres, n'extraem algun detall, algun paràgraf, alguna idea, que ens ha sorprés més, que ens ha agradat més o, simplement, que més ens ha divertit.

Acabe de llegir País Íntim de Maria Barbal, premi Prudenci Bertrana de 2005, i del missatge que ens vol transmetre, he destacat per a mi, aquell paràgraf que diu:

"No eres tu només la del país íntim, doncs, com havia estat creguda temps abans. Ara penso que cada persona tenim a dins un espai únic i variat, amb terres secretes com té un país. I quan ens enamorem d'algú, tan solos hem albirat la punta d'una muntanya o l'horitzó d'un llac que espurneja sota llum primaveral dins la terra dels altres. De vegades comencem pel subsol perquè ens sembla autèntic i fort, pedra picada que aguantarà els nostres peus, però no en tenim prou i volem continuar. Sovint ens llancem de cap al país de l'altre perquè intuïm que allí tot és nou i meravellós; hi estarem bé, s'hauran acabat els dubtes i les angúnies que hem arrossegat fins aquell mateix dia. Ara bé, si hi entrem, una hora o altra i hem de descobrir l'hivern, o una cova, on caldrà resistir o pot ser s'haurà d'explorar abans de tornar a sortir a la llum. Saber-ho no em serveix per anar endavant a escorcollar els països que m'importen. Dintre seu sempre hi haurà una frontera, que, si vols tu, al cap d'un temps cau i pot ser pots avançar més endins o, mentrestant, t'ha passat el deler de fer-ho i ja només penses a escampar boira".

Cadascú tenim un món interior, secret per als demés. Si ens unim a algun altre, podem endinsar-nos pensant que anem a trobar el que desitgem. També crec que l'altre obrirà les portes fins on crega escaient. Segons el grau d'intimisme mutu, cadascun d'aqueixos països serà obert en major o menor grau.

M'ha agradat el símil utilitzat per l'autora per anomenar eixe espai íntim i secret que tothom tenim i que ha posat en boca de Rita, la protagonista de l'obra, aqueixa xiqueta que espera fer-se gran per entendre el món de sa mare.

Tot un recull de fites històriques de postguerra sense que la Història en siga protagonista directa

divendres, 15 de juliol de 2011

Pagar i plorar

Hui, bullien tots els diaris digitals amb la notícia urgent d'ultima hora: El president Camps, s'asseurà a la banqueta dels acusats per tot allò que ja coneixem de sobra.

Els diferents noticiaris de ràdio i televisió feien el mateix en els seus butlletins de notícies. Normal: era una noticia esperada amplament per tothom. Res que objectar. Ens hem assabentat de manera adient.

Què ha passat, però, a la que diuen és la nostra, la televisió que tots paguem i que s'encabota en desinformar, en mentir, en amagar o distorsionar notícies? He tingut la santa paciència i el més cruel dels masoquismes de tragar-me l'informatiu del migdia tot sencer.

Han començat, com sempre, destacant ,a mode d'índex general, les notícies més rellevants i, res de res, aquesta noticia no apareixia. El presentador anava desgranant tots i cadascun dels esdeveniments del dia sense fer cap menció a allò que la resta d'informatius destacava.

Ja estava jo cabrejant-me de tan ignorants com eren que encara no se n'havien assabentat de tot allò que els altres tan puntualment informaven. Tanmateix, quasi a la meitat de l'informatiu, donaven una noticia d'uns deu segons dient que uns trages eren acusats de no sé què. Uns trages!!! Però, qui és el destinatari d'aquestos trages? Algun maniquí d'aparador? La perxa d'algun armari? No ho van dir. Ells, erre que erre, trages amunt, tratges avall, sense mencionar el beneficiari.

En això que jo estava pensant que algun atac d'amnèsia hauria tingut aquest Canal 9 de mis amores quan, hui, solament hui -tal vegada algun altre dia també- havien oblidat qui era el nostre Molt Honorable. No el mencionaven per a res. Quina casualitat més estranya: tots els dies Francisco Camps amunt, Francisco Camps avall i, hui, res, no teníem president. El vent se l'havia emportat i no en teníem. Amnèsia total i absoluta.

Acabat tot l'informatiu he pensat en la manera tan burda tenen de riure's de nosaltres dient-nos tontos, imbècils i no sé quantes coses més. Açò si que és pagar i plorar.

dissabte, 9 de juliol de 2011

Monotonia

Tots el dies el mateix, des de l'eixida del sol més enllà de la línia de l'horitzó fins la seua posta per darrere de les muntanyes que voregen aquestes terres litorals, les seqüències van repetint-se una i altra vegada, un i altre dia, un i altre any: gentades àvides de sol i platja acudeixen en pelegrinatge devot a tenyir-se la pell de bru i posar-se a to amb el fashion que ens esclavitza i a tots ens té ensopits sens criteri per distingir el que està bé o ens és perjudicial. Allò que realment importa és lluir el cos amb aqueix color característic de qui ha gaudit d'unes vacances vora mar. I quan açò no ocorre, que lluïm un colorit no massa uniforme, volem dissimular-ho perquè no siga que hom pense que això ho hem aconseguit desfent terrossos a algun bancal

Totes les nits el mateix, des de la posta del sol fins la mitjanit, la gent passeja, la gent seu sobre els escassos bancs embrutant massa sovint el terra amb les corfes de pipes que servirien per alimentar tota una granja de lloros. I quan veus com infrautilitzen la paperera que tenen a un metre, i veus com ornamenten el terra amb aqueixa espècie de catifa pipera i veus com uns altres vessen els líquids o abandonen les deixales, t'entren ganes de repartir graneres pertot arreu.

Totes les matinades el mateix, fins l'eixida del sol. Bandades de joves fora de si caminen descalços, descamisats, amb veus embogides per l'eufòria etílica o d'altres substancies, posant rumb al llit que els acollirà fins el proper capvespre quan començaran altra vegada la ruta rítmica del pum-pum, nyaca-nyaca, i amb el got a la mà, vagaran errants d'un lloc a un altre sense trellat ni forrellat.

I així és l'estiu en aquestes platges de “qualitat” on la gent carrega l'esperit per tornar a la quotidianitat . Què anem a fer-li! Cadascú es distrau com li agrada o com pot.

diumenge, 3 de juliol de 2011

D'un temps, d'una fireta


Era un dia pesat, calorós, costava arrossegar el cos i també l'ànima. Tanmateix, a la gent del poble no li feia nosa d'anar d'ací cap allà cercant allò que més li interessava. Gairebé ningú hi havia de fora. Qui gosava apropar-se en un dia tan calorós i fer una passejada? Tampoc als firers els abellia muntar les seues paradetes en unes dates tan poc escaients per a aquesta mena d'esdeveniment. Solament estan per damunt del que marque la meteorologia aquelles fires històriques i amb solera que s'hi poden comptar amb els dits de la mà, posem per cas, Cocentaina i Xàtiva, que encara que el Mestral t'arrabasse de soca-rel o el Ponent et creme les entranyes, la gent hi acudirà fidel a aquestes fites històriques plenes d'activitats comercials i culturals. Les altres, les més recents, les que encara no tenen la suficient tradició com per atraure visitants i participants, hauran de ser realistes i procurar fer cas al que impose la meteorogia i buscar dates en què les condicions atmosfèriques siguen òptimes per a gaudir d'una agradable estada.

Tot i haver sentit parlar de la Fireta, d'haver vist per activa i per passiva els seus cartells anunciadors, mai no m'havia apropat. No trobava els suficients motius com per a prescindir de les meues activitats i fer-hi una visita. Aquesta volta, però, diferents raons em van moure a acostar-me i comprovar per mi mateix com es desenvolupava aquest esdeveniment.

Havia escoltat i llegit comentaris sobre la conveniència o no de celebrar-la en aquests dies de finals de juny o primers de juliol, tot adaptant-la a la festivitat de Sant Pere. Abans era la fireta de tardor. Com mai no hi havia estat, no podia donar la meua opinió. Ara, en canvi, si que puc opinar, i tan sols opinar d’un dia, defugint l'afirmació de què estiga bé o malament el seu canvi de dates. Els qui ho hagen decidit, ells sabran el perquè. Jo tan sols em limite a expressar com a mi m'ha anat i, a aquest respecte, no puc ser massa positiu. M'hagués agradat veure moviment de gent cap amunt i cap avall, parant-se a cadascuna de les paradetes que hi havien. No ha estat així. La quasi inexistència d'elles feia del recinte firal un lamentable lloc digne de llàstima.

No sé de qui serà la culpa de tot aquest afer, però si que haurien de posar-se d'acord govern i oposició municipals per reanimar un esdeveniment que crec recordar, ho va fer amb més força que la que no pas té ara. No sembla que vaja a ser així, perquè en aquest país nostre, si podem fer el contrari del que l'oponent diu -encara que estiga encertat- millor que millor.

I com cadascú conta de la fira segons li va, a mi, personalment m'ha anat molt bé, encara que per motius ben diferents als del programa oficial.

dimarts, 28 de juny de 2011

I això, per a què?

I això, per a què serveix? Doncs, per a molt o per a res. Segons qui o què. Segons l'ús o el desús. Pot ser que trobes molt o no trobes res. Açò és com tot, és a dir, que la relativitat hi està present. Algú pot pensar que estem jugant a fer “gallegades”. No. Res d'això. Estic parlant de les xarxes socials. Aqueixa moda que s'ha instaurat als darrers anys i que està alcançant quotes insospitades d'usuaris, de tal forma, que aquells que no pertanyen a cap d'elles, sembla que no existeixen.

No vaig a dir res que no haja experimentat, és a dir, que el que escriga ací no va a ser pura teoria, sinó resultat de la praxis diària amb aquesta experiència.

Realment quan algú comença –almenys és el meu cas- ho fa per simple curiositat i a vore què passa. Vas veient que la gent diu coses –la majoria de les voltes ximpleries- que cap importància tenen. Altres vegades, pengen fotos molt variades o publiquen enllaços. En fi: que són activitats amb objectius ben diferents.

Tot açò pot semblar que no tinga cap utilitat. En tinga o no, una cosa si que és certa: fomenten les relacions humanes entre desconeguts fins eixe moment i retroben gent coneguda, que pot ser comencen una nova relació, o no.Tot dependrà de les diferents circumstàncies que hi concórreguen.

Una de les coses que no m'agraden és la quantitat d'amistats -no en el sentit estricte del mot- que s'hi poden fer. Aquestes “amistats”, en la immensa majoria de les ocasions, no són amistats. Tan sols són noms que estan ahí, com ornamentació del perfil de cadascú. Si solament mantinguérem aquelles que participen en les nostres actuacions, veuríem que seria possible aplicar-hi la lletra de la cançó Cinc pometes té el pomer”. Però, també és ben cert, que n'hi ha algunes que solament per elles ha pagat la pena el participar-hi. Puc donar fe, que en la meua experiència, he trobat alguna que altra joia. Si no és per aquesta activitat, possiblement, ni elles haurien tingut coneixement meu ni jo tampoc d'elles. Ara, però, em queda l'etapa d'arribar a conéixer físicament algunes de les que encara, tan sols, són amistats virtuals. M'encantaria poder fer-ho, perquè el grau de participació mútua ha estat bastant elevat.

divendres, 24 de juny de 2011

De la màgia a la festa


Vint-i-tres de juny, nit de Sant Joan. Fogueres, fogueretes i fogueriues. Fum, soroll, gent amb ganes de vetlar i uns pocs, molt pocs, vivint amb plenitud la màgia i el misteri d'aquesta nit tan plena de significat des de temps immemorials.


El sol, després d'haver-hi alcançat el seu zenit, comença el retrocés que ens portarà a les llargues nits tardorenques i, sent-ne conscients, els nostres avantpassats, i temorosos de què el sol no retornara i alcançara el seu esplendor, practicaven una sèrie de cerimònies amb el foc com a protagonista i com símbol solar.


La humanitat sempre ha cregut en èssers superiors o en forces de la natura que regien les seues vides. És per això que proliferen els ritus, cerimonials, creences i misteris al voltant dels fenòmens naturals i dels cicles de la natura.


Actualment, les societats occidentals, una vegada alcançada la racionalitat de quasi tots els fenòmens, ja no practiquen aquests cerimonials amb la creença de què seran portadors de beneficis psíquics o físics. Són societats massa tecnificades i la màgia i el misteri quasi com tenen adeptes.


Això, no obstant, han seguit la tradició, però adaptant-la a les diferents circumstàncies socials, religioses o de formació intel.lectual, i integrant-la a les jornades festives que són necessàries per a un integral desenvolupament humà.


Cada cop més, aquesta nit ha passat de ser una mena de reducte per als pocs que s'apropaven a la vora de la mar a demanar a algun ens arcà la concessió d'algun favor o l'acompliment d'algun desig, a la massificació més absoluta, tot omplint les platges de fogueres i muntant espectacles que res tenen a veure amb el significat més primigeni.


Si l'antic cristianisme va transformar tots aquests ritus en quelcom religiós, ara ho hem transformat en festiu i lúdic. No sols aquestes ritus d'orige pagà, sinó també els mateixos ritus i cerimonials religiosos.


divendres, 17 de juny de 2011

Mari Catúfols


Ara que s'acosta la temporada estiuenca, m'agrada repassar el bagul dels recors dels llibres llegits en temps passats, i m' he trobat amb el famós Mari Catúfols, d'Isa Tròlec. Un llibret de narrativa, premi Ciutat d'Alacant de l'any 1977, i prologat per Joan Fuster.
Transcriuré la part final que pot ser com un resum del llibre on hi queda palesa una certa tristesa latent i un aire inquietant, alhora que una mena de lirisme camuflat i dramàtic com diu Fuster al pròleg.
La lectura d'aquest llibre resulta molt fàcil, tot seguint les pautes amb què escriuria una xiqueta d' una incipient pubertat.
I jo,
Mari Cadufos,
una bona xica
de més
de trenta anys,
vaig esperar des dels dotze
.........................................................
seguia vivint com les merles,
solitària
malfiada
no podia disposar de la meua vida
com els cirerers de pastor
no podia dir a ningú
que patia
i jo patia a la vora del camí
plena d'esbarzers
i argelagues
i patia quan em tallaven les branques
i les cireretes
i com els cicles de l'any
sabia que vindria
la calor
el fred
la pluja
i el vent
i que desapareixerien
i vindrien els temps
de la florida
els temps
de la collita
i els gels
i com la lluna
sabia que uns dies al mes tots
em mirarien
i en acabant moriria.
i els dies de foscor
ningú
no em recordaria
i com als déus
caldria que algú em fera
resucitar
o bé morir
Perquè jo,
tota sola, no gosava tirar-me
pels penya-segats que
Evarist
m'havia fet conéixer.
I jo,
tota sola,
no gosava caure dins del
verd malaquita.
I
no gosava
tallar-me les venes
perquè jo sabia
que la sang
era de color
vermell
com el bancalet
de mon pare
I jo l'estimava tant!