divendres, 31 de desembre de 2010

Any Nou

Roda i volta, els esdeveniments van succeint-se en el cercle del temps. Tot és cíclic, com una sénia que va girant sobre si mateix repetint infinítament els moments.
Ja estem altra vegada acabant l'any quan fa un no-res brindàvem amb vins escumosos i se'ns entravessaven els grans de raïm de manera afanyosa amb l'objectiu de donar compte d'ells al ritme d'unes campanades que indicaven que açò s'acabava.
Però no és així: ni s'acaba ni comença, simplement continua És la roda del temps que ens mostra el que li hem encarregat per jalonar-lo. I mentre el temps gira i gira, nosaltres anem consumint etapes d'una manera rectilínia sens possibilitat de repetir-ne.
Durant aquests dies del solstici hivernal, aprofitant les poques hores de llum solar, li hem assignat al temps que ens recorde que un nou cicle està començant i, amb ell, desitgem que tot siga millor –almenys no pitjor- del que ha estat fins ara. Ho farem palés a tothom, siga qui siga, i d'una manera conscient o inconscient a base de repetir frases fetes carents , moltes vegades, de contingut.
Ara iniciarem un nou període que sabem acabarà i tornarà a començar, al contrari que nosaltres, que ens haurem deixat una part nostra en el recorregut perdent-la per sempre.
I de tot cor, Feliç Any a tothom i procurem tenir present que és millor donar vida a l'anys que no pas més anys a la vida.

dijous, 23 de desembre de 2010

Una sèrie de TV


Acabe de veure el segon i últim capítol de la sèrie “Tarancón, el quinto mandamiento” i he de dir que la sèrie ha estat molt curta, necesistava de més capítols per poder donar a conéixer la tasca tan important que va estar realitzada per aquest cardenal tan poc a l'ús a l'Espanya franquista.
Sens dubte, aquesta sèrie m'ha transportat a través del túnel del temps a aquells anys tan plens de silencis forçats, de temors continguts, d'esperances il.lusionants i de noves realitats encetades amb esborronadores emocions derivades de la nova situació de llibertats i democràcia. Acabàvem de deixar al darrere un temps fosc que havia devorat la nostra infantesa i joventut i ens havia fet viure en un estat d'adoctrinament monolític en el que res podia ser canviat i on tots devíem mirar en la mateixa direcció.
Quan de temps ha passat i pareix encara l'altre dia. Ara, però, totes aquelles esperances i il.lusions van transformant-se en desenganys causats per una classe política que no té res a veure amb aquell exèrcit de joves sortits dels moviments i grups de renovació social i política que volien canviar totes les estructures d'aquest estat instal.lat en una via, fins aquells moments, de direcció única.
La famosa frase d'Alfons Guerra “Vamos a poner a España que no la va a conocer ni la madre que la parió” s'ha complit, però s'ha complit, per desgràcia, tant en sentit positiu com en negatiu. En positiu, no té res a veure amb aquella societat en blanc i negre, uniformada i uniformadora, i en negatiu, la presència de trepes, vividors i desvergonyits que emparant-se en el règim de llibertats politiques, s'enriqueixen a costa dels ciutadans volent fer-nos creure que treballen pel nostre benestar social.
Les il.lusions, com els éssers vius, naixen, creixen i moren i, si no canvien les coses, totes les que teníem van apagant-se i esvaint-se. Si no hi ha alguna renovació o canvi en l'estat actual de la societat, acabaran desapareixent i ja tot ens donarà el mateix.

dissabte, 18 de desembre de 2010

Viatjar amb altres ulls

Hem iniciat les activitats del Club Geomajors del Centre Internacional de Gandia pertanyent a la Universitat de València, amb l'activitat consistent en la primera eixida de camp, la qual tenia per objectiu conéixer les transformacions paisatgístiques en els ecositemes litorals, tot sota el suggerent títol de: Un altre mode d'anar de Gandia a València.
En efecte, ha estat un mode totalment diferent de realitzar eixe viatge, no sols pel recorregut -que ausades que ho ha estat- sinó també per la problemàtica que presenta aquest territori de la façana litoral i prelitoral del golf de València.
La manera més racional de mampendre aquest recorregut seria la de seguir el traçat de la N-332 o la d'utilitzar el recorregut de l'AP-7. Però, no, en aquesta ocasió hom ha optat per seguir la ruta de Barx, fent una parada a la zona de Marxuquera on un tècnic municipal ens ha explicat tota l'actuació d'ordenació del territori que s'hi està portant a terme per tal de regularitzar el procés espontani d'urbanització que s'hi havia produït des de feia molts anys. I aquestes coses ja sabem quines conseqüències socials comporten, sobre totals qui s'hi veuen afectats
La parada següent ha estat a l'Avenc de la Donzella, avenc que serveix de col.lector de les aigües pluvials de tot el polje de Barx-La Drova, aigües que afloren més avall, a la Valldigna, a mode de riu (el Vaca) i diferents fonts al llarg del massís del Montdúver. Molt a prop d'allí, una centenària quercus ilex, carrasca bellotera per als amics, perllongava la seua ombra en aquest solejat dia.
Tot després de baixar el port de Simat, amb excel.lents vistes de la vall -recomane aquesta ruta a tot aquell qui no la conega- ens hem dirigit a la platja de Tavernes de la Valldigna. Allí, l'arquitecte municipal ens fet una completa exposició dels projectes destinats a la transformació de tot aquest espai litoral i prelitoral. Em crida sempre l'atenció l'interés de tothom per rubricar tota aquesta classe de projectes urbanístics amb “i farem un camp de golf”. El golf, la panacea, el recurs perquè tinga èxit tot PAI, però que pot ser no s'hi tinga en compte l'handicap i després n'hi haja alguna sorpresa. En defensa del golf he de dir que tinc una amiga que -tret d'algun esporàdic intent de fer esport- ha passat de fer vainica a la pràctica d'aquest esport.
Continuant la ruta hem visitat el castell de Cullera, en fase de reconstrucció, seguint les explicacions de Quique, arquitecte municipal. Tota una amplíssima panoràmica de la Ribera Baixa, de la desembocadura del Xúquer i de la costa meridional del Golf de València (res a veure amb l'anterior golf) és el que podem observar des d'aquesta talaia usada com a tal des què els humans habitaren aquestos indrets.
El programa era més extens, però el dia és curt i, a poqueta nit, encara hem pogut rebre informació in situ de la transformació que ha estat feta de la zona de la Punta, en les immediacions del port de València. Tenint en compte el principi de la degradació ambiental intencionada, han aconseguit que desaparega l'horta per a fer, de moment,... no res. No sé si en un futur aquest espai serà utilitzat per al que ha estat programat o morirà d'abandó.

diumenge, 12 de desembre de 2010

Diumenge


Diumenge, des de sempre, un dia no massa “alegre”, sobre tot quan arriba la vesprada i veus que el cap de setmana està diluint-se com un terrocet de sucre en un got d'aigua. Ara, però, ja no m'importa ni gens ni mica –no sé, ben cert, si n'estic massa segur- però et queda eixe atavisme clavat a les neurones i no pots evitar una certa melancolia que no té res a veure amb la bilis negra a la que li atribuïen els antics eixe estat d'ànim. Més bé ve provocada perquè se t'hi presenta un panorama de varis dies durant els quals no manes de tu i has de fer el que tens obligació de fer. Abans, les obligacions les tenia, com aquell que diu, per decret-llei; ara, en canvi, hi són buscades, volgudes i servides a la carta. Són com el que va al restaurant i en lloc de demanar el menú del dia, demana la carta i se n'hi confecciona un al seu gust, encara que estiga compost per un ou caigut i un parell de llonganisses i botifarres. Qui ha dit que ha de ser necessàriament un menú d'elaboració ple de mariconadetes enrotllades, cobertes d'alguna salseta exòtica de colorets, servides amb uns plats de disseny on en un d'ells cabrien totes juntes sens necessitat de traure tota la col.lecció de la vaixella?
Tornant al diumenge, que això és l'objecte d'aquest escrit, i quedant-nos al matí, la gent se la munta de bo i manera que les activitats siguen variades. Parle de la gent ”normal”, no de la gent que té una espècie de malaltia anomenada “joventut”, malaltia que se'ls curarà amb el temps –malament si no ocorre així- que eixos se'l passen dormint la mona que han arreplegat en les darreres nits de “vino i rosas” i d'hectòmetres cúbics de beuratges de dubtosa composició ingerits a base d'abocar-los amb embut per dirigir-los directament a la seua destinació i amb els efectes oportuns.
Doncs bé, com hui no hi havia cap programació feta, hem sortit en pla de caminada i, després de recórrer uns deu quilòmetres, hem passat per les paradetes gastronòmiques muntades al Passeig i no hi hem pogut resistir la temptació d'adquirir uns formatges de Callosa d'En Sarrià i uns embotits de Petrer. A continuació, en casa, i per iniciar la llarga i avorrida vesprada d'aquest diumenge de tardor, hem fet el tast d'eixos productes que no tenen res a envejar a les composicions de disseny gastronòmic de les que hi parlàvem abans.

diumenge, 5 de desembre de 2010

Passeig dominical

Pujant per la carretera de Gandia a Barx, tot just arribant a l'alt de la Drova, una zona adaptada per aparcar i una casa ens indiquen que estem al centre d'interpretació del paratge natural del Parpalló-Borrell. Prenent la pista forestal que parteix d'aqueix lloc, ben prompte arribem a la cova del Parpalló, un dels referents més importants de l'art en el paleolític europeu. Malauradament, no hi podem accedir per estar protegida per una tanca metàlica, doncs és l'única manera d'impedir que els desaprensius vagen apoderant-se del material que hi pogueren trobar. Encara així, sempre hi ha qui traspassa aquestes barreres i res ni ningú els són obstacle per apoderar-se del patrimoni de tots.
Des d'aquest lloc, en la cara sud del massís del Montdúver -el millor representant de la geomorfologia kàrstica del País Valencià- obtenim unes esplèndides vistes del Montgó i del cap de Sant Antoni, de les carenes muntanyoses de la Safor i la Marina i de l'espai més pròxim, com és la raconada de Marxuquera.
Anem accedint i observant les restes encara molt paleses del darrer incendi forestal provocat en la cara nord i les flames del qual van arribar fins aquesta part. Les antenes de radio-televisió s'enlairen cap el cel des del més alt d'aquesta muntanya trencant l'estètica natural que ens haurien d'oferir els 841 metres d'aquest massís cretàcic abundant en dolines i profundes simes que van jalonat el camí. A la dreta i amb un camí de fort descens, arribaríem a la font del Garrofer.
De sobte, el camí s'hi transforma en una empinada senda que ha estat adaptada amb alguns graons i una indicació ens diu que per allí arribarem al Coll de la Rafela, des d'on una impressionant vista de la zona de marjaleria i de les monstruositats urbanístiques de la platja ens faran veure com la mà humana és capaç de tirar per terra tot el que la natura ha estat construint al llarg de milions d'anys.
Aquesta és una agradable passejada apta per a qualsevol persona per un dels paratges natural més bonics d'aquestes terres de les comarques centrals valencianes.

dijous, 2 de desembre de 2010

L'hora del café


Diuen que el café té unes qualitats molt bones per al sistema immunitari i també serveix de protecció per algunes classes de càncer; sempre, però, cal consumir-lo amb moderació, com quasi tot, perquè la moderació és el fidel de la balança que ens permet fer de tot, menjar de tot, beure de tot i que no et senta res malament. Tanmateix, que difícil resulta, de vegades, ser moderat en tot.
El café aporta, també, altres qualitats que no li són intrínseques, però que sorgeixen al seu voltant, es a dir, que amb l'excusa del café realitzem unes activitats socials, que ben bé podrien estar dutes a terme per altres motius. El café ha esdevingut un mot, el significat del qual ultrapassa l'objecte físic d'una tasseta plena d'un líquid negre, que segons com s'hi prepare, presentarà una atractiva capa d'escuma marró, per a convertir-se en la designació d'eixe moment que sovint utilitzem per fer un recés en el treball quotidià, per fer una quedada o, simplement, per seure's a una terrassa i veure qui passa.
En eixos moments del “café” solen sorgir converses de tot tipus. Hi haurà les clàssiques “marujades”, hi haurà discussions polítiques , hi haurà intercanvi d'opinions, hi haurà tants altres temes, que sempre s'hi queda curta l'hora del “café”.
Aquest “hora” és un dels moments més desitjats de tot el dia perquè suposa l'alliberament de la tensió a la que et somet l'obligació del treball o de l'activitat que t'hi trobes realitzant. En aquesta hora arribes a conéixer eixe o eixa company o companya que està segut tres fileres més avant que tu i que d'altra forma quasi com arribaries a saber ni com li diuen. A més a més, van configurant-se els diferents grupets que, per altra banda, són inevitables quan convius en un gran grup.
Surten afinitats que semblen impossibles en altres circumstàncies i que farien saltar espurnes a la més mínima divergència, però, no saps com ni perquè, eixes diferents maneres de pensar i de contemplar les coses, no hi són obstacle per tenir unes relacions de companys d'allò més agradables.
El café, quins estranys companys que fa!