dilluns, 29 de novembre de 2010

Plou, plou


Ja cauen gotes,
ja plou, ja plou,
regalims d'aigua
ho han mullat tot.

Així ha començat el matí, mullant-ho tot, però sense més. I com tots els dies aprofiten per alguna cosa, ho hem fet per a anar a la biblioteca municipal i recórrer les seues prestatgeries que ben assortides de llibres i material audiovisual es troben.
Hem tornat un llibre i hem iniciat el recorregut per les diferents seccions, sens rumb fixe, deixant-nos portar per la curiositat dels formats, títols i altres elements que ens pogueren cridar l'atenció. La bibliografia en la nostra llengua (quin dia li posarem un nom i l'anomenarem com cal, encara que no tinguem problemes per dir-li al pa, pa i al vi, vi.) és força abundant i aquest fet ens portava a reflexionar si amb un altre color polític a l'ajuntament gandià hi hauria tanta oferta literària en aquesta llengua. No sé, no sé si se'n produiria el fet; coneixent la percala pepera, amb l'encabotament per trobar diferències i dir-nos que allò que ve del nord és dolent, ho pose en dubte. Sols cal imaginar-se Rus llegint -si ho sap fer- titols i fent una foguera amb ells. Tal vegada, de literatura valenciana apropada al món popular, eixe que hom sol emprar als sainets i que prolifera al món faller, si que n'hi hauria; de l'altra, la culta, la que no distingueix si està feta ací, al principat o a les balears, pense que tindria problemes. Afortunadament, estem parlant de ciència-ficció i la realitat és la que és: que no hi ha cap problema per llegir el que ens agrade, estiga escrit en la llengua que siga.
A un replanell de l'escala, hi havia un expositor amb llibres d'Isabel-Clara Simó, l'alcoiana que resideix i treballa a Barcelona. Després de fer-ne una ulladeta, ens hem dit: no cal pensar-ho gaire. N'agafem dos de curtets i en tenim per a passar aquestos dies que ens esperen de fred i pluja. Ens ha cridat l'atenció “Hum...Rita! l'home que ensumava dones” i “Alcoi-Nova York
De tornada a casa i com plovia i no portàvem paraigües, hem hagut d'utilitzar l'autobús. Hem obert un diari local i una notícia encapçalava la secció cultural: “Isabel-Clara Simó i Anna Montero protagonistes dels premis literaris” Foren destinatàries dels Premis Literaris de la Ciutat de Gandia 2010. En concret, a Isabel-Clara, li atorgaren el de Narrativa Joanot Martorell.
Entre gotescauen, subanestrujenempujenbajen i escrivint aquestes línies, hem passat un matí de pluja fastigosa - encara ho fera amb abundància- i fred. No passa res, cal adaptar-se a les circumstàncies i al mal temps, bona cara.

dilluns, 22 de novembre de 2010

Déu, quina coentor!


Cada dia va a més. La gent ho necessita. No sé què pot significar, però alguna idea sí que en tinc. Eixa afició als gossos a la que la gent va adherint-se cada cop més, presenta, en alguns cassos, unes actituds que em semblen rares. Els protagonistes actuen pensant que és el que toca fer, però jo, què voleu, ho veig des de fora com una acció coenta, sense trellat, irracional, producte d'un acomplexament lingüístic de cavall. I és que no és per a menys.
No em referisc a eixes actituds incíviques que molts amos de gossos toleren als animalets, que pobrets, com correspon al seu nivell de raonament, no saben que això no està bé: regar portalades i abandonar les mones de pasqua en la via pública, allò que els anglesos diuen we-we i poo-poo. Açò seria un altre tema amb molta molla.
El que em mou a escriure no és altra cosa que eixa --no trobe la paraula exacta per definir-la-- actitud d'alguns amos/es de mascotes que estan parlant amb tu en la nostra llengua habitual, valencià, i de sobte, es dirigeixen al gos en castellà. Que no pensaran que el gos no els entendrà si no ho fan així?
La gent d'aquest país, regne, rekión, comunitat, o territori apatxe, és així: rara, estranya, amb l'endèmic mal de pensar que la llengua és una i el que parlem no val ni per a utilitzar-ho amb els gossos. Ai! No sé si el psicoanàlisi freudià podria donar-ne alguna explicació.
Aquesta actuació no és únicament pròpia de gent inculta, que no en sap més. També l'he vista en persones que se suposa tenen cultura. Això si, als pobles no l'he observada; més bé ha estat en els ambients de ciutats mitjanes on la gent té tendència a usar el castellà a la més mínima ocasió.
Aquest destrellat profund és un exemple de la coentor que vol donar una imatge cosmopolita, tot caient, per part del que la practica, en una ridícula situació d'incultura, tot just, el contrari del que hi pretén.
Com veiem, la castellanització avança, fins i tot, en el regne animal..

diumenge, 21 de novembre de 2010

La Pedra de Basset

La pista forestal que va a la Font Freda ascendeix entre incipients pinedes que intenten recuperar les devastacions causades pels incendis forestals d'anys passats i que desitgem que cap llamp descontrolat o cap piròman en estat de mística contemplació de flames purificadores de la natura li bote foc a aquest paratge amb franc estat de milloria.
A La Font Freda encara no li ha arribat la recuperació arbòria. Cal centrar-se en la contemplació del paisatge que podem gaudir des del mirador situat uns metres més avall. Tota aquesta part de la Vall Blanca s'esten en una successió contínua de bancals arribant a l'embasament de Bellús i a la Serra Grossa que la separa de La Costera i, que més enllà d'allí, s'albiren el pobles de la Ribera Alta i de l'Horta de València tancada per la Serra Calderona.

El camí continua zigzaguejant pels flancs de la muntanya entre un paisatge, en altre temps massa boscosa, però hui amb signes visibles de no tan llunyans incendis que han deixat al descobert les seues roques calcàries.


Arribats a una corba del camí, la part nord-oriental de la vall s'obri a la vista amb una fina cortina de pluja que, més tard o més propmte, també l'haurem de patir. Tot i això, no serà obstacle per poder continuar la ruta.


Després de més de mitja hora de caminada, un turó a l'esquerra amaga les quatre mal comptades parets del que resta del castell de Carbonera que, tot just al seu bell mig, separa els termes municipals d'Otos i Beniatjar.

Als seus peus, Otos i, més enllà, altra vegada, l'embassament de Bellús i les serres i comarques valencianes de més al nord.


Des del castell, una empinada i tortuosa senda que travessa el barranc condueix fins els camins aptes per a vehicles que entre bancalades d'oliveres i altres fruiters, ens portarà a la veïna població d'Otos.


Arribats a la carretera, a les proximitats del poble, una pintada en un mur ens fa somriure. SOMRIU, ESTÀS ALS PAÏSOS CATALANS!!! Però tota moneda té cara i creu i, encara que la creu en aquest cas no és tan visible, allí està, per a recordatori del país tan desgavellat on vivim. PUES VAYA MIERDA! AIXÒ VOLDRIEU. Com podem comprovar, amb lletra de color clar.

Des d'ací, una vista inèdita –almenys per a mi- del Benicadell entre tarongers. La imatge d'aquesta muntanya la tinc gravada entre oliveres, garrofers i ametlers. Açò em fa meditar en què la veritat no és una ni única. Cal aportar les diferents idees per trobar els punts d'unió entre tot.

Ja en Otos, Ca les Senyoretes ens espera. Un reconfortant arròs al form ens farà recuperar les forces gastades en la caminada feta per aquesta ombria del Benicadell. Després de dinar, l'amic Joan Olivares ens explica els seu rellotge solar que no és electrònic, però és tal la quantitat de dades que hi pots interpretar, que quasi ho és. Gustosament ens condueix al Palau, exemple de recuperació i d'adaptació d'un edifici vell en un edifici ple d'utilitat i servei a la població.

Per acabar, ens porta al ben acurat jardí i ens mostra la Pedra de Basset. La màgia solar aplicada en aquest petit monument, homenatge al 25 d'abril de 1707, dia de la pèrdua definitiva dels nostres furs. L'escut amb les quatre barres roman il.luminat pel sol durant tots els dies de l'any, però aquest dia, 25 d'abril, s'hi fa l'ombra. L'arc que passa pel seu damunt el cobreix de la llum solar.

Pels carrer d'Otos, un munt de rellotges de sol dels més variats dissenys mostren l'atractiu d'aquesta petita població de la Vall d'Albaida, comarca definida per algú com la Toscana valenciana.

dimarts, 16 de novembre de 2010

Aquí, si hay playa (faltaria més)



Ja el tenim ací, el desitjat, el que tantes polèmiques ha provocat, aquell que Cascos deia que, com a prompte, fins el 2012 no l'esperàrem, aquell que Aznar va col.locar una travessa i se'n va anar sense més, el que durant aquest període han silenciat, ocultat i quasi, quasi, no l'han volgut perquè no era obra d'ells: l'AVE. Ara, com és massa evident la seua presència, el presenten des d'ací –en algun anunci de C9- com una actuació pròpia.
AVE, Rita i Camps te salutant.
No és la meua intenció parlar d'això. Més bé vull destacar altres aspectes que l'arribada d'aquest tren posa de manifest i fa destacar negre sobre blanc, deixant en clara evidència les carències totals i absolutes que aquest País presenta en temes d'infraestructures ferroviàries i de comunicacions per carretera entre les principals ciutats de tot el territori.
Està molt bé que Madrid i València estiguen tan sols a 1hora i 21 minuts, ja que així, els madrilenys podran anar a la Malvarrosa a prendre el sol i banyar-se en la mar i tornar-se'n a casa en un no-res. També els valencians podran anar a la capi a fer-se unes tapetes o a visitar El Prado i tornar prompte, com si hagueren anat a Algemesí.
Però, que fem si volem anar des de Gandia a Alacant, Elx, Alcoi, Alzira o Xàtiva? Ah!, si tens vehicle propi, no hi ha massa problema. La dificultat se't presenta quan vols utilitzar un medi públic. Vas a tardar unes quantes hores i, en alguns cassos, realitzar alguns transbords.
Això em va passar a mi, quan, per necessitat, vaig haver de traslladar-me a Alacant en transport públic. Tenia dues opcions: autobús, amb tres hores, o amb tren, via València. Una autèntica burrada. Ni parle, si vull anar a Alzira a tan sols trenta-cinc quilòmetres: tren fins a Silla i des d'ací, baixar cap a la capital de la Ribera.
Tot aquest territori de les Comarques Centrals està seriosament danyat pel que fa a les comunicacions ferroviàries. Sols en queda una i, la pobra, sembla que té els dies comptats: Xàtiva-Alcoi. Quanta utilitat tindrien aquells trenets que l'antigor sels va endur per davant i dels que tan sols queden traces en forma de vies verdes, i no sempre aprofitades. Carcaixent, Gandia, Dénia, Alcoi, Villena, totes unides en connexions ferroviàries que, d'haver-se modernitzat, serien un factor importantíssim de desenvolupament i contacte entre totes aquestes poblacions i comarques.
Portem molts anys reclamant el tren fins a Dénia. Silenci, menyspreu, foteu-vos. De qui és la culpa? Misteri, interessos ocults. Alacant no vol obrir Dénia a València i a València l'importa un pepino Dénia. Tot plegat, farem un territori ignorat per uns i per altres, abandonat a la seua sort.
I com no, menció mereix l'autovia central que hauria pogut estar acabada i per guerres PP-PSOE, ahí la tenim, inconclusa i motiu de discussions. Esperem finalitze tan aviat com diuen.

diumenge, 14 de novembre de 2010

Pobles amb encís


Aquest cap de setmana ens hem apropat a les terres que cavalquen entre la comarca de l'Alacantí i l'Alcoià i que separa la serra del Rentonar amb el port de Benifallim (1.010m) com a pas obligatori per carretera.
La muntanya en qüestió la coneixia de lluny, tan sols tres o quatre pics que apareixen mirant al sud des de Beniarrés i que, junt a la resta de muntanyes d'aquest interior, conformen una conca hidrogràfica -en aquest cas la del riu Serpis- tot albergant un seguit de petites poblacions amb imparable regressió demogràfica, però que es mantenen amb impecable actualització urbanística.
Els nuclis de població que obrin i tanquen aquest pas de muntanya són Benifallim (Alcoià) i La Torre de les Maçanes (Alacantí). Aquesta última no té res a veure amb la comarca en què l'han situada, doncs les seues característiques físiques l'allunyen de la secor endèmica que pateixen aquestes terres de més al sud de la Carrasqueta. Per cert, quina castellanització del nom del poble més horrorosa i inexacta (Torremanzanas). Això podriem dir que és "amollar una autèntica espardenyada", com diem per aquestes terres valencianes
És La Torre una població plena d'encants que fan d'ella pol d'atracció d'un turisme de muntanya, però, com ja sabem aquest tipus de turisme no és de masses, la qual cosa repercuteix en el seu ambient tranquil i agradable.
Benifallim és una altra cosa. La seua població és molt escassa, tot i això presenta un aspecte encantador als peus del seu castell que corona un turó a les seues esquenes i al que s'hi pot accedir fàcilment.
Entre les actuacions fetes al poble caldria destacar la rehabilitació que han fet del safareig públic convertint-lo quasi en aula de la natura. Els murs que l'envolten són uns murals de flora i fauna de la zona i, al fons de la bassa, un mapa ens mostra tot el seu terme municipal: camins, carreteres, rius, muntanyes...

Una original manera de decorar una paret lateral en La Torre de les Maçanes.


Un mas fortificat a La Torre de les Maçanes. No és una antiga caserna de la Guàrdia Civil.

El castell de Benifallim.

El Benicadell sempre present. Benifallim
El fons decorat del safareig



El safareig públic i el seu entorn






dimecres, 10 de novembre de 2010

La tardor també és bonica


Quan la tardor alcança el seu punt equidistant entre l'estiu i l'hivern, resulta d'allò més estimulant eixir al camp i recrear-se en tot el que la natura ens ofereix. La forta calor estiuenca que no et deixa fer res i el fred més encollidor que t'arrupeix no són bons acompanyants per a fer eixides campestres. Ara, que per aquestes terres el fred no és massa exagerat i encara et facilita la maniobrabilitat.
M'agraden els passejos tardorencs per aquestes terres d'interior on la mar, tot i no ser massa lluny, sols hom pot ser vista des dels més alts cims muntanyencs que les envolten. M'agraden els seus canvis de colors i olors, passant dels verds als grocs, ocres i marrons, tot adobat amb flaires de romaní, timonet i espígol.
Així iniciem el camí des de les vores del riu Serpis repletes de baladres i de xopades atapeïdes de fulles grogues i seques, cap a les faldes de la Safor, en eixa cara que mira al Benicadell i al Montcabrer i que acompanya el tebi sol d'aquestos dies de ben entrat el mes de novembre.
El petit parc que ens obri les portes de L'Orxa ja no és eixe indret desitjat de l'estiu que ofereix al caminat un lloc on refrescar i guarir-se de la sufocant canícula , sinó més bé un espai del que ben aviat has de fugir per buscar altres llocs més solejats.
Quan travesses el barranc -normalment sens aigua- que frega la cara nord de la població inicies la pujada a la muntanya, eixa muntanya que separa les terres saforenques de les del Comtat i que provoca que la climatologia d'un costat i de l'altre siga molt diferent, doncs la seua alçada d'un millar de metres impedeix la influència marítima sobre aquesta vessant. Eixa pujada entre bancals d'oliveres i plantes de romaní a les vores, ràpidament et porta a visualitzar exel.lents panoràmiques de la població, de tota la vall de Perputxent amb el riu serpentejant pel centre i de les muntanyes que tanquen la comarca.
Tot un seguit de noms propis van batejant els punts més propers i més allunyats: el castell i les restes de la fàbrica de paper, la Barcella, l'elegant Benicadell –qualsevol diria que és el mateix que podem veure des de Muro o des d'Albaida-  la blanca ermita de Beniarrés -quasi, quasi, amb el castellet de Cocentaina, referents comarcals- i el Montcabrer coronant l'allargassada serra de Mariola.
Quan ja perds de vista tot açò, rocallosos i abruptes barrancs amb impressionants cingleres jalonen el camí que continua el seu ascens imparable en busca del cim de la Safor -que això serà un altre objectiu-. Ara, tan sols buscarem gaudir d'aquest espai que té tants recursos que difícilment els podries abastir en aquesta passejada: Font dels Bassiets, Font dels Òlbits, Font Cerquera, Pla de la Bassa,...
Tardor: sinònim d'excusions, de bolets i d'espígol. Etapa de reflexions i d'objectius aconseguits o perduts pel camí.



dilluns, 8 de novembre de 2010

Navegació blogaire


Açò del món blogger, o blogaire, o com es diga o s'escriga, presenta diferents moments en què la cosa pot anar per uns camins o per uns altres. Unes vegades, sents un gran plaer el pertànyer a ell; d'altres, però, no és que et penedisques d'haver-hi entrat, més bé et preguntes què fas tu ací, obligant-te a escriure o a penjar fotos. Tot plegat, t'adones què és un món del que difícilment te'n pots escapar i et sents agradablement atrapat en la seua xarxa. Escriuràs més a gust uns dies, amb dificultats, uns altres, però sempre amb el regust que alguna cosa teua va per ahí i algú la llegirà.
Cada cop més vas entrant en blogs que vas descobrint i dels que gaudeixes amb la seua lectura. Eres adicte lector d'uns altres que fa temps ja els havies descobert i que quan triguen massa en publicar quelcom de nou, et fan patir una mica pensant si els seus autors s'hauran cansat i hauran abandonat o estaran en fasse de cansament i necessitaran un període de reflexió, descans o ves a saber què.
Aquesta xarxa és expansiva. No et reté amb huit braços com ho poguera fer un polp, més bé aqueixos braços es multipliquen i van fent-se més i més nombrosos. És que hi ha tanta varietat i tanta oferta, inclús de la mateixa temàtica, que no pots resistir als seus encisos.
Natura, política, societat, opinió, notícies, bogeries,... i, tants i tants altres temes que resulta quasi impossible accedir a tots.
Naveguem per unes aigües lliures de peatges ideològics i quan lliges, penses que el “escribidor”-petit homenatge a l'últim Nobel- no opina d'una o d'altra manera per obedir el qui paga, sinò que ho fa perquè realment pensa així. Aqueixa és la gran diferència amb el periodista professional.
Aquestos dies el blog de la superconeguda Comtessa –molts dels qui em llegiu ja sabeu a qui em referesc- ens ha recomanat un lloc al que he tingut molt de gust en entrar-hi. Des d'ací, agrair-li la recomanació i donar-li la benvinguda, que ja feia massa temps que no en sabíem res.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Arrels


Hi ha moments, situacions o altres circumstàncies en què reflexiones o penses quin és el medi físic que pots considerar com el teu. Algú podrà dir que el seu lloc és aquell en el que viu o en el que treballa, seguint la dita castellana de què “uno no és de donde nace, sino de donde pace”. Vist d'aquesta manera tan plàstica, tenen raó, però hi ha alguna cosa més que escapa a l'anterior asseveració i és l'aspecte sentimental que ens allunya dels paràmetres purament físics.
L'altre dia anava fent una caminada per la Vall de Perputxent i observant tots els detalls que m'oferia el lloc. No per massa vistos em resultaven reiteratius i cada racó generava una càrrega de sensacions, sentiments i experiències viscudes. En primer lloc, em va fer la impressió que era el meu espai físic, aquell en què les primeres vivències et marquen la resta de la vida. També situava aquest espai físic al llarg de la història i pensava en tota la gent que per ací havia estat establerta, des dels primers pobladors dels quals tenim referència allà dalt a la Cova de l'Or i que baixarien a conrear aquestes fèrtils terres que el Serpis ha anat regant, erosionant i formant fins donar-li l'actual fisonomia, passant pels musulmans establerts en els diferents nuclis de població existents dels que sols en queden dos: Beniarrés i L'Orxa. Els altres, Benillup, Benitàixer, Canessia o Alcanèssia desaparegueren quan l'expulsió dels moriscos en 1609. I com no, tenia present els no tan llunyans temps en què els nostres rebesavis, besavis i avis es deixaven la pell abancalant la muntanya i plantant oliveres que serien la principal font d'ingressos en una economia basada en l'oli.
Ja de per si, el camí que trepitjava era pura història: el desaparegut ferrocarril Alcoi-Gandia, tot un referent històric per als que hi viuen i per als que hi hem viscut. Des d'ací, tota la vall era un escenari de records de tot tipus a mesura que s'hi feien presents. La misteriosa Cova dels Nou Forats, de la que ningú sap ben bé la utilitat que ha tingut al llarg del temps; les hortes de Benillup, el terreny més fèrtil de tot Beniarrés; els Secans, la Font d'Aliques, el Toll del Passet i el Barranc de l'Encantà; també les olors de les diferents plantes i, com no, la tan característica del riu. I els colors, eixos colors canviants segons l'estació de l'any. Ara hi són les tonalitats groguenques de les fulles dels arbres fruiters i de riu, i els morats i verds de les olives.
Com dic, tot plegat et transmet la sensació què tu ets d'ací i que tot i “pasturar” per altres latituds al llarg de quasi tota la vida, aquestos paratges t'han marcat i no pots dir més que: aquest és el meu lloc.