dijous, 28 d’octubre de 2010

Alguna que altra línia


Ja fa massa dies que no m'hi pose a escriure . Aquestes coses, com tot, s'han d'agarrar amb calma i sense presses, tan sols cal deixar-se portar pels moments i seguint els dictats de la “santa gana”. I mira tu per on, que sense pensar-ho, m'he assegut davant el teclat i he començat, tot i no tindre res programat ni pensat.

Que de què vaig a escriure? Doncs ni jo mateix ho sé. Tan sols vaig a deixar que la ment navegue per on li done la gana i a vore si puc completar unes quantes línies. Açò ha de ser alguna classe d'activitat bona per a la ment, dic jo.

Com acabe de llegir la premsa, el que més m'ha cridat l'atenció són les declaracions de Zaplana, que desmarcant-se de tots els lladrucs que fa aquesta incorregible colla pepera contra Pérez Rubalcaba, posa les seues paraules de moderació i elogi cap a aquest personatge que, per cert, pense que és el cabet més brillant del govern de Zapatero. També vull destacar que no vol clavar-se en la política que fa el govern de Camps. Es veu que tres anys allunyat de l'activitat pública des de la primera fila li han donat una mica de trellat i ara s'hi presenta com un home raonable. Deu ser veritat allò de què el temps ho cura tot i posa cadascú al lloc que li pertoca.

Ací, a Gandia, hui ha sigut festiu. Celebràvem el 500 aniversari del naixement de Francesc de Borja i l'Exm. Ajuntament ha volgut celebrar-ho d'aquesta manera. En fi, un dia d'allò més tonto. Si almenys hagués sigut divendres, el personal hi hauria pogut gaudir de tres dies de festa.

Aprofitant l'esdeveniment, hem anat amb uns amics a dinar a un conegut restaurant situat vora mar, tan vora mar, que una mica de maror haguera pogut arrimar les ones fins la finestra. I no és això el que vull destacar, sinó el fet que es trobava al complet en un dia laborable –no era a Gandia- tot i ser un menú d'aqueixos de repica'm el colze. Ja veus, crisi, però sembla ser, no tanta com diuen, o no per a tots.

Bo, ja no escric més bogeries, que amb aquestes ja he practicat un xic per a hui.

dilluns, 18 d’octubre de 2010

Entre mar i muntanya


El dia es presentava una mica nuvolós, però les previsions no feien pensar que poguera ploure, així que havia de tractar-se de boires matinals, això si, una mica espesses, ennegrides, però res més.

Després d'abandonar la N332, tot just a la meitat de la població de Xeraco, un camí a l'esquerra ens conduí cap el Montdúver en la seua cara nord. És aquesta la cara que dóna a València i on la vegetació es fa més densa. També va estar víctima dels incendis, però ara s'hi presenta recuperada i amb una frondositat que és un plaer.

El diumenge, davall d'un cel mediterrani que quan vol mostra tot un blau intens,i amb una mica de mestral pegant-te a les galtes, visitàrem aquesta zona. L'indret, degut a les condicions atmosfèriques, estava replet d'excursionistes dominicals que amb xiquets de curta edat havien envaït la ruta donant-li aqueix aire festiu que desprenen les rialles de les colles infantils amb llibertat plena de moviments pel camí lliure de perills.

No coneixia de prop aquest paratge, així que la passejada -perquè va ser això, una passejada; res de senderisme dur- va resultar d'allò més agradable i relaxant. Tot i ser costera amunt, no resultà gens dificultosa. El camí era molt còmode, encara que les aigües han fet malbé en algun dels seus trams i cal anar en compte.

De tornada, tota una línia blava de la mar es mostrava al fons del paisatge més enllà de la població de Xeraco i les seues marjals. Les clementines mostraven les seus galtes groguenques a les vores de la ruta i un autobús feia de “casita de aperos” enmig dels tarongers. A açò li diria Blasco Ibañez, “Entre Naranjos”.
Ja al final del trajecte, apunt de pujar al cotxe, uns caçadors baixaven arrastrant, lligat a una corda, un infeliç senglar que havia caigut en la seua trampa. Feia pena l'animalet, però és necessari eliminar-ne alguns.










dissabte, 16 d’octubre de 2010

Cal reflexionar


El que està passant ja fa temps que s'hi veia vindre. El que estava a nivell de carrer està traslladant-se als més alts nivells polítics, i pel que s'hi veu, amb trifulgues incloses. De tots es coneguda la decisió política de Sarkozy, les actuacions de Berlusconi, les insinuacions alemanyes i, a nivell domèstic, els posicionaments del PP envers la immigració.

És este un tema conflictiu com el que més i que pot causar transtorns socials i no a massa llarg termini. Cal que els nostres dirigents s'ho prenguen seriosament i que s'allunyen de plantejaments demagògics com han estat fent fins ara perquè la cosa, al meu parer, és presenta problemàtica.

La dinàmica migratòria és un dels més importants trets socials del nostre temps. És difícil que les persones es queden fixes al seu lloc de naixença perquè la fam mou els que la pateixen i han d'anar a remeiar-la on puguen. Açò, combinat amb la facilitat de transport i a la permeabilitat de les fronteres, serà la tònica del temps que ens ha tocat viure. Haurem de conviure amb ella.

El debat està ahí: hem de deixar que les migracions seguisquen el seu impuls com un allau d'aigua baixant de la muntanya arrasant tot el que trobe al seu pas? o, pel contrai, ha de ser canalitzada perquè no faça malbé?

La humanitat no ha estat mai quieta, ha anat d'ací cap allà cercant millors condicions de vida. Crec, però, que no s'ha donat mai amb la massificació i rapidesa com la que ara hom fa. És ací on radica el seu problema i bé faran les organitzacions mundials i els diferents governs de considerar-ho.

Pel que a nosaltres respecta -als europeus occidentals en referisc- el problema no radica tan sols en el nombre de gent que ens puga vindre, sinó en el perill que el fet comporta per a la convivència entre els nouvinguts i els natius. A Europa portem segles d'evolució positiva, es a dir, que hem evolucionat a millor després de revolucions, guerres, tractats, desenvolupament del pensament, consecució de metes que semblaven inabastables i ara gaudim d'uns èxits socials, d'una llibertat d'expressió, d'uns avanços mèdics i educatius, que els recent arribats de mons més endarrerits són incapaços assimilar i integrar-s'hi de manera ràpida.

Els diferents estats han realitzat enormes esforços econòmics per educar la gent, per millorar la seua salut, per aconseguir-los un estat de benestar general i, de sobte, s'hi veuen desbordats per milions de persones vingudes, no d'un altre país ni de països afins culturalment -que açò facilitaria la tasca d'integració i assimilació- sinó de pràcticament tot el món, amb llegües, cultures, religions, costums molt diferents i ancorats moltíssims d'ells en èpoques ja fa temps superades per nosaltres. Este fet comporta que siga altament dificultós atendre'ls de manera eficient i fa que ens veiem desatesos o, almenys no atesos com cal, els que col.laborem al manteniment d'estos estats de benestar.

Quan les migracions van desbocades, s'hi produeixen fenòmens de desarrelament, marginacions racials, delinqüència per poder sobreviure, abusos de tota mena per part dels que hi som i per part dels mateixos immigrants entre ells.

Cap societat desitja albergar al seu entorn estes masses incontrolades d'immigrants i faran el possible i l'impossible per traure's del damunt tanta font de problemes i, tot l'esperit que alguns manifesten de tolerància, d'integració, de rebre'ls a tots perquè, segons ells caben, no sembla fàcil que algú els vullga al seu costat.

És un debat, este, amb molta falsedat, amb molta demagògia i amb molta hipocresia. Més ens hi valdria posar els peus al terra i afrontar-lo com cal de manera assossegada i responsable, perquè igual que a una casa no caben tots, a un estat tampoc no hi caben.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

Què representa aquesta coentor?


Llegia un post en el blog Bajocafarcida, de la sempre interessant Comtessa d'Angeville, sobre manifestacions nacionalistes en el que també feia una referència a l'entrada de Moros i Cristians d'Albaida mostrant el seu disgust del que hi estava veient. Realment és quelcom força cutre, ple de despropòsits i que sembla que alguns gaudeixen pixant fora de test. Em referisc a la gran quantitat de vestits típics de l'Andalusia que hom podem veure en quasi totes les entrades de festes d'aquest tipus.

Açò m'ha portat a mi a reflexionar sobre les dues festes més famoses que tenim al País Valencià: Falles i Moros i Cristians. Són, com aquell qui diu, l'eclosió festiva més important, més representativa, més característica i més popular de l'esperit lúdic dels habitants d'aquesta zona de la Península que ja no sé ni com anomenar-la per la quantitat de noms que posseeix i per la poca o nul.la autoestima que en té, tot imitant i fent propi allò que és forà i, encara més trist, adoptant postures genuflexes i demanant perdó de ser una mica diferents.

En efecte, els pobles es mobilitzen i tiren la casa per la finestra per dur endavant tota aquesta parafernàlia festiva que en el cas de les Falles/Fogueres/Gaiates venen situades en uns dies sempre a la mateixa època: Falles/Gaiates en els inicis de la primavera i Fogueres a l'inici de l'estiu. Els Moros i Cristians, tanmateix, venen distribuïts al llarg de quasi tot l'any.

No és, però, dels dies de celebració del que he reflexionat, sinó del seu esperit, del que se suposa volen fer-se'n ressò. El grup de Falles, a banda del les implicacions sociopolítiques que han representat, sobre tot al llarg d'aquestos darrers anys, és una festa que tracta millor l'autenticitat nativa, es a dir, que en la seua indumentària procura rescatar la vestimenta típica valenciana dels segles XVIII i XIX, això si, ornamentant-la de forma extraordinàriament barroca, però tot respectant les formes. El Moros i Cristians són altra cosa; volen commemorar uns fets històrics esdevinguts per aquestes terres de les Comarques Centrals. Però com es presten més a deixar volar la imaginació, han estat convertides en un bon munt d'inexactituds en les vestimentes i en les representacions. Com es tracta d'una festa no hem de donar-li més importància. Així veiem que pirates, contrabandistes, estudiants, caníbals i demés grups que ixen desfilant, poc o res tenen a veure amb Mohammad Abu Abdallah Ben Hudzäil al Sähuir, alies Al-Azraq. El que sí que resulta fastigós, almenys per a mi i pel que hi veig, per a molts altres, és la proliferació de vestits de faralaes que hi apareixen. Tant és així, que per moments penses si no estaràs en la romeria del Rocío. Jo no sé com es pot consentir aquesta invasió de l'Andalusia canyí tant coenta i insultant per aquestes terres, encara que allà siga tot un paradigma d'autenticitat popular.

Senyora Comtessa, gràcies per haver tret aquest tema que ens ha servit per a, des d'ací, traure tota la mala fel que ens provoca tanta “guitarra i pandereta”en una de les nostres festes més representatives.

diumenge, 10 d’octubre de 2010

De castell en castell



Viatjar per on quasi ningú viatja resulta ser una activitat força agradable. Allunyat de les concentracions humanes que es mouen com corders sense criteri, sols pel fet d'anar per on tots van, com el famós Vicente, et pot servir de teràpia a l'estrés habitual que comporta la vida en les ciutats o en els centres turístics de renom. Per això, has de fugir de les destinacions habituals on sembla ser que es obligat anar per imposició de les agències de turisme, o que aquestes últimes es veuen obligades a posar en les seues ofertes perquè tothom hi vol anar. No sé que és primer, si l'ou o la gallina.

Entre els nombrosos punts de visita que et pots programar per a aquestes fugides curtes de la quotidianitat, pots triar-ne alguns per les quasi despoblades comarques castellanes on la pau, l'assossec, l'art, la història i el contacte amb els paisans, els tens garantits. I quan en tornes, una sensació de renovació mental, serà el que hauràs aconseguit.

Ara bé, tot açò va per gustos. Hi ha qui defuig de les soledats i busca espais sorollosos, plens de festa i on no hi ha descans possible. Cadascú és cadascú i res millor que fer el que ens abellisca. Però com on vivim, aquestos ambients els tenim a l'ordre del dia, sense que vages a buscar-los, doncs a mi m'agrada desfer-me dels seus lligams i sentir la brisa de l'aire, gaudir de les empremtes de la història, endinsar-me en paratges on la natura se't mostra quasi tal com és i tornar com si vingueres d'una sessió d'spa.

Aquesta vegada ha estat, sobre tot, el nord de Guadalajara el que ens ha proporcionat el gaudi. Pel camí, la mar de Castella (Entrepeñas i Buendía), Górgoles (parada i fonda de Cela en el seu Viatge a l'Alcàrria), Cifuentes (lloc de naixement de la Princesa d'Èboli), Sigüenza (la del Donzell), Pelegrina (Parc Natural de riu Dulce, lloc de filmacions de "El Hombre y la Tierra" de Rodríguez de la Fuente), Palazuelos i Carabias (romànic i fortaleses medievals), Riba de Santiuste (el riu Salado i les salines), Atienza (interessant casc medieval), Galve de Sorbe i la ruta de l'arquitectura negra (Valverde de los Arroyos). Molt a prop d'ací, però en província de Segòvia, el complexe arqueològic iberoromà de Tiermes.

Açò ha estat, a grans trets, aquesta curta visita a les terres que serviren d'avançada cristiana en temps de la Reconquesta, tota jalonada de castells que romanen com a testimoni viu d'aquella època de lluites entre les dues civilitzacions que habitaven la Península.








dimecres, 6 d’octubre de 2010

L'olivera gran

El camí, ben asfaltat, pujava paral.lel a un petit barranc que en rares ocasions porta aigua. Semblava apuntar el cim de la Penya –la Penya és el nom utilitzat al poble per nomenar el Benicadell-, però no arribava tan amunt. Tot just, abans d'arribar al tossal Blanc, calia abandonar el camí per buscar una nova senda que em portara a aquell lloc on tantes vegades havíem anat a plegar olives. Si, plegar del terra, de gatzoneta o agenollats, una per una fins que no en quedara cap, les que eren sota les branques o les que eren a la sotspalma i, fins i tot aquelles que havien anat a parar entre les argelagues, si no era massa complicat. Tant si hi havia caigut gelada com si fes bon sol, haviem d'anar-hi. Les olives eren la principal font d'ingressos d'aquestes terres de secà i els temps eren els que eren.

Aquest nou accés, fruit de la modernització rural en qüestió d'infraestructures viàries, era totalment desconegut per a mi, per la qual cosa vaig haver de buscar-lo. Em feia la sensació de què era un altre indret, però no. Aviat va aparéixer al meu davant la caseta que servia per aixoplugar-se o per emmagatzemar sacs d'olives, garrofes o ametles, segons la temporada. I una vegada allí situat, la vaig vore després de tants anys. Allí estava com sempre, esplèndida, ocupant un gran espai, amb soques retorçudes que eixien de la terra i a ella tornaven: l'olivera gran amb un perímetre d’uns cinquanta metres.

Vaig baixar al seu costat, em vaig posar davall les seues branques, vaig seure a la soca de l’arcadeta, vaig tancar els ulls i vaig recordar temps passats.

Quanta imatge m'acudia des d'aqueix lloc estant! Oliveres plantades en abancalaments escalonats, uns dins del barranc i d'altres a la solana. De vegades era un bancalet i una olivera. Faena digna d'encomi que l'avi Pep havia deixat per la seua nombrosa descendència i que nosaltres, fills dels seus fills i filles, n'erem part dels hereus. Tots hi coincidiem durant els dies de la campanya olivarera. Foguera per ací, foguera per allà, quan l'hora del dinar era arribada. Eren uns dinars de camp a base d'embotits que amb recursos rudimentaris eren col.locats damunt les brases per torrar, alguna que altra truita preparada a casa, olives, pebres –per estos pobles del Comtat en diem bajoques- en salmorra i vi del terreny. Aquells que no ho han experimentat no saben ben bé el plaer que allò produïa després d’un pesat matí de faena.

Eixos terrenys han canviat de propietaris, però les sensacions que tenia eren com si no ho hagueren fet. Hi ha sentiments que romanen per sempre tot i canviar les circumstàncies. Sempre serà la “nostra” olivera gran, la que està al Racó, a les faldes de la Penya, sobrevolada per corbs als que deiem allò de: “corb, corb, dalt de la Penya hi ha un burro mort”. Allí, desafiant el pas del temps i superant-nos a tots, encara roman aprofundint les seues arrels en eixa terra eixuta de la solana del Benicadell, catalogada en alguna de les Conselleries com a arbre monumental, l’olivera gran del Racó.