dijous, 30 de setembre de 2010

Al sud del sud


Entre muntanyes nevades, de vegades cobertes per la boira, de vegades amb bona visibilitat, l'avió anava descendint no sense provocar un cert regomello per allò de la incertesa que aquestes situacions provoquen en l'estat d'ànim del qui les viu.
Un cop petjat el terra, la recent precipitació nívia mostrava els seus efectes amb racons encara blancs. Eren les últimes manifestacions hivernals en aquella primavera austral que quasi arribava al seu final a primers de desembre.
Teniem reservat un agradable i familiar hotel amb habitacions a mode de pavellons independents, tot construït de fusta i amb amplis finestrals per poder aprofitar al màxim la llum en eixos paratges sovint coberts per boires muntanyenques. Estava situat allà dalt, als peus de la glacera Martial, envoltat per coníferes d'alta muntanya i amb bones vistes al canal de Beagle. Tot un regal als sentits. Els freqüents tàxis que hi pujaven eren aprofitats per baixar a la ciutat d'Ushuaia que té l'honor de ser la població més austral del món. Des d'allí salpen els vaixells rumb a l'Antàrtida.
Aquesta Terra del Foc ofereix exel.lents paratges naturals -sense aglomeracions humanes- on poder satisfer eixe ànsia d'envoltar-te de natura pura sense adobs artificials. Visites als diferents i variats parcs nacionals t'omplin de les ganes de naturalesa que sols en eixos ambients pots satisfer.
Aquí, tot és Fin del Mundo: el tren, l'estafeta de correus, el far, el museu, el diari, la ciutat en si, la carretera panamericana que allà acaba. La situació geogràfica et fa sentir el que et diu la realitat:, que estàs allunyat de tot. En efecte, milers de quilòmetres et separen del món. El cotxe sols et pot servir per a recorreguts curts. Necessites volar, volar i volar.
Els qui estem acostumats al clima mediterrani trobem grans contrastos, no sols en quant a les diferències de temperatures, sinó també a les variacions súbites que se n'hi produeixen. Res et fa pensar que el brillant dia primaveral que comença, en unes poques hores esdevindrà oratge horrible amb vent, pluja i fred. Això, però, et posa de manifest, en mig dels boscos de lengas, guindos, ñires i calafates, el dinamisme de la vida en estat natural.
Quan ja en tornes i l'activitat frenètica de les nostres ciutats és, de nou, el teu hàbitat, sents nostàlgia i et promets que tornaràs alguna altra volta a aquelles terres on les muntanyes, la neu, els boscos, el fred, la pluja i el vent, els pingüins i els lleons marins prenent el sol als rocalls del Beagle t'insuflen eixe esperit natural que la nostra civilització s'encarrega d'extraure-te'l




dijous, 23 de setembre de 2010

Sono innocente

Imatge de "El Plural"

Hem escoltat la notícia: Carlos Fabra a la banqueta. Com ens ha pillat d'improvís, la reacció ha estat instintiva i automàticament un atac de masoquisme se'ns hi ha apoderat i el dit ha buscat la tecla 9 del comandament a distància per tornar a escoltar el mateix, però amb el consegüent morbo que estes coses produeixen quan es diuen des de “la nostra” com ara ens la promocionen -encara que des de la nostra posició hauríem de dir “la seua”-. Tanmateix, m´hi he quedat com Camot: res de res, mutisme total al respecte.
I a canvi, què he rebut per caure en el pecat del morbo? Camps promocionant el seu Pla Confiança, Font de Mora inaugurant centres (els discursos, en xinés mandarí), Blasco atacant Angel Luna de no sé quins afers i Cotino, ni me'n recorde; pot ser alguna pixada en aigües beneïdes, que això és propi d'ell.
Doncs ja tenim un dels tres tenors assegut a la banqueta (no crec que li passe res, per allò del que tots sabem) entonant, és clar, la seua innocència amb el cor de fons de les quatre maries (perdó per l'expressió, però no va contra les Maries, que tenen un nom preciós) que entonaven allò de “presidente, presidente, presidente” i el nostre implicat fent el solo de l'ària “Sono innocente”. Una divinitat escoltant al carrer tan gran manifestació artística, similar a aquelles interpretacions operístiques que temps enrere alguns afortunats tingueren la sort d'escoltar al Mercat Central de València.
Fabra, el nostre D.Carlos, el padrí, il cappo, el benefactor, el senyor feudal de Castelló, a la banqueta davant del jutge. Ens hem fregat els ulls, ens hem pessigat i hem començat a escorcollar els diaris digitals.

dissabte, 18 de setembre de 2010

Pobles del Comtat: L'Alcúdia-L'Alqueria

Baixava d'Alcoi i, com quasi sempre, ho feia per l'Alqueria perquè em resulta més atractiva la ruta que per la Plana. Allí, tot són semàfors, a banda de què t'estalvies la travessa de Muro. Els qui sou d'esta part del Comtat sabreu el que vull dir.
Esta carretera que va des de Cocentaina fins l'encreuament de la que ve de Bocairent i arriba al Verger, creua dos nuclis de població que sempre estan ahí, esperant la teua visita, però que per diferents raons en passes de llarg: l'Alcúdia de Cocentaina i l'Alqueria d'Asnar.
Com dic, sempre en passes i mai hi pares perquè la teua destinació sol ser un altra i vas al que vas. Eixe dia, que no tenia cap pressa, vaig decidir fer una visita i plasmar-la en algunes fotos. Confese que a l'Alcúdia no hi havia entrat mai, no així a l'Alqueria, que si la coneixia, però que des dels temps en que hi vaig estar realitzant la meua tasca docent durant un curs - això si, quan els dinosaures patejaven el planeta- no hi havia tornat a visitar-la.
L'Alcúdia té una situació des de la que es domina gran part d'esta zona del Comtat banyada pel riu Serpis. El seu nucli és molt reduït, tan sols quatre o cinc carrerons al voltant d'una xicoteta església, algun vell casalot, un balcó amb vistes al Benicadell amb els pobles de la seua solana i un ambient força tranquil. Nogensmenys, un polígon industrial al seu costat trenca el que podria ser alguna cosa diferent i pràcticament la fagocita.
L'Alqueria, tot i ser també menuda, té més superfície i pots romandre durant una bona estona. Així ho vaig fer i vaig estar passejant pels seus carrers que, per cert, en tenen bona cura. Així li ho vaig comentar a un empleat municipal que per allí anava regant unes plantetes que ornamenten un mirador que hi ha al mateix costat de l'església i des del qual, també hom pot fer una ullada al riu i a gran part d’aquesta vall del Serpis.
Des del mirador estant, hom pot veure la fàbrica de paper a la part baixa del poble, la que està junt al riu, aprofitant les seues aigües. Quantes instal.lacions d'aquest tipus hi havia al llarg del seu llit i ara són tan sols arqueologia industrial!
Les fotos parlen millor que no pas jo. Tan sols, i per a acabar, faig palés el meu rebuig a les actuacions de Telefònica, Iberdrola i alguna que altra companyia més, en el sentit de menysprear l'estètica urbanística i paisagística col.locant una atapeïda xàrcia de cables per tot arreu sens el més mínim pudor ni respecte envers la població i el medi natural. Això si, a llurs propagandes se les donen de ser respectuosos amb el medi ambient. Ironies de la vida!





















dilluns, 13 de setembre de 2010

L'enemic a casa

És que sempre estan igual: que si es volen apoderar de tot el que és nostre, que si són uns imperialistes, que si ningú ha de dir el que som o el que volem ser, i ... bla, bla, bla.
Estos dirigents, amos del cortijo -aixó si, per voluntat popular- autoproclamant-se defensors únics de les essències valencianes, que, per cert, no van més enllà del “senyor pirotècnic, pot comença la mascletà”, han obert la boca altra vegada bramant contra els veïns del nord que, segons ells, ens volen anul.lar com a poble apoderant-se de totes les manifestacions culturals, culinàries o festives que per aquestes terres tenen lloc; en canvi no diuen el mateix quan des de ponent espanyolitzen les mateixes manifestacions.
Quan els en sent parlar, no puc menys que cabrejar-me o descollonar-me, segons el moment en què em pille. Ells, renegats de tot el que signifique identificació nacional, ixen en defensa d'aquestos trets, uns més superficials i d'altres més essencials, atacant els imperialistes catalans. Més valdria practicar el que diuen defensar i tindre la boca tancadeta en ocasions com la present.
El seu líder en la rebotiga s'ufanejava de parlar català en la intimitat -això si, quan necessitava els vots nacionalistes, perquè després es va llevar la careta i es va mostrar tal qual- i estos aprenents de josemaris també fan ostentació de valencianisme, però d'un valencianisme ranci i coent, circumscrit a la paella i a la vestimenta fallera; la llengua, però, i a diferència del seu líder, no la parlen ni en la intimitat, i quan s'hi veuen forçats per les circumstàncies, molt al seu pesar, en fan ús, i quin ús!
Crec que per entendre el País Valencià i autoproclamar-se'n defensor caldria que miraren cap al nord, que és on tenim les arrels i no cap a ponent, que distorsiona els nostres origes. Però com tenen el coll rígid i no poden, no saben, o no volen girar els peus, la vista és unidireccional i tot el que no siga igual o equivalent a l'Espanya/Castella, serà dolent. Cal pensar que no tenen consciència nacional, sinó regional i per això la seua estima és Espanya amb l’actual concepte d'Espanya, que va naixer defectuós, es a dir, que va estar mal parit perquè el borbó ens va fer espanyols per dret de conquesta.
Si des del nord ens enquadren en un tot català, pense que no hem d'esquinçar-nos les vestidures perquè en formem part. Tot i les diferències nacionals amb la resta de territoris catalans, eix és el nostre món. Nosaltres entenent per català tot allò que històricament ha estat comú als territoris que tenien per estendard les quatre barres i una mateixa llengua. A propòsit, no fan ells el mateix amb la idea de la Hispanitat? Els valencians no hem caminat a soles per la història ni menys encara hem caminat agarrats de la maneta del món castellà; més bé aquest darrer món ha estat el nostre enemic que s'ha encabotat en destruir-nos i engolir-nos, i forces polítiques allí nascudes i ací criades sota la seua tutela, en són el perill.
Així doncs, per anar fent país, hem de dur a termini, tot just, el que ells critiquen i el que ells ataquen, perquè les seus preteses defenses d’esta terra, hi són un atac frontal. Són una falca que destrueix el tronc, són el Cavall de Troja, són, en definitiva, l'enemic a casa.

diumenge, 12 de setembre de 2010

Festes, religió i trellat


Fa uns dies, ocorria a Ròtova, un poble de la Safor situat a la vall del Vernissa, un fet força lamentable que ve a posar de manifest la necessitat de desvincular d'una vegada per totes la barreja de religió i societat, barreja fruit d'altres temps en què tot era medit i pesat per l'omnipresència religiosa a la que res se li escapava.
És costum, i encara es veu com a cosa natural, imprescindible i obligatòria, que les festes patronals de qualsevol ciutat o poble estiguen de manera oficial dedicades als respectius patrons o patrones representats per sants, santes, advocacions marianes o representacions de Jesucrist. Si bé es mira, són restes atàviques d'un món pagà que van estar substituïdes per les representacions cristianes.
El cas que ens ocupa és un fet idiota, que no és la primera vegada que ocorre, almenys en el seu fons, encara que en les formes el puguen diferencier d'altres. Tot plegat, ve a posar de manifest allò del tot val, res està prohibit.
Podem constatar que la societat actual està sumament laïcitzada en el fons, però manté les formes religioses en la forma. Aquesta dicotomia provoca fregaments calents que en ocasions com la present fan palesa la necessitat de deslligar unes esferes de les altres. Caldria posar en pràctica allò de: al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu.
Tots sabem que hui dia les festes patronals són totalment laiques i civils. La part religiosa forma part de l'aspecte tradicional i costumista que costa eradicar, i crec que les mateixes autoritats eclesiàstiques, pel bé de la institució, haurien de ser les primeres en intentar aconseguir-ho. Quin sentit religiós té la festa que fan les xiques que acompleixen una certa edat oferint flors a una marededeu? Quin el dels xics d'eixa mateixa edat amb l'assistència a missa el dia assenyalat? Per què hi ha participació festera a mode de disfressats de moros i cristians o d'altres parafernàlies en les processons? Tot es pur folklore, pura festa civil. La religió està absent en tots aquestos actes.
Doncs bé, quan no se sap diferenciar entre festa i religió, ocorre que monyicots com els del cas succeït s'extralimiten en el tot val i tinc dret a tot per a cometre atropells com aquest i desbaratar l'harmonia que es demana en eixos dies tan assenyalats per a cada localitat.
La nostra societat és, cada cop, més plural. Cal, doncs, adonar-se'n i obrar en conseqüència. Si passen coses d'aquestes, no són totalment culpables els joves que les protagonitzen, sinó la societat que, en certa manera, els obliga a participar en actes en els que no se senten implicats i l'església que admet al seu interior tota classe de mundanals sorolls. No vull exculpar ningú dels actes comesos, perquè se suposa que el trellat es dóna per descomptat. De tota manera, per què vas a un lloc on, per convicció, no deuries anar? o per què permets en un lloc actes que no tenen res a veure amb eixe lloc?

dimecres, 8 de setembre de 2010

Al meu poble, la pluja no sap ploure

En totes les tardors passa el mateix; els esdeveniments són circulars, cíclics, repetits; adés és ací, adés és allà i adés més enllà, però sempre hi és: la pluja torrencial, la famosa gota, que ens porta de cap i sempre ha estat puntual, des que tenim noció de la nostra presència per aquestes terres. Ocorre, però, que la nostra memòria és curta o que pensem que ja no hi tornarà. Seria com la Grossa de Nadal, que ens pot tocar una vegada en la vida -a mi, encara no m'ha visitat- i mai més tornarà a caure.
Així doncs, la notícia s'hi repeteix una i altra vegada, canviant de lloc: “Riu desbordat. S'ha endut per davant tot el que hi ha trobat i ha inundat no sé quants pobles”. I ens tirem les mans al cap lamentant el succés. Ara, a traure fang, a amuntegar els efectes llançats a perdre, a demanar zona catastròfica, a començar de nou...
La saviesa popular és molt vasta, fruit de segles d'experiència i ho demostra en les dites que ens han arribat a través de les transmissions generacionals. En el cas que ens ocupa, de tots és coneguda aquesta dita:“A la vora del riu, no faces niu”. De tots, menys dels urbanistes, ajuntaments, constructores i demés fauna que ens planifica i ens diu on podem residir, on podem alçar la nostra vivenda, sense tenir present que els rius, barrancs, rieres i rierols, de tant en tant, trauen les escriptures de propietat i diuen: “Aquest terreny és meu”.
Tot i els avanços de l'Arquitectura i de les tècniques de la construcció, alguna cosa falla. No sé si en som conscients o no, però pense que per damunt de la seguretat, primen interessos urbanístics i així passa el que passa.
Llegia que en un poble era costum que el Consistori preguntara a La Olma abans de prendre alguna decisió urbanística (La Olma era el grup de gent major que es reunia davall d'un arbre anomenat d'eixa forma. En tots els pobles sol haver-ne algun. Al meu, n'hi ha un anoment La Moncloa.) Aquest consell era tan important i decisiu que res no s'escometia sense llur autorització. Bona decisió el donar veu i vot a la gent més major per allò de l'experiència viscuda, encara que només amb el seu consell n’hi hauria bastant.
Esperem que la tardor que ha començat passe de forma civilitzada i la pluja ho faça amb trellat, que deixe els ponts tranquils i que no tire en cara a ningú l'haver envaït el terreny que és propietat de les aigües.




dilluns, 6 de setembre de 2010

Un bell somni


Anoche, cuando dormia
soñé,¡bendita ilusión!

Quan comença setembre ens veiem abocats irremisiblement al final de l'estiu i al començament d'un nou període de temps que ens ompli de desitjos, propostes de millora, ganes de començar nous projectes i..., per què no? d'encetar la col.leció d'alguna cosa.
Pel que a mi correspon, també m'he vist sorprés -en somnis, clar està- per importants novetats sociopolíticoculturals que han fet d'aquest més de setembre l'inici d'una nova realitat. Perquè, ¿Qué es la vida?Un frenesí. ¿Qué es la vida?Una ilusión, una sombra, una ficción; y el mayor bien es pequeño; que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son.
Ja ho deia Claudio Coelho: "la possibilitat de realitzar un somni és el que fa que la vida siga interessant". I precisament per això continuem sense defallir malgrat els despropòsits de tot tipus, els abusos de poder de la classe política governant, les mentides oficialitzades des de les altes esferes, el deteriorament del país sense presses -o si?- però sense pauses, etc.etc...
Amb tanta malifeta als nostres voltants vaig somniar -si, somniar, perquè d'altra manera seria molt difícil- que Camps era presa d'un atac d'honradesa i convocava la premsa per confessar tots els seus afers i renunciar al càrrec, tot havent-se confessat previament amb el cardenal García Gasco –un altre del que molt bé hagués pogut somniar-. I allà va anar el Molt Honorable pegant-se cops de pit amb una llamborda davall dels angels de Paolo de San Leocadio, perquè són molt religiosos ells, aquestos dirigents, però cristians, el que hom diu cristians consequents, no ho sé; això si: pixen molt les aigües beneïdes.
El somni continuava amb González Pons fent botiges, embarbussant-se, a l'hora d'amollar mentides oficials per atacar el govern o defensar tot allò que afecta negativament el seu partit i que no s'hi pot fer si no és amb tortuositats i cargolaments lingüístics.
Un altre personatge era el Carlos Fabra que, anant malament com li anaven els juís, es va portar com un ciutadà exemplar i va demanar el canvi d'advocat i no el de jutge, com acostumava fer.
Font de Mora manifestava públicament l'admiració per les tesis del PSAN, així és que a partir d'ara la seua Conselleria, si no el feien fora, seria un exemple a seguir per a totes aquelles comunitats que tingueren llengua pròpia.
El somni continuava amb Ripoll, que mirant més enllà del Benacantil, descobria un País al que calia cohesionar, tot abandonant el provincialisme, i lluitar pel seu engrandiment i diferenciació com a poble. I Rus, que després d'haver llegit gran part de les obres d'Estellés, estava decidit a examinar-se de Grau Elemental de Valencià i deixar les rucades habituals per comportar-se com una persona de trellat que coneix i estima la llengua pròpia, eixa que ha mamat de menut al seu poble, Xàtiva. Ja no tornaria mai més a ser, va dir, el representant de la València profunda, ordinària, mafiosa, grollera, analfabeta i caciquil.
Després de tan a gust com estava somniant, vaig tornar a la realitat i : "Vaig voler un bell somni i quan va arribar em va doldre que fóra somni".