dimarts, 31 d’agost de 2010

Shopping, turisme i la mesquita

El carrer no era força atapeït de gent, cosa que feia als venedors estar massa pendents nostre. Si heu viatjat per aquestos països orientals amb antiquíssimes civilitzacions i on el comerç és una important i tradicional activitat, haureu sofrit en les vostres carns i esperits la seua presència que, com caramel filós que s'enganxa i no se'n pot desprendre, amb ofertes temptadores, crits reclamant l'atenció, afalagadores paraules i arrastrant-vos amb cants de sirena, us volen engolir als basars on poder fer de vosaltres presa fàcil de llurs vendes.

L'hora del migdia era arribada i havíem de trobar un lloc en aquell barri de Sultanahmet on poguérem dinar degustant alguna cosa especial d'aquella ciutat i país. La sort ens va acompanyar quan decidirem preguntar a algú. Hi havia dues xiques que al sentir-nos parlar, se'ns acostaren i ens oferiren la seua valuosa informació. Eren en realció amb comerciants de la zona i procedien de Castelló i Tarragona. Totes dues semblaven atrapades per la passió turca i segurament, molt a disgust de les mares -les mares, sempre les mares-, tot seguint eixe esperit aventurer i independent que fa que les persones trenquen amb els convencionalismes i seguisquen els dictats dels seus sentiments i desitjos, havien recalat a la vora del Màrmara. Portaven ja algun temps vivint a Istambul i, per tant, hi eren en disposició d'oferir-nos tota aquella informació que necessitàrem, cosa que amable i desinteressadament van fer.

A banda d'on, què i cóm comprar, ens indicaren un restaurant situat a escassa distància d'aquell carrer comercial, tot just darrere la famosa Mesquita Blava, eixa que posseeix sis esvelts minarets i un colorit blau i verd que la fan única al món musulmà, sent, per tant, important destinació turística.

El restaurant tenia una bona situació. Ens instal.làrem còmodament a la terrassa, davall d'uns tendals que ens protegien del tòrrid sol d'aquells moments. La vista no podia ser millor: el Bòsfor amb el blau de les seues aigües s'estenia pel davant nostre. Una suau brisa marina feia l'estada molt delectosa. La mesquita era al nostre entorn i a poc més de la una, el muetzí començà a fer la seua crida a l'oració.
Ja n'estàvem advertits: no ens era permés fer ús de begudes alcohòliques per estar situats tan a prop de la mesquita (pense en eixos musulmans que sovintegen els mitjans de comunicació i molt ofesos ells, diuen públicament que cal respectar la llibertat d'usar el hiyab; no pensen, però, que a nosaltres ens la neguen quan ens obliguen a descalçar-nos o a cobrir-nos el cap a l'interior d'eixos edificis, o com ara, de prohibir servir qualsevol beguda alcoholica -en aquest cas, una cervesa per acompanyar la menja- simplement per tenir aquest edifici a la vista) Aquesta prohibició l'assumírem sense problema, però amb cert fàstic per allò de les prohibicions i imposicions generals per part de qualsevol religió.

Malgrat aquesta “anomalia”, el dinar va ser del nostre grat, i tot baixant les escales procedents de la terrassa, una estança habilitada a l’estil turc, ens va servir de relax -es a dir: fer una becadeta- abans de reprendre les incursions turístiques per la zona.

dimarts, 24 d’agost de 2010

El focus i la sandàlia

Uns passen com si res, altres miren de reüll, hi ha a qui se li veu la intenció de soltar el peu i fotre-li una patada, a la sandàlia que posem davant d'un focus de llum al.lògen per lliurar-nos de la intensitat que enlluerna i obliga mirar de costat, i evitar així el seu raig que se t'incrusta al cervell a traves dels ulls. No sé qui haurà tingut l'ocurrència -caguenden! que hi ha qui té el cap de suro- de posar-lo ahí, en cada un dels bancs, tot just encarat als ulls dels qui seuen per descansar, prendre la fresca, o mantindre converses arreglamons.

Eixa passarel.la elevada de fusta ofereix un immillorable lloc allunat de la massa passejant que envaeix la zona clàssica on tothom surt a mitigar els calors estiuencs, a menjar pipes embrutant-to tot o a esbargir els gossos, que també tenen dret, però, “ojito” amb el que poden fer, que després ens podem emportar algun “regal” en forma del que sabem i que respon a allò de “ulls que no veuen, ... que xafes”.

Una colla de dotzeanyers passa entre rialles i a un d'ells, que la vista la té encarada a la sandàlia, se li veu vindre la intenció de rematar a gol, però no deixa de mirar-nos de reüll per si de cas li captem el pensament. Afortunadament, veu que no li apartem la vista del damunt i que estem pendents del que se li puga ocórrer. Amb un simpàtic somriure per ambdues parts se soluciona el possible conflicte.
Una xica que passeja sola, s'acosta amb ritme pausat i a l'arribar al punt en qüestió, dirigeix la vista cap a la sandàlia. -Què fa una sandàlia solitària davant d'un fanalet? - déu pensar. Amb rapidesa mental i amb dissimulació, dirigeix la vista cap els nostres peus i veu com hi ha un de nosaltres que va descalç d'un peu.

Un altre grup s'apropa de manera distreta, ocupant quasi tot l'espai. Un dels seus membres va massa arrimat a la vora on s'hi troba la sandàlia. De lluny, hom veu vindre que pot entropessar amb ella de tant arrimat com va. -Ara, ara entropessa!"-pensem. Però, no. Passa fregant-la sense ser-ne conscient i, així, evita una possible ensopegada.

Al cap d'una estona veiem com una xicota s'acosta perillosament amb un gosset, el qual va olorant el terra buscant un cantonet per alçar la poteta i marcar territori. Romanem atents a les seues evolucions que, remenant la cua i moviments ràpids de potes, està a punt d'arribar. Afortunadament, l’ama de l’animalet se n'adona i, amb una enèrgica estirada del ramal, l’aparta del seu objectiu. -Uf!, -respirem alleujats- de quina ens hem lliurat! "
Mentre, nosaltres continuem amb les nostres disquisicions arreglamons tot controlant la sandàlia i els possibles desajustos que s’hi puguen produir.

divendres, 20 d’agost de 2010

On està l'ús social?


Ja fa anys que aquesta expressió va circul.lant pels ambients valencianoparlants conscients de la necessitat de què la nostra llengua esdevinga normal en la seua utilització a tots els àmbits i nivells. Nogensmenys, em fa la impressió que s'ha quedat en una “expressió” a mitjan camí entre el desig i la utopia.

Des d'aquells temps en què la Llei d'Ús i Ensenyament entrà en vigor i, això si, una mica esperançats en el seu èxit a nivell extra acadèmic on si que ha estat aconseguit, almenys acceptablement, ha plogut molt i crec que si alguna cosa ha estat positiva ho ha fet en aparença.
M'explique:
En tot el sector públic de les diferents administracions observes que el valencià fa acte de presència en rètols, panells informatius i altres mitjans, però que no se t'ocórrega emprar-la oralment perquè et veuràs en fora de joc. Se't farà palés que encara pertanys a eixa minoria de parla valenciana que resta per ahí emprenyant i que, de vegades, obliga el depenent, funcionari, directiu o el que siga, a usar una llengua que clarament hom veu que li és forçada i que està molt allunyada dels seus objectius d'usar-la de manera natural.

I què en podem dir dels periodistes que en la televisió pública valenciana mostren el seu rostre per la finestra de plasma? Doncs que en la seua majoria són uns "destrossallengües" sens ànims de millora que quan els veus al seu estat natural naveguen per les aigües castellanes -siguen les seues o no- d'una manera impúdica i desvergonyida important-los tres bledes allò de l'ús social. Respecte a açò, vaig contemplar en un reportatge sobre u d'ells que per la pantalla és d'aquests "destrossamantes", com parlava en castellà als seus benvolguts "parents" que no eren altres que els gossos que tenia a casa.

I els nostres polítics, els qui ens governen i els qui ho pretenen? Altra colla d'abandonistes recalcitrants que a la mínima no dubten en expressar-se en la llengua forana, encara que per a ells siga la domèstica, cosa que així és en moltíssims cassos, en altres, però, se'ls nota que els hi va forçada la utilització del castellà, i en valencià més val ni escoltar-los.

Els àmbits privats (comercial, industrial, hostaler, etc…), ni anomenar-los. Més val anar en compte a l'hora d'utilitzar el valencià no siga que et veges en algun problema de cara a l'empresari corresponent si ets treballador del sector o que t'ignoren en el millor dels cassos, si ets client.

Tot plegat, continuarem patint i observant com d'ús social ben poca cosa o res. Solament rètols, cartells, impresos varis i... molt mala llet la que ens provoca tota aquesta colla de "roders" lingüístics.
"De castellana impositione, liberanos Domine"

dimecres, 11 d’agost de 2010

D'un temps, d'un país (II)

Continuant la temàtica anterior, m'ha vingut com anell al dit aquest artícle publicat al diari Levante –mitjà de comunicació que des de dins col.labora a què aquest país no tinga nom propi; l'equip de futbol en seria un altre exemple- en el que queden ben palesos els meus pessimismes envers el nostre futur com a poble amb identitat pròpia.

Recollint dades del dit article publicades pel CIS, llegim que som l'última comunitat autònoma amb llegua pròpia en sentir-se més de la comunitat que no pas espanyol. Amb un 9% estem molt per darrere d'altres comunitats que dupliquen i tripliquen les xifres d'aquest sentiment.

Junt a altres dades que van en aquest sentit, veiem també que els ciutadans d'ací preferirien una Espanya unitària sense autonomies i se senten únicament espanyols o més espanyols que valencians amb un 31,4%, nivell sols superat per Aragó, Castella-Lleó i Madrid. En els últims huit anys aquest sentiment ha passat del 10,3 al 18,3% .

Com veiem, la Batalla de València ens ha deixat tocats de mort. Totes aquestes dades venen a confirmar els pessimismes que des d'ací vinc exposant de tant en tant. Enlloc no hi veig clarors que m'indiquen que aquest negre túnel tinga cap sortida. Els qui l'han dissenyat ho han fet ben bé: l'han dirigit cap avall, on no tiga eixida possible.

La política autonòmica i nacional ha estat feta amb maquiavel.lisme intencionat, en el sentit d'anul.lar el sentiment nacionalista d'aquest poble, que un dia rere l'altre ha vist com els diferents partits d’àmbit estatal i algun que altre de caràcter regional han estat dents de la mateixa roda que ha fet girar la mentalitat de la gent d'ací cap al centre peninsular desviant la vista que mirara cap el nord on una possible coincidència d'objectius fera perillar la unitat del pretés nacionalisme espanyol.

Parodiant aquella frase del “Virgo de Viçanteta” la qual, poc més o menys, deia que, “si Dios s'encanta un menuto, m’ havera decapitado”, podem dir que “Dios s'ha encantado un menuto”i aquest poble sembla ja definitivament decapitat. No tenim banca pròpia, les caixes han fugit cap a altres comunitats, els polítics -el qui poden- se'n van cap a Madrid a fer les espanyes i el poble, cada cop més, se sent pedania còmoda de l'estat central.

I per acabar, com no, cantarem l'himne rekional oferint glòries a Espanya a la que ens dedicarem en cor i ànima sense esperar res d'ella a canvi. Aquest amor patri ens farà transmutar en espanyols convençuts i deixarem de ser valencianets de poblet que no van enlloc. Romandrem endormiscats baix les arcades de les palmeres on els sons melismàtics de les guitarres mores faran de nosaltres un poble mal.leable del que hom puga fer el que es vullga i el qual es conformarà amb un mos de fruites daurades i de tant en tant, per espavilar-lo una mica se l'obsequiarà amb alguna mascletà i algun que altre esdeveniment; això si, tindrà una setmana fallera on podrà expressar tot el fervor nacionalista i després, a cantar el Juanito Valderrama, la Pantoja i l'Adiós mi Espanya querida.

dilluns, 9 d’agost de 2010

D'un temps, d'un país (I)

Igual que les cadenes de TV, arribades estes dates, aprofiten per programar tot un repertori de programes ja emesos al seu dia, a mi m'ha passat quelcom paregut: he fet una ullada a la llibreria i m'han entrat ganes de tornar a llegir un llibre del 86. Aquest llibre és el que Damià Mollà i Eduard Mira escrigueren sobre el nacionalisme valencià i les tesis fusterianes i que porta per títol “De Impura Natione”.

A les seues pàgines es fa tot un repàs del que han estat els moviments nacionalistes valencians fins el primer lustre dels anys huitanta del segle passat.

No vaig a fer un resum del mateix, però si que vull posar en relleu, per recordar vivències pròpies, aquell capítol que parla sobre el fusterianisme i l'elit política del tardofranquisme i en el que, amb pels i senyals recorda tots aquells anys que ens va tocar viure i que, amb esperança continguda, romaníem a l'aguait de l'evolució política del moment. Nacionalisme, sindicalisme, democràcia, autonomia, eren temes de conversa a diari entre la gent que teníem inquietuds i que volíem veure el nostre País amb identitat pròpia.

Ens acudeix una certa sensació de penetrar al túnel del temps i sortir al passat quan, de ben joves veiem aquelles pintades murals esperançadores de què un nou temps nacionalista i democràtic podia amanéixer per l'horitzó d'aquella època de la que ja se n'albirava el final: quatre barres dins d'un cercle i, a sota, amb lletres de gran tamany, la inscripció “Parlem valencià”. Era el senyal de què la llengua, eixa llengua menyspreada, parlada als ambient rurals i utilitzada per algun lletraferit romàntic, podia esdevindre arma nacionalista i contra el règim. Eixes pintades, la “oficialitat” anava esborrant-les o transformant-les en alguna cosa que no fos perillosa.

Seguiren unes altres per pobles i carreteres: “Valencians, unim-nos”. I, alhora, també, tot un seguit d'aplecs nacionalistes anaven estenent-se per la geografia del país.

Cantautors per tot arreu mantenien eixe sentiment. Raimon, Luis Miquel, Pi de la Serra, Lluís Llach, Mªdel Mar Bonet, Mª del Carme Girau, Araceli Banyuls, Ovidi Monllor i molts altres, s'encarregaven de mantenir la flama ben encesa per allà on passaven.

Les llibreries Concret i Tres i Quatre tenien les seues prestatgeries plenes de publicacions en la nostra llengua per a delit del joves que buscàvem literatura amb avidesa i per a fàstic del poder que s'encabotava en fer-ne requisa.

Tot aquest moviment va desembocar en la multitudinària manifestació del 9 d'octubre del 77, quan una enorme riuada de gent -com vint anys abans, fou d'aigua- inundà els carrers i places del cap i casal, amb banderes quatribarrades amb escut reial i fons blau o sens ell onejant amb germanor, banderes roges, republicanes i del València C.F.

Aquesta va ser l'última mascletà unitària del sentiment nacional valencià. Les autoritats polítiques de l'estat espanyol, UCD amb la connivència del PSOE sevillà i el trio ABA local,-Atard, Broseta i Abril- conscients i temorosos què açò no anava a desembocar en una autonomia descafeinada a l’estil de la murciana, riojana o càntabra, sinó que podia esdevindre en una possible entitat anomenada Països Catalans, segons les tesis fusterianes, van decidir encendre la guerra sens quartell començant per la Batalla de València, que com un altra Batalla d'Almansa, acabara amb el caliu nacionalista.

El resultat d'aquesta batalla, perduda pel nacionalisme, ha desembocat en un poble valencià adotzenat, faltat de personalitat pròpia i en mans, primer d'un partit socialista anomenat espanyol i després engolit per un altre partit polític que, paradoxalment s'autoanomena popular, de caire nacionalista espanyol, corrupte, especulador, caciquil, i enemic feroç de tot sentiment que no siga el que pose Espanya per damunt de tot, es a dir, xafigant tots els demés.

dimecres, 4 d’agost de 2010

Societat inestable

Acabe de llegir un llibre de Zygmunt Bauman. En ell, aquest sociòleg, fa una anàlisi de la modernitat i, d’acord amb la sociologia contemporània, li atorga la característica de ser un “temps líquid”. Abans, les estructures socials eren sòlides perquè perduraven en el temps i servien de marc de referència per al comportament humà. Ara, però, res és estable, perdurable o repetitiu i la incertesa s’apodera de tothom. Aquesta incertesa és deguda, també, a la separació de poder i política, al debilitament dels sistemes de seguretat i a la no planificació a llarg termini.

Si ens parem a pensar en els nostres comportaments veurem que, efectivament, és així. Volem viure el present sens pensar en el que puga vindre. Tendim a residir en llocs apartats dels “altres”, entenent per altres aquells que són “diferents” i ens poden causar problemes de convivència. Som esclaus del consumisme instaurat per la globalització que està per damunt dels estats-nació i que pretén, de manera voraç, que el ritme consumista no decaiga i, així, mantenir el seu poder sobre tots i sobre tot.

La utopia entesa com un objectiu cobejat, somiat i llunyà, cap al qual el progrés podria i hauria de dirigir-se per aconseguir que el món s'adaptara millor a les necessitats humanes, ja no hi és. En els somnis contemporanis la imatge del progrés pareix haver-se distanciat de la noció de millores compartides per a començar a significar supervivència individual. La utopia que mira cap el “més enllà” brumós i remot, ha estat substituida per la que contempla el “ara i ací” tangible, una utopia que “siga viscuda” en lloc de “perseguida”

Eixos ideals d’un món millor en què el ser humà poguera viure feliç, s’han esvaït. El que impera és la búsqueda individual de l’estat de benestar; per això anem canviant-ho tot. Canviem de modes, d’objectes, de treballs, de residència. Ens avorrim dels/les consorts, de les vistes de la finestra, dels mobles i de la pintura de les parets, dels propis pensaments i de nosaltres mateix.

En fi, un llibre que et dóna respostes o explicacions a la manera actual de viure la vida.