divendres, 30 de juliol de 2010

Ambient morisc

Era un programa de divulgació musical en RNE3. Música de la Mediterrània era la temàtica del mateix i ja l'havia escoltat alguna que altra vegada més. Durant els primers segons, després d'haver sintonitzat l'emissora, ja em va encisar de manera intensa. Era una melodia andalusí rescatada de la memòria popular i encaixava perfectament al terreny per on circulava en aquells moments: les terres properes al Serpis corresponents a la comarca del Comtat, a les Comarques Centrals del País Valencià.
Una i altra peça musical anaven succeint-se amb els comentaris corresponents per part del conductor del programa. Els llaüts eren els instruments principals d'aquelles melodies d'Al-Andalus que els antics habitants d'aquestes terres interpretarien en les seus festes i altres celebracions.
Les bancalades d'oliveres -moltes de les quals encara poden datar d'aleshores- s'estenien per tot arreu, escalant tossals, descendint barrancs o planejant per les escasses planures que hi pots trobar. El seu color grisenc brillava amb el sol d'aquell matí que apenes feia unes hores acabava d'eixir per la Serrella i l'Aitana i s'enfilava cap a la Mariola i el Benicadell.
Tota una reminiscència de topònims àrabs anava jalonant el camí paral.lel al Serpis i les melodies que escoltava et feien recordar aquells antics pobladors -els autèntics- d'aquestes terres de secà amb intercalacions de regadiu i extenses zones de xopades que tan de profit li havien tret i que els nouvinguts -nosaltres- encara hi continuem explotant.
La història oficial els ha maltractat, no ha estat justa amb ells i els ha presentat com intrusos i invasors tan sols perquè al seu dia abraçaren la fe musulmana i així romangueren fins la seua expulsió. Què poca gent es posa a pensar que tal vegada siga descendent d'ells i si està ací, és gràcies a què algun avantpassat seu es va convertir en cristià nou, encara que seguís practicant en secret, en molts cassos, l'antiga religió.
El nomenclàtor musulmà començava en el primer desviament que venia: Benilloba. Poc després, l'Alcúdia (en àrab, tossal) -pedania de Cocentaina- era el primer nucli de població que travessava i, a escassa distància, l'Alqueria (Al-Qaria)d'Asnar, abraçada pel Serpis en un dels seus meandres.
Sens abandonar la ruta que seguia, el recull de noms musulmans continuava mostrant-se'm: Benàmer, Benimarfull, Alcosser (Al-Quasayr), Beniarrés (Benafarrez) i els llogarets abandonats perquè ja no hi van estar repoblats al 1609, Benillup (Benulluip) i Canèssia (Alquinènssia), a la vall de Perputxent (Perpunyent).
Molts altres més d'esta comarca no hi són citats perquè queden apartats del trajecte, però ahí romanen per a memòria d'eixa gent que en altres èpoques poblaren estes terres i la producció musical dels quals seguia jo escoltant en la ràdio mentre em dirigia a la meua destinació.
Acabant el viatge a la Vall de Perputxent, on tota la població era morisca, no puc deixar de reproduir les paraules del meu paisà Rafa Aura en el seu llibre Història de Beniarrés, des dels orígens fins l'expulsió dels moriscos:
Aquell descoratjat hivern de 1609, la vella alqueria musulmana de Beniarrés va romandre tristament deserta. Sols l'aspra tramuntana i les feres salvatges gosaren trepitjar els seus carrers”.

divendres, 23 de juliol de 2010

Solitud

-->
Els últims cotxes procedents de la ciutat arriben a la destinació estiuenca; jo, mentre, inicie el meu camí cap a una llarga nit que, com altres anteriors, hauré de romandre atent a les necessitats que s'hi produïsquen en eixa freda habitació d'hospital.
Tubs i ampolles formen part d'eixe escenari on malauradament pot ser siga l’últim del seu pas per aquest món. Res, o quasi res, fa pensar el contrari.
Què lluny queden els dies en què ell era un home ple de vigor i joventut i nosaltres tan sols uns infants. Ara, però, jau al llit absent de la realitat i depenent d'una maquineta que li subministre el necessari perquè la seua vida continue. Com de fugissera i de vegades cruel és la vida!
En eixes circumstàncies i quan la nit cobreix l’estança, els passadissos romanen en silenci tan sols trencat pel pas d'algú que va i ve. En eixos llargs moments, el temps sembla adormissar-se, els minuts es fan eterns i la nit es perllonga inacabable en el seu camí cap a l'alba quan un altre dia serà realitat. Llavors, un món intemporal fa acte de presència.
Tota una nit amb aquesta solitud dóna molt de si per pensar i repensar amb tot allò imaginable. Hores de reflexió, de llargs pensaments, d'introspeccions forçades, tot barrejat amb moments de lectura, de ràdio, i de becades inevitables quan la son s'apodera de tu.
Durant eixes hores, penses en les coses divines i humanes, en les físiques i en les metafísiques, en les d'ací i en les d'allà, fins que se't buida el cervell i et sents arrastrat per la inèrcia espiral dels mateixos pensaments que, a poc a poc, et condueix fins el forat negre del no-res on ja ni penses ni tampoc ets tu i aleshores el teu cansat cos i la teva activa ment fa tan sols uns moments, resten ara inactius una llarga minutada.

dimarts, 20 de juliol de 2010

Des del meu lloc


Fa poc més d'any i mig començava a navegar per aquestes aigües blogueres sens saber ben bé què és el que podia donar de si l'aventura. Ja són més de dos-cents els posts publicats i no pensava mai que arribara a aquestes xifres perquè açò d'escriure no ha estat una afició massa arrelada en mi, però, mira per a on, sembla que n'era una d'oculta.
M'he adonat que escriure sobre el que penses, sobre el que creus, sobre el que t'envolta i sobre altres assumptes més, et dóna, sovint, una sensació d'alliberament de tensions provocades per notícies que lliges, per declaracions de personatges públics i per situacions grotesques, de les que difícilment podries alliberar-te’n d'altra forma, alhora que, també, et serveix de gimnàstica mental, doncs has de fer treballar la ment cercant temes, estructurant escrits, corregint textos, etc..
La cosa que més m'ha sorprés, perquè pensava que ningú no em llegiria, és tenir gent que durant aquest poc més d’any i mig que fa que hi estic, segueix els meus escrits; d’altres hi ha que t’escorcollen per si troben alguna cosa del seu grat o simplement, entren i ixen sense més. Vull agrair des d'ací aquells que s'han pres la molèstia de deixar-me algun comentari, la majoria dels quals, ha estat coincident amb el que jo he expressat. M'alegra comprovar que hi haja gent que pense com jo i que no hi estiga sol amb la meua manera d'enfocar les situacions de la vida. També és un al.licient el compartir amb altres el gaudi que ens ofereix el medi natural.
Al llarg d'esta aventura bloguera, he conegut altres llocs que, com el meu, expressen vivències i opinions personals, disfrutant de la seua lectura i aprenent d'ells. Encara que no conega personalment els seus autors, els considere amics, virtuals, si, però amics al cap i a la fi, doncs notes que una certa empatia flueix cap a ells.
Des d'ací, gràcies per molestar-se en llegir-me i, també, gràcies per publicar els vostres posts, informatius uns, instructius altres i, fins i tot, alguns, divertits i ocurrents. Un agraïment especial a aquells que en són seguidors i com a tal hi apareixen o em tenen ancorat als sues blogs.

dijous, 15 de juliol de 2010

Escoltant la ràdio


Aquest matí, venia d'Alcoi amb el cotxe i portava la ràdio engegada. M'agrada escoltar emissores que parlen, que comenten notícies o divulguen qualsevol altra cosa que et cride l'atenció. No m'agrada tant anar escoltant música, que ho deixe per a altres ocasions. Quan sents algú que parla és com si el portares d'acompanyant al cotxe.
Doncs bé, ho dic, perquè m'ha cridat molt l'atenció aquesta noticia ocorreguda, si mal no recorde, a Àlaba i la titulaven alguna cosa així com: una musulmana no és atesa a la consulta ginecològica.
Desenvolupant la noticia, resulta que era una dona tunisenca que anava tapada íntegrament i sols mostrava els ulls. La doctora li digué que si no mostrava el rostre no la podia atendre perquè havia d'identificar-la prèviament i amb eixa indumentària era impossible reconéixer-la com la pacient, les dades de la qual figuraven al document corresponent.
La dona en qüestió isqué i anà a pel seu marit, el qual va arremetre de males maneres contra la doctora i, davant el caire que prenia l'assumpte, es va haver de reclamar la presencia policial.
La policia tampoc va poder convéncer la parella de musulmans, els qual, no contents, denunciaren el cas davant el jutjat i allà es presentaren, la xica, com no, amb la cara tapada. La jutgessa -crec que era dona- li demanà també que es destapara el rostre. No va accedir a tal proposta la musulmana i, davant aquesta cabuderia, orgull o ves a saber què, la jutgessa, en roman paladino, els va enviar a fer la mà a ells i a la seua denúncia.
Aquestes coses ens han de fer reflexionar sobre si la convivència de cultures, religions, costums, maneres d'entendre la vida, són possibles en un món modernitzat que ha passat per moltes etapes al llarg de la seua història i les diferents situacions de discriminació han anat superant-se i encara no les hem superades totes, però estem pel bon camí, tot i ser costós.
No deixe de pensar en com, sobre tot el món musulmà, emparant-se i regint-se per les doctrines religioses i el seu llibre sagrat, encara estan vivint l'època medieval nostra. Encara haurien de passar pel renaixement, el racionalisme, el segle dels llums i d'altres moviments socials, culturals i ideològics més, que a nosaltres ens han portat a l'estat d'avanç social en què ens trobem. Tot i que alguns valors que ells tenen, pot ser, no els hauriem d'haver perdut, no és justificant del seu comportament en el món occidental.

dilluns, 12 de juliol de 2010

Campions!!!


Ja s'ha acabat tot. Este enorme malson per a alguns i motiu d'alegria per a d'altres ha arribat al seu termini de la millor manera possible per als últims. Jo, que voleu que us diga, sóc dels darrers. El futbol, malgrat que siga “panem et circenses”, m'encanta i gaudisc extraordinàriament quan algun dels meus equips guanya.
Entenc i comprenc aquells que n'estan fora i que tenen una certa animadversió envers este món que s'escapa de la vessant purament esportiva i, reconec, entra dins de la part més visceral de les persones. Res s'hi pot fer perquè no siga així. El ser humà necessita enquadrar-se dintre d'algun grup que el faça estar realitzat, que puga dur a terme la consecució palpable dels seus sentiments, de la seua ideologia.
El sentiment futboler, si és que es pot dir així, s'adquireix en edats primerenques i no saps com ha esdevingut. Està ahí i per molt que recapacites, que penses, que et facen veure, no te'ls pots traure del damunt. Gaudeixes i pateixes segons els resultats del joc. Com a joc, hauria de ser alguna cosa intranscendent, però no és així. Va més enllà de tota racionalitat i arriba a l'extrem d'influir-te en l'estat d'ànim més eufòric o més depressiu i per molt que vullgues auto-convéncer-te que una piloteta puga afectar-te d'eixa manera, no hi pots fer res.
El futbol, com a expressió sentimental de masses, produeix eixes reaccions d'alegria, d'enuig, d'eufòria desmesurada i, àdhuc, en certes ocasions, de sentiment nacionalista. Sempre hom ha dit que “el Barça és més que un club”i, fent-ho extensiu al futbol en general, veiem com estes entitats bateguen al compàs de les inquietuds de la gent.
Ara, en el cas concret d'este equip campió del món, les reaccions han pogut ser de moltes categories. Des d'aquelles que s'han apropiat de la idea d'Espanya com un tot unitari, a la d'unes altres que hem vist com una Espanya variada, multinacional i respectuosa amb les diferents cultures existents al seu si és possible.
Ha estat molt significativa la imatge de jugadors catalans onejant la quadribarrada i crec que no desdiu ni gens ni mica de l'esdeveniment. Tant de bo fóra una actitud normal en tots els àmbits socials, polítics i esportius. Significaria que la diversitat formaria part de la unitat.

divendres, 9 de juliol de 2010

Futbol i nacionalisme


Amb el Mundial sembla que un volcà haja entrat en erupció. Este volcà no és del tipus hawaià que expulsa el material fent-lo lliscar per la vessant de la muntanya de forma suau. Este volcà és del tipus vulcanià, és a dir, d'erupció forta i violenta que expulsa gran quantitat de materials.
Tots estem veient, patint o compartint els seus efectes des de segons quines ideologies, mentalitats, aficions o altres circumstàncies, extraient-ne diferents conclusions. Banderes, càntics, crits desaforats, bogeries, declaracions nacionalistes de caràcter unitari, trons, coets, clàxons, acceleracions de motors, banys descontrolats... en fi, bogeries de tot tipus que han alterat la quotidianitat de totes i cadascuna de les poblacions d'esta península.
Escorcollant per este món virtual he llegit les més variades declaracions i opinions personals sobre este esdeveniment, des de les crítiques més exacerbades fins els elogis més grandiloqüents. S'ha volgut posar de manifest per part d'uns la grandesa de la unitat pàtria i per part d'altres, en canvi, s'ha criticat eixa posició tatxant-la d'excloent nacionalisme espanyol.
Crec que tot el que hem vist per ahí no ha estat una manifestació política d'una pretesa unitat nacional. Pense que una grandíssima part ha estat pura i simplement una manifestació d'alegria per la victòria d'un equip de futbol. En este conglomerat, hi ha gent de totes les ideologies possibles. No crec que llur alegria haja estat provocada pel sentiment nacionalista espanyol. Pot ser tots el madridistes són espanyolistes o tots els culés són nacionalistes catalans? Tal vegada els valencianistes som pepers tot i estar este club en mans d'esta gent? Evidentment, no.
La conclusió que n'extrac és que el triomf de la Roja és el triomf de l'Espanya diferent i diversa. Des del moment en què este equip ha deixat de seguir els dictàmens de la mediàtica premsa madrilenya és quan ha començat a aconseguir èxits. Ara, el Barça n'és la base i fa un no res, ho era junt al València. Quan s'hi torne a voler fer l'equip des de Madrid col.locant les “seues” estreles, tornarem on estàvem.
A mi, personalment, no m'agraden alguns dels crits que estem oint per ahí, però pense que no tenen cap rerefons polític, que són, simplement això: uns crits produïts en un moment molt puntual i com a conseqüència d'un triomf esportiu.
Ben aviat, els Puyols, Piqués, Xavis, Busquets, Capdeviles, Llorentes i algun que altre més, seran vistos altra vegada com nacionalistes de les seues respectives nacionalitats i esta pretesa unitat nacional tornarà a esvair-se.


dimarts, 6 de juliol de 2010

El Blanc i Negre de nou



http://www.youtube.com/watch?v=XuAVblk4ovk
http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=623550
Temps enrere, publicava un post sobre el Blanc i Negre, eixos dos tossals existents a les faldes del Benicadell, en la vessant sud, entre Beniarrés i Gaianes. Més endavant, i amb sorpresa meua, el vaig vore reproduït, fil per randa, en un blog sobre Alacant i la seua província com si l'hagueren escrit ells. Els vaig enviar la meua protesta sobre aquest fet i, després de demanar-me disculpes, van rectificar a mitges, vull dir que el meu nom apareix al final de la publicació, però no al principi, on encara en figura un altre. No és que açò siga una qüestió important, no, però produeix fàstig i almenys, m'haurien d'haver demanat permís. Ara, aprofitant un esdeveniment, vaig a incidir en aquesta ruta senderista incloent un xicotet muntatge de fotos al You Tube.
Com és sabut, la pàgina Wikiloc està dedicada a la confecció de rutes senderistes i ciclistes. Allí, entre d'altres, he penjat la ruta en qüestió i, com a activitat senderista, figura en el blog del meu amic i paisà, Frederic Jordá, dedicada a la Cafeteria-Restaurant Caribean de la qual, recentment, se n'ha fet càrrec. Des d'ací, amplie en sessió de fotos aquesta ruta circular que, eixint de Beniarrés, acaba en el mateix lloc i on es pot aprofitar l'ocasió per recuperar-se de l'esforç fet en l'ascensió a aquestos tossals i conéixer una mica el poble.
Els amants del senderisme i dels paisatges rocosos, tenen en ella un escenari adequat on poden gaudir d'excel.lents vistes de la comarca del Comtat, de les parets impressionants del cim del Benicadell on niuen le águiles, de l'embassament de Beniarrés i de l'albufera de Gaianes i de les altes muntanyes que conformen la conca del riu Serpis o d'Alcoi en aquestes terres de les Comarques Centrals del País Valencià.

dijous, 1 de juliol de 2010

La flautada de Serafín



"Nación sólo hay una y es España", dijo (Serafín Castellano), y agregó que ni "puede haber ciudadanos de primera o segunda según el idioma en el que hablen" y por este motivo no exigen este requisito en la Ley de Función Pública ni una lengua vehicular para el aprendizaje, recordó.
Així es parla, Serafín -castellano sin fin- que Espanya és una, no siga que ens maregem de tanta Espanya. Faltaria més que hi hagueren ciutadans de primera o segona segons el que parlen!
Este Castellano -per alguna cosa vol fer honor al seu cognom- no vol permetre que per motius d'idioma hi haja ciutadans de segona, així que, aprofitant que Espanya -perdó, EspaÑa- és una, els funcionaris quedaran exempts del coneixement del valencià.
Hauremos de ir aprendiendo espardenyadas para dirikirnos a los probes funsionarios que desconoscan nuetro alioma. Ja veus, tota la vida discriminats els pobres valencians per qüestió d'idioma i, ara, este Castellanet, vol fer-nos creure que els discriminats són els castellans (Açò déu ser qüestió d'afinitat lèxica) Ai, Serafín, Serafín!, torne a repetir-te: eres un Castellano sin fin.
Quina sort tenen els partits espanyolistes al País Valencià de què els votants d'ací manquen de personalitat identitària, d'ignorar que pertanyen a un territori diferent amb elements propis, i vegen en aquests partits els defensors de la unitat nacional espanyola front als elements distorsionadors que representem els qui estimem la nostra terra més enllà de quatre elements folklòrics.