dimecres, 30 de juny de 2010

Summer is coming

Juliol ha arribat i, amb ell, ha sonat el xiulet del començament de les vacances estiuenques, que uns les tindran ben llargues, altres es conformaran amb menys i, per desgràcia, altres sols veuran com els demés surten cap a platges, muntanyes o països llunyans.
Ací, a les zones litorals, juny ha estat un mes tranquil, sense massificacions, amb temperatures agradables que, tot plegat, han fet d'aquestos dies una mena de paradís on les ones de la mar acaronaven les arenes quasi desertes i els passejos marítims s'hi trobaven lliures de gentades trepitjadores dels seus sols.
Aquesta imatge, però, quasi idíl.lica, té les hores ben comptades. Aviat, hi desembarcaran exercits d'estiuejants que, procedents del centre peninsular, envairan les costes i faran que l'ambient siga ple de bullici. Aquestes masses àvides de sol, d'arena i de mar, desfilaran cada matí, amb ritme processional, carregades d'utensilis platgers, cercant els primers llocs de litoral on alçaran consuetudinaris títols de propietat.
Així passaran les jornades de l'estiu, renovant-se cada setmana, els inquilins d'eixa gran quantitat d'apartaments que no tenen descans fins que setembre siga ben entrat en dies.
Disposem-nos, doncs, a conviure amb tot açò i aprofitem, els qui puguem, d'escapar-nos, de tant en tant, cap a zones d'interior on la convivència resulte més agradable i familiar.




dissabte, 26 de juny de 2010

Una vetlada entranyable


S'havia acabat la primera part del Xile-Espanya. La Roja d'ací -encara que de blau perquè l'altra també és roja- anava guanyant 0-2. Em disposava a mamprendre el desplaçament cap Oliva on anàvem a celebrar un sopar d'acomiadament definitiu de la vida professional d'una companya. La carretera nacional presentava un aspecte desconegut per la poquíssima intensitat de tràfic. Tothom era presenciant el partit decisiu per al pas a la següent fase que apropava una mica més la gran final.
Bellreguard, Palmera, l'Alqueria no semblaven les mateixes: cap cotxe era al meu davant, pel que en un tres i no res, les vaig travessar. L'arribada a Oliva, tot i estar muntada la infraestructura firal, tampoc em va representar cap obstacle el pas per ella i dirigir-me a la platja on s'hi troba el restaurant. Quin poder de paralització social té el futbol!
El sopar-acomiadament es va perllongar durant més de quatre hores i allí va tindre lloc el tancament oficial d'una època de l'Hort de Palau, la que va del 1983 al 2010, aprofitant la jubilació de l'última persona que quedava de tots aquells que, amb espardenyes i molta il.lusió, caminarem desbrossant i arreglant eixe centre un tant desllavassat al que encarrilàrem pels camins de la pedagogia del moment.
Dorita ha estat l'últim enllaç de la vella i la nova generació docent que tanca eixes aules del carrer Santa Teresita i que ja, sense cap membre més de tots els que estrenàrem aquest edifici, es trasllada a un altre lloc.
Allí erem reunits recordant anècdotes, recordant noms d'antics alumnes, parlant del present, de les noves activitats que tenim, de la nova vida lluny de les aules que foren la nostra ocupació i preocupació, però que ja no enyorem.
La nostra companya homenatjada va estar recordada com aquella persona que emanava una especial tranquil.litat i assossec en moments difícils quan les tensions de qualsevol col.lectiu afloren i fan perillar la convivència. Sempre ens infonia ànims per solucionar les desavenències del moment.
Ara, queda clausurada aquesta etapa de quasi trenta anys d'activitats en Santa Teresita, 3 i els antics companys de docència celebrarem els nostres “claustres” sense dictats de l'autoritat superior que ens marcava horaris i calendaris.

dilluns, 21 de juny de 2010

Per a plorar


Encara està recent començat el Mundial de Futbol i ja en podem extraure dues conclusions -n'hi ha de més, però amb estes em conforme-. Una ens avergonyeix i l'altra destaca de nou la raó que Machado tenia amb aquella frase de “Españolito que vienes al mundo...”
Una cadena de TV, la Cuatro, sol eixir al carrer en els dies de partit i preguntar a la gent si sabria situar al mapa el país al qual s'enfronta Espanya. Tot un recital de respostes pintoresques col.locant el país en qüestió. Crec que no queda cap continent que es lliure d'albergar eixe país. I de la capital del mateix, ni contar. Al que li ha tocat hui -Honduras- l'han situat fins i tot dins d'Extremadura i alguns s'han vist travats a l´hora de repetir el nom de Tegucigalpa quan la reportera els ha informat de quina era la ciutat capitalina. En fi, per a morir-se de pena veient el nivell cultural de la gent -xiquets, joves i majorets- d'este país.
L'altra no és cultural -o sí?-. Entraria dins del camp ideològic sentimental revestit de politiqueria carpetovetònica ignorant de la història d'aquesta pell de brau. No és ni més ni menys que el nom que darrerament està donant-se-li a la selecció espanyola: “la Roja”
Este color de l'espectre solar situat a un extrem, tocant l'ataronjat i del qual, més a l'esquerra, l'ull humà es incapaç de distingir-ne cap altre per tractar-se dels infrarojos; este color, com dic, té molt roïna acceptació per part d'una d'eixes dues Espanyes que Machado deia que “ha de helarte el corazón
En efecte, eixa gent situada a l'altre extrem de l'espectre solar on està situada la gamma dels blaus, està començant a protestar i no volen que el mot “roja” servisca per denominar eixe equip representatiu de tots els espanyols. Ells, a la seua: Espanya els pertany i tot ha de ser del color que vullguen, sense parar-se a pensar que altres concepcions polítiques i històriques d'Espanya hi puguen haver. És el nacionalisme espanyolista portat a terme.
Quina culpa pot tenir el color roig que alguns troglodites d'ideologia intransigent el declaren “non grato”? Els colors són els que són i, com a efecte de la llum solar, no els podem suprimir perquè a algú se li antulle associar-los a certes activitats polítiques.
Esta caterva espanyolista -en el més peioratiu dels sentits- tindrà també l'ocurrència de suprimir el roig de l'uniforme futboler, o el roig de la bandera, o el roig de la Carme, la núvia del toreador? Si encara estan associant la paraula al color de la ideologia que ells odien a mort, malament anem.

divendres, 18 de juny de 2010

Qui brama per ahí?

Quan vegem actuacions tan vergonyoses com la d'un tal Alfonso Rus –president de la Diputació de València- insultar tres professors amb la paraula “gilipollas” i “vamos a rematarlos”, ens enrojolem de tenir representants polítics d'esta mena. Com pot ser que gent tan inculta, tan salvatge, tan bròfega, estiga al front de les institucions politiques?
Si des de les esferes governants s'insulta el professorat simplement per utilitzar un lèxic adequat i fugir dels vocables populars, mal exemple per a la convivència escolar on es suposa que ha d'haver-hi respecte cap els docents i cooperació activa amb ells per part de tota la comunitat escolar a fi de dur a terme l'educació i formació dels alumnes. Què podem esperar per part d'alguns pares i mares en la seua actitud cap a l'escola veient les actuacions d'esta classe de polítics rucs?
Doncs bé. Ara, la resolució judicial sobre la denúncia interposada per algun sindicat contra este “enano mental”(perdó, però no puc defugir de qualificar-lo així) ens sorprén també amb unes paraules que no fan cap favor a la classe docent. Diu la jutgessa que amb l'insult “gilipollas” no estava identificant personalment ningú i que el “vamos a rematarlos “ és un expressió ornamental. Què passaria si ara algú digués públicament que hi ha jutges “gilipollas” i “hay que rematar-los”? Ja us podreu imaginar el resultat.
Amb resolucions d'esta índole, estem recolzant actituds similars a les del nostre ruc, que ja sols li falta bramar i que als portaequipatges dels cotxes oficials de la Diputació se li pose alguna garba d'alfals.

dilluns, 14 de juny de 2010

"In memoriam", o quasi

No som res. No ens queda res. No tenim res. Ho hem perdut tot, o quasi tot. El país va morint-se davall la impassibilitat d'uns i la política activa d'altres perquè així siga.
Açò són els pensaments que m'envaeixen cada cop que em pare a pensar en el meu país. I cada dia trobe motius per a seguir pensant el mateix. Res de nou que em fassa canviar d'opinió.
Si de llengua anem fotuts, de sentiment nacionalista ni et conte. Els partits centralistes s'enduen la palma i, d'entre ells, el més anti nostre, la palma quasi sencera. Els altres, els que en són conscients, els que pensen en allò que és nostre, amb penes i treballs suren en les aigües indolents del poble que no vol ser poble i prefereix que altres li diguen el que ha de ser.
El feble sentiment d'identificació nacional que encara hi puga existir, contínuament és trepitjat, menycabat i ignorat, conscient o incoscientment, no sols en aquells símbols culturals que ens queden, sinó també en aquells altres que són la base de quasi tot: els econòmics.
I com sabem que, des de sempre, les classes dominants, han estat ignorants, incultes, despersonalitzades i plenes de tics mimètics cap a tot allò provinent de la N-III, estos dies, hem assistit a les darreres desfetes que ens priven de tenir un recurs propi, del país, que servisca per impulsar l'activitat econòmica necessària que ens ajude a eixir de l'actual pou negre on han caigut totes les economies. Així, les dues principals caixes d'estalvis que teníem al costat de casa han fugit cap a altres indrets deixant-nos orfes de capitals propis que insuflen la saba necessària per a la recuperació.
CAM i Bancaixa, ara son dos entitats estranyes que no són valencianes, que se n'han anat ben lluny per a desentendre's de les necessitats de la gent d'ací. Han fet motius perquè els valencians les abandonen en massa i confien els seus estalvis en aquelles entitats que encara en són pròpies. Però, açò seria una reacció molt positiva per part del valencians i, com a tal, una quimèra, una il.lusió, una entelèquia. Este poble viu en una fosca caverna i es desconeix a si mateix.
Caldrà, doncs, anar assajant algun dels famosos rèquiems i tindre'l enllestit per a l'ocasió del definitiu òbit com a poble, que si no hi ha reacció -cosa força improbable- no trigarà gaire en produir-se.
Ja sé que aquest post és bastant pessimista –com altres que he escrit al respecte- però el dia a dia no m’ofereix cap oportunitat d’escriure quelcom ple d’esperança i il.lusió en el futur del nostre país. No puc cantar les esperances i si plorar la poca fe. Ho lamente.

dijous, 10 de juny de 2010

Herberet de Mariola


No vaig a escriure res que no se sàpiga sobre aquesta beguda, entre altres coses, perquè no sóc expert en begudes ni em dedique a elaborar-ne, encara que no serà per antecedents familiars. El meu besavi, J.Ramón Pons, de la Pobla del Duc, es va instal.lar a Beniarrés i va crear una petita fabriqueta d'elaboració de licors en un lloc que encara conserva el nom de la Fabriqueta.
Allí es va criar la meua àvia, Encarnació Pons Fayos, aprenent els secrets de l'elaboració de licors, i encara recorde, de menut, la quantitat de botelles de diferents classes que tenia guardades al rebost. Quins licorets més dolços bevíem en ocasions, sobre tot, quan es celebrava algun tipus de festa, bé familiar bé de la localitat! Viviem junts, així que podia gaudir d'un petit avantatge sobre els altres cosins. Com solia passar, els avis preferien viure amb les filles, i ma mare era la única filla junt a altres dos germans.
Ma mare va heretar les fórmules d'elaboració, però, malauradament, eixe costum va anar perdent-se degut a les comoditats que la societat de consum anava imposant als anys seixanta. Eixe motiu i, segurament, la poca afició que ma mare tindria, van anar minvant la reposició dels licors casolans que havien ompli els prestatges del rebost.
Tornant a l'herberet, he de dir la poca difusió que té aquest licor fora del seu entorn natural: els pobles dels voltants de la serra de Mariola. Si, la Mariola, eixa serra que com diu la cançó popular està “tota a floretes, si, tota a floretes, no, tota a floretes” i “on van les socarrades, a fer floretes, si, a fer floretes, no, a fer floretes”. Que conste, que les socarrades són les de Cocentaina, no les de Xàtiva, que ja queda més lluny.
En aquesta serra, Parc Natural, es crien gran quantitat i varietat d'herbes aromàtiques i medicinals que fan de l'indret, paradís dels herbolaris que acudixen de tot arreu per recollir-les i elaborar els diferents productes que se'n deriven.
El que ens ocupa és el famós Herberet de Mariola que s'elabora pels diferents pobles situats a l'ombra d'esta serra: Alcoi, Cocentaina, Banyeres, Bocairent ...

Les herbes han de ser recol·lectades en el temps de la seua floració, per a ser assecades a l'aire. Les plantes que s'empren en l'elaboració de l'herber són les següents: sajolida, agrimònia, anís, romaní, herba-sana, marialluïsa, fenoll, camamilla, melissa, menta, poliol, sàlvia, arrel de card sant, cúa de gat, i timó mascle. La beguda resultant sol consumir-se després de les menjades o als matins, servint-se en gots menuts.

diumenge, 6 de juny de 2010

L'Hort de Palau: Comiat i Reencontre


Era arribat el dia de l'esdeveniment. Entrava ja el dia en hores baixes i el sol havia deixat d'escalfar. Arribava a Oliva on m'esperava una llarga vesprada-nit plena d'emocions i de records entranyables difícilment esborrables de la meua memòria.

Vaig voler recordar costums adquirides per necessitat i la meua primera acció va ser deixar el cotxe aparcat on havia estat fent-ho els darrers anys de la meua estada en esta estimada localitat. A continuació, travessant la N-332, que tanta nosa fa en aquesta comarca i en les poblacions per on passa, em vaig endinsar pel carrer l'Enginy, i allí, a un bar del carrer la Bassa, vaig tindre el primer encontre amb cares conegudes que també hi anaven.

Recordava els carrers, les cases -algunes amb aspecte diferent- l'ajuntament amb el “Gabrielet” al seu davant, el carrer Major, el teatre Olímpia, la drogueria de Just, la Sariera -establiments estos últims on cada més acudia a saldar els comptes del material que havíem comprat-. Res no em feia pensar que hi havia existit un salt en el temps.

Al final del carrer Major, tot just on s'abandona el transit rodat que en excés ocupa la maleïda N-332, s'entra a l'Oliva antiga, la zona que conserva l'ambient de poble i que et feia sentir com a casa perquè coneixies tot el veïnat. En eixe carrer, conegut amb el lèxic tan gràfic com la “capavallà de Moll” –el nom ja ens indica clarament que el carrer va cap avall, i en efecte, quan les grans pluges s'hi produeixen, la força de l'aigua mostra tot el seu poder- s´hi troba una de les portes que donen accés al pati del centre.

Tot un munt de gent anava concentrant-se al lloc en què quasi tots els allí presents havien trepitjat milers de vegades en carreres i jocs infantils i que ara els semblava un espai de dimensions reduïdes, però d'una intensitat emotiva immensa.

Salutacions, presentacions, declaracions d'identitats contínues. Han passat tants anys... Ens hem fet majors i, ara, l'antiga xicalla és tot un conglomerat de persones adultes i de joves inquiets, així que resultava difícil el reconeixement de tanta promoció d'alumnes que hi havia passat. Després d'uns emotius parlaments i d'una magnífica projecció audiovisual, els roglets de converses anaven formant-se mentre el catering distribuïa els aliments i la banda rokera d'antics alumnes començava la seua actuació musical. Desconeixia que alguns d'estos alumnes formaren part de grups musicals com El Desgavell i La Gossa Sorda. Va ser una agradable sorpresa.

I així, entre cançons, entre copa i copa, entre converses, sessions de fotos i visites a les dependències del centre, va transcórrer aquesta vetlada atapeïda de vells records i d'anècdotes entranyables que havien tingut lloc en aquest recinte que va a tancar les portes a les veus infantils per anar-se'n a un altre lloc més modern, més diàfan, més gran, més lluminós, però que dubte tinga eixa calidesa que ha estat característica d'aquest centre escolar durant les darreres dècades.

dimarts, 1 de juny de 2010

Juny, Corpus i camamilla

Tots els anys, a l'arribar el mes de juny i, amb ell, la festa del Corpus, la meua anada cap a les terres que encara considere són les meues, té un pas obligat, un pas que em resulta molt agradable tot i la dificultat orogràfica que presenta. Abans abundaven les pinades, però mans incendiàries, descuits imperdonables, o ves a saber què, s'encarregaren de fer desaparéixer tota aquesta massa boscosa deixant una atapeïda capa de matolls que, a poc a poc, va convertint-se de nou en tímida renaixença arbòria.

Quan la carretera arriba al més alt i comença el descens, tot canvia: perduts bancals  d'oliveres barrejades amb incipients pins que ningú no ha plantat, però que la sàvia natura s'encarrega de rescatar i tornar-ho a convertir en allò que un dia va ser seu. Entrem al Comtat, a la vall del Serpis, riu que la travessa i que, com a torres que la vigilen, la circumden la Mariola amb el Montcabrer, el Benicadell, la Safor, l'Albureca i la serra d'Almudaina. Són muntanyes aquestes les primeres marcades a la meua retina i que encara s'hi conserven fresques com al primer dia.

De sobte, grans taques grogues apareixen a la vista. Són les flors que per aquesta època presenta la camamilla, la qual servirà per confeccionar una gran catifa de forta i penetrant olor que ornamentarà els carrers al pas de la processó del Corpus. Una flaire que, junt a la procedent de l'encens, la faran exclusiva d'eixe dia. Beniarrés celebra així un dels dies que brillen més que el sol.

Un conjunt d'altarets van jalonant la desfilada processional que al ritme de marxes religioses recorre els carrers de la població. En cadascun d'aquestos altars, la comitiva es deté i repeteix el mateix cerimonial: lectures, càntics i llançament de pètals de roses amb els xiquets de primera comunió com a protagonistes de l'esdeveniment.

Els veïns aporten per a tal ocasió les plantes més vistoses, més grans i millor conreades, sent ells els qui s'encarreguen de l'ornamentació. Algunes cases reben en herència el dret i l'obligació de ser la salvaguarda d'aquesta antiga tradició, col.laborant amb els materials necessaris per muntar l'altar on el seguici processional realitzarà la corresponent parada.

Una vegada l'acte religiós ha conclòs, en un tres i no res, la camamilla trepitjada, però encara emanant la seua forta i característica sentida, és retirada diligentment deixant el carrer net com abans.

Així, un any més, té lloc un dels actes que, al marge de creences i devocions religioses, forma part de l'elenc de tradicions que fan d'una localitat una societat viva i amant de tot allò que el passat s'ha encarregat de conformar i que li donen un caràcter diferenciat i diferenciador de les altres localitats.