dilluns, 19 d’abril de 2010

A propòsit d'uns comentaris

Dissabte passat, com escrivia a l'anterior post, vaig participar en la Sisena Calçotada Popular de Beniarrés i, com deia, tot es va desenvolupar dins del més estricte ordre de civisme. Mentre hi vaig romandre, que van estar unes quantes hores, no hi va haver cap acte violent ni de gamberrisme. Tot es va produir d'una manera correcta: dinar calçots, discurs, interpretació emocionant de la Muixeranga, alegres interpretacions del grup musical Pelandruska, gent ballant al so de les melodies, rogles de gent xarrant amigablement, els organitzadors deixant el carrer en condicions, etc, etc.
Hui, llegia al blog “Beniarrés al dia” la narració d'aquest esdeveniment i, sorprenentment per a mi, hi havia tres comentaris sobre eixe post. Tres comentaris procedents de tres cabets, o d'un en tres, com la Trinitat, criticant l'acte i amollant tal quantitat de burrades que els desqualifiquen sense més.
No sé si aquestes persones van presenciar els actes o si, pel contrari, se'ls van imaginar; la qüestió és que, de la realitat a les parides que deien, hi havia tanta diferència com d'una correguda de bous a una processó de la patrona del poble.
Entre altres estupideses, ens atribuïen –i dic ens, perquè jo també hi era- la desaparició de la bandera espanyola del balcó de l'ajuntament; ens tractaven de cova d'independentistes, enviant-nos a tots a Catalunya; feien una crida a l'alcalde en el sentit d'anar en compte no fos que ocorreguera alguna desgràcia.
En fi, com es veu, són gent de mentalitat reduïda a l'integrisme nacionalpatriòtic de caràcter conservador i poc amant de la diversitat cultural i ideològica. Són enemics de tot el que vinga del nord, sens adonar-se'n (o sí) de què una mateixa llengua ens uneix. Els agrada mirar cap a ponent i identificar-se amb tot el que d'allí procedeix i flagel·lar-se per ser diferents i alhora no voler ser-ho.
Pense que no van anar a veure com es desenrotllaven els actes. Simplement, van voler imaginar-se com els haguera agradat que ocorregueren per tal de tindre motius que retraure'ns. Açò sembla ser el desig que este sector ideològic manifesta públicament quan té la més mínima ocasió sens importar-li si falta, o no, a la veritat.
Per últim, m'agradaria que estos detractors tingueren en compte que estan atacant uns joves amb ideals, que són diferents als seus, però que no tenen vergonya de fer-los palesos i, sobre tot, no van en anonimats atacant ideologies contràries. També, que són capaços d'organitzar actes culturals -sí, culturals- que donen prestigi al poble i el donen a conéixer més enllà dels límits comarcals.

dissabte, 17 d’abril de 2010

Calçotada a Beniarrés


Hui, he assistit a una calçotada popular organitzada pel Grup Popular Arrels de Beniarrés, a la comarca del Comtat. Tot i que no és un menjar d'aquestes terres -la seua situació geogràfica cal posar-la a Valls (Alt Camp)- va prenent cos a esta població. En concret és la sexta vegada que l'organitzen.
Per a mi ha estat una experiència força agradable pel seu significat. Tot un munt de joves dinàmics i amants del seu País vol fer palés el seu sentiment de pertinença a una comunitat lingüística que s'estén més enllà del riu Sénia i solca la mar rumb a les Illes. Sense complexes, defensen aquesta idea malgrat l'encabotament dels sectors més integristes de la coentor valenciana que per totes pretén l'aillament dels nostres germans de parla catalana bunqueritzant-se en el sentiment folcloricoregional que no condueix a altre destí que a l'autoliquidació del País Valencià.
Bé. Com anava dient, m'ha agradat l'acte que ha estat senzill, sens estridències, sens crits desaforats. El sentiment de ser copartíceps de les mateixes coses sobrevolava les taules que tots aquests xicons i xicones havien muntat perquè tothom es sentira còmode. Ells mateix feien de cambrers i, una vegada acabat l'acte, s'encarregaven de retirar-ho tot i deixar el carrer ben net.
M'he alegrat de comprovar les inquietuds nacionalistes dels meus paisans –abundant els joves, clar, perquè els més majors no han tingut l‘oportunitat de conéixer aquest món- M'he vist representat en ells i he recordat els meus any de joventut quan jo tenia les mateixes inquietuds. En aquella època estàvem més limitats. Eren els darrers anys de la dictadura i aquestes idees no s'hi podien manifestar amb tanta llibertat.
Des d'ací els felicite per l'exemplar organització, el treball realitzat i l'estima al País.

dijous, 15 d’abril de 2010

Miscel.lània de despropòsits

En este país, sembla ser que tot val: mentides, falsetats, preses de pel, incultura, pocavergonya i totes les paraules similars que se vos en puguen ocórrer. En política, un dia rere l'altre, veiem les actituds que alguns prenen davant els problemes de decència Que se´ls hi presenten. En la societat, conflictes de poca importància que esdevenen muntanyes insalvables si no és per via judicial. En els mitjans de comunicació, personatges de tres al quart que tenen elevats nivells d'audiència i que són presentats com a gent de predicament.

Em maravella escoltar Rajoy demanant -més que demanant, exigint- dimissions de polítics que han dit o han fet coses que a ell no li pareixen bé, quan ell mateix té un gran llistat d'impresentables que ahí estan per a vergonya nostra i d'ells (si més no, d'ells seria una mica difícil perquè no en tenen)

Un altre cas concret és el de la tal Belén Esteban amb les seues lliçons d'història que farien avergonyir el més ignorant. Estes són algunes perletes que ha deixat:

El Neolític:"La definición exacta no me la sé", encara que el que sí que tenia clar és que aquesta etapa és una de les tres compreses en l'Edat Mitjana.

L'Edat Mitjana es perllonga "hasta que los seres humanos hacen la escritura".

L'Edat Moderna, que "está muy bien porque es aquella en la que vivimos"

L'Edat Contemporània és "lo que viene".

Totes aquestes coses i moltes més són les que ens ofereixen algunes de les cadenes de TV i que ens traguem sense més. Sempre queda la possibilitat d'apagar la caixa o canviar a alguna cosa de més trellat.

diumenge, 11 d’abril de 2010

En el dia de Sant Vicent


Once upon a time –m'agrada aquesta manera que tenen els angloparlants de començar un conte o historieta- hi havia un poble que parlava una llengua pròpia. Era una llengua usada sols a l'àmbit col.loquial i familiar, tot i haver tingut una producció literària importantíssima. No era reconeguda pels organismes oficials (civils, militars, educatius i eclesiàstics). La gastaven al carrer, als bars, a les cases. Amb ella parlaven, maleïen i expressaven dolor i alegria, però tan sols això. Quan entraven a l'escola, a l'església, a l'exèrcit, a les oficines governamentals i a tants altres llocs de “respecte”, se n'havien d'oblidar i usar la llengua que tenia la considearació de correcta i d’important: la llengua oficial.
La llengua popular, pobreta, malvivia i anava deteriorant-se. Cada generació perdia un munt de vocables i expressions sense que ningú hi fera res per evitar-ho. I així anava transcorrent un dia i un altre, un any i un altre, una època i una altra. Ella, cada vegada, més empobrida i circumscrita a l'àmbit rural i familiar.
Però arribava el dilluns següent a la setmana de Pasqua i es cel.lebrava a tot el territori el dia de Sant Vicent Ferrer i, mira tu per on, alguna cosa rara passava a l'església i solament allí. Alguns rectors pujaven a la trona i es dirigien al poble usant la seua llengua pròpia. Sols el sermó -eh!- que els oficis calia fer-los en la llengua oficial no fos que déu no s'assabentara de res. Tot i que el déu al que es dirigien era poliglot, tot feia pensar que més enllà de l'arameu, l’hebreu, el grec, el llatí i la llengua oficial, no n'entenia més. Així doncs, sens passar-se'n que la cosa no donava per a més.
Per què eixe dia la llengua del poble aguaitava per un clevill de l'oficialitat reclamant el seu dret a ser usada, almenys a l'església? Doncs molt senzill: Sant Vicent Ferrer, deien, la usava per tot arreu per predicar la doctrina cristiana i tothom l'entenia. Un “miracle” més d'aquest sant. Aquesta explicació tan simple devia de ser de l’agrat d'algun sector més folclòric de l'àmbit territorial on la llengua anava perdent personalitat i deteriorant-se cada cop més per a goig i alegria d'aquells que veien en ella un element distorsionador de la unitat pàtria i que sols calia usar-la eixe dia i, com no, també en uns monuments de cartró i fusta que cada inici de primavera cremaven per a delit del poble pla.
Com deia, aquest sant era molt popular entre el poble i també parlava la llengua del poble. Calia imitar-lo encara que fos únicament eixe dia escoltant la seua llengua a l'interior d'un centre oficial de poder com era l'església.
Sembla ser que les llengües no oficials són un perill per alguns estaments centrípets i tracten d'ofegar-les o, simplement, de deixar-les morir i amb la seua mort, acabar amb les diferenciacions que hi perjudiquen les visions i concepcions unitàries de certs estats concebuts sota la falsa unitat nacional. Tenen com a principi: una nació, una llengua i no els importa acabar amb aquest patrimoni cultural i històric que representen les llengües no oficials. Malgrat tot, es consideren i volen ser considerats com la gent representativa i guardiana de les més pures esències d’aquest poble al que han anat llevant-li el nom i deixant-lo simplement amb la categoria de comunitat, com una comunitat de veïns qualsevol.

dimarts, 6 d’abril de 2010

Iseta i uendo

Hi ha dues paraules que no trobe en cap diccionari. Són dos mots que de menut solia escoltar i que, malauradament, ja van desapareixent del nostre vocabulari. És que ens estem castellanitzant a la carrera de F1. Aquests mots són: iseta i uendo.
No sé si són mots propis d'algunes de les nostres comarques centrals o són d'ús general, però als diferents diccionaris que hi he consultat, no els he trobat.
Ja sé que molts les coneixeu i que les heu usades, però hi ha d'altres que no les coneixeu i que tal vegada, siga la primera volta que entreu en contacte amb elles. Ho pense així per no haver-les trobat al diccionari, la qual cosa em fa pensar que no són d'ús general, sinó circumscrites a un àmbit territorial específic.
No és la meua intenció explicar-ne el seu significat, sinó tan sols comentar que estan ahí i que són dues paraules força simpàtiques -si és que les paraules poden ser simpàtiques- i plenes de significat.
Agrairia als que em llegiu arreu del territori lingüístic català que em fereu saber si coneixeu aquestos mots. De ser així, els diccionaris estarien cometent un acte de discriminació amb ells al no incloure'ls a llurs pàgines. Seria una pena que dos vocables tan bonics no estigueren reconeguts en l'àmbit oficial dels diccionaris i vocabularis.
De totes maneres, amb aquest escrit els hi ret un petit homenatge pel que són i pel significat que les nostres iaies o mares els han donat quan han estat utilitzats per elles volent expressar mitjançant algun vocable allò que erem o estàvem fent en un moment determinat.