dissabte, 20 de febrer de 2010

Balanciya

Balanciya, així escrivien i pronunciaven els musulmans el nom de la Valentia romana, és un nom que m'agrada. És un d'eixos noms àrabs que sonen molt bé, que tenen una agradable fonètica.
Mira que he anat vegades a València, alguns anys, també, hi he viscut. Mai, però, havia estat en eixe barri, hereu dels habitants medievals de la mitja lluna. L'altre dia, per fi, el vaig visitar amb motiu d'una visita programada a la València romana i musulmana. Si no arriba a ser per eixe motiu, encara no ho hauria fet.
Les torres dels Serrans, magnífica representació de l'estil gòtic civil, en aquest cas aplicat a la defensa d'una ciutat formant part de les muralles defensives, són el punt de partida per endinsar-se en aquesta zona de la ciutat. Si no hi entres per motius culturals, no és agradable accedir perquè és un barri altament degradat i abandonat per les autoritats municipals i autonòmiques. Carrers estrets, tortuosos, sense criteri, sense planificació, adaptats a l'antiga muralla musulmana i aprofitant-se d'ella per construir els edificis, és l'escenari amb què t'hi trobes i és força dolent habitar aquestos immobles tant foscos i humits on la llum del sol li costa accedir, quan ho fa, que és en poques ocasions.
Aquesta Balanciya no té padrins que la remodelen, que li donen vida, que la modernitzen adaptant-se al que ha sigut en altres èpoques. Els padrins han buscat altres espais urbans on poder dur a terme grans esdeveniments, alçar calatravesques ciutats i ser referents al món. I, mentrestant, Balanciya s'enfonsa en l'abandó, es degrada, es buida de gent i va quedant en l'oblit per no servir d'escenari i aparador d'esdeveniments o per no ser camp propici per omplir les arques d'amics i amiguets que voldrien entrar a sac amb esperit destructor.











 

dijous, 18 de febrer de 2010

Crònica d'una...

Lentament va acabant-se, va perdent vigor, va arribant al terra per ja no ser mai més el que va ser. És com un globus que se li acaba l'aire i tu intentes que això no passe bufant desesperadament, amb totes les teus forces, però veus que és inútil, que no serveix de res; és, també, com voler omplir d'aigua un mar que va dessecant-se a força d'abocar poalets que sols serveixen per jugar amb l'arena.
Cada nova generació va perdent una mica o un molt d'allò que voldries que no sols s'hi conservara, sinó també que augmentara, que guanyara en billantor i esplendor. I veus que no és així, que no solament es perden mots, també ho fan els fonemes que ens caracteritzen.
Intentes resistir la decadència palpable i t'esforces per no tancar els ulls i veure't arrastrat i engolit per la força de la realitat que, sense pietat i amb la meninfotesa col.laboradora general va deixant-te tot sol, o escassament acompanyat , en la singladura d'una nau que va directa al naufragi sense remei.
Penses que l'herència rebuda va diluint-se fins quedar en una vaga imatge impresa en la toponímia i en la genealogia que, també, el pas del temps va transformant-la i adaptant-la a les característiques morfològiques de la nova manera d'expressió.
I arribat a aquest punt, t'envaeix la sensació de pertànyer a una de les últimes generacions que la usen i que no volen el seu final. Tammateix, eixe esforç resulta inútil perquè no es tradueix en avanços i veus com l'aigua va pujant de nivell i els compartiments de flotació van inundant-se fins que, més prompte que tard, acabarà d'enfonsar el vaixell.
M'esforce perquè l'optimisme em fassa veure la situació de millor manera, però ixes al carrer i la música que t'arriba és la d'una marxa fúnebre que preludia el soterrament sense remei de la nostra llengua.
Amb aquestos escrits, mantenint-me fidel a allò que he heretat, pretenc abocar eixe poalet d'aigua a la dessecada mar sabent que no serveix de res, que cada vegada està més seca i que si vull aigua, hauré de canviar de mar. Però no ho faré.

dimarts, 16 de febrer de 2010

Encontres i reencontres

Estos darrers dies vaig una mica estressat per culpa d'açò, de l'internet. Ara que hem acabat les classes del primer quadrimestre i estem esperant les del segon, em veig, de sobte, un muntó d´hores al meu abast. Són hores que vull aprofitar al màxim buscant coses, buscant persones, llegint diaris, revistes, blogs... Per cert, aquestos últims t'ocupen la major part del temps. Són com una reacció en cadena que no acaba mai, és a dir, que entres en un i eixe et porta a uns altres que a la volta, et condueixen a uns altres i així successivament, fins que et plantes i dius prou.
Una de les facetes d'aquesta eina és la de trobar persones. Vas buscant i vas trobant gent que fa anys que no havies vist o que havies perdut el contacte. Resulta que també et troben a tu i aleshores, s'hi produeix un intercanvi de missatges d'alegria pel mutu reencontre. I una vegada ens hem trobat, ja no podem caure de nou en l'abandó.
Hi ha també altres encontres que no són reencontres, són encontres per primera vegada. S'hi produeixen, no sé si de manera fortuïta o premeditada per part d'estos cervells d'internet, estos contactes que venen a situar-te en el camp ideològic al qual pertanys o en el camp d'interessos comuns que comparteixes amb altra gent siga de l'edat que siga.
Així, van apareixent al teu monitor persones que et cauen bé sense haver-les conegut mai. Lliges el que escriuen i subscrius quasi tot, o tot, el que diuen. I ja no pots deixar-les. Estàs expectant per la seua pròxima publicació. Estos contactes poden estar geogràficament molt a prop o molt allunyats, però com internet no té distàncies, açò no és obstacle. Comproves el mapa de visites i veus que t'entren de tot el món. Uns et llegiran, altres passaran pel teu lloc i no faran res, altres t'entraran per error o per atzar. Sempre, però, tens uns addictes que fins i tot, et fan algun comentari i són estos dels que més il.lusió et fa rebre notícies d'ells.
I així, vas establint una relació d'amistat virtual que et fa vore que és útil romandre en este món del ciberespai on vells coneguts se t'apareixen i on altres de nous entren a la teua vida.

dilluns, 15 de febrer de 2010

Sense pensar-ho

No acostume a vetlar, però hui, pense quedar-me una mica més de l'habitual. Apague la tele una vegada vista l'Alqueria Blanca –confesse que m'ha enganxat esta sèrie- i com que els programes futbolers, esta nit, no són del meu gust perquè el València no va guanyar ahir, no hi trobe res d'atractiu, i, a més, el Barça ha perdut -no és que m'importe massa- em repateja que siga quelcom favorable als interessos del Madrid, doncs això: que no vull veure i escoltar tota la colla canallesca de periodistes madrilenys sentenciant la lliga a favor del Reial i omplint-se'ls la boca amb elogis cap a l'Atleti. És que veient eixes teles tan centralistes sembla que els dos equips capitalins juguen contra equips estrangers. I després, volen que estiguem enamorats d'Espanya.
Mira per a on, m'he posat a escriure de futbol i no era eixa la meua intenció ni de lluny, però les coses del directe són així. Volia escriure sobre altres coses, res en concret, simplement deixar lliure la imaginació i improvisar sobre la marxa. Jo i el teclat cara a cara, a veure què pot eixir en uns moments que, aprofitant el silenci de la nit, quan res et fa nosa, la ment et pot dur per camins que no hi havies pensat. El cervell, però, no para i no t'hi pots quedar en blanc en aquestes circumstàncies. És com si visitares el psiquiatra i et posares a parlar-li improvisant-ho tot. I en realitat, així sembla que és: un psiquíatra virtual.
Per què ara sóc aquí escrivint i no me'n vaig a dormir? No ho sé. És com un impuls que em dirigeix a fer açò, com si fruïra estant sol, els meus pensaments i jo. Les persones, de vegades, tenim actuacions que no segueixen la lògica i que trenquen els esquemes, com el que ara estic fent. Tot i que la lògica em diu que ara toca anar a dormir, no ho faig i em quede fins que els ulls se'm queden clucs. Ja veurem el temps que hi puc aguantar, doncs sóc persona d'esquemes ben definits en açò d'hàbits de vida.
Heu escoltat el silenci alguna vegada? Jo, ara, estic fent-ho. Ni veïns de dalt ni de baix, ni cotxes al carrer, ni músiques o veus llunyanes de cap televisor, tan sols el rum-rum que et produeixen les oïdes quan no tenen altra faena en què ocupar-se.
Res, que sense premeditació ni nocturnitat, m'he posat a dir disbarats tan sols pel plaer d'estar una estona en silenci el meu teclat i jo i vos assegure que ha valgut la pena.

dissabte, 13 de febrer de 2010

San Valentí, o quan fer un regal


Dia de Sant Valentí. Un altra porqueria comercial que ens menja, ens rosega i ens desmicola el cervell a base de recordar-nos que els nostres amors necessiten d'un regal per tal de confirmar-los la nostra estima i que mai ens separarem d'ells. A mi, tot açò em sona a presa de pel, per no dir altra cosa. Però, hala!, a seguir les pautes marcades pel monstre del tall anglés que ens diu, mana i ordena què hem de comprar, quan ho hem de fer i per a qui ha de ser, per no dir també, quan comença la primavera o quan ha de ploure.
Potser, les persones, o algunes persones, necessiten o necessitem de regals, almenys ens agrada quan en rebem algun, però d'ahí a marcar quin dia s'ha de fer, pense que hi ha una gran diferència.
Passarem de San Valentí, que no té cap culpa de què l'hagen triat per representar l'esperit comercial dels regals. Passarem dels aparadors que ens ho recorden i anirem a la nostra, es a dir, farem un regal quan ens abellisca.

dimecres, 10 de febrer de 2010

La cara tranquil.la de la ciutat

Ja tinc per costum quan vaig a València i acabe els assumptes pels que hi vaig, perdre'm pels carrers i carrerons del centre històric d'esta antiga ciutat capital del nostre malaurat (no sé si és el mot escaient o què) país. Em resulta plaent caminar, observar, recrear-me en eixos indrets dels que cada cop que hi vaig descobrisc algun detall que no l'havia vist en anteriors visites. Sempre et queda quelcom per descobrir. I és que esta València antiga té eixos agraïments per a tot aquell qui la recórrega amb esperit observador. Què diferent a fer un recorregut per la València moderna –que no dic que no siga interessant- lloc i escenari de tots els esdeveniments a què ens té acostumats el govern autonòmic.
Aquesta vegada, el meu periple ha començat pel carrer Hospital partint de Guillem de Castro. Restes de l'antic hospital donen nom a aquest carrer, al centre del qual unes terrasses habilitades per les cafeteries adjacents t'inviten a seure davall dels arbres que t'arreceren.
Una vegada creuada l'avinguda de l'Oest (Guillem de Castro), entres al carrer Músic Peydró, carrer aquest ple de botigues d'objectes fets de fusta. T'hi pots trobar quantitat d'objectes per regalar o per usar a casa.
Quan deixes este carrer, la plaça del Mercat et regala la vista amb el Mercat Central, la Llotja i l'església de los Santos Juanes. Dins del Mercat Central, la gran quantitat de parades van mostrant tots els productes alimentaris davall de la modernista estructura metàl.lica de la que sobreix una meravellosa cúpula en la nau central.
-Senyora, li robe eixe penjoll de cebes- li dic a una venedora apuntant amb la càmera fotogràfica. La dona a la que està atenent es gira cap a mi i m'observa una mica estranyada que fotografie unes cebes.
-Ja voldria vosté que tots els robatoris foren com aquest- li comente. A la qual cosa ella, somrient, assenteix, capficada com estava servint unes peces de fruita a la clienta.
Continue el meu recorregut dintre el mercat i en una de les portes, em creue amb la dona que estava comprant a la paradeta de les cebes. Com a salutació, em mostra un amable somriure al qual li corresponc complaent.
La llotja està oberta i aprofite per entrar. Turistes rossos, escolars de primària, alumnes de secundària i joves amb anoracs de l'Alinghi, són els que omplin l'interior d'aquest singular edifici, joia del gòtic civil. Ací et podries quedar fins l'hora de tancar contemplant tots i cadascun dels racons, cadascuna de les portes i finestres, el sostre entramat, les columnes en espiral, etc.
Continuant la marxa, tot just darrere la llotja, una ferreteria t'ofereix productes de tot tipus, molts dels quals estan penjats a les parets de l'exterior: cabassos de cautxú, garbells, aixades, pics, pales, forques ... I l'aparador principal no pot tenir més objectes, cadascun d'ells diferent a l'altre. Un entre tots em crida l'atenció: cogehigos, posa el rètol. Mirant-lo, penses que es podria destinar, a més de collir figues, com a trofeu del porter de futbol que més vegades ix, com popularment hom diu, a això, a collir figues. No tenim un trofeu Zamora al menys golejat? Doncs que hi haja un altre per al cas contrari. Li ho proposarem a Villar.
Són estos carrers la mar de tranquils, amb recoletes placetes que t'inviten a seure't i on sols et molesta l'inevitable pas d'alguna furgoneta de repartiment o cotxe veïnal. Encara que no et moleste, si que et crida l'atenció algun que altre fanàtic del mòbil que va parlant en veu alta, com un foll solitari, parlant-se a soles, sense cap inconvenient de què la conversa no siga privada. En aquest cas, l'usuari del mòbil, li deia a l'interlocutor que enviara a un tercer a “tocarse los cojones”, proposició que ressona dolenta al bell mig d'aquest carrer força tranquil.
El carrer Cavallers en deuria tindre molts per metre quadrat, degut a la quantitat de cases senyorials allí existents. Mirant a la dreta, aquest carrer desemboca al Palau de la Generalitat, on Forrest Camps rep les visites oficials.
Al seu darrere, s'hi troba el palau de la Diputació. Uns quants cotxes negres estan esperant que el senyor presi de la dipu en fassa ús. Això sí, no per anar a classe de Grau Elemental de Valencià, que falta li faria, sinó de visites oficials, encara que de vegades també isca a fer una mica el ruc, aquest Alfonso Rus. Mentres, els conductors enfundats en trages obscurs fan guàrdia junt als vehicles. Unes funcionaries apuren uns cigarrets en una de les portes posteriors. No tenen res a veure amb la de la cançó d'Alaska que diu allò de:
De noche soy otra mujer
me voy armada de cabeza a los pies
soy la funcionaria asesina
ya no me aburro jamás...
Em pregunte si els no fumadors també poden eixir uns minutets a prendre l'aire.
Torne al punt de partida passant per la porta romànica de la catedral, anomenada de Palau, on a eixes hores estan rodant unes escenes medievals d'una sèrie de televisió. De nou em clave en la voràgine de la ciutat moderna plena tota ella de sorolls i gent que camina afanyosa cap a les seues destinacions i on el soroll dels claxons i el grinyolar de les frenades hi són la música habitual.





















dimarts, 2 de febrer de 2010

Impressionat


Este matí, en classe de dret, hem visionat un documental que ens ha causat una forta impressió degut a la seua temàtica. En concret, tractava de la pena de mort als USA, però no vist des de l'àmbit jurídic, sinó des de la vessant dels que la pateixen: condemnats i familiars.
Vist des d'aquest angle, penses en com som els humans i, sobre tot, quina hipocresia davant el fenomen de la mort quan és causada per decisió nostra. Quanta contradicció mostrem quan apliquem les diferents ideologies a aquest fet.
Però bé, al que anava. En aquest documental ix un pobre condemnat a mort a l'estat de Texas -negre havia de ser, com no- contant les seues impressions i el seu estat d'ànim. I el que més m'ha impactat ha estat allò què diu de què quan et comuniquen la data de l'execució, la teua ment és incapaç de pensar en el que puga ocórrer més enllà d'eixe dia i hora. El pobre, al final, ha esclatat en plors.
També ha causat impacte vore el cementeri d'executats i amb quina fredor els encarregats d'aquestos centres penitenciaris parlaven de l'estadística d'execucions. I com no, el testimoni de familiars directes consolant-se els uns als altres.
A quanta gent se'ls ha llevat la vida sense haver fet res d'allò que se'ls ha acusat! I quina casualitat més gran: solen ser negres, hispans i gent sense recursos.
Ai, justícia! Et representen amb els ulls benats, encara que no sé si és perquè eres cega o estàs cega.