divendres, 29 de gener de 2010

Petit homenatge



Abdel Hamid Ben Al-Faki, fill d'Abdel Rashid Ben Al-Faki, fill de Muthadi Ben Al-Faki, estava assegut a una taula d'una cafeteria del Raval. Acabava d'arribar de les terres que son pare li havia encomanat encaridament que visitara quan tornara de nou a Gandia on ara vivia, i havia trobat feina en una fusteria a les rodalies de la ciutat.

Abdel Hamid era un xicot que aparentment no es diferenciava gaire de qualsevol altre del terreny. Els seus trets eren d'allò més normal i res no feia pensar la seua procedència magrebí. Però Abdel conservava al seu interior totes aquelles velles històries que son pare li havia contat, qui també havia escoltat de son pare, i aquest altre de son pare, fins remuntar-se a l'octubre de 1609 quan els seus avantpassats van haver d'eixir repentinament, sens avís, únicament amb allò que podien portar al damunt, d'un llogaret anomenat Benillup, al centre de la Vall de Perputxent, a una trentena de quilòmetres de la seua actual residència.

Mentre consumia la cigarreta i bevia un te -que no era com el que sa mare li preparava a casa-recordava tot el que son pare li havia transmés quan ell era encara un xiquet. Tan sols estava a escassos metres del riu que portava les aigües procedents d'aquella vall tan volguda on havien viscut durant generacions i generacions els seus avantpassats. Avuí dia, no queda res de tot allò; tan sols el nom amb què els habitants del poble veí, Beniraez, coneixen aquest indret als peus d'una cova de la que tant li havien parlat, i on un barranc deposita les seues cristal.lines aigües al riu que ara tenia ben prop. Tota una penosa història la d'aquella gent  expulsada  per ser considerada com un perill públic.

Alcanèssia, Benitàixer, Benillup. Res no existeix, tan sols alguna paret perduda d'alguna casa reconvertida en corral pels nous pobladors. Benillup, però, presenta un altre aspecte: alguna que altra edificació ha estat reconstruïda com a caseta de camp.

Els pensaments se li amuntegaven i no podia deixar d'emocionar-se fins vessar unes tímides llàgrimes recordant l'eixida tan traumàtica de tots aquells avantpassats habitants d'aquelles terres. Camí de Dénia, carregats amb el que podien portar, assaltats pels camins, humiliats pels mariners dels vaixells en què eren transportats, varen ser conduïts com a bestiar i deixats a la seua sort en unes terres desèrtiques habitades per uns rudes agarens, que tot i ser germans de religió, no tenien res a veure amb ells.

Reuniria tota la informació gràfica possible i la mostraria a son pare i al pare de son pare quan hi tornara. Estava segur que els seus s'emocionarien al veure les terres de les que havien estat pobladors des de bell antuvi i de les que tant havien sentit parlar de geneneració en generació conservant ben viu el record.










dimecres, 27 de gener de 2010

En espera de l'anticicló i el trellat

Ja ens estem passant una mica amb tant de dia sense vore el cel blau. Com deia la cançó: plou, plou, tot és núvol i gris... I situats en aquest ambient de grisors, els polítics mostren també la seua fosca grisor en les seues actituds i posicionaments front els problemes que afecten la població i que en són el pa de cada dia.
A mesura que els xàfecs van caient al terra, les declaracions, contradeclaracions, actuacions i visions polítiques de la realitat dels nostres representants cauen també com botifarra a la cendra. Tanmateix, ells viuen en una bambolla i sembla que no vullguen assabentar-se del que pensem els qui anem a ras de terra i que som, en definitiva qui anem a donar-los o llevar-los els vots, o en el pitjor dels cassos, que els puguem donar l'esquena i deixar-los parlar com a folls absents de la realitat ignorant els seus discursos carents de tota lògica.
Ja ni uns ni altres es mostren capaços de solucionar-nos cap problema. És més: encara en creen on no n'existeixen. Com deia aquella pintada que he llegit per ahí: com vols que els polítics solucionen el problema si el problema són ells?
I mentres tant, continua plovent. Unes lleis penals que no aporten res de positiu a l'“alta”delinqüència; una visió de la immigració totalment distorsionada, electoralista i plena de despropòsits en un sentit i en l'altre; unes actuacions envers l'energia nuclear carregades de demagògia i oportunisme polític; una presentació de candidats a les pròximes eleccions per part dels partits majoritaris que no agraden ningú; una decadència de valors altament preocupant; i un llarguíssim etcètera que no n'acabaríem.
I la pluja va regant en excés fins desbordar rius i rierols. Monyicots que es burlen de la policia i dels jutges; pares i mares defensant més enllà de tot límit els drets i capricis dels seus fills, però no les obligacions; líders polítics que ens volen amagar dolentes realitats palpables o fugen cap altres terres quan han de donar raó d'algun problema o actuació.
I la gent que ja es veu aigua al coll amb tan d'atur, amb tant d'emigrant que amb l'il.lógica excusa de què tots caben, omplin barris i carrers malvivint com poden i sense que es regulen aquests fluxos migratoris, per altra banda, tan necessaris.
Situats en aquesta borrasca, esperarem -l'esperança és allò últim que es perd- no que els problemes es solucionen, sinó solament que s'hi reconeguen.

diumenge, 24 de gener de 2010

Rainy Sunday again

Un altre diumenge passat per aigua. Quants en van ja? He perdut el compte i no tinc cap interés en recomptar-los. Això si, mentre veig les gotes com s'estavellen contra el cristall i s'esvaren cap avall traçant un camí tortuós en el seu recorregut, no pense tornar a escoltar més música de Chopin i d'altres pareguts no siga que la tristesa i la melancolia s'instal.len tota la resta del diumenge i acabem a llàgrima viva sense saber-ne el motiu. Està bé, de tant en tant, escoltar una mica Litz, Debussy i algun que altre més, però d'ahí a què cada diumenge que ploga ho haja de fer, crec que seria massa. Així que, mentre escric, m'he posat una altra música relaxant tipus chill out.
Aprofitaré les hores de reclusió dominical per practicar el Photoshop que em porta de cap amb tanta capa, tant de fons còpia, ajustos de nivells i moltes més coses, que si no acabe carabassa, poc em deu faltar. Ara, que preferisc açò a haver de baixar al carrer per estirar les cames i veure indis, negres i moros asseguts als bancs del passeig perquè no tenen altre lloc on estar. Els pobres bastant tenen en anar aguantant a un lloc que no és el seu i que a la nostra vista semblem un complement desajustat en la panoràmica de la ciutat. I com que estic clavant-me en un fanguer en el que no tenia previst entrar, isc immediatament no siga que diga coses que a molts els semblem racistes o xenòfobes i no és eixa la meua intenció.
Seguisc escoltant chill out mentre arriba el migdia i, a la vesprada, ja veurem si l'oratge ens atorga una mica de treva i podem fer una passejada que, no sé, no sé, estarà complicat després de veure com el cel cada cop és més fosc.
Que mal acostumats estem els mediterranis a aquest tipus d'oratge. Ens entra claustrofòbia i ens posem de mala llet aguantant els planys dels núvols en el seu afany per obsequiar-nos amb les llàgrimes tan necessàries, per altra banda, perquè la vida puga transcórrer sense que s'hi produïsquen talls d'aigua allà per l'estiu quan més falta fa i als pobres llauradors no els entre mal de coll de tant mirar el cel per veure si apareixen els núvols plovedors.
Si estiguérem en vespres de Nadal ens entretindríem fent pastissets, però com no és així, aguantarem com podrem aquestos tres o quatre dies plujosos que tenim per davant i al mal temps hi posarem bona cara.

dissabte, 23 de gener de 2010

Un dissabte pel matí

Un matí amb cel cobert, boires a les muntanyes i una temperatura gens agradable per a fer una passejada, ens ha rebut a la localitat de Castellonet de la Conquesta, un pintoresc poblet a la subcomarca del Vernissa, dins de la la comarca de la Safor i quasi fitant amb la Vall d'Albaida.
Des del moment de l'eixida, ja es preveia que alguna peça de roba complementària ens faria falta. Així ha estat: guants i barret han servit per mitigar el fred i la humitat que ens calava fins els ossos. I ja abillats, hem pres el camí que ens portaria fins a Lloc Nou de Sant Jeroni.
Porca misèria! On tindrem el cap. La càmera fotogràfica s'ha quedat a casa. Ja ens ha fotut l'eixida. Què anem a fer-li!
A la nostra esquerra, la Cuta, el cim més alt de la contornada, ens oferia per aquesta part de l'ombria, una vegetació bastant exuberant tot regada per abundants aiguamolls dels que brollaven incessants fils d'aigua que s'escampaven pel camí i el feien, de vegades, similar a un rierol.
Com anàvem una mica perduts, hem hagut de preguntar a algú per on podíem pujar al Rafalet de Bonamira. Amablement ens ho han indicat i allà ens hem dirigit.
Costera amunt, que el pla ja s'ha acabat, ens hem dit uns als altres. Una indicació ens ha dut per la ruta correcta i allí hem arribat. Un vell i antic molí, de vetustes parets, estava en plena reforma i amb els amos del mateix hem conversat. Ens han mostrat la casa, que de manera rústica, com pertoca, estan adaptant-se-la per poder-la habitar. Un bon foc a la xemeneia invitava a seure's una bona estona tot fent una torrada de llonganisses i botifarres acompanyada d'un bon vi. Però no era esta la finalitat que, entre altres coses, ni en sabíem de l'existència ni coneixíem els amfitrions, encara que hem acabat relacionant-nos per circumstàncies professionals.
Fent un poquet d'història, aquest llogaret era una antiga possessió dels monjos de Sant Jeroni on, durant l'estiu, hi acudien per esplaiar-se. Als seus voltants es poden trobar senyals de població ibera i romana. El Rafalet havia sigut desallotjat de la seua població morisca un centenar d'anys abans de l'expulsió dels moriscos al 1609. L'antic "Rafalet" havia quedat abandonat, ja que les noves cases es van establir en una altra ubicació del mateix terme: a un costat i a un altre del camí reial (antiga calçada romana de Dénia a Xàtiva). Este senyoriu va passar a anomenar-se "Lloc Nou de Bonamira", "Lloc Nou dels Frares" i, finalment, "Lloc Nou de Sant Jeroni".
Tornant a la realitat i abandonant el parèntesi històric, hem iniciat la tornada a Castellonet no sense abans haver tastat unes clementines que a la vora del camí sen's oferien provocatives i que, una vegada passada la seua hora de recollida, s'hi havien quedat tristes penjades de l'arbre esperant que el vent o l'extrema maduresa les fes tombar i convertir en fem.

dissabte, 16 de gener de 2010

Aigües no potables

Qui em mana a mi escorcollar la premsa i anar picotejant telediaris? No en tenim prou amb els nostres mitjans “oficials” que s'encarreguen d'abastir-nos de l'actualitat sense que ens falte de res? Tots aquests disgustos que agarre són conseqüència d'eixir-me'n dels missatges paternalistes de C9 (que ningú no s'hi confonga amb CR9, que no té res a veure el pobret lusità que bastant té a justificar l'animalada de milions que s´ha gastat el Florentino amb ell) que no intenten altra cosa que els habitants del regne –entre els quals m'incloc- estiguen ben assabentats i correctament informats de tot el que ocorre. Per a què està, sinó, la nostra RTVV?
Nosaltres no hem d'anar per ahí llegint notícies esbiaixades que publiquen alguns pamflets envejosos de l'estat de benestar que ens procuren els nostres governants tan sol.lícits ells amb què tot transcórrega dins del més pur ambient de rectitud moral basada en la tradició i en el respecte a les coses sagrades de les que ells en són fidels transmissors.
Així doncs, tot el que he llegit, no són més que falòrnies dels qui ens volen enganyar i enfonsar-nos perquè no alcem el cap. Tot un seguit de notícies que el nostre C9 no pot emetre-les per això, perquè són fal.làcies que espatlen el nostre esperit i ens fan malbé.
Com dic, a mi, el llegir coses com aquestes que no són bones, em provoquen desassossecs i malestar. Són conseqüència de la curiositat que tens d'anar-te'n a beure a altres fonts que ja et diuen que són “aguas no aptas para el consumo humano”, es a dir, no potables, que et poden causar mal de panxa.
Però jo, cabut que sóc, no he fet cas i m'he pegat uns bons tràngols com aquestos:

Aznar, un dictador reprimit que no ha eixit de l'armari”. La cara és l'espill de l'ànima.

Ana Botella creu que va haver-hi intervenció divina en l'atemptat fallit d'ETA contra Aznar” La marededéu se li apareix en somnis

Camps represalia el PSOE expulsant-lo de Bancaixa” No negocia amb senyors que el volen portar a la presó. Si no hi ha res de res, estic totalment tranquil.

Munilla veu pitjor la nostra pobra situació espiritual que la catàstrofe d'Haití. L'espiritualitat urbanística i immobiliària de l'alta jerarquia

Un milionari menorquí llega la seua herència als Prínceps. Amb el desatre d'Haití, açò és pecat. Espere que no l'accepten
Camps va prometre que el circuit de Formula 1 de València tindria un cost 0. Han passat dos anys i les amortitzacions promeses a canvi de desenvolupaments urbanístics no han arribat. El que si ha arribat és la factura de 89 milions d'euros. I els valencians a pagar. I, sobretot, a votar tres quarts del mateix

Per hui, ja n’he begut prou. Encara és un mal de panxa suportable. Més, seria imprudència per la meua part. Vos recomane fer el mateix si voleu viure tranquils i sense problemes de salut mental.

dimecres, 13 de gener de 2010

Èol

Després d'alguns dies de mal oratge -segons s'entenga això del mal oratge, perquè mai no és bo o dolent per a tos alhora- hui semblava que el dia eixia d'alguna manera radiant. A les primeres llums, ja es veia el cel blau i net de núvols, per la qual cosa m'he decidit a fer una eixideta amb la bici que, pobreta, ja portava massa dies tancada i sense airejar-se. No era culpa seua ni meua. Era culpa d'aquest oratge tan rar que ens està fent des de ja no sé quan.
Després de preparar les coses, he eixit; l'alegria, però, m'ha durat poc; han començat a aparéixer nuvolades d'eixes altes i fines que no porten aigua, però que presagien eixe element que tant odie i que m'irrita tant: el vent . Ja sabem ací com se les gasta Èol quan ve d'Almansa. Almansa no n'és culpable; tan sols és un lloc en el seu recorregut. Aquest camí que fa Èol –coincidència o no- és el mateix que ens ha fet tan de mal al llarg de la història. Ja sabem allò de quan el mal ens ve d'Almansa, a tots ens alcança.
Com dic, les nuvolades han cobert el cel i, ben prompte, massa i tot, he rebut la ingrata visita eòlica en forma de ratxes fastigoses que et feien agarrar ben fort al manillar si no volies besar el terra. Tot i això, he pensat que devia continuar, encara que tan sols estava a escassos quatre quilòmetres de casa. Èol no havia de poder amb mi. Faltaria més!
La direcció que portava, al meu parer, era la correcta, és a dir, que anava en contra d'ell. Si es fa així, és millor, ja que les forces estan intactes i pots lluitar més bé en contra seua. Tot és qüestió de paciència i agarrar-se el camí com una tranquil.la i esforçada pujada a l'Angliru, tot pensant que a continuació ve la baixada i el viatge serà debades.
Després de passar per Marxuquera, m'he endinsat cap a les portes de la Vall d'Albaida que és el lloc per on Èol fa acte de presència i, amb força, entra a la comarca saforenca arrasant tot el que es pose pel davant, o almenys ho intenta.
He procurat alleugerar-me una mica d'ell entrant pel camí del Borró a Ròtova (per cert, quin congost més bonic aquest, per on el riu Vernissa s'obri pas en el seu trajecte entre Almisserà i esta última població) i, en va, doncs venia canalitzat per eixa vall i encara semblava més impetuós.
No m'ha importat. Sabia que arribaria a Lloc Nou de Sant Jeroni ben aviat i allí em faria amic d'Èol posant-me al seu favor. I així ha estat. Èol m'ha impulsat com a un vaixell amb les veles desplegades sentint-me confortat per la seua inestimable ajuda de tornada cap a casa.
Arribat a aquest punt, penses que, en la vida, les coses bones costen d'aconseguir. Que cal esforçar-se, lluitar i treballar per tal d'abastar-les. No venen regalades com alguns creuen. Sabem que, després de la lluita, ve el descans; després del treball, la recompensa. I tot plegat, quan fas les coses que pertoquen, et ve la satisfacció.

dissabte, 9 de gener de 2010

Racionalitat

Godofredo d'Ibelin, cavaller reconegut pel rei de Jerusalem a Terra Santa, decideix començar la recerca per terres franceses del seu fill il·legítim, Balian, perquè s'unisca a ell en la seua missió sagrada. Després de la mort del pare, Balian hereta la seua terra i els seus títols a Jerusalem; es convertirà en el més heroic i honorable dels cavallers del rei a Jerusalem.
Aquest seria el resum de la pel·lícula "El reino de los cielos". Al principi semblava que seria una pel·lícula de batalletes medievals sense més transcendència, però a mida que anava avançant, he vist que tenia un contingut d'allò més actual perquè alguns personatges parlaven, no com gent de l'edat mitjana, sinó com persones d'avuí que ja hem superat etapes passades i hem rebut l'herència del renaixement, del racionalisme, de la il.lustració i de tots els moviments i teories filosòfiques hi hagudes des d'aleshores.
Em quede en aquella frase que algú li diu a Balian: He vist fer moltes matances en nom de la fe. I a continuació proposa la convivència i el respecte mutu, assenayalant-li el cap i el cor per dir-li que ahí és on ha de residir la fe.
Veient açò, penses com encara existeix gent que basa la seua moral, la seua fe, la seua manera d'entendre la vida, en uns textos –per a ells sagrats- que alguns il.luminats van escriure i que no admeten discussions i s'han de seguir al peu de la lletra sense més.
Quanta guerra i quanta discussió inútil ens estalviaríem si dominara la racionalitat en les persones. Quina cosa són, si més no, eixes manifestacions promogudes per la'lta jerarquia eclesiàstica nacional i altres eixides de to condemnant en nom de no sé quin déu tot aquell que no segueix les seus interpretacions -moltes vegades irracionals- de la fe en allò que diuen creure?

dimecres, 6 de gener de 2010

Reflexions sobre un 25 aniversari


Lig que enguany serà el 25é aniversari del començament de les trobades d’escoles en valencià. No m’havia parat a pensar-ho, vint-i-cinc anys ja i encara estem com estem, és a dir, que la nostra llengua continua essent una llengua minoritària i reduïda, quasi exclusivament, a l’ambit rural.

És veritat que hem avançat molt. Impensable quan jo vaig començar la meua tasca docent a L'Alqueria d'Asnar. Aleshores, el valencià era solament llengua vehicular i únicament en aquells cassos en què el docent li tenia estima. En els altres, ni això. Eren els últims anys del franquisme, i la cosa estava complicada.

Quan s'hi va produir el canvi en el govern d'Espanya (1982), el PSOE, pressionat pels moviments nacionalistes i pedagògics protagonitzats, sobre tot pels docents, va crear la Llei d'Ús i Ensenyament amb la qual cosa, el valencià que venia de les catacumbes i única i exclusivament impulsat per la gent que l'estimava, va sorgir amb ímpetu i es va generalitzar en la pràctica totalitat de les escoles de les comarques valencianoparlants. És en aqueix escenari on naix el moviment de les trobades, que són com les “fires”anuals de la llengua. Un espai i un lloc de reunió d'aquelles comunitats escolars que havien vist en l'escola el lloc escaient per recuperar una llengua que anava perdent-se ràpidament, començant per les grans ciutats i escampant-se, com una taca d’oli, a les zones rurals on encara es conservava el seu ús oral amb normalitat.

Però -sempre hi ha un però- el que estem vivint ara, no és una situació de recuperació i de normalització total de la llengua. A mi em fa recordar eixos malalts terminals que estan enganxats a la vida mitjançant tubs i màquines auxiliars que no fan altra cosa més que perllongar una vida artificial irremeiablement condemnada a desaparéixer. Veus com generacions d'alumnes escolaritzats en valencià tenen molt poques facilitats per continuar el seu període de formació en la llengua que foren escolaritzats i, fins i tot, tenen moltíssimes dificultats en expressar-se en eixa llengua. No són un element revitalitzador del valencià que introduesca massa canvis en l'eliminació de castellanismes que aquest idioma ens aporta. El castellà segueix guanyant terreny dia a dia fins que acabe amb nosaltres. Cada dia, més xiquets parlant castellà; cada dia més joves que no l’utilitzen; cada dia, més iaios soltant “espardenyades” als nets

Així doncs, hem de contemplar com l'ús del valencià està entrebancat i com has de tindre les idees ben clares i ben assumides al hora d'utilitzar-lo en qualsevol dels àmbits en què ens movem. Sols has de començar a usar-lo de manera normal, com si fos la llengua de tots, i veuràs que prompte t'adones que no és així, que eres un element rar dintre la fauna humana d'aquest país.

Quan encara estava en el món de la docència, semblava que sí, que la llengua estava bastant normalitzada; però, tan sols era un miratge. Ara, que pertanc al món real (ja veus, com si el món docent hagués estat com viure a una bambolla) i en alguns dels llocs que sovintege, veig amb tristesa que si parles en valencià, no eres de l'agrat de molts i si n’escrius, sembles una cosa rara.

És un fet més que notori que a les nostres grans ciutats, el valencià únicament es conserva com a residu en les capes més envellides de la població autòctona i en les ciutats de tamany mitjà, cada vegada va desapareixent més entre la població (ho puc comprovar fefaentment a Gandia, on visc)

Vint-i-cinc anys han estat massa anys per estar encara on estem. El meu dubte és si en altres 25 anys estarem on estem o, pel contrari, el valencià serà ja una llengua morta, es a dir, com el llatí a l'edat mitjana, que era la llengua de la universitat i dels àmbits més cults, però no la del poble. I pels símptomes que s’aprecien, així ho sembla: és llengua cooficial en butlletins i altra paperassa oficial. En els mateixos despatxos on es redacten, la llengua parlada és el castellà. Al si del govern autonòmic, la llegua emprada és el castellà. Els mateixos que s’omplin la boca dient que estan augmentant el seu aprenentage entre la població, parlen en castellà als seus fills, etc, etc.

En aquest tema, confesse que sóc pessimista, molt pessimista. M’agradaria no ser-ho, però no puc defugir-me’n veient aquest panorama. Si algú té alguna altra visió més positiva, que la faça palesa perquè jo no la veig enlloc.


dilluns, 4 de gener de 2010

Per a pensar

M'ha arribat per email una carta d'eixes que et sol.liciten la passes a tots els teus contactes i en la qual, una vegada més, la SGAE, en una "ostentació" d'interés per la cultura, ens ofereix una nova proposta que ens fa retre homenatge a tan il.lustre organització.

Al final tendremos que pagar hasta por pasear por desgaste de pavimento.
Escrito de "Jose Luis Sampedro para circular."
Se pretende obligar a las bibliotecas públicas a pagar 20 céntimos por cada libro prestado enconcepto de canon para 'resarcir' a los autores. Mientras la gente de a pie apenas llega a fin de mes, los ya millonarios se forran a cuenta nuestra. No consientas tamaño atentado contra la cultura y pasa este mensaje a todos tus amigos.

POR EL PLACER DE LA LECTURA: La SGAE (Sociedad General de Autores) ataca de nuevo. Escrito y firmado por José Luis Sampedro, escritor.

POR LA LECTURA
Cuando yo era un muchacho, en la España de 1931, vivía en Aranjuez un Maestro Nacional llamado D. Justo G. Escudero Lezamit. A punto de jubilarse, acudía a la escuela incluso los sábados por la mañana aunque no tenía clases porque allí, en un despachito que le habían cedido, atendía su biblioteca circulante. Era suya porque la había creado él solo, con libros donados por amigos, instituciones y padres de alumnos. Sus 'clientes' éramos jóvenes y adultos, hombres y mujeres. Allí descubrí a Dickens y a Baroja, leí a Salgari y a Karl May. Muchos años después hice una visita a un bibliotequita de un pueblo madrileño. No parecía haber sido muy frecuentada, pero se había hecho cargo recientemente una joven titulada quien había ideado crear un rincón exclusivo para los niños con un trozo de moqueta para sentarlos.
Al principio las madres acogieron la idea con simpatía porque les servía de guardería. Tras recoger a sus hijos en el colegio los dejaban allí un rato mientras terminaban de hacer sus compras, pero cuando regresaban a por ellos, no era raro que los niños, intrigados por el final, pidieran quedarse un ratito más hasta terminar el cuento que estaban leyendo. Durante la espera, las madres curioseaban, cogían algún libro, lo hojeaban y a veces también ellas quedaban prendadas.
Tiempo después me enteré de que la experiencia había dado sus frutos: algunas lectoras eran mujeres que nunca habían leído antes de que una simple moqueta en manos de una joven bibliotecaria les descubriera otros mundos. Y aún más años después descubrí otro prodigio en un gran hospital de Valencia. La biblioteca de atención al paciente, con la que mitigan las largas esperas y angustias tanto de familiares como de los propios enfermos, fue creada por iniciativa y voluntarismo de una empleada. Con un carrito del supermercado cargado de libros donados, paseándose por las distintas plantas, con largas peregrinaciones y luchas con la administración intentando convencer a burócratas y médicos no siempre abiertos a otras consideraciones, de que el conocimiento y el placer que proporciona la lectura puede contribuir a la curación.
Al cabo de los años ha logrado dotar al hospital y sus usuarios de una biblioteca con un servicio de préstamos y unas actividades que le han valido, además del prestigio y admiración de cuantos hemos pasado por ahí, un premio del gremio de libreros en reconocimiento a su labor en favor del libro.
Evoco ahora estos tres de entre los muchos ejemplos de tesón bibliotecario al enterarme de que resurge la amenaza del préstamo de pago. Se pretende obligar a las bibliotecas a pagar 20 céntimos por cada libro prestado en concepto de canon para resarcir -eso dicen- a los autores del desgaste del préstamo. Me quedo confuso y no entiendo nada. En la vida corriente el que paga una suma es porque:
a) obtiene algo a cambio.
b) es objeto de una sanción.
Y yo me pregunto: ¿qué obtiene una biblioteca pública, una vez pagada la adquisición del libro para prestarlo? ¿O es que debe ser multada por cumplir con su misión, que es precisamente ésa, la de prestar libros y fomentar la lectura?
Por otro lado, ¿qué se les desgasta a los autores en la operación?.¿Acaso dejaron de cobrar por el libro?. ¿Se les leerá menos por ser lecturas prestadas?.¿Venderán menos o les servirá de publicidad el préstamo como cuando una fábrica regala muestras de sus productos? Pero, sobre todo: ¿Se quiere fomentar la lectura? ¿Europa prefiere autores más ricos pero menos leídos? No entiendo a esa Europa mercantil. Personalmente prefiero que me lean y soy yo quien se siente deudor con la labor bibliotecaria en la difusión de mi obra.
Sépanlo quienes, sin preguntarme, pretenden defender mis intereses de autor cargándose a las bibliotecas. He firmado en contra de esa medida en diferentes ocasiones y me uno nuevamente a la campaña.

¡NO AL PRÉSTAMO DE PAGO EN BIBLIOTECAS!*
José Luis Sampedro