diumenge, 12 de desembre de 2010

Diumenge


Diumenge, des de sempre, un dia no massa “alegre”, sobre tot quan arriba la vesprada i veus que el cap de setmana està diluint-se com un terrocet de sucre en un got d'aigua. Ara, però, ja no m'importa ni gens ni mica –no sé, ben cert, si n'estic massa segur- però et queda eixe atavisme clavat a les neurones i no pots evitar una certa melancolia que no té res a veure amb la bilis negra a la que li atribuïen els antics eixe estat d'ànim. Més bé ve provocada perquè se t'hi presenta un panorama de varis dies durant els quals no manes de tu i has de fer el que tens obligació de fer. Abans, les obligacions les tenia, com aquell que diu, per decret-llei; ara, en canvi, hi són buscades, volgudes i servides a la carta. Són com el que va al restaurant i en lloc de demanar el menú del dia, demana la carta i se n'hi confecciona un al seu gust, encara que estiga compost per un ou caigut i un parell de llonganisses i botifarres. Qui ha dit que ha de ser necessàriament un menú d'elaboració ple de mariconadetes enrotllades, cobertes d'alguna salseta exòtica de colorets, servides amb uns plats de disseny on en un d'ells cabrien totes juntes sens necessitat de traure tota la col.lecció de la vaixella?
Tornant al diumenge, que això és l'objecte d'aquest escrit, i quedant-nos al matí, la gent se la munta de bo i manera que les activitats siguen variades. Parle de la gent ”normal”, no de la gent que té una espècie de malaltia anomenada “joventut”, malaltia que se'ls curarà amb el temps –malament si no ocorre així- que eixos se'l passen dormint la mona que han arreplegat en les darreres nits de “vino i rosas” i d'hectòmetres cúbics de beuratges de dubtosa composició ingerits a base d'abocar-los amb embut per dirigir-los directament a la seua destinació i amb els efectes oportuns.
Doncs bé, com hui no hi havia cap programació feta, hem sortit en pla de caminada i, després de recórrer uns deu quilòmetres, hem passat per les paradetes gastronòmiques muntades al Passeig i no hi hem pogut resistir la temptació d'adquirir uns formatges de Callosa d'En Sarrià i uns embotits de Petrer. A continuació, en casa, i per iniciar la llarga i avorrida vesprada d'aquest diumenge de tardor, hem fet el tast d'eixos productes que no tenen res a envejar a les composicions de disseny gastronòmic de les que hi parlàvem abans.

2 comentaris:

  1. M'agrada la taula que vau parar el diumenge. N'hi ha joves que no pateixen cap malaltia i també compartirien una taula com aquesta.
    Que vagi de gust!

    ResponElimina
  2. Pilar, certament, hi ha joves, i molts, que no pateixen aquesta malaltia, per això els catalogue també com a gent "normal", entenent per normal tot aquell que s'apropa a la lògica distribució del temps i de les activitats.

    ResponElimina