dimecres, 10 de novembre de 2010

La tardor també és bonica


Quan la tardor alcança el seu punt equidistant entre l'estiu i l'hivern, resulta d'allò més estimulant eixir al camp i recrear-se en tot el que la natura ens ofereix. La forta calor estiuenca que no et deixa fer res i el fred més encollidor que t'arrupeix no són bons acompanyants per a fer eixides campestres. Ara, que per aquestes terres el fred no és massa exagerat i encara et facilita la maniobrabilitat.

M'agraden els passejos tardorencs per aquestes terres d'interior on la mar, tot i no ser massa lluny, sols hom pot ser vista des dels més alts cims muntanyencs que les envolten. M'agraden els seus canvis de colors i olors, passant dels verds als grocs, ocres i marrons, tot adobat amb flaires de romaní, timonet i espígol.

Així iniciem el camí des de les vores del riu Serpis repletes de baladres i de xopades atapeïdes de fulles grogues i seques, cap a les faldes de la Safor, en eixa cara que mira al Benicadell i al Montcabrer i que acompanya el tebi sol d'aquestos dies de ben entrat el mes de novembre.

El petit parc que ens obri les portes de L'Orxa ja no és eixe indret desitjat de l'estiu que ofereix al caminat un lloc on refrescar i guarir-se de la sufocant canícula , sinó més bé un espai del que ben aviat has de fugir per buscar altres llocs més assolellats.

Quan travesses el barranc -normalment sens aigua- que frega la cara nord de la població inicies la pujada a la muntanya, eixa muntanya que separa les terres saforenques de les del Comtat i que provoca que la climatologia d'un costat i de l'altre siga molt diferent, doncs la seua alçada d'un millar de metres impedeix la influència marítima sobre aquesta vessant. Eixa pujada entre bancals d'oliveres i plantes de romaní a les vores, ràpidament et porta a visualitzar exel.lents panoràmiques de la població, de tota la vall de Perputxent amb el riu serpentejant pel centre i de les muntanyes que tanquen la comarca.

Tot un seguit de noms propis van batejant els punts més propers i més allunyats: el castell i les restes de la fàbrica de paper, la Barcella, l'elegant Benicadell –qualsevol diria que és el mateix que podem veure des de Muro o des d'Albaida-  la blanca ermita de Beniarrés -quasi, quasi, amb el castellet de Cocentaina, referents comarcals- i el Montcabrer coronant l'allargassada serra de Mariola.

Quan ja perds de vista tot açò, rocallosos i abruptes barrancs amb impressionants cingleres jalonen el camí que continua el seu ascens imparable en busca del cim de la Safor -que això serà un altre objectiu-. Ara, tan sols buscarem gaudir d'aquest espai que té tants recursos que difícilment els podries abastir en aquesta passejada: Font dels Bassiets, Font dels Òlbits, Font Cerquera, Pla de la Bassa,...

Tardor: sinònim d'excusions, de bolets i d'espígol. Etapa de reflexions i d'objectius aconseguits o perduts pel camí.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada