dilluns, 22 de novembre de 2010

Déu, quina coentor!


Cada dia va a més. La gent ho necessita. No sé què pot significar, però alguna idea sí que en tinc. Eixa afició als gossos a la que la gent va adherint-se cada cop més, presenta, en alguns cassos, unes actituds que em semblen rares. Els protagonistes actuen pensant que és el que toca fer, però jo, què voleu, ho veig des de fora com una acció coenta, sense trellat, irracional, producte d'un acomplexament lingüístic de cavall. I és que no és per a menys.

No em referisc a eixes actituds incíviques que molts amos de gossos toleren als animalets, que pobrets, com correspon al seu nivell de raonament, no saben que això no està bé: regar portalades i abandonar les mones de pasqua en la via pública, allò que els anglesos diuen we-we i poo-poo. Açò seria un altre tema amb molta molla.

El que em mou a escriure no és altra cosa que eixa --no trobe la paraula exacta per definir-la-- actitud d'alguns amos/es de mascotes que estan parlant amb tu en la nostra llengua habitual, valencià, i de sobte, es dirigeixen al gos en castellà. Que no pensaran que el gos no els entendrà si no ho fan així?
La gent d'aquest país, regne, rekión, comunitat, o territori apatxe, és així: rara, estranya, amb l'endèmic mal de pensar que la llengua és una i el que parlem no val ni per a utilitzar-ho amb els gossos. Ai! No sé si el psicoanàlisi freudià podria donar-ne alguna explicació.

Aquesta actuació no és únicament pròpia de gent inculta, que no en sap més. També l'he vista en persones que se suposa tenen cultura. Això si, als pobles no l'he observada; més bé ha estat en els ambients de ciutats mitjanes on la gent té tendència a usar el castellà a la més mínima ocasió.
Aquest destrellat profund és un exemple de la coentor que vol donar una imatge cosmopolita, tot caient, per part del que la practica, en una ridícula situació d'incultura, tot just, el contrari del que hi pretén.

Com veiem, la castellanització avança, fins i tot, en el regne animal..

3 comentaris:

  1. M'ha fet gràcia perquè ara fa un temps vaig fer un apunt sobre el Núvol. El Núvol és el gos més pinxo del meu barri, sempre va solt i patrulla per tot el poble, menut i descarat. El Núvol és un gos catalano-bordant, perquè així és com se li dirigeixen els amos, en català, amb un accent central ric en matisos. El més curiós és que els seus amos són andalusos de soca-arrel i mai els he sentit parlar en català amb cap ésser humà. O sigui que ara, llegint-te, tinc un dubte: serà que pensaran que el Núvol és una bèstia superior a la que cal adreçar-se-li en una llengua prou culta? La veritat és que veient el posat de déu magnànim de la bèstia estic començant a pensar-ho seriosament ;)

    ResponElimina
  2. Haurem d'anar observant com es dirigeix la gent als gossos per poder extraure'n els diferents nivells culturals.

    ResponElimina
  3. Aquesta mateixa vesprada, un passejant de gos anava dient-li pacientment i repetivament al ca: "ven aquí". En veure que el gos no li feia cas, ha esclatat tot cabrejat: "Mecaguen la mare que t'ha parit, vine ací!

    ResponElimina