dimarts, 2 de novembre de 2010

Arrels



Hi ha moments, situacions o altres circumstàncies en què reflexiones o penses quin és el medi físic que pots considerar com el teu. Algú podrà dir que el seu lloc és aquell en el que viu o en el que treballa, seguint la dita castellana de què “uno no és de donde nace, sino de donde pace”. Vist d'aquesta manera tan plàstica, tenen raó, però hi ha alguna cosa més que escapa a l'anterior asseveració i és l'aspecte sentimental que ens allunya dels paràmetres purament físics.

L'altre dia anava fent una caminada per la Vall de Perputxent i observant tots els detalls que m'oferia el lloc. No per massa vistos em resultaven reiteratius i cada racó generava una càrrega de sensacions, sentiments i experiències viscudes. En primer lloc, em va fer la impressió que era el meu espai físic, aquell en què les primeres vivències et marquen la resta de la vida. També situava aquest espai físic al llarg de la història i pensava en tota la gent que per ací havia estat establerta, des dels primers pobladors dels quals tenim referència allà dalt a la Cova de l'Or i que baixarien a conrear aquestes fèrtils terres que el Serpis ha anat regant, erosionant i formant fins donar-li l'actual fisonomia, passant pels musulmans establerts en els diferents nuclis de població existents dels que sols en queden dos: Beniarrés i L'Orxa. Els altres, Benillup, Benitàixer, Canessia o Alcanèssia desaparegueren quan l'expulsió dels moriscos en 1609. I com no, tenia present els no tan llunyans temps en què els nostres rebesavis, besavis i avis es deixaven la pell abancalant la muntanya i plantant oliveres que serien la principal font d'ingressos en una economia basada en l'oli.

Ja de per si, el camí que trepitjava era pura història: el desaparegut ferrocarril Alcoi-Gandia, tot un referent històric per als que hi viuen i per als que hi hem viscut. Des d'ací, tota la vall era un escenari de records de tot tipus a mesura que s'hi feien presents. La misteriosa Cova dels Nou Forats, de la que ningú sap ben bé la utilitat que ha tingut al llarg del temps; les hortes de Benillup, el terreny més fèrtil de tot Beniarrés; els Secans, la Font d'Aliques, el Toll del Passet i el Barranc de l'Encantà; també les olors de les diferents plantes i, com no, la tan característica del riu. I els colors, eixos colors canviants segons l'estació de l'any. Ara hi són les tonalitats groguenques de les fulles dels arbres fruiters i de riu, i els morats i verds de les olives.

Com dic, tot plegat et transmet la sensació què tu ets d'ací i que tot i “pasturar” per altres latituds al llarg de quasi tota la vida, aquestos paratges t'han marcat i no pots dir més que: aquest és el meu lloc.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada