diumenge, 21 de novembre de 2010

La Pedra de Basset

La pista forestal que va a la Font Freda ascendeix entre incipients pinedes que intenten recuperar les devastacions causades pels incendis forestals d'anys passats i que desitgem que cap llamp descontrolat o cap piròman en estat de mística contemplació de flames purificadores de la natura li bote foc a aquest paratge amb franc estat de milloria.
A La Font Freda encara no li ha arribat la recuperació arbòria. Cal centrar-se en la contemplació del paisatge que podem gaudir des del mirador situat uns metres més avall. Tota aquesta part de la Vall Blanca s'esten en una successió contínua de bancals arribant a l'embasament de Bellús i a la Serra Grossa que la separa de La Costera i, que més enllà d'allí, s'albiren el pobles de la Ribera Alta i de l'Horta de València tancada per la Serra Calderona.

El camí continua zigzaguejant pels flancs de la muntanya entre un paisatge, en altre temps massa boscosa, però hui amb signes visibles de no tan llunyans incendis que han deixat al descobert les seues roques calcàries.


Arribats a una corba del camí, la part nord-oriental de la vall s'obri a la vista amb una fina cortina de pluja que, més tard o més propmte, també l'haurem de patir. Tot i això, no serà obstacle per poder continuar la ruta.


Després de més de mitja hora de caminada, un turó a l'esquerra amaga les quatre mal comptades parets del que resta del castell de Carbonera que, tot just al seu bell mig, separa els termes municipals d'Otos i Beniatjar.

Als seus peus, Otos i, més enllà, altra vegada, l'embassament de Bellús i les serres i comarques valencianes de més al nord.


Des del castell, una empinada i tortuosa senda que travessa el barranc condueix fins els camins aptes per a vehicles que entre bancalades d'oliveres i altres fruiters, ens portarà a la veïna població d'Otos.


Arribats a la carretera, a les proximitats del poble, una pintada en un mur ens fa somriure. SOMRIU, ESTÀS ALS PAÏSOS CATALANS!!! Però tota moneda té cara i creu i, encara que la creu en aquest cas no és tan visible, allí està, per a recordatori del país tan desgavellat on vivim. PUES VAYA MIERDA! AIXÒ VOLDRIEU. Com podem comprovar, amb lletra de color clar.

Des d'ací, una vista inèdita –almenys per a mi- del Benicadell entre tarongers. La imatge d'aquesta muntanya la tinc gravada entre oliveres, garrofers i ametlers. Açò em fa meditar en què la veritat no és una ni única. Cal aportar les diferents idees per trobar els punts d'unió entre tot.

Ja en Otos, Ca les Senyoretes ens espera. Un reconfortant arròs al form ens farà recuperar les forces gastades en la caminada feta per aquesta ombria del Benicadell. Després de dinar, l'amic Joan Olivares ens explica els seu rellotge solar que no és electrònic, però és tal la quantitat de dades que hi pots interpretar, que quasi ho és. Gustosament ens condueix al Palau, exemple de recuperació i d'adaptació d'un edifici vell en un edifici ple d'utilitat i servei a la població.

Per acabar, ens porta al ben acurat jardí i ens mostra la Pedra de Basset. La màgia solar aplicada en aquest petit monument, homenatge al 25 d'abril de 1707, dia de la pèrdua definitiva dels nostres furs. L'escut amb les quatre barres roman il.luminat pel sol durant tots els dies de l'any, però aquest dia, 25 d'abril, s'hi fa l'ombra. L'arc que passa pel seu damunt el cobreix de la llum solar.

Pels carrer d'Otos, un munt de rellotges de sol dels més variats dissenys mostren l'atractiu d'aquesta petita població de la Vall d'Albaida, comarca definida per algú com la Toscana valenciana.

1 comentari:

  1. La captació de la bellesa és un regal pels sentits. Gràcies!

    ResponElimina