dimecres, 6 d’octubre de 2010

L'olivera gran

El camí, ben asfaltat, pujava paral.lel a un petit barranc que en rares ocasions porta aigua. Semblava apuntar el cim de la Penya –la Penya és el nom utilitzat al poble per nomenar el Benicadell-, però no arribava tan amunt. Tot just, abans d'arribar al tossal Blanc, calia abandonar el camí per buscar una nova senda que em portara a aquell lloc on tantes vegades havíem anat a plegar olives. Si, plegar del terra, de gatzoneta o agenollats, una per una fins que no en quedara cap, les que eren sota les branques o les que eren a la sotspalma i, fins i tot aquelles que havien anat a parar entre les argelagues, si no era massa complicat. Tant si hi havia caigut gelada com si fes bon sol, haviem d'anar-hi. Les olives eren la principal font d'ingressos d'aquestes terres de secà i els temps eren els que eren.

Aquest nou accés, fruit de la modernització rural en qüestió d'infraestructures viàries, era totalment desconegut per a mi, per la qual cosa vaig haver de buscar-lo. Em feia la sensació de què era un altre indret, però no. Aviat va aparéixer al meu davant la caseta que servia per aixoplugar-se o per emmagatzemar sacs d'olives, garrofes o ametles, segons la temporada. I una vegada allí situat, la vaig vore després de tants anys. Allí estava com sempre, esplèndida, ocupant un gran espai, amb soques retorçudes que eixien de la terra i a ella tornaven: l'olivera gran amb un perímetre d’uns cinquanta metres.

Vaig baixar al seu costat, em vaig posar davall les seues branques, vaig seure a la soca de l’arcadeta, vaig tancar els ulls i vaig recordar temps passats.

Quanta imatge m'acudia des d'aqueix lloc estant! Oliveres plantades en abancalaments escalonats, uns dins del barranc i d'altres a la solana. De vegades era un bancalet i una olivera. Faena digna d'encomi que l'avi Pep havia deixat per la seua nombrosa descendència i que nosaltres, fills dels seus fills i filles, n'erem part dels hereus. Tots hi coincidiem durant els dies de la campanya olivarera. Foguera per ací, foguera per allà, quan l'hora del dinar era arribada. Eren uns dinars de camp a base d'embotits que amb recursos rudimentaris eren col.locats damunt les brases per torrar, alguna que altra truita preparada a casa, olives, pebres –per estos pobles del Comtat en diem bajoques- en salmorra i vi del terreny. Aquells que no ho han experimentat no saben ben bé el plaer que allò produïa després d’un pesat matí de faena.

Eixos terrenys han canviat de propietaris, però les sensacions que tenia eren com si no ho hagueren fet. Hi ha sentiments que romanen per sempre tot i canviar les circumstàncies. Sempre serà la “nostra” olivera gran, la que està al Racó, a les faldes de la Penya, sobrevolada per corbs als que deiem allò de: “corb, corb, dalt de la Penya hi ha un burro mort”. Allí, desafiant el pas del temps i superant-nos a tots, encara roman aprofundint les seues arrels en eixa terra eixuta de la solana del Benicadell, catalogada en alguna de les Conselleries com a arbre monumental, l’olivera gran del Racó.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada