dilluns, 18 d’octubre de 2010

Entre mar i muntanya


El dia es presentava una mica nuvolós, però les previsions no feien pensar que poguera ploure, així que havia de tractar-se de boires matinals, això si, una mica espesses, ennegrides, però res més.

Després d'abandonar la N332, tot just a la meitat de la població de Xeraco, un camí a l'esquerra ens conduí cap el Montdúver en la seua cara nord. És aquesta la cara que dóna a València i on la vegetació es fa més densa. També va estar víctima dels incendis, però ara s'hi presenta recuperada i amb una frondositat que és un plaer.

El diumenge, davall d'un cel mediterrani que quan vol mostra tot un blau intens,i amb una mica de mestral pegant-te a les galtes, visitàrem aquesta zona. L'indret, degut a les condicions atmosfèriques, estava replet d'excursionistes dominicals que amb xiquets de curta edat havien envaït la ruta donant-li aqueix aire festiu que desprenen les rialles de les colles infantils amb llibertat plena de moviments pel camí lliure de perills.

No coneixia de prop aquest paratge, així que la passejada -perquè va ser això, una passejada; res de senderisme dur- va resultar d'allò més agradable i relaxant. Tot i ser costera amunt, no resultà gens dificultosa. El camí era molt còmode, encara que les aigües han fet malbé en algun dels seus trams i cal anar en compte.

De tornada, tota una línia blava de la mar es mostrava al fons del paisatge més enllà de la població de Xeraco i les seues marjals. Les clementines mostraven les seus galtes groguenques a les vores de la ruta i un autobús feia de “casita de aperos” enmig dels tarongers. A açò li diria Blasco Ibañez, “Entre Naranjos”.
Ja al final del trajecte, apunt de pujar al cotxe, uns caçadors baixaven arrastrant, lligat a una corda, un infeliç senglar que havia caigut en la seua trampa. Feia pena l'animalet, però és necessari eliminar-ne alguns.










Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada